45. Atebreh

I dec canviar a mesura que els mesos es fonen al llarg d’una vida sempre igual. Ja no tan sols parlo com ells, també camino com ells, tinc els mateixos gestos en menjar, en beure, en escoltar, en mirar els estels. La meva pell, de blanc pàl·lid, ha passat a marró clar, i si bé mai no seré fosc com ells, semblo, de lluny, un canac malgirbat que s’ha de tallar els cabells sovint perquè no es vegin tan diferents, i gairebé no recordo que d’altres menges m’hagin agradat un dia, ni que conec d’altres músiques per ballar d’altres danses.

Allò que no sé fer com ells és tenir cura dels nyams perquè arribin al punt d’esplendor que tant delegen; els tubercles, sota la meva custòdia, creixen escarransits i sense gràcia, nyams famèlics indignes de cap festa. Els guerrers em renyen, Ciia es riu de mi, la meva esposa em mira de mala manera i quan xiuxiueja, fent veure que no sap que sóc a prop seu, parla d’humiliació. No serveix de res que intenti imitar els gestos dels altres, que passi més temps que els altres prop del tros que haig de fer prosperar, que regui amb més delicadesa que els altres, que em maculi les mans de terra amb més ostentació: l’esperit del nyam no confia en mi. A mesura que aquesta desconfiança esdevé una evidència, sento com aviat tornaré a no ser res entre els canacs, i encara que repeteixi amb més freqüència les paraules i els gestos de respecte cap a l’esperit del nyam, aquest esperit deu saber que no crec en la seva existència, i es revenja.

Una tarda, però, mentre mandrejo tot mirant com Ciia, ara que ha esdevingut un home, pinta els seus primers bambús, el cap de la tribu em crida. Thuaraak és un home indolent i sense gaires pretensions, que no ostenta la seva condició de cap com m’imaginava que ho havia de fer; no camina amb més altivesa que els altres, ni descansa en un seient més imponent. Crec que prefereix escoltar que ordenar, però no sé si això el fa millor cap que els caps precedents. Em crida i s’allunya de les cases mentre m’apropo a ell, sense aconseguir suposar el que pot voler de mi.

Vol fer-me canviar de vida.

Girem l’esquena al poble i durant una estona mirem com el bosc i el cel es barregen. És un cap sense gaires pretensions, però tot i així haig d’esperar que parli ell primer.

—Si us plau, explica’m a mi també la història d’en Patufec.

Encara avui em pregunto per què envermelleixo en sentir aquesta pregunta.

—En Patufet?

—Sí, en Patufec. En Ciia me l’ha explicada, però no estic segur d’haver-la entesa, prefereixo que me la diguis tu.

Uns quants dies abans, mentre acompanyava Ciia a pescar llagostes, li havia contat les aventures d’en Patufet tal com la criada de casa me les contava quan la mare no la podia sentir. Ciia havia rigut molt, tot i que no havia aconseguit entendre què era una vaca. Cap d’ells no ho aconseguia entendre, era impossible parlar d’animals sense recórrer al món dels esperits i de les comparacions inservibles. Abans de l’arribada dels blancs, els únics mamífers de l’illa eren les ratapenades i, encara que els europeus haguessin dut cans, gats, porcs, xais, vaques i fins i tot cérvols, només uns quants dels canacs d’aquest clan havien baixat prou cap al sud per poder entreveure’n algun. I a aquests canacs, com a mi, els costava descriure’ls a qui no havia vist mai cap animal més gros que un peix o un gavià. Tot acabava convergint en el pare de tots, el llangardaix, i per això, quan de nou vaig parlar d’en Patufet, la vaca s’havia transformat en un llangardaix gegant, però de cua esquifida i caminar lent, i que menjava herba en lloc d’insectes.

En Patufet. Mai no sabria tornar a aquest nin amb barretina i esclops el favor que em va fer. Bastant més tard entendré que, en demanar-me que li repetís la seva història, Thuaraak no escoltava només el conte, volia saber com ho feia per explicar-lo, si sabia anar prou lentament i retenir prou la respiració, si articulava bé i tenia els gestos que atreuen l’atenció. No sabia fer res d’això, però ja feia temps que delejaven trobar un successor per al contaire, que de tan vell començava a barrejar els noms dels herois del clan. Per això Thuaraak m’anuncia el meu futur:

—Aquest vespre explicaràs aquesta història a davant de la casa gran. Si els agrada com ho fas, deixaràs els nyams i aprendràs els contes.

Mentre m’enfonso dins el bosc per acabar d’entendre el que m’ha dit, em repeteixo: Avui deixo els nyams, avui deixo els nyams… Per poder fer-ho, però, haig d’agradar a dos-cents canacs de totes les edats aplegats a davant meu i sense gaire tendresa per aquest blanc gairebé esclau casat amb una vella. M’he assegut amb ells, jo també, alguns vespres, per escoltar el contaire. He rigut amb ells fins i tot quan no copsava l’humor d’una rèplica, he fremit i he grunyit, però també m’he desentès de moltes de les històries narrades, de tan monòtones que em semblaven. No sé, però, com s’ha de fer per quedar-te dret a davant de tothom i començar el ritu del conte, allargar les mans per abraçar-los tots, ensenyar-los els camins invisibles poblats d’animalons, d’avantpassats i d’esbufecs que fan vida al poble, s’hi fonen o s’hi enemisten.

Si vull deixar els nyams, ho haig d’aconseguir; per això passo la resta del dia lluny al bosc, prop d’una cascada que m’encobreix la veu, i assajo el conte d’en Patufet, que de tan menudet havia de cantar de seguida que sortia de casa seva per tal que ningú no el trepitgés. I així, assajant a l’ombra de l’aigua, repetint els gestos solemnes i les pauses calculades, aprenent les seqüències de la història de memòria com si encara no la sabés, arribo al desenllaç quan de tant menjar, tant menjar, la vaca féu un pet i expulsà en Patufet. Callo amb els braços al llarg del cos i les mans obertes cap a terra, com ho fa el contaire quan ha acabat, i rebo amb més gratitud que les lloances dels capellans del carrer de la Campana d’Or els riures i els comentaris del poble sencer d’aquests canacs, molt més nombrosos avui que els dos-cents habituals, que han vingut per veure si el blanc sabia fer volar les paraules. Immediatament, em trobo envoltat d’homes que em piquen l’esquena, la panxa i el cap, i riuen per felicitar-me, mentre alguns infants se m’agafen a les cames per compartir la seva nova afició al nostre amic Patufec. El contaire m’espera prop de l’entrada de la casa gran i, quan m’hi apropo, apunta un somriure.

—Hi ha molta feina, Nuvolet, molta feina, però potser te’n sortiràs. Vine demà al matí.

L’endemà, quan arribo a casa seva, m’ordena de seure a davant seu i comença allò que podria ser, si goso dir-ho així, la meva veritable universitat, l’única de la qual m’agradaria poder enarborar un diploma, encara que fos un diploma d’escorça gravada que ensenyaria només als escarabats i a la nit.

Pwen és massa vell per recordar tot el que ha sabut contar, però en sap més que cap altre canac d’aquest clan i en sap tant com els més savis doctors francesos. És així com me’l vull representar, tot i que deixaré que desaparegui quasi tot el que m’ensenyarà. Moltes històries, llegendes i contes d’aquest poble moriran amb mi; em vaig negar, més tard, a repetir-los als antropòlegs que em van venir a entrevistar. I potser no és veritat que Pwen en sabés tant com els més savis doctors francesos, però sí que en sabia tant pel que fa al seu univers concret, que incloïa la terra, els humans, les forces invisibles i els records transmesos a través dels anys com els nobles d’Europa transmeten béns i fortunes.

Als matins, m’explica els avantpassats més gloriosos del clan; a les tardes, les històries dels esperits, dels animals i dels elements. Seiem a casa seva o a la vora del riu, i cada dos o tres dies em fa repetir el que m’ha ensenyat i em corregeix quan m’equivoco. És vell i lent, li queden tan poques dents que no articula gaire bé i sovint no l’entenc, però mai no em renya quan s’adona que no recordo tots els noms que em deixa en herència, simplement escup i diu: Au, torna a començar.

De tant en tant el substitueixo en vespres de contes, així m’adono que no ho faig tan bé com ho faria un contaire cepat, però que començo a fer-ho millor que un contaire sense dents. Sovint els més joves em demanen que repeteixi el conte d’en Patufet, que ja m’he acostumat a pronunciar Patufec. Els continua entusiasmant tant, tot i que els adults, ara ho veig, rondinen per haver d’escoltar sempre la mateixa història. Per això un matí Pwen em demana què més sé d’aquest nin.

—D’en Patufec? Res més, no sé res més, em sembla que el conte s’acaba quan torna amb els pares després d’haver estat expulsat de la vaca…

—Res més? Això no és una resposta de contaire.

—Però…, què voleu dir?

—Au, tu, com et penses que ho he fet tots aquests anys? Un contaire conta, i quan no sap què contar, inventa, però mai no deixa de contar.

Així entenc que si res no és més movedís que la memòria, res no ha de ser més intrèpid que la imaginació. Pensava en les llegendes dels canacs com una successió avorrida de relats momificats pel pas del temps, com un saber antic que res no havia de pertorbar en la seva marxa d’una generació a l’altra, i no m’havia adonat que el veritable talent del contaire consisteix a nodrir de l’interior les històries que explica. Pwen, abans de deixar-me el seu lloc, em permet entendre que el contaire no és res més que un novel·lista sense paper ni ploma. I, com els novel·listes, la seva feina és servir de lligam entre el món invisible de la creació i l’afany de fruir-ne dels seus coetanis. La diferència entre aquest quasicaníbal que ni imagina què pot ser un alfabet i el més prestigiós dels escriptors de París o de Londres només és de forma i de lloc. Sota la forma i fora del lloc tenen el mateix ofici, hi hagi pel mig esperits, fantasmes i avantpassats o més aviat crítics, periodistes i acadèmics.

Jo, però, mai no m’he somiat novel·lista, i em sé incapaç d’inventar una història des del no-res.

—No ho podré fer.

—Ah, no diguis això, moltes altres coses pensaves no saber fer abans que et donéssim l’ocasió de néixer de nou entre nosaltres.

—Però si dic que no ho podré fer és perquè sé que no tinc prou imaginació…

—Imaginació? Mira, per a un contaire hi ha dues maneres de tenir imaginació: pel nyam o per la ratapenada. —I riu de veure’m amb la boca oberta de tanta incomprensió—. Ara ho entendràs. Si saps fer créixer el nyam, també pots fer créixer històries, les vas a cercar dintre teu, allà on només hi ha terra fosca, les regues, les adobes, les protegeixes fins que comencin a brotar i les puguis compartir; i això és inventar. Si no saps fer créixer el nyam, llavors vas pel bosc i caces allò que trobes, i com més grossa sigui la ratapenada, més glòria tindràs; i això és saber aprofitar. Tu, és clar, has de caçar. A part de la història d’en Patufec i les que t’he ensenyat, en coneixes alguna altra que algú t’hagi explicat?

—Bé, sí, suposo que sí…

—Doncs agafa una de les històries que coneixes i fes-la teva. I per complaure’ls afegeix-hi sempre en Patufec. Que sigui l’heroi de totes les teves històries.