7. Mała Chmurka

Quan, dues setmanes més tard, el pare s’ha decidit a comprar l’atles, ens encaminem tots set cap a can Pijaume.

S’ha decidit després de vespres d’enraonies amb la mare per saber si es podien permetre una despesa tan luxosa. Un dia, quan estaré a punt de marxar de Perpinyà, el pare m’explicarà que l’ha comprat per a mi, per compensar la seva impossibilitat de respondre tantes preguntes sobre les llengües del món. No el creuré, la seva passió per aquest llibre era massa evident, com era massa evident que va col·locar-lo a la sala d’estar perquè l’ajudés en la seva recerca de prestigi social.

I quan les meves germanes, al cap d’uns quants dies, ja no se’l disputaran i podré fullejar-lo entendré que cada persona deu tenir un llibre major i que el del meu pare és l’Atlas des Deux Mondes, de la impremta Thellier de París. En un grau menor, també és meu. En els mesos següents m’hi abocaré hores seguides, i serà l’única cosa que em sabrà greu de no poder endur-me de Perpinyà, tot i que mai no regraciaré el pare per haver-lo comprat.

Ens hem endiumenjat, i, mentre travessem el centre de Perpinyà, el pare, sol, va a davant, saludant els coneguts i provant més que mai d’evitar les aigües brutes que baixen cap a la Bassa. Rere seu caminen la mare i les germanes, amb l’Assiscle al final de tot. Em rosego les ungles per la vergonya de ser el blanc dels comerciants que miren com passa la família Xatot, però també perquè em temo que serem aviat al cor d’un escàndol.

En veure que avui el llibreter no està sol, que un adolescent enfilat en una escala treu la pols dels prestatges més alts, la mare i jo ens adonem que el pla que hem confegit d’amagat del pare no serà fàcil de portar a terme.

—Bon dia! —diu el pare, una mica massa fort—. Bé, donques, venim a crompar l’atles.

—Certament, senyor, ara matei. —I, tot parlant, el llibreter observa els mainatges de dits golafres.

El pare acaricia encara una vegada el llibre abans que sigui seu; prova de dissimular el seu nerviosisme amb somriures i ganyotes. El botiguer ha posat el llibre al centre del taulell per cobrir el màxim d’espai possible amb la mirada.

—Bé —mormola el pare, dubtant una mica—. He pensat que possiblement tindríeu un exemplar ja embolicat, belleu a la rebotiga. És que m’estimariï més no tenir de crompar un llibre que s’ha quedat obert aquí i que sé pas quanta gent deu haver tocat…

La mare no es gira cap a mi, però endevino que somriu en sentir que el seu marit diu allò que ella l’ha convençut de dir.

—És clar, és natural. Sí, en tinc un altre exemplar, aquí matei.

En lloc, però, d’anar a la rebotiga, es gira quatre segons per treure un atles idèntic d’un prestatge.

—Aquest no l’ha obert ningú, vos en doni la meua paraula.

—Ah, molt bé, d’acord…

El pla ha fallat; no podré aprofitar l’absència del llibreter i la distracció del pare per obrir el diccionari. Fa temps que cap de les meves germanes no m’ha vist plorar i no els vull regalar aquest plaer, però els ulls se m’humitegen i no sé cap on girar-me. La mare, en veure’m desfet, sospira amb una força que, per a ella, és excepcional. Tot d’una es planta a davant meu i m’aixeca la barbeta amb l’índex de la mà dreta. Intenta parlar-me amb la mirada, els ulls gairebé tan aigualits com els meus. Tot seguit es porta la mà al front i diu, amb una veu que intenta que sembli sepulcral:

—Ai, quina set que tinc!… Ai, que si no sec me desmaiaré… Ajudeu-me, senyor, sisplau.

El llibreter es queda immòbil dos segons, com si provés d’imaginar un pla de fugida per no haver de portar la mare a pes de braços. La galanteria, però, l’obliga a precipitar-se, tot cridant el seu ajudant.

—Casimir, baixa! Baixa de seguida!… Senyora, sisplau, veniu, veniu a seure.

El pare ha quedat petrificat. Només sap balbucejar:

—Sí, bé, voles que…, atenció, ah, sí, un xic d’aiga… I una cadira. O una butaca…

La mare desapareix dins la rebotiga, precedida pel llibreter i seguida per l’ajudant i pel pare.

Les meves germanes callen, dubten entre inquietar-se per l’estat de la mare o injuriar el germà petit per haver-les obligat a presenciar escenes tan patètiques. Em precipito cap al diccionari, provant de no bellugar els llibres veïns. L’obro a l’atzar: Aujourd’hui il fait trop froid pour marcher, nous allons prendre une voiture: Dziś jest za zimno żeby iść, jedźmy wozem.^[2]

Tinc el temps d’endreçar-lo abans de sentir els primers rodaments de cap. Sé, en veure la cara de les meves germanes, que estic pàl·lid per damunt de la meva pal·lidesa natural. Madeleine, com a filla segona, vol mostrar-se responsable. S’acosta a la rebotiga i diu, amb una veu indiferent:

—L’Assiscle tapoc se sent pas bé. Pensi que vomitarà.

El llibreter és més ràpid que el pare. Travessa corrents la botiga, m’aixeca per les aixelles i em fa sortir amb el respecte mínim que creu deure al fill d’algú que acaba de gastar una part dels seus estalvis a casa seva. No vomito tant com les altres vegades.

Quan la resta de la família surt, la mare etziba al llibreter, amb el seu posat més patidor:

—No sé pas què nos ha passat al meu fill i a jo. Nos sap greu d’haver-vos molestat i vos vull regraciar per la vostra gentilesa… Mes me sembla que l’aire de la vostra llibreria no és pas gaire sa… A reveure, senyor.

El pare surt amb l’atles embolicat sota el braç i sense fer cas a la seva esposa ni als seus fills. Durant el trajecte de tornada no obre la boca; li endevino el mal humor pel clatell tibat i els gestos massa bruscos quan saluda algú. Tothom és silenciós, fins i tot Séraphine, que s’ha quedat a prop meu en una mostra inhabitual de fraternitat.

Quan arribem davant de casa, el pare, al contrari del que sol fer, espera que tots ens hàgim aturat per obrir la porta. Em fita una estona sense dir res, i entreveig com dintre seu alguna cosa està lluitant contra alguna altra cosa. Quan una d’aquestes dues coses guanya, mormola:

—Crec que podries dir-nos com diuen «gracis», en polonès…

—Dziękuję…

Em sembla que té ganes de somriure’m, i això és molt desconcertant.