42. Ikuukuu Kekere

Per imitar Dunkerque he llepat el primer or que he trobat. Or de pedra xica gastada pel riu, sovint gruixut com una dotzena de grans de sorra, però al capdavall or rutilant, una guspira de fortuna. Dunkerque, a més, l’ha mastegat i tot seguit l’ha escopit cap al cel, per recollir-lo millor, de nou dins l’aigua, i ha rigut com si riure fos allò que l’hagués fet travessar tantes mars. Or que fa feliços aquests dos blancs sota el cel de fulles de la selva i que l’altre, aquell que no és blanc, Kut, observa, una mica inquiet de veure’ls folls talment ho expliquen els vells del seu clan. S’aparta per deixar-nos riure i mossegar aquest or que ens transforma, que fa que ja no siguem allò que sem, sinó allò que voldrem ser.

És clar, mentre ballem dins l’aigua i llancem crits al fullam, intento destriar si sota la brillantor dels ulls de Dunkerque hi ha, o no, les ganes de compartir aquest destí amb mi; només hi veig franquesa, i la certesa que tot allò que guanyem serà guanyat per a tots dos. Ignorem si serem una mica o molt rics, però Dunkerque no es preocupa per aquests matisos.

—Un home de bé com jo sabrà créixer i fructificar. Tu, noi, si em segueixes, no t’hauràs de queixar mai.

I així les paraules, després de les mirades, em calmen el neguit. Proposo a Kut d’ensenyar-li a garbellar i aviat feineja gairebé tant com nosaltres, i quan troba alguna espurna daurada la desa curosament amb les nostres. Treballem tots tres, aviat callats, tombats cap a l’aigua del miracle, excavant-la amb els dits i els ulls, meravellats que ens ofereixi fragments de bonança.

Al vespre, Kut s’encarrega de fer coure més tubercles, de formes, mides i gustos diferents, i així, com si ell també hagués llegit els relats dels grans descobridors, es posa al servei dels blancs. M’estranya una mica, però callo, content de poder menjar sense haver de feinejar. Dunkerque se’l mira, visiblement satisfet de la seva actitud.

—És un bon nano, segur, li devem molt. Veiam, demana-li si el seu poble és lluny d’aquí…

—Menys d’un dia de caminar si camina ell, diu, o un dia i mig si caminem nosaltres…

—Ah, té sentit de l’humor, això m’agrada… I sap si d’altres del seu poble coneixen aquest lloc?

—Ell ho sabia pel seu pare, que va morir en una guerra entre canacs ja fa anys, però no recorda que d’altres n’hagin parlat mai. Diu que potser els seus germans ho recorden també, però no n’està segur, els ho preguntarà quan torni al poble.

Mengem quasi despullats per deixar assecar el poc que ens queda de roba al sol que s’està ponent, allà on els arbres, més espaiats gràcies al riu, deixen passar més llum. Ha estat un dia de bon cansament, i mentre acabo l’últim tubercle em confegeixo un coixí amb la meva motxilla. Adormir-me tan aviat no seria pecat després d’aquestes hores de feina, però no vull adormir-me, vull tancar els ulls per escoltar les fresses, ara més fraternals, d’aquesta selva. Fins i tot la masticació de Dunkerque em sembla una cançó de bressol. S’ha aixecat un vent suau, que agita les branques i m’envia sota les parpelles raigs de llum i raigs d’ombra; començo a condormir-me. I no sabré mai si he sentit de debò com Dunkerque parava de mastegar o si era només un esbós de somni; només sóc conscient del brogit que, tot d’una, m’obliga a mig incorporar-me, i és un brogit barrejat de crits, gemecs i cops.

A quatre passes d’on m’havia ajagut, Dunkerque recupera l’equilibri amb una pala ensangonada a les mans després d’haver fet miques el cap de Kut.

Esbufeguem tots dos, ell de l’esforç físic i jo de terror. Em fixa, i amb una mà em diu d’esperar que ens hàgim calmat; recula tres o quatre passes. Així, amb més perspectiva, veig millor el cos de Kut desplomat, la cara contra una roca, però encara mig ajupit.

—Ho havia de fer, noi, ho havia de fer… La nostra fortuna depèn del secret, totes les fortunes depenen d’un secret, i aquest secret mai és de franc… Però no tinguis por, a tu no et vull fer res, només vull protegir un secret que és de tots dos…

No aconsegueixo aixecar-me. Em quedo de genolls i, tot d’una, ploro.

No vaig plorar quan van afusellar Barnabé, i tampoc quan Nestor va morir a prop meu; no vaig plorar per les presons, el fang i la merda en els quals vaig haver de viure, ni pels mesos d’eternitat tancat als budells d’un vaixell: només ploro ara, per aquest canac que no conec de res, i el rostre del qual em veuré incapaç de recordar al cap de pocs dies. Ploro i no sé aturar-me. Les convulsions m’arrosseguen, i tot somicant, la cara coberta d’una pasta de llàgrimes i mocs, m’adono que puc escoltar-me, de lluny, i raonar que no ploraria tant si no fos un infant mal crescut que té per única però boja ambició parlar com parlen tots els homes. Veig fins a quin punt no sóc res més que un ximple que de tant observar ocells es convenceria que és capaç de volar. Ploro prop del cos de Kut perquè vull tornar a Perpinyà i dormir-hi un any sencer.

Mai més, en tota la meva vida, i fins avui que tinc el cos massa sec perquè contingui res que sembli una llàgrima, no he tornat a plorar.

Enterro Kut després que Dunkerque m’hagi mirat una estona sense dir res, esperant que em calmi, i després que m’hagi volgut amanyagar i amenaçar a la vegada: tindré or si el segueixo i l’obeeixo, o pot matar-me si intento trair-lo o si no sé captenir-me millor. Li dic que sabré captenir-me millor, que vull or, i tot sol arrossego el cos de Kut a una cinquantena de metres del riu, mentre Dunkerque reprèn la feina. És el primer cos negre que toco, em sorprèn que la seva pell no sigui més rugosa, empeltada d’escorça, com sembla haver de pertocar a un poble salvatge.

Cavo un forat, però no el forat ordinari dels blancs que volen desfer-se d’un cadàver, cavo un forat quasi rodó dins el qual arrossego el cos, fins a aconseguir que, més o menys, sembli assegut. Li plego les cames tot resistint, ara, a les ganes de vomitar, sobretot quan amb un gest massa brusc li faig caure l’estoig en què resguardava el seu sexe, que ara penja, mort també, negre també, repulsiu també.

Assegut però vinclat cap endavant, com un mort peresós, Kut no fa res per ajudar-me. Haig de renunciar a la pala i utilitzar les mans per emplenar el forat de terra, tot mantenint-li el tors dret. Quan les espatlles ja estan cobertes i només emergeix el cap, continuo apilonant terra al voltant del coll, fins a sota el mentó. I així el deixo, quan em sembla que res, llevat de la podridura, no li farà tombar el cap. Li he deixat caure el ganivet i la maça a la falda, però no sé què fer de l’atzagaia, que no m’atreveixo a trencar. Llavors la planto dreta a dos pams a davant seu per tal que la pugui admirar en el temps de silenci en què ha entrat.

Voldria netejar la sang i la terra que li empastifen els cabells i li maquillen la cara, però tinc por que Dunkerque vulgui saber per què trigo tant. Per això tan sols, amb fulles d’un arbrissó, li trec una mica de brutícia, anant amb compte de no fer-li moure el cap. No murmuro cap paraula de comiat; no sé què dir a un jove canac mort de qui no coneixia els déus, ni els avantpassats, ni el clan. El saludo amb un gest del bust cap endavant, talment els diplomàtics i els mercaders quan visiten els reis d’Àsia, i torno al camp on Dunkerque fuma, assegut, tot llançant pedretes a l’aigua. Penso que mai més no tindré esma de parlar a un canac, però els canacs no em deixen escollir de tan nombrosos que són, tot d’una, els que ens envolten.