35. 작은 구름

Cyprien era sabater a París, un sabater d’humor inconstant, amable o sorrut, mai del tot agressiu, propens sovint a flastomar. S’havia amistançat amb els revolucionaris perquè no diguessin que l’home més cepat del barri s’havia quedat sense fer res quan tot s’esvalotava, i havia acabat adoptant algunes idees polítiques, les més simples de les que la Comuna propugnava. Creu, doncs, en la fraternitat universal, en el repartiment equitatiu de les riqueses i en la humilitat col·lectiva com a forma de civilització. No ho diu així, és clar. I a vegades, quan parla de les reunions de barri a les quals havia assistit, i sobretot de les visites d’algun dels líders de la revolució, la boca se li omple de tendresa. Em sembla que troba que la seva condemna no és un preu a pagar gaire alt a canvi d’haver viscut moments tan nobles. Té nostàlgia del nou ordre social que, a còpia d’esforços, va aconseguir imaginar.

M’ensenya el que fan els presoners per poder viure, i així intento integrar rudiments de l’art de fabricar llits, de criar gallines, d’arreplegar petxines, de pescar per les roques foradades. Els dies són llargs i sense interès, però em semblen apassionants en comparació dels mesos de reclusió a Versalles, a Toló i a la Lydia. Sóc, ara, gairebé viu en aquesta presó tirada al mig de l’aigua, obeint les ordres a vegades contradictòries d’un sabater borni que, però, no vol violar-me.

Ho sé amb certesa poc temps després d’haver-me instal·lat a ca seva quan, una nit, em desperta la seva tempesta. Les parets de la cabana tremolen, el sostre de palmes bat i grinyola, uns trons sense llamps retrunyen arreu. M’incorporo, incapaç d’identificar l’origen d’aquest terrabastall, provant de trobar algun indici dintre la foscor, quan m’adono que el tro ha esdevingut gemec. Cyprien s’està masturbant dins el seu llit, i la cabana sencera s’agita amb ell. El seu orgasme s’acompanya de cops contra la paret, i els esbufecs finals semblen els esgüells d’agonia d’algun monstre marí. M’arrauleixo, em cobreixo fins al mentó amb el tros de teixit que em serveix de flassada. Espero. Aquesta masturbació el deu haver satisfet o excitat? Tot em sembla possible venint d’aquest gegant. I la por se’m fica per tot el cos quan el sento com s’aixeca, com s’aclareix la gola i remuga sons que en un primer moment no sé identificar. Em calen alguns segons per entendre que m’està parlant.

—Noi, què passa? T’he despertat?

—No, no… Bé, sí, una mica…

—T’hi tindràs d’acostumar, no pensis pas que perquè ets aquí canviaré els meus costums.

—No, no…

—Però si tens por pel teu cul, te pots tranquil·litzar, mai no he enculat cap home, ni cap home me l’ha xuclat, i no serà pas avui que això canviarà.

Mai no havia sentit una frase tan dolça.

—Apa, dorm, nano, surto a pixar.

Passen els mesos i encara no em crec allò que ens van dir en arribar, que la deportació no és un empresonament i que, per tant, sóc un home lliure a l’interior de les fronteres marcades per la justícia. Aprenc a mirar aquesta vida com la que tindré per sempre més i haig de fer un esforç de memòria per recordar que tot just hem entrat al 1873; jo diria que ja fa molts anys que tot això va començar i que sóc molt més vell del que aparento.

Arriben més vaixells, i l’illa s’emplena de deportats. Alguns em demanen consells, i jo sóc prou servicial per ajudar-los, no per altruisme, sinó perquè cada petició d’un d’aquests nouvinguts és un trencament de la rutina; a vegades, sense aquestes sol·licitacions, no m’adonaria que dues setmanes poden ser diferents l’una de l’altra. Cultivo, pesco, arreglo, condormo, em masturbo jo també, i a vegades passen dies sense que pensi en les meves llengües, que ja no em serveixen per defugir la realitat. Nestor m’ho hauria retret, però Nestor, aquí, hauria caigut a la mar al primer intent de pescar-hi algun crustaci o s’hauria obert la cuixa amb qualsevol eina i hauria mort de tètanus. He desat les llengües com la nostra criada del carrer de la Fusteria desava els llençols, planxats i perfumats, però tancats a la fosca. Són allà dins, no serveixen, llengües endreçades i inútils, llengües d’aquarel·la per fer bonic.

I no surto d’aquest estat letàrgic amb un acte de voluntat, sinó perquè un matí tot de crits ens atreuen a la punta oriental de l’illa. En una cala, entre dues roques, sura una piragua mig enfonsada a la qual s’aferra un jove canac. Deu tenir una cama trencada, ja que xiscla quan dos deportats intenten estirar-lo cap a la riba. Xiscla i prova de recular, fart de por en veure aquesta munió de cares blanquinoses que l’observen mig rient. El veig de lluny, només, i no aconsegueixo fer-me un camí cap a aquest canac que m’ha tornat a obrir la gana i que no vull perdre de vista tant com no m’hagi regalat la seva llengua. Els altres semblen intuir que em pertoca el privilegi d’enraonar amb aquest jove de pell negra i rostre tan estrany, quasi nu i espantat, i per això impedeixen que m’hi apropi. Un dels delegats dels deportats i un sergent intenten comunicar-se amb ell, però no aconsegueixen ni calmar-li la por. El noi continua negant-se a posar-se entre les mans d’aquests estrangers de pell fastigosa. Jo puc convence’l. M’apropo a Cyprien, que mormola que ell ja sabria calmar-lo amb un calbot ben donat.

—Cyprien, puc parlar amb ell, sé parlar la seva llengua.

—Què dius?

—Que puc parlar la seva llengua.

—Calla, nano, si m’havies dit que encara no has vist cap d’aquests salvatges.

—És veritat, però li puc parlar, puc parlar com ell. Ajuda’m, sisplau, tot sol no puc apropar-m’hi.

—Segur?

—Sí, segur.

Cyprien avança, i jo, rere seu, avanço amb ell, sense cap més dificultat que si passegés per una plaça de Perpinyà buida de gent i vent. Cyprien diu: Sisplau… Sisplau…, i tots s’aparten. Arribem a les roques i de seguida el sergent es compon una cara interrogativa.

—Què passa, tu?

—El nano aquest diu que sap parlar la seva llengua.

—És veritat, noi?

—Bé, sí, sí, però primer haig de saber què parla, exactament.

—Molt bé, endavant, però fes via, que no m’hi vull passar tot el matí, aquí.

El sergent s’aparta i ara tots m’observen. També ho fa el canac, que s’ha calmat una mica, probablement perquè no pot imaginar que algú com jo representi cap perill.

Aviat seria l’intèrpret oficial de l’illa dels Pins si el noi parlés, però el noi calla. Em sembla que no entén res de francès; per tant, haig de començar jo, haig de fer-li dir alguna paraula que em sigui entenedora. Decideixo que val més que la cinquantena de persones que ens estan mirant no sàpiguen el que dic; per això li parlo en català.

—Salut, me dic Assiscle, tinguis pas por, d’acord?… Veiam, tenes de parlar, amb un mot en puc tindre prou…

Una veu rere meu m’interromp:

—Eh, segur que és canac, això? Sembla el provençal de casa meva!

Faig veure que no l’he sentida.

—Au, digues quelcom, digues quelcom… La mar… Com en diues, de la mar?

Ensenyo l’aigua amb el dit i somric tant com puc. La mar. La mar. I vaig parlant, però el noi continua sense dir res. Llavors ensenyo el cel, les roques, ensenyo la meva mà oberta, els meus peus, m’estiro els cabells i m’assenyalo el nas, acompanyant cada gest d’una mirada primer interrogativa i a poc a poc suplicant. I al final el canac parla. Ho fa en un to més aviat interrogatiu, amb una llengua suau que de seguida m’enamora, però no sento cap sotrac ni cap mareig. No em dóna cap de les paraules que li he demanat, o el meu do s’ha apagat.

Els altres riuen, s’impacienten, m’insulten i reneguen. El sergent m’estira pel braç.

—Au, no sé què has pensat fer, però ja n’hi ha prou, fot el camp d’aquí o t’envio al calabós per a la resta de la setmana.

I en fer mitja volta haig de topar amb les mirades d’aquells homes que em fiten per recordar millor la meva vergonya. Torno a la cabana i, perquè no em puguin veure des del camí, m’ajupo prop del galliner. Des que he marxat de Perpinyà he anat de desfeta en desfeta, però aquesta em crema com cap altra. Podria ser que la humiliació de no haver sabut parlar una llengua em fes més mal que la mort de Barnabé o de Nestor?

Fins en aquest moment era un geni, una meravella que en d’altres circumstàncies les corts d’Europa haurien admirat, i tot d’una m’he convertit en un pallasso. Ara puc entendre fins a quin punt no tinc cap mèrit en res del que he aconseguit; el meu talent m’és estranger, el meu do és un paràsit que viu dintre meu i s’alimenta de mi sense que jo hi pugui fer res. Per culpa seva he estat empresonat, condemnat, deportat, i ara, per culpa seva, sóc la befa de tots.

Quan Cyprien torna, em troba contra la tanca del galliner, assegut, abraçant-me els genolls com si fossin la part més noble del meu cos.

—Què, ja està, t’has fet amic de les gallines? Aixeca’t i porta aigua, cony de Déu!

I venta una coça a una pedra a prop meu per convence’m de fer el que em diu. Quan torno, faig veure que no m’adono que té ganes de parlar, i m’allunyo tan bon punt he deixat la galleda damunt de la taula, però no em deixa sortir.

—Aquella pallaga de Perpinyà que tant t’agrada, creus que li faria goig si te veiés així? No sé què volies fer, però això d’amagar-te al galliner no adobarà res, sobretot en aquest cony d’illa de mala mort… Ah, després que hagis marxat, han arribat d’altres canacs i s’han emportat aquell. Tampoc no hem entès res del que deien, però no crec que hagués valgut la pena fer-te tornar, no?

Dubto, estic dret davant seu i sento ganes de plorar, una mica lluny dintre meu, com si el meu cos volgués dir-me que res, mai més, no em farà plorar de veritat.

—És que…, és que hauria hagut de funcionar, fins ara sempre havia funcionat!

I l’hi explico tot. Quan he acabat, Cyprien es grata l’ull que li falta, com ho fa sempre que rumia seriosament.

—Me sembla que no gosaries dir-me mentides, així que te crec. Suposo que tantes llengües deuen servir; jo només sé francès i encara, veus que no he anat gaire a l’escola… Sí, deuen servir, però aquí no te serviran pas gaire. En tot cas, fins avui no t’han servit, i avui has estat un tip de riure per a tothom, o sigui que potser val més que no hi pensis massa, en el teu do. O que esperis una ocasió de verificar si encara te funciona sense que hagis d’avergonyir-te… Nano, a partir d’ara concentra’t en la teva estimada i pela’t la pixa tan sovint com puguis pensant en ella, que això, encara que sigui poc, ningú t’ho pot prendre. Vet aquí el meu consell.