Santa Fusca amenaça

El rapte, perfecte. El cavaller té la força i la manya, i la guerra no li fa nosa. L’Espoz i Mina, Capità General de Catalunya, ha autoritzat ja l’afusellament de la mare del «Tigre» Cabrera quan en Joan de Vilagràs, emmascarat com els seus homes, dos fidels que l’acompanyen, s’enduu la monja del jardí del convent de Santa Fusca i al galop, ja de nit, entra a Igualada.

Sense llums encara, s’obre la porta de can Nius i el cavaller amb la noia en braços segueix la mare i la filla que tan sovint l’han servit en empreses galants i, al capdavall de l’escala que duu al celler, entra en la cambra on no falta res, dominada per un llit gran amb dos matalassos que acullen la monja desmaiada, prop de la qual es queda la Narcisa quan en Joan de Vilagràs s’absenta mentre els seus acòlits, cansats de cavall però amb ganes d’euga, pugen al dormitori de l’Alberta, la filla.

La monja entra i surt del seu desmai, plora en veure’s nua, es nega a menjar res quan la Narcisa li ho proposa i, de bon matí, en reviure un altre cop, exclama:

—Vós!

La dona ja no hi és i en Joan de Vilagràs, ara net de cara, identificable, li ha enretirat la roba que la cobria, seu a un costat de llit i la contempla amb embadaliment.

—Jo, Malgalida.

La noia es redreça a recollir el llençol, rebregat als seus peus, però el cavaller ho aprofita per atreure-la contra seu i l’abraça, busca la seva boca amb la boca, lluita contra la seva resistència, contra el pudor que obliga la monja a rebutjar-lo.

—Us vaig dir que no…

—Aleshores. Ara… Sou una dona ardent, Malgalida i, per molt que estimeu Déu, bé us ha de sobrar una mica d’amor per a l’home.

—Sou un insolent! —l’apostrofa ella, vermella de galtes.

—Potser sí —reconeix el cavaller—. Vós m’hi obligueu. Per què no consentiu, si sé que també em voleu? Els vostres sufocaments, els vostres balbuceigs, les vostres mirades humides quan us parlava…

—M’ofenien —l’interromp la noia—. Ja sé què busqueu en una dona.

—Tot, Malgalida.

L’abraça de nou i baixa una mà gosada cap a la corba de l’anca, li palpa la gropa i aprofita que ella redreci el cap per esclafar-li els llavis que ella defensa amb les dents, mossegant-lo.

—Sou deliciosa —li diu.

—Deixeu-me! Torneu-me al convent.

—Si aquesta és la vostra voluntat… un cop us hagi fet la meva dona.

—La vostra concubina, voleu dir.

—Què hi fan els mots, Malgalida? L’amor és encara amor quan en diem plaer.

S’aboca a besar-li els pits mentre ella li martelleja els braços i l’esquena amb els punys closos, però el cavaller li inquieta els mugrons amb la boca i la mà se li escapa cap al tall que el moviment de les cames ha entreobert.

—No, no! Si us plau…

—Em plaus.

—Us odio!

—No podeu —li contesta en Joan de Vilagràs—. Les vostres creences no us ho permeten.

—Déu meu! —es desespera ella bo i maldant altre cop per apoderar-se de la roba, però el cavaller li ho priva en immobilitzar-li el braç.

—Res no us ha de cobrir, Malgalida, si no sóc jo.

—No teniu vergonya!

I amb un gest sec es desfà dels seus dits, salta de pressa del llit i corre cap a l’arca que hi ha en un racó de cambra, l’obre. Però és buida i, desentenent-se llavors de la seva nuesa, es precipita cap a la porta que se li resisteix.

El cavaller, que no s’ha mogut d’on era, l’ha seguida amb la vista il·lusionada i no pot contenir la seva admiració:

—Que bella que sou!

—No em mireu!

—No seria un pecat tancar els ulls?

—Un de pitjor voleu que en faci —replica la monja, i torna a tombar-se a la porta, forceja.

—És inútil, Malgalida. No sortireu abans que us hagi posseït.

—I sou un cavaller! —el repta ella.

—Sóc un enamorat.

Salta impulsivament i, atansant-se-li amb quatre gambades, l’alça en braços, recollint-la contra seu.

—Us portaré al llit com una núvia…

—No! —espernega ella.

Però en deixar-la, el cavaller torna a clavar la boca en els seus llavis i ara insisteix, li trenca l’alenada i, com indiferent al cos que es recargola i vol esmunyir-se fora del seu abast, endinsa la llengua cap a les seves genives fins que tots dos panteixen i, en moure’s ell, la noia resta quieta, amb la respiració que borboteja i els pits que li tremolen. El mira i, un xic recobrada, insisteix!

—Torneu-me al convent.

—De debò hi voleu tornar?

—Sí.

—Per damunt de tot?

—Sí.

—Sigueu meva, doncs, i prometo que us hi tornaré. Us demano, només, una setmana d’amor.

—No… Vos no sabeu que Santa Fusca va fer una promesa a la mare Leònia quan fundà el convent, l’any 1613. Va dir-li que qualsevol home que ataqués la virginitat d’una de les seves filles moriria abans d’haver passat el mes.

—Prometença? —somriu el cavaller—. Més aviat sembla una maledicció.

—Com us sembli, però és certa, s’ha complert sempre, el darrer cop quan, ara fa set anys, el pare Rinol desflorà sor Càndida, que encara és viva per contar-ho. Ell morí al cap de quinze dies, quan el calcinà un llamp.

—Són supersticions, Malgalida. I, d’altra banda, què us importa si m’odieu?

—Vós mateix heu dit que no podia odiar ningú.

—Però m’avorriu.

—Tampoc. Però estalvieu-me.

—No puc, Malgalida. T’estimo tant, fa tant de temps que et desitjo…

—Voleu morir, doncs.

—No em fa res.

—I en mi, no hi penseu?

—Us quedarà molt de temps per fer la pau amb el Senyor. En tornar al convent us confessareu…

—I si moro mentre em feu pecar? —s’inquieta la monja.

—Morireu una mica, Malgalida, però us serà dolç.

—Dolç… No us importarà haver-me pres la virginitat?

—Em pesaria deixar-vos-la. Deixeu que us estimi, Malgalida…

—No. Mai.

Li cal consentir-hi el cinquè dia de la seva reclusió, quan el veu totalment decidit a retenir-la i ell ha refermat amb un jurament sobre el seu honor de cavaller que tindrà paraula. Només una setmana i la tornarà al claustre.

—On podreu dedicar tota la vida a expiar aquest pecat que tan sols serà meu —li diu amb deix d’amarguesa.

—No entenc que hi hagi homes com vós…

—Potser ho entendreu més endavant, abans que ens separem.

—Condemnar-se per una dona, per una mica de goig…

—No, Malgalida, no pas per una dona, sinó per tu.

—Sou impúdic, sense temor de Déu.

—Únicament sé repetir-vos que us estimo.

No li retorna les besades amb què el cavaller li homenatja tot el cos, bat les parpelles, torbada, quan la mira i la festeja sense deixar de tocar-la arreu, resa desesperadament i es cobreix els ulls amb els braços com per no veure el seu gest quan es disposa a penetrar-la amb una lentitud mal avinguda, sembla, amb l’abrandament que l’alça, i gairebé se li escapen uns mots d’imploració a la divinitat abans de tancar ben fort els llavis quan en Joan de Vilagràs li xiuxiueja:

—I tanmateix, Malgalida, m’esperaves…

I després continuaria amb els ulls closos, immòbil, ara recobrant-se d’aquella fiblada, del dolor que l’ha estremit quan la rompia, si no fos per la sang que li embruta les cuixes i que ell, més tard, l’obliga a rentar-se en aquella mena de porcellana allargassada, irregular, sobre uns peus curts, de fusta, que li permeten d’asseure’s’hi i reposar-hi les natges.

Més que no pas haver estat posseïda, l’humilia ara que ell senti el xipolleig de l’aigua, que la sàpiga oberta, i és llavors, mentre es renta, que plora. I encara té els ulls xops quan torna al llit i s’amaga sota el llençol. Però ell se li atansa, posa les mans entre la roba, la toca i va festejant-la altra volta mentre ella, de tant en tant, diu:

—Calla… calla…

No calla i, al cap d’una estona, a poc a poc, la mà que sempre ha estat atrevida i que cap carícia no li ha estalviat, la palpa d’una altra manera, més íntima encara. La veu del cavaller canvia, canvia el ritme amb què parla i, obrint-la amb el genoll, la besa, torna a muntar-la mentre li mormola a l’orella:

—Si podia donar-te goig, Malgalida…

No li’n dóna, i després, abatuda, plena de fàstic, pensa: «Ja ha passat una nit…».

«Ja n’han passat dues», es diu l’endemà, i el tercer dia, la tercera nit, en Joan de Vilagràs no compareix. La Narcisa, que li porta el menjar, la informa:

—Ha enviat un propi a dir que té servei.

Dorm sola, nua, perquè no li han tornat l’hàbit, i sap que d’aquí a cinc dies serà de nou al convent, on no podrà pas amagar-ho tot a les germanes, a la superiora; moltes van veure com la raptaven i bé li caldrà contar què han fet amb ella. S’aconsellarà amb mossèn Arcadi, el confessor, i farà allò que li digui, complirà les penitències que li posi i ella mateixa, pel seu compte, s’ordenarà mortificacions perquè Déu la perdoni d’haver pecat d’aquella manera, de no haver-li guardat fidelitat… Però ah!, és per ser-li fidel, per tornar a les severitats del claustre, a servir-lo, que ha consentit l’entrada solladora d’un home en el seu cos… També pregarà per ell, tan extraviat.

Dorm i, en ser de dia resa, plora una mica més per aquella virtut perduda, per haver faltat als seus vots de castedat, s’agenolla sobre els rajols fins que els genolls sembla que se li estellin, es passeja per la cambra, se’n torna al llit; la seva nuesa l’avergonyeix. Avui és la filla qui li entra el menjar, però no hi fa conversa, la noia li és desagradable, no pot evitar-ho encara que sigui poc caritatiu. Sempre amb la brusa mal cordada per mostrar el solc entre els pits, sempre massa riallera, amb aquella expressió maliciosa, de femella que només pensa en el mascle… Deu ser una d’aquestes dones que no s’hi miren gens a jeure amb qualsevol home.

I a la nit en Joan de Vilagràs torna a abraçar-la, torna a besar-la, aconsegueix de fer-li obrir els llavis per incitar-la amb la llengua, i la mira, no para de mirar-la, li diu paraules amoroses, li toca els indrets més íntims i entra en ella, la posseeix, l’estima… Potser sí, potser l’estima, i la monja es resisteix, espantada, quan un petit gemec li ve a la boca, quan el seu ventre es mou com no ho ha fet mai, quan el cos se li tensa amb aquell sofriment que no li fa mal i no sap què li fa, quines agonies li provoca quan augmenta, intolerable, i va creixent, creixent… Té por de morir en ple acte pecaminós, té por que el cor, tan disparat, no li peti sota l’home que la cavalca, vol fugir i no pot, crida «no, no, Joan, no!» mentre, sense que se n’adoni, les cames s’enfilen cap a l’esquena del cavaller i dins, molt endins, però arreu, li explota un sanglot meravellós.

Qui és qui li diu que és deliciosa, qui és qui li pregunta si és feliç, qui és que la besa amb especial tendresa mentre s’enretira d’allí on és tan dolç sentir-lo, qui és qui… O Déu meu, què m’ha passat? I no es pot moure, lassa en aquest llit, assossegada al costat d’en Joan que li prem la mà.

Com podrà perdonar-la, ara, el Senyor, com podrà perdonar-li que aquell èxtasi es repeteixi d’altres cops durant la nit amb un cavaller més fogós que mai, engrescat per ella en veure que es lliura sense reticències i que es desvergonyeix fins a tocar-lo, trasbalsada per unes voluptuositats que mai no s’havia imaginat i que donen la raó a en Joan de Vilagràs, convençut, des que es van conèixer, que era una dona ardent? I acaricia el meu amant, el besa, es prem contra seu amb llangors d’enamorada i, un cop sola, es diu: «Només queden tres nits…».

I no són tantes, perquè l’endemà passat l’altre en Joan de Vilagràs li comunica:

—A les cinc t’he de deixar. Sortim a les sis.

—Sortiu? —li salta el cor, perquè no ignora que carlistes i cristins es fan la guerra.

—Una partida s’ha endinsat cap a Berga, i diuen si la comanda el coronel Guergué. No m’ho crec.

—Són molta gent?

—Els informes són contradictoris. No t’amoïnis, Malgalida.

Però ella s’amoïna, perquè en Joan no tornarà. La promesa de santa Fusca o la seva maledicció contra els desponcelladors de les seves donzelles. Enquimerada, amb una angoixa que li glaça l’esperit, s’abraça al cavaller que ja afegeix:

—Ho he disposat tot i, quan sigui fora, un dels meus homes vindrà a buscar-te i t’acompanyarà fins a les portes del convent. Ho vaig prometre i ho compleixo.

No li importen ara aquestes promeses i, amb la veu entretallada i els ulls que se li entelen amb un plor que procura reprimir, suplica:

—No te’n vagis…

—No puc desertar, Malgalida. I tu volies tornar-hi…

—Volia… De quan parles? —pregunta, com si el cavaller es referís a una data molt llunyana.

—Em vas dir que eres la núvia de Déu.

—Ets tu qui em va desflorar. Et vull… M’agrada tant que em posseeixis, Joan! Ja ho sé, vaig cedir-te sota amenaça, però si d’alguna manera no t’hagués estimat… Perquè em sembla que ho feia des d’aquell dia que, a punt de professar, vam sortir per darrera vegada a veure els pares i tu hi eres amb els teus per la Cèlia, la teva germana, i em vas dir totes aquelles coses que trobava tan desvergonyides. És veritat, estava sufocada, sufocadíssima, per allò que sentia i que em negava a confessar-me… No vull que et moris.

—Tornaré, Malgalida, i molt serà que no trobi la manera de fer-te la meva muller.

—No te’n vagis i seré ta teva concubina, la teva amistançada. T’estimo…

Li enllaça el coll, el besa amb una avidesa incontinguda i, quan ell va inclinant-la sobre el llit, se li abandona, separa una mica el cap per mirar-lo quan la penetra i l’acompanya aleshores amb la passió del seu ventre fins que l’amant li dóna gaudi i l’omple. Tanca les cuixes ben fort quan la desmunta i les hi conserva mentre amb les seves carícies i les seves paraules, que parlen del goig que ha rebut, el fa distreure d’obligar-la a rentar-se, com ha fet sempre, i juga amb ell com una dona insaciable, el sedueix amb la luxúria que se li aboca als ulls, als llavis. Ho farà fins a l’hora de separar-se, quan ha aconseguit que en Joan l’hagi posseïda dues altres vegades, provocat per la seva bellesa.

I quan ja s’han acomiadat a la porta, que ara resta oberta, se’n torna al llit, on després l’Alberta la sorprèn amb la mà sobre el ventre. La noia li porta el seu hàbit i li diu que a fora l’esperen. Assenteix sense moure’s, sense sentir vergonya quan clava els ulls en la seva forca que desborda de saba i, ara seriosa, com preocupada, li fa observar:

—Si no teniu més condícia, us exposeu a quedar prenyada.

—Bé i confio.

—Ah! —s’admira la noia—. L’estimeu, potser?

—Sí.

—Per què no espereu que torni, doncs? Puc acomiadar aquest home.

—No tornarà —diu ella—. El mataran.

L’Alberta la contempla amb una expressió gairebé esverada, però llavors esclafeix la rialla.

—El cavaller? Si té vida per a vuitanta anys! Ho diu ben clar la seva mà.

La Malgalida, que ara s’incorporava, torna a quedar-se quieta, sorpresa.

—Que l’hi has llegida?

—És clar. Té una línia de la vida així de llarga —amb un gest que exagera assenyala aquesta llargària.

Ella pondera un moment la informació, sacseja el cap i treu les cames del llit.

—M’ha desflorat —diu baixet, com insegura de voler que la noia la senti, però de seguida alça més la veu—: I tots els qui desfloren una monja de santa Fusca moren aviat.

—N’he sentit parlar… Un capellà que va ser fulminat per un llamp, oi? Com si no ho fos mai cap pagès, cap pastor! Són supersticions —fa l’Alberta, com va dir-li el cavaller.

—I això de la mà no ho és? —li contesta, vagament agressiva—. Bé hi creieu.

—Potser no tant, sor. No s’ha de creure en res, amb tanta seguretat. —Fa una pausa i, en un altre to de veu, inquireix—. És perquè us penseu que el mataran que heu volgut que us fes un fill?

La Malgalida mou el cap quasi imperceptiblement i es posa dempeus.

—I ara, si em deixaves sola… Vull rentar-me.