48. Juesari

Els guerrers han marxat. Abans han ballat una última vegada i tot seguit han entrat un per un dins la casa gran, per enfonsar la seva atzagaia dins la pedra de guerra. Thuaraak, en treure’m la possibilitat de ser un guerrer, m’ha impedit veure-la. Cada guerrer posa la punta de l’atzagaia al forat central d’aquesta pedra i així sap si els esperits l’autoritzen a anar a la guerra. Si l’hi autoritzen, la punta de l’atzagaia s’unta de sang; si li refusen aquest honor, tan sols en regalima una mica d’aigua. No sé si és veritat i no entenc com pot funcionar, però veig la cara dels guerrers quan surten de la casa gran, cara greu i orgullosa tots aquells que van a combatre, cara greu i avergonyida els pocs que han estat refusats. Ciia fa un posat greu i avergonyit, i penso que li ha estat refusat l’honor de matar i morir pel fet de ser gairebé amic meu. M’hi apropo quan els guerrers han sortit del poble i m’han deixat amb les dones que es lamenten, amb els infants i amb els vells, entre els quals hi ha Pwen, el meu mestre de contes, i amb alguns guerrers rebutjats que intenten no mirar ningú als ulls. Toco el braç de Ciia i li dic: Au, ja veuràs, aquí també tindrem feina i seràs molt útil al teu clan.

Ja sé què passarà.

Primer de tot, evidentment, no passa res. El poble, buit de tants homes, ja comença a fer olor de poble mort, però em sembla que sóc l’únic d’adonar-me’n. No dic res a ningú en veure com els altres creuen que aquesta guerra, que serà guerra gran, és també la guerra dels esperits i dels avantpassats, la guerra del vent i de la pluja, la guerra del pare llangardaix i de la seva munió de fills, i que per això és impossible perdre-la. Només al cap de dos dies sentim ressonar els trets, i vol dir que els canacs comencen a morir. A vegades són trets aïllats, que semblen esclatar sense voler, a vegades són tronades que impregnen l’illa com si l’illa pogués ser pastada només de terra i trons. I a vegades tan sols hi ha silenci.

La mitja dotzena de guerrers que s’han quedat al poble no paren d’aplegar-se per guaitar junts cap a la vall, però els caldrà un dia més per gosar trencar la prohibició i enviar dos d’ells a cercar notícies. Jo, tan sovint com puc, parlo amb Ciia, que no ha acceptat encara la vergonya de no haver anat a combatre, i li dic que quan s’hagi acabat tot, quan els canacs siguin victoriosos, hauré de tornar a la meva vida de solitari imposada per Thuaraak, i que ell, Ciia, potser podria esdevenir el nou contaire del clan. Ciia somriu, així, per primera vegada des que va tocar la pedra de guerra. Anem a veure Pwen per demanar-li si acceptaria d’ensenyar-li el que sap. Pwen passa gairebé tot el dia a l’ombra d’un arbre, a la part alta del poble; és l’únic que no mira cap a la vall, contempla el poble i només quan tot s’haurà acabat entendré que el contempla com jo hauria volgut contemplar Perpinyà per últim cop, si hagués sabut, quan vaig marxar-ne amb Barnabé Bonnefin, que mai més no hi tornaria.

Pwen murmura: Sí, hauràs de treballar molt, però podries ser un bon contaire. I quan Ciia, amb el cor una mica menys avergonyit, torna amb els altres guerrers, Pwen em diu:

—Tu, potser, no moriràs. Si pots, no moris, així faràs viure també totes les històries que saps. I si pots salvar algú, salva aquest noi.

Faig que sí amb el cap, i no li dic que jo també he pensat que, potser, podré viure i que, potser, si puc viure, podré salvar Ciia.

Però abans de poder, potser, salvar-nos, haig d’esperar que arribin els francesos, que no triguen gaire després que els guerrers enviats a la recerca d’informacions hagin tornat, i aviat també arriben alguns ferits fugitius. Expliquen que els francesos són esperits malvats innombrables, que és gairebé impossible aconseguir matar-los. Afegeixen allò que primer ningú no vol creure: que amb els francesos, caminant a prop seu, també hi combaten canacs, que aquests els han ensenyat els bons camins i els han sabut avisar dels paranys que els esperaven, i que cada vegada que un d’aquests canacs amic dels francesos mata un altre canac, els francesos el feliciten i li regalen carn i fruita.

Així, aquest poble canac en el qual he passat més de tres anys deixa d’existir abans mateix que els francesos comencin a destruir-lo, per la resignació que, tot d’una, sembla haver devorat els que m’envolten, i tan sols algun, com un reflex, s’aixeca i amb l’atzagaia fa el gest de rebentar el ventre d’un enemic. Per això moren tant aquells que emprenen l’últim assalt contra els francesos, que, ara sí, veiem com s’apropen, com aquells que els esperen sense armes. Només poden sobreviure, per un moment, els que fugen muntanya amunt, i també els que s’han enginyat una manera d’enganyar els francesos. Jo i, a desgrat seu, Ciia.

Quan apareixen i comencen a disparar cap a nosaltres, agafo Ciia pel braç i li dic: Vine, vine, t’haig de dir una cosa molt important, una cosa que només tu pots saber… El porto a l’interior d’una casa buida i allà, per darrere, li vento un cop de maça al cap. No ha estat un cop fort, no el vull estabornir, només vull que sigui prou feble perquè em deixi fer. Ha caigut de genollons, i intenta incorporar-se, però amb una empenta li faig perdre l’equilibri i de seguida li lligo les mans a un dels pilars de la casa. Tot seguit també li lligo els peus, i per a més precaució li passo una tercera corda al voltant del pit, que també lligo al pilar. Comença a cridar i a provar de ventar-me cops, però em sembla que els nusos aguantaran. Li demano que confiï en mi, que és l’única manera perquè no mori avui, però ell plora, m’insulta i diu que ha d’anar a combatre. No l’escolto mentre m’assec a prop seu i em lligo els peus i tot seguit, com puc i de manera bastant barroera, faig veure que també tinc les mans lligades.

Mentre esperem dins aquesta casa, sense poder veure el que passa a fora, mentre Ciia plora i crida, jo no paro de parlar-li per intentar apaivagar-li el dolor, tot i que no recordo res, avui, del que vaig dir-li. Recordo que parlo, mentre les detonacions són cada vegada més eixordadores, recordo els crits i els gemecs dels que fugen, dels que cauen, dels que agonitzen, i tot, per a nosaltres dos, és com un espectacle pensat per a cecs, un esclat de sorolls que ho emplena tot i ens penetra sense que puguem destriar-ne res.

Comença, també, l’espetec de la fusta com crema, i així al soroll s’hi afegeix l’olor, a mesura que el foc i el fum ho emplenen tot. Llavors em poso a cridar, tan fort com puc, i torno a parlar francès per primera vegada en més de tres anys:

—Par ici! Par ici! Je suis français! Je suis français!^[25]

No m’aturo fins que un parell de soldats entren dins la casa, apuntant-nos i a punt de disparar, però en cap moment no he parat de cridar en francès i quan em veuen afegeixo:

—Sisplau, sisplau, sóc presoner, allibereu-me…

En veure el seu astorament entenc que he guanyat almenys aquesta partida. S’apropen, però apunten cap a Ciia, que ara calla i mira el buit. Tenen ganes de plantar-li la baioneta als budells.

—I ell? Què hi fa, aquí?

—No el mateu, no el mateu, ha provat d’ajudar-me a fugir… No el mateu.