31. Pitschna Nüvla

Ens parlem. Ens expliquem d’on venim, qui sem. Uns quants ostenten la seva implicació en la Comuna, d’altres fan el compte dels soldats que han matat, però la majoria afirma no haver comès cap acte de violència ni haver participat a cap procés revolucionari. Alguns diuen la veritat, molts menteixen i tots es malfien dels espies; entre nosaltres hi deu haver presoners comprats, i es fa difícil confiar en ningú quan no es coneix ningú. Sobretot es fa difícil que ningú confiï en mi, ja que ningú no em coneix. Em quedo sol. Sol el primer dia, sol el segon dia, sol els dies següents. Em dic que haig de trobar la manera d’afegir-me a un grup, de fer-me un amic o, simplement, un aliat, però em sento tan sol que el pes mateix d’aquesta solitud al mig de desenes d’homes m’impedeix reaccionar.

A fora de les reixes, a l’altre costat del nostre món, els guàrdies continuen anant i venint, alimentant-nos prou perquè no morim de fam, i massa poc perquè tinguem forces per revoltar-nos. A l’aire lliure, sota el cel de sol i el cel de pluja, ens han reduït a ser allò que la premsa benestant deia que sem, un ramat de feres que només la fam i la por poden domar. Amb les fosses que serveixen de latrines manifesten el mínim respecte que ens deuen com a éssers humans, però si ara ens permeten no haver de defecar els uns sobre els altres, no tenen cap dubte a l’hora de disparar sense avís previ al primer indici d’aldarull o només de disputa. I així continuem morint, per les armes de foc i per l’esgotament.

Ara, però, tornem a tenir una identitat, inscrita en un registre, tot i que sovint els morts moren sense dir el seu nom i els escrivents no saben qui han de ratllar de la llista, i es queixen. Llavors els soldats criden, volen que els ajudem a tenir al dia el llibre dels vius. Per això, un matí, ens tornen a fer sortir d’un en un i ens fan desfilar a davant d’un funcionari que comprova els nostres noms i ens dóna un carnet de presoner, on figura una descripció física rudimentària, que no hem de perdre sota pena d’execució immediata. Durant mesos aquest paper serà l’única cosa que podré llegir, i diu que sóc de talla mitjana, que tinc els cabells negres i els ulls marrons.

Així entenem que el govern sent la necessitat de posar-nos sota el control de la seva administració; deu voler dir que les morts sumàries ja no són tan fàcils d’encobrir i gestionar. Els rumors tornen a escampar-se, aquesta vegada per dir que els tribunals estan a punt per començar a jutjar-nos.

Els dies passen, alguns moren, els altres mig viuen, i jo continuo sense parlar amb ningú. Sec contra una reixa, tot el dia, i només la rutina que s’ha anat establint en la distribució dels aliments em permet estar més o menys segur de no morir d’inanició.

Sóc un dels més joves d’aquesta presó, i sé que d’altres joves, de nit, són violats. Ho sentim tots, i els guàrdies també, però els fa mandra destriar el que passa nit endins i prefereixen el benestar de la indiferència. Jo, sempre sol, hauria de ser el més violat de tots, però ningú no em toca ni em grapeja, i no sabré mai de què va, això de les carns d’home barrejades.

El que acabo d’escriure ara mateix no és veritat.

M’he atorgat el dret de dir alguna mentida al llarg d’aquesta història, de polir el relat en benefici meu. Ningú no podrà verificar si el que escric és cert. Així doncs, si demano indulgència no serà per les mentides que pugui dir de tant en tant, sinó per les veritats que els bons costums voldrien que amagués. Un home de la meva posició social i de la meva edat té l’obligació de callar certes coses, sobretot si són desagradables per a ell, però els homes de la meva posició social, quan tenen la meva edat, també moren. Des del buit que em digerirà aviat crec que res no m’importarà i, per tant, res no hauria d’importar-me ja ara, quan començo a ensumar els primers efluvis d’aquest més enllà.

He dedicat les darreres hores a rellegir el que he escrit des del primer capítol, i veig que he sucumbit al deure de la discreció, com si encara m’importés imitar els meus consemblants, els altres amos d’aquesta illa, com si trobés primordial deixar de mi un record mínimament pulcre per tal que els capellans i el governador puguin lloar-me amb sinceritat quan m’enterrin.

Tots, en aquesta illa on escric, em diuen Monsieur Xatot, i tots esquarteren el meu cognom pronunciant-lo a la francesa: Csató. A mitges em respecten, com a emprenedor retirat i membre de les més honorables societats de beneficència locals, i a mitges m’han oblidat, com ho seria qualsevol xaruc de vuitanta-tres anys. Al meu voltant, més enllà de la gent, de les cases i de les muntanyes, tot és aigua. I aquesta aigua, aquest oceà que m’envolta, em sembla avui l’única cosa neta i, per tant, l’únic interlocutor possible. Ja no dec res a ningú viu, i ningú viu no creu deure’m res. Llavors puc reconèixer que he fet algunes coses dolentes, de les quals encara no ha arribat el moment de parlar. Ara, mentre sento el brogit del port i el brogit del mercat, mentre la ciutat feineja i deixa que m’apagui, penso que potser hauria de començar aquest relat de nou, des del bell inici, quan parlo de la meva mare i del meu naixement un dia d’aiguat.

Aquest impuls d’explicar-ho de nou, i d’una manera diferent, em deu venir de les ganes que sento d’escopir damunt d’aquesta societat de la qual he estat, per error, un dels membres influents. Res del que he escrit fins ara no és fals, però hi falten pedaços de veritat. Res del que he escrit fins ara no pot fer-me enrogir i, justament, hi falta la part més rogenca.

En conseqüència, després d’haver dedicat una llarga estona a meditar sobre el que podia fer, decideixo que no tornaré enrere per afegir allò que manca, com ara el cos nu de Josepa contra el meu, les carícies de les prostitutes parisenques que he fet veure que no existien, les meves paraules covardes mentre els soldats escorcollaven el pis i jo pensava que em volien matar al costat de Barnabé.

Només corregiré una part d’un paràgraf d’aquest mateix capítol trenta-u, que a partir d’ara serà així:

Sóc un dels més joves d’aquesta presó, i sé que d’altres joves, de nit, són violats. Ho sentim tots, i els guàrdies també, però els fa mandra destriar el que passa nit endins i prefereixen el benestar de la indiferència. Jo, sempre sol, hauria de ser el més violat de tots, i ho sóc.

Si els revolucionaris veritables intenten ser virtuosos, llavors, per contrast, tenir un comportament repugnant és una mostra de lleialtat al poder i una manera d’esperar guanyar la confiança del govern i la indulgència dels oficials. Com més vils, més políticament inofensius. Els homes que em violen, vils i inofensius, són tres, i no en diré els noms perquè no quedi cap rastre d’ells. La primera nit, xisclo, però ningú no es mou de veritat; els altres fan allò que jo també faig quan violen algun altre noi, es desperten, es posen tensos, però no es mouen. Sé que han mort un d’aquests nois que s’hi resistia, llavors em deixo fer i intento somicar pel dolor, mai per la humiliació.

A canvi de la meva obediència afirmen que em protegeixen, que impedeixen que d’altres em facin mal, i de tant en tant em donen una mica del pa que els guàrdies comencen a vendre als que tenen algun contacte a fora que pugui pagar per ells. Durant el dia em deixen prou tranquil, sec al meu racó, enraono amb Nestor i Barnabé, invento cartes d’amor a Josepa, cantussejo rodolins de taverna amb un antic amic tunisià. De vegades alguns dels altres presoners intenten intervenir perquè s’aturin les violacions, però no aconsegueixen res, ni amb exhortacions ni amb amenaces. Jo em quedo immòbil i mirant el terra, faig veure que no sé per què se m’apropen els presoners que volen ajudar-me, sols sé que són revolucionaris de veritat, que no accepten aquí dintre les injustícies que refusaven a fora. No els miro mai als ulls i, si em parlen, m’arrauleixo una mica més contra la reixa. Sóc, aquí, presoner de la República i presoner dels violadors, presoner també de la meva incapacitat per reaccionar.

S’acaba una nit quan, a l’altra punta de la presó, esclaten crits, gemecs i renecs i durant alguns segons la foscor s’omple de moviments que sols puc endevinar. Una mà m’ha estirat, m’ha obligat a aixecar-me mentre una veu em murmurava d’afanyar-me, d’allunyar-me d’aquell racó. Han matat quatre violadors, que no són els meus violadors, i així els altres, que són els meus violadors i uns quants més, entenen el missatge. Quan clareja em trobo envoltat de cinc altres joves igualment esclaus, que han estat sostrets com jo als seus violadors i posats sota la protecció d’un grup d’homes, tots ells anarquistes, que han sabut confeccionar-se armes blanques i fer-les servir. Les han abandonades entre les mans dels morts, i d’aquesta manera els guàrdies poden fer veure que els tres violadors s’han matat els uns als altres.

Així, per primera vegada des que he començat aquesta vida entre reixes, convisc amb revolucionaris de veritat, culpables de rebel·lió armada i d’insurrecció, i que, aquí dins, s’han començat a organitzar per intentar posar una mica d’ordre fraternal al mig de la injustícia.

A prop seu passaré uns quants mesos, fins que de debò m’embarqui cap a l’exili. A prop seu i sota la seva protecció, intentaré aprendre nocions de l’art del diàleg polític i un munt de teories nobles i vanes sobre la igualtat i la justícia social. Més tard, alguns d’aquests homes seran tan mesquins i egoistes com jo, indignes del seu ideal. Jo, si més no, podré afirmar no haver compartit mai unes idees que tan sols he admirat, com admirava els homes que les feien circular. Per això, potser, tinc més excuses per haver acceptat d’enriquir-me a costa d’altres.