5. Μιkpo Συννεφo

Tinc deu anys i em sento, a casa meva, cada vegada més sol. Les meves germanes no m’interessen, adolescents de galtes rosades, de ganes d’increpar-se, de cops de colze a la panxa i de malparlar d’amagat de la meva incapacitat per ser altra cosa que un nin de paper. Sóc, per a elles, com una bèstia curiosa, més fàcil de domar que un gat, però també més repel·lent. A mesura que s’aniran prometent i casant, però, desapareixeran de la meva memòria. Tan sols hi deixaran el rastre de la seva colònia, d’aquella agitació i dels seus gemecs de filla de casa no prou respectable per ser convidades a les recepcions més mundanes. No m’ha semblat mai necessari trobar-les a faltar.

És clar, he provat d’esbrinar si alguna d’elles comparteix el meu do. A cadascuna, i també als pares, he murmurat mots d’alguna llengua, donant-los-en tot seguit la traducció. Així sé que estic sol amb el meu saber, que aviat no és cap secret a l’interior de la família. Les meves llengües flueixen, brollen sense que pugui retenir-les, i tots s’han de resignar a tenir a casa un Assiscle estrafet de boca, una mena de monstre de pell lletosa. Evidentment, demanen discreció. El pare, quan haurà pres consciència de la natura del seu fill, em mirarà sovint com si observés un presoner rere unes reixes, amb la por que s’escapi i provoqui algun daltabaix. M’alliçona per fer-me entendre que el meu talent no és normal, i crec que només s’asserena quan es convenç que jo tampoc no vull que els veïns sàpiguen res del que em fa ser diferent.

Per tot això aviat el pare m’ordena de limitar a tres el nombre de llengües que puc parlar, cadascuna en moments específics: el català a casa i al carrer, el francès durant els àpats i amb els mestres i les autoritats, el llatí a les classes de llatí. És així com començo a entendre que hauré de fugir, un dia, perquè tot i acatar l’ordre paterna la trobo insuportable. Jo anhelo parlar llatí als soldats quan baixen de la caserna, caló als capellans i català al retrat de l’emperador que ens guaita amb desgana des de la paret de la sala d’estar. Vull enraonar amb qui sigui la llengua que sigui, no entenc que no sigui un plaer universal barrejar les llengües, intervertir-les, fer que es casin, xoquin i s’entrellacin. No entenc que hagin de quedar barrades en calabossos sense aire, i que hagi d’esperar, jo, l’ordre d’un adult per emprar-les.

A deu anys parlo, a més de les llengües que ja he esmentat, l’italià, l’alemany i el grec antic. Aquestes tres també m’han valgut més sotracs d’estómac i vomitades, i moments de pànic en sentir com si alguna cosa viva que duc dintre meu s’adonés que està tancada i maldés per escapolir-se. Però allò que ix és vòmit ordinari de nin malalt, i més aviat deu servir per fer lloc a la llengua que entra, que s’instal·la i no es mourà mai més. Les meves llengües, crec, nien dins el meu estómac.

I en aquests anys, tot i no haver pres consciència de debò del que sóc, decideixo que haig de semblar un alumne com els altres i començo a cometre errors de conjugació en llatí i en grec, a barrejar declinacions i, cosa que trobo prou divertida, a introduir girs catalans en les traduccions al francès. Lliuro treballs amb descuits, faltes i espais deixats en blanc per als mots que pretenc ignorar. Així el mestre de grec, un vell capellà mal afaitat, pot respirar millor, tot i que, talment el mestre de llatí, no m’interroga mai. No costa gaire d’endevinar que es pregunta si sóc un escollit de Déu o del Diable; tinc la pell prou blanca i la mirada prou absent per correspondre a ambdues possessions.

No ho faig expressament, però, d’escriure malament el grec, el meu do s’atura al parlar; només puc llegir les llengües escrites amb alfabet llatí, després d’algunes provatures. Els altres alfabets, ideogrames i jeroglífics em són misteriosos i a priori impenetrables. Això m’obligarà sempre a esforçar-me per dominar la lectura i l’escriptura de moltes llengües, tot i que, com que ja parlo aquestes llengües, és una dificultat més aviat engrescadora.

A fora de l’escola em sento millor. Amb Abel, jugo pels recs i les canals a fer córrer barques de paper i a matar soldats. Abel és l’únic que sembla no tenir por que em trenqui si mai caic; per això continuo jugant amb ell d’amagat dels pares.

Sortim de la vila per la porta d’Elna i anem a veure els xais que pasturen, provant d’imitar el xiular dels pastors. Em pregunto si un dia podré parlar com els animals. Primer algú hauria de traduir-me alguns dels seus crits. Potser els animals no tenen llengües, o potser sí, mai no ho sabré. Tant que m’agradaria, amb aquests deu anys que tinc, enraonar amb les ovelles dels afores de Perpinyà, com més tard m’agradaria fer-ho amb les gavines que giravolten per damunt del vaixell que em durà a l’altre costat del món. Juguem i també guaitem els soldats que passen per intentar sentir algun secret, sempre intimitats de borratxeres i bordells, que em confirmen el que m’explica Abel sobre allò que un dia hauré de fer amb una dona. Sovint, tot fent veure que m’interessen les seves històries de copulacions, d’amagat m’escapo amb el pensament i, sense escoltar res més del que trama, torno a la pregunta que em comença a burxar i em burxa ara, mentre escric. Em pregunto quantes llengües humanes hi ha al món i com ho hauria de fer per parlar-les totes.

Ho sé pas, murmura la mare, pregunta-ho al pare. No l’hi pregunto, només el fito de lluny, mentre llegeix un diari sota la llum de la finestra. Com que sembla més distret que malhumorat, la mare s’atreveix a destorbar-lo. Ho sé pas, diu el pare, però en veure’m tan decebut la mare sospira:

—Aquest nin vol sapiguer coses, el podries pas ajudar? Deu pas sere complicat de sapiguer quantes llengues se parlen al món…

D’acord, d’acord, remuga el pare al cap d’alguns segons de silenci, i sense donar a la seva veu el to metàl·lic que hi posa tan sovint quan m’adreça la paraula, afegeix: Veiam, rumiem. Junts compten les llengües que coneixen. M’és igual que s’equivoquin o desvariegin, tots dos, el pare i la mare, fan com si fos normal preocupar-se ensems pel fill menut; els miro l’un i l’altre parlar d’allò que més m’interessa i una mica més tard, dins el llit, pensaré que només per aquest moment valia la pena tenir aquest do estrany.

Enumeren una vintena de llengües, sumant el xinès, el japonès i l’àrab a unes quantes llengües d’Europa. El pare diu:

—Hi cal afegir les llengues dels indians i dels negres, posem una desena més, i encara falta Tahití, Indoxina i Madagascar…

—No —xiuxiueja la mare—, Madagascar és a Africa, ja l’hem comptat…

—Bé, en fi, crec que amb curanta llengues n’hem fet la volta. Què, te va bé, aixins?

Me va bé. I crec que les podré saber totes. Si a deu anys en conec set, puc esperar parlar-ne quaranta cap a vint anys. Llavors, penso, em podré llogar per ser intèrpret a les ambaixades del Tibet o de Barbaria, podré comerciar amb els sultans, els xas, els mogols, els tsars… El Xatot petit de la Fusteria serà famós com Marco Polo i un dia s’endurà les germanes, Suzette, Madeleine, Anna-Maria i Séraphine, per maridar-les amb fills de senyors de llacs i muntanyes, i ell es casarà amb l’hereva d’un gran ducat de la vora del riu Groc.

Abans haig d’aprendre moltes més llengües i a Perpinyà ja no sé com descobrir-ne més. Passen mesos i de nou tinc la sensació de desdibuixar-me. Per sort, de tant en tant el pare ens demana d’acompanyar-lo, quan surt, per mostrar que és un cap de família honorable, que seria hora que oblidessin la seva detenció el dia de ma naixença i que el reintegressin a la llista dels candidats a càrrecs municipals. Per això porta quatre filles i un fill a la llibreria Pijaume, avall de la Llotja, per comprar el llibre de lletres franceses de Séraphine. A casa el llegir no és gaire important; tenim pocs llibres, set o vuit, potser dotze, endreçats al menjador, en una lleixa a tocar de la xemeneia. I la meitat parlen de rellotges.