Sense plànyer el peu, travessà el camí com una fletxa, s’enfilà al para-xocs anterior, d’on saltà sobre el motor del cotxe i, des d’allí, avançant les mans, a la capota, de la qual relliscà.

Va aturar la caiguda amb un colze i, a punt de bolcar-se cap a la banda de l’home, recobrà l’equilibri, però en saltar per l’altre extrem, al llindar mateix de la porta, la dona ja hi havia corregut i la va rebre amb un cop de genoll al ventre que la projectà enrera, de corcoll.

Va refer-se a temps de defugir un segon atac i, a rossegons, s’escapolí entre les cames de l’home que acudia, es dreçà de nou sobre els peus i, de quatre grapes, anà a refugiar-se prop de la cabina, on es va asseure amb les mans a la panxa.

Alçà el cap en sentir el telèfon que trucava i va mirar cap a la dona que s’atansava al llarg de la paret, fregant-la, però de cua d’ull va sorprendre el moviment de l’home quan emprenia la correguda, i s’aixecà.

De pressa, retrocedí en direcció dels matolls, enllà dels quals s’ajupí i, oculta, anà allunyant-se cap on el camí tombava, més avall, el travessà com un llampec i, en ser a l’altra banda, va caure tan llarga com era en una depressió del terreny, fonda com un clot.

Les faldilles, retingudes per una rel, li despullaren la blancor del ventre encara adolorit i que es palpà de nou, i fou llavors, agenollada, quan va veure les dues gotes de sang que, despreses del sexe, la terra absorbia.

Reptant, pujà fins prop de la paret, on la petita boscúria cessava i, entre dues mates d’espígol que separà, va distingir l’home i la dona a frec del cotxe, girats d’esquena, com si vigilessin la cabina del telèfon.

Amb cautela, s’atansà al mur i anà seguint-lo al descobert fins que, a tres metres del vehicle, quan es disposava a emprendre la darrera correguda, l’home es va tombar i, amb la dona als seus talons, va posar-se a perseguir-la.

Va fer una gran marrada, novament per darrera les bardisses en les quals ells no gosaven entrar perquè la porta no es quedés desprotegida i, en sortir altre cop al camí, es subjectà la vora de les faldilles per tal de convertir-les en una mena de bossa que anà emplenant de rocs.

Ajupida, el mandrós degotall tacava la grava entre els seus peus o se li esmunyia per les cuixes brutes de terra i en les quals s’adherien fragments d’herba, però en redreçar-se, la font, encara minsa de broll, es tancava.

Avançà per la vora de la gespa, ara sense amagar-se, i l’home, que era a la cabina, sortí precipitadament i, fora, va aturar-se en sec mentre la dona protestava:

—No te’n dones vergonya?

La noia, sense contestar, féu un parell de passes més i introduí la mà que tenia lliure a la bossa improvisada.