Tants cops com hem sortit de casa

Baixava, lenta, cap als motors que borinejaven mentre es feia l’ànim d’acollir els fets amb un distanciament tranquil, i la Vanessa digué amb una rialla innecessària:

—Recorda que t’has de captenir amb naturalitat.

—I sense impaciències —intercalà la Vita com de passada. Potser era que ja ho havia dit massa sovint.

—Sí —recalcà la Vanessa—. Cal donar-los temps.

Totes dues tenien els llavis molt vermells.

La Virgínia vacil·là entre escollir l’ascensor pel qual sempre pujaven i baixaven borratxos saberuts i de mans llargues o les escales freqüentades pels deixebles de Freud, però bé havia d’agafar el jersei, abans. Corria la brama que les habitacions-cel·la eren humides i fredes.

La Vanessa esperà un moment i va mirar-se-la de dalt a baix amb parsimònia, fins que es decidí a apujar-li una mitja que feia arrugues i, aprofitant el gest, volgué assegurar-se que no s’havia oblidat de les calces.

—Impecable —declarà potser no gaire sincerament—. Ara, si et miren no serà per culpa teva.

La Virgínia assentí com si se’n despreocupés i s’endinsà en el parc. Dos homes que no li mereixien cap confiança, l’irlandès d’aspecte jesuític i A. O. Barnabooth, escapat de la tutela del seu pare literari, esperaven, indecentment culivats contra la paret dels orinadors. La voluminosa màquina deformadora de Joyce era a terra, sobre la gespa que començava a marcir-se.

Tots dos tenien les mans pàl·lides.

La seva vida, durant tots aquests anys de treva entre els sodomites, havia estat convencionalment arbitrària, però ara, li asseguraven, tot canviaria.

—I, com sempre, empitjorarà —va dir sense alçar la veu, i la Vita, tan dolça de natges, tan dura de sina, entrà a la cambra de bany, on es va treure la bata de flors que arrossegava i, allargant un braç, engegà la dutxa.

Un dels homes, el milionari per decisió paterna, es redreçava, i la Virgínia va concloure que no hi tenien res a veure. Se sentí sobtadament alleugerida, com si ja hagués passat el perill. Eren escenes com les que es veien al cinema, a la televisió; totalment vulgars.

La llum la féu parpellejar, però no va girar-se quan la Vanessa entrava amb els coixins del llit matrimonial premuts contra un excés de pits i s’aturà, mirant cap a la cambra de bany, la porta de la qual s’havia quedat oberta, com quasi era costum, amb la faixa de la Vita que penjava del pom. No era, però, la mateixa que ella li treia mentre es besaven.

Una ombra es va moure a l’altre extrem, enllà de la finestra tancada, quan el telèfon trucà, i l’erudit, que ara se li atansava, va somriure des de darrera els vidres. Havia recobrat el seu aspecte banal, però el bigoti que li queia sobre els llavis puerils era inquietadorament bakunià.

—Podria repensar-m’hi…

Però la Vanessa no l’escoltava i assenyalà cap a la dutxa: la Vita tenia el tors vinclat enrera i, amb els ulls clucs, es fregava la panxa visiblement inflada i, davallant la mà, l’obscuritat llaminera del sexe tancat.

Va saber que se’n donaria vergonya i tombà cap a l’esquerra amb l’esperança suplementària d’allunyar-se dels motors que roncaven més alt, sense pausa. Sentí que al seu darrera la porta petava amb un cop sec, però ja era fora, amb l’erudit que se la mirava severament i, tanmateix, no va inquietar-la.

S’esforçà a creure que tot era habitual i alleugerí el pas, ara desviant-se cap al dublinès i el seu improbable company. Ningú no hauria dit que anava exquisidament depilada quan alçà la vista i, per pura cortesia, preguntà:

—I el senyor Larbaud?

—No té importància —digué el fill.

Es veia que la Vanessa estava intrigada, però ella no féu cap comentari sobrer mentre es girava. Sota l’aigua que no cobria la remor dels motors, una Vita deliciosa i enriallada contestava una interrogació muda:

—Sol passar, oi?

Ara va enllaçar-li el braç, respectant el silenci que observava. Bob Mulligan, vestit de barber, les saludà procaçment des de la distància i, més avall, es reuní amb algú que duia tot de bolígrafs a la butxaca superior d’una americana mal tallada, on es veia una taca blava que s’anava escampant: un d’ells devia vessar. Era Döblin, d’Alexanderplatz?, va preguntar-se amb indiferència.

Les lligacames li feien mal.

La Vanessa deixà els coixins, sense preocupar-se que ja tenia les mamelles ben caigudes, i es va asseure a la vora del llit amb un posat entre abatut i contrariat, i ella, des de la porta, pinçà els llavis i va arronsar-se d’espatlles.

—És normal.

L’Anne Lívia, que sortia del metro, regalimant d’aigua, va atansar-se al seu James, però quan ell li arrabassà els fulls que duia, misteriosament eixuts, i entrà a l’orinador a corregir-los, totes dues van notar que A. O. Barnabooth feia mala cara a la presència de la noia.

Sí, tot és habitual, va pensar la Virgínia mentre s’afluixava la llaçada de la cintura. I de seguida se sentí vagament marejada, amb una petita sensació àcida, de nàusea, que li pujava de l’estómac. De prenyada, però, només ho estava la Vita, i fins i tot això era massa.

Es va asseure al replà, esforçant-se a fer orelles sordes a les veus combatives que procedien de l’habitació. Després engegaren la ràdio que en aquella hora donava detalladíssims consells ginecològics a càrrec d’un sacerdot suspès a divinis i amic llunyà de Lawrence quan escrivia des d’una tomba etrusca. El permís havia estat signat la setmana abans al despatx del doctor i l’exemplar que li corresponia encara era sobre la tauleta de nit.

El desava quan la Vanessa va treure el cap per la porta, però va enretirar-se immediatament, compungida, en veure-la nua, tan magra. La Virgínia ho aprofità per tombar contra la paret la fotografia de l’erudit, i llavors es vestí.

L’Anne Lívia dormia, ampla com un riu, i el poeta anava trepitjant la màquina de Joyce sota la mirada escèptica d’algú que s’assemblava massa a la Sylvia Beach perquè ho fos, però elles dues es van fer el desentès, com sempre que la situació era compromesa, i la Vita li pessigà el muscle i mormolà:

—Si no ho aprofites ara…

Era inútil. Una muntanya de pàgines li entrebancava el pas, l’ascensor pujava amb un carregament de borratxos libidinosos disposats a tocar culs, fos com fos, i a les escales ja se sentien les peuades de l’erudit que s’enfilava corrent per no oblidar els consells que acabava de rebre de l’especialista.

Els motors havien callat amb un darrer gemec entendridor quan, no gens de tranquil·la malgrat aquell ànim que es feia, escoltà la veu distant de la seva germana que parlava per telèfon. El doctor, evidentment, no es conformava.

—Et recuperaràs —digué l’erudit, confortablement assegut a l’ampit de la finestra.

La Virgínia s’arrossegà cap a la comuna amb les mitges al garró, s’assegué a la tassa i estirà una cama blanca al seu davant sense fixar-se que el dipòsit degotava, sense pensar que aquell xicot pàl·lid aturat al llindar i que no li treia de sobre els ulls malencònics podia creure que estava orinant o que defecava sense haver-se tret les calces. En veure que era K., va adreçar-li un petit somrís trist i resignat i acotà el cap.

Tot era prou clar, ara. Mai més no sortirien de casa.

1981/1985