Tot està bé si acaba bé

Nathaniel, a Liverpool, es gratava la butxaca, alleugerint-la d’un miler de dòlars, que és poc, perquè prop de sis-centes pàgines reiteratives, pròleg de l’autora inclòs, fossin el fonament de cinc mil títols llargs i curts que ni ell ni la Dèlia no veurien. S’havia deixat impressionar, si no convèncer, per aquella dona de quaranta anys, vagament desvirgada ja en la seva maduresa, que ara acampava al llit, sobre la botiga del marmanyer Walke, a Sussex Gardens, on passava fred i gana, però tenia un sostre sense goteres entre parets robustes mentre, en camisa de dormir, invocava encara els esperits de Francis Bacon, el seu homònim, de Walter Raleigh, d’Edmund Spenser, tots tres, en aquella hora, reunits a la tomba del poeta, desolat:

—Em vol robar una glòria ben legítima!

—Calma, Will, calma —aconsellava sir Walter, molt prudent des que era difunt. Potser perquè sabia que anava per llarg.

—Si fins i tot va tenir la poca-vergonya de venir a grapejar-me el sepulcre!

—Deixa que s’empolsi els dits, si li agrada —deia filosòficament l’il·lustre Bacon.

—De tot això en té la culpa que no es casés —meditava l’autor de Prothalamion.

Potser ho opinava també l’Elzie. Culpable d’haver-la introduïda entre les seves amistats, les quals seduí amb els seus discursos fervorosos i insistents sobre una època no prou documentada, ara amagava els llibres del discutit immortal cada cop que la veia i, sota amenaça de renyina, li havia prohibit de referir-se a l’assumpte al seu davant.

S’ignorava però el parer de Carlyle en matèries de casori quan va enfadar-se i cridà com un arrencaqueixals:

—No hi ha cap prova, volguda senyora!

—Si en sobren! —pretenia la Dèlia, impertèrrita des que assistí, alumna avantatjada, a l’escola per a nenes de Catherine Beecher, de distingida família, però no tan preocupada com la seva germana per l’oncle Tom.

Ara s’estava de franc a Sussex Gardens, on menjava poc i no dormia gaire, des d’on es barallava epistolarment amb un Nathaniel obligat, per excessos d’imprudència, a escriure una presentació que a la Dèlia no li agradava i que discutia obstinadament mentre s’anava distanciant d’un altre padrí, l’Emerson, que encara tenia, a la seva biblioteca, un exemplar amb dedicatòria d’aquella Màrtir d’amor amb què l’allitada, per damunt d’un perillós competidor, l’Edgar Allan del corb, guanyà un premi literari.

Però al pobre Will, que havia baixat a la tomba confiat, sense preveure aquell estrany enrenou que podia desacreditar-lo per tota l’eternitat, el tenia més compungit i indignat un altre americà, del Mississipí.

—Aquest pagesot que fins i tot gosa posar-se amb el meu testament!

—Vas ser imprevisor, Will, ja t’ho dèiem, els amics —li recordava un sever Spenser.

—Sí —confirmava sir Walter mentre Bacon assentia silenciosament—. Calia que haguessis deixat algun llibre…

—Quasi em fa passar per analfabet!

Li caldria esperar el segle vint per assabentar-se en l’ombra que potser era no tan sols l’autor dels propis textos, sinó del programa de les curses de cavalls que se celebraven a Amèrica, però ara, en saber-ho i riure-se’n a mandíbula disparada, ja havia fet les paus amb la Dèlia, la qual, el dia tres de setembre de 1859, l’endemà de la seva mort a Hartford, travessà diligentment l’Atlàntic per tal de visitar-lo i disculpar-se:

—Si que em sap greu, Will…

—No tanta familiaritat! —es queixà el poeta—. Al capdavall, deus haver mort boja.

—Per tu, Will… —digué ella.

El seu germà, el seu nebot, de tant en tant portaven flors al cementiri de New Havens, però la Dèlia, que hi tenia els ossos, ja no hi tornà mai més.