Les cartes d’en Gaspar Estivell

«Als catorze anys, la Turga va fer aturar la pluja», escrivia en Gaspar Estivell al meu rerabesavi, i no faig més que posar el seu text en llengua actual. «Feia dinou dies que plovia sense parar, com no s’havia vist mai, i les terres es corrien, els arbres es desarrelaven, s’aplanaven les tiges dels cereals en les pletes entollades, totes les cases tenien goteres, la palla es podria… Ho va anunciar dos dies abans a les comares que ho escamparen pel llogarret, entre els homes, i tothom se’n va riure. No havien valgut pregàries, no havien valgut cerimònies desgreujadores, i heus ací que una noieta anunciava que dominaria la naturalesa, els elements desbocats, de seguida que li vingués la regla!

»Però aquell matí, quan digué que estava a punt perquè ja sagnava des de la vetlla, com havia previst, no faltava ningú a la porta del barracot on vivia amb la seva mare. Homes i dones, infants, i també jo, que llavors tenia tretze anys, la vam veure quan eixí, vestida amb faldilles i cosset i, al cap, un mocador d’herbes que li mig amagava la cara. Per l’únic carrer de l’aldea, on no érem més de seixanta, sortí als camps i, pel camí de dalt, se les va emprendre cap al turó de l’Àliga, distant potser un quilòmetre i mig. L’aigua continuava caient, ni mansa ni enfurida; era una pluja com de sementera, seguida, infatigable, i entre les ribes tots anàrem fent via al seu darrera, el nostre pas acoblat al seu pas.

»Gairebé tots dúiem sacs girats en forma de caputxa que ens baixaven fins a mitja esquena, i avançàvem corbats, com amb mal de ronyons, per tal de protegir-nos una mica. Tot regalimava i els peus xipollejaven en el fang, en els rierols que s’escorrien pels solcs de les rodes. Ella caminava sense pressa, sense entretenir-se, silenciosa com tots nosaltres. Potser ningú no hi creia gaire, però les rialles havien emmudit.

»En ser al peu del turó, va voltar-lo cap al costat on la pujada era més planera, es va enfilar entre el pedruscall mentre nosaltres ens aturàvem a baix, o a mig pendent, i esperàvem, ara alçat el rostre i amb la caputxa del sac ben avançada sobre els ulls. Dalt, la Turga s’aturà, va quedar-se uns moments immòbil i després, amb el gest sobri, va llevar-se el mocador d’herbes, es descordà el cosset, va treure’s les faldilles, sota les quals no duia res, i deixà caure la roba prop seu.

»Nua, amb la pluja que s’abatia sobre els seus pits joves i li relliscava per la corba breu de les natges, pel ventre llis, va reprendre la seva immobilitat, com si medités. Alçà després els braços, no pas per posar-los en creu com molts es pensaven que faria, va allargar-los al seu davant amb els palmells oberts, de cara enlaire, i aleshores va anar culivant-se, molt recte el cos, ben separats els genolls, tota ella oberta com per fer que la sang fluís amb facilitat, i molts vam poder veure com li degotava sobre el terra mentre mantenia aquella posició.

»Quatre vegades ho repetí, girada cap al nord, cap a l’est, cap al sud, cap a l’oest, i la sang era molt vermella, molt espessa, i, en fer-ho el segon cop, la pluja minvà una mica, no gaire encara, minvà més la tercera vegada, quan tothom se n’adonà i s’alçaren mormols admirats, va anar-se aturant en culivar-se el darrer cop i cessà del tot quan, lentament, sempre amb les mans com ofertes o receptives al seu davant, es redreçava. Se sentí una mena de sanglot col·lectiu d’agraïment.

»En davallar del cim del turó, nua, perquè no havia recollit la roba, un home li oferí el seu sac, una dona la cobrí amb uns enagos, una altra va protegir-li els pits amb un mantell, i ara fou entre la gent que la tocaven com si fos una santa que va tornar cap al poble, silenciosa com n’havia sortit i, en ser a casa, s’hi tancà. El cel s’anava aclarint i si algun escèptic hi havia entre els veïns, va haver de callar.

»El matí del tercer dia, quan no havia plogut més i feia un sol càlid que posava alegria a la cara i al cor de la gent bo i que moltes collites ja fossin perdudes i aquell any hi hauria fam, van arribar dos homes de sotana i quatre oficials que anaren de casa en casa. Volien saber si era cert que una noia havia fet aturar la pluja amb les seves fetilleries, si es deia que hi havia hagut miracle, però ningú no declarà contra seu i tothom digué que havia parat de ploure ben naturalment en escampar-se els núvols, que no hi hagué invocacions a cap potència, bona o dolenta, llevat de les pregàries i cerimònies de l’església, dirigides pel capellà que cada festa acudia del poble veí a dir missa. Ningú no pronuncià el nom de la Turga ni denuncià que se n’havia anat el dia abans».

Gaspar Estivell escrivia des de Cervera, i les seves cartes es conservaven entre les d’altres amics o coneguts del rerabesavi. N’hi havia quatre i temps després vaig descobrir-ne una cinquena en un altre lligall, on devia haver anat a raure per error. En dues d’elles es continuava parlant de la noia, la qual no havia tornat mai més al poble, on per sort no es reproduí en cap moment una pluja tan espectacular i anòmala.

Estivell, cal suposar que com tots els seus convilatants testimonis del prodigi, no havia oblidat aquell fet meravellós quan al cap de set anys, un vespre, entrà en una posada, diu que llòbrega i miserable, que aleshores hi havia a les afores de Martorell, camí de Barcelona. Hi demanà un plat de sopa i un ou «escampat» a la serventa, una noia que, en sentir-lo parlar, se’l va quedar mirant amb atenció i va preguntar-li si no era de B. I la carta continua dient que al cap de poques paraules ja s’havia identificat com en Gaspar de cal Vesc, el renom que tenien els de casa seva, grans caçadors d’ocells, i ella com la Turga.

«No l’hauria reconeguda», explica. «Havia canviat molt. Era una noia bonica, mentre abans la cara massa angulosa no atreia gens. Em va fer molta festa, i com que al local gairebé no hi havia ningú, per l’hora tardana, es va asseure a la meva taula. Jo acabava de sortir de la presó, on m’havien tancat prop d’un any per una baralla amb un traginer que m’acusà de robar-lo i que vaig malferir. Des dels setze anys que era fora del poble i des de llavors m’havia estat amb un baster i amb un manyà abans de fer de quincallaire.

»En saber que em quedaven molts pocs sous, que no sabia on passar la nit, va invitar-me a dormir en una habitació que tenia amb dues altres dones a casa d’una vídua. Feia prop de dos anys que treballava a la posada, l’amo de la qual, vell i mig baldat, no tenia ni dona ni fills. Va assenyalar-me’l discretament. Era un home que seia en un racó i que ara pesava figues amb la mangala repenjada a la cadira. Volia que visqués amb ell, li prometia l’establiment quan es morís, però la Turga s’hi negava. Encara que fos una bona persona, no s’hi volia lligar; no es volia lligar amb ningú.

»A l’hora de tancar vaig esperar-la fora mentre ella ajudava el vell a pujar al pis de sobre, on tenia l’habitatge, i en sortir vaig acompanyar-la cap a casa de la vídua, en un carrer que tot sol potser no hauria trobat mai, fosc, estret i amb tot de voltes que feia. Tot anant-hi em contà que, del poble, fugi per por; una veïna que de jove va ser criada d’un magistrat, li va dir que si els del “capítol” ho sabien potser la molestarien. No els agradaven aquelles coses. No hi feia res que fos un do natural, com ella pretenia, li caldria explicar como se l’havia descobert, qui l’hi havia revelat…

»En preguntar-li si una cosa com aquella la podria tornar a fer, va contestar-me que sí i que, de fet, ja l’havia repetida dos cops, el darrer poc abans de posar-se de serventa a l’hostal, quan la comarca on aleshores s’estava, de criada d’una modista cotillaire, passava per una gran eixuta que enquimerava tothom, els pagesos en primer lloc. Ara va fer ploure, doncs, però ho féu en secret, sense parlar-ne a ningú. Sí, quan li venien les regles i mentre li duraven tenia poder sobre la naturalesa, però només el conservaria mentre fos verge. Per això, em digué, al llit no l’havia de tocar. M’oferia aixopluc perquè era del poble, d’on mai no havia tornat a veure ningú, perquè vaig ser veí seu i era pobre. Confiava en mi.

»A l’habitació només hi havia una de les dones que la compartien amb ella, i es despertà en entrar-hi amb l’espelma que havíem recollit a fora. En veure’m, se’n va riure i féu una mica de broma a la Turga, puix que sabia que amb homes no hi anava mai, i va preguntar-li si ara s’havia decidit a fer com totes. Ella s’ho va prendre bé i totes dues parlaren una mica sense alçar la veu, perquè la vídua no aprovava aquella mena de visites; mentrestant disposava el llit, que era prou ample per a dues persones.

»Va apagar l’espelma abans de despullar-nos un a cada banda, ens vam ajaçar i vam donar la bona nit a la dona, però al cap d’una estona em va preguntar si no m’agradaria de fer-li companyia. Pel que havia vist, era una mica gran ja, però no m’havia semblat gens de desagradable i de segur que m’hi hauria avingut immediatament si no hagués estat per la Turga. Podia molestar-la si li’n feia cas. Però llavors, com si m’hagués endevinat el pensament, va dir-me que hi anés, si en tenia ganes. Ja es feia càrrec que a un home era demanar-li molt que dormís al costat d’una dona jove sense atansar-s’hi.

»Vaig traslladar-me de llit, però tots dos, la Sabina i jo, vam ser discrets encara que no dormíssim gaire fins a la matinada, quan va presentar-se l’altra dona, la qual no s’adonà de res fins l’endemà al matí, en despertar-se. No tan sols es va mostrar comprensiva, sinó que, més tard, fou ella qui sortí a distreure la vídua mentre m’escapolia. Van repetir-me que aquelles coses, a casa seva no li agradaven, bo i que no ignorés pas que una d’elles s’entenia amb un casat i que l’altra, la Sabina, era poc escrupolosa en matèria d’homes. Vaig entendre que, de fet, totes dues vivien de la prostitució.

»Aquell mateix matí la Turga va poder fer-me entrar a casa d’un baster que era client de la posada i em buscà una habitació a casa de dos vells del veïnat que es dedicaven a recollir femta pels carrers. No vaig tornar mai més a casa de la vídua, però de tant en tant veia la Sabina, que s’havia agradat de mi i que pujava a la meva cambra quan marit i muller no eren al pis. A la Turga la veia a la posada, on un dia em va confessar que tenia complaences amb el vell, que es conformava amb poc. Tampoc no podia fer més. Quan vaig queixar-me-li que fos més rigorosa amb mi que amb ell, va dir-me que amb mi era diferent; jo era jove i, si deixava que la toqués, potser perdria el cap».

Hi ha un full perdut, perquè la carta acaba així, una mica abruptament i sense la firma habitual, i en la següent la situació ha evolucionat d’una manera imprevista, sorprenent: en Gaspar i la noia s’han casat! L’amo de la posada és mort i ara l’establiment és de la Turga, no pas perquè el vell l’hi hagi deixat, sinó per compra, no sabem a qui, amb els seus estalvis i una quantitat prestada per una tal Mercè Talla, vídua, probablement la mateixa dona a casa de la qual dormia la noia, la qual, es mig entén, però no queda ben explicat, s’ha hagut de maridar precisament per tal de poder fer-se’n mestressa.

Un matrimoni de conveniència entre dos enamorats! Perquè en Gaspar ens diu, o diu al meu rerabesavi, que s’estimen però que la Turga continua conservant-se verge. Ara viuen tots dos a les habitacions del pis de sobre de l’establiment, on, una mica perversament, puix que podria veure-les en d’altres llocs, ell rep noies, ja no la Sabina, de la qual no es torna a parlar; ara són una Mència i una Joana, malcasada i adúltera la primera i vídua jove, brodadora d’ofici, la segona.

Ells dos es festegen, s’abracen i es besen pels racons de la pròpia llar, la Turga s’avé algun cop que la vegi nua, però abans li ha fet prometre solemnement que no la desflorarà. També es refusa a d’altres penetracions que, diu, la humiliarien encara que potser no afectessin el seu do. A poc a poc s’envileixen, en Gaspar la palpa i s’encén mentre a l’habitació del costat l’esperen la Mència o la Joana, prop de les quals corre aleshores a satisfer la seva luxúria mentre la Turga, reconeix, els espia i s’acaricia impúdicament.

«M’adono, amic», escriu, «del judici moral que et mereixeran aquestes turpituds que vaig arribar a trobar quasi normals, si no normals del tot, al cap d’un quants mesos. I cal que et digui que, en un aspecte, no podia evitar de sentir una gran admiració, un gran respecte per la Turga que sacrificava el seu plaer al bé, a la possibilitat d’un bé desinteressat. Mai no vaig poder esbrinar, i ella mateixa no ho sabia, d’on li venia aquell poder i de com se n’havia fet capaç. Segons ella, havia “sentit”, simplement sentit, aquells dies de l’aiguat, quan tenia catorze anys, que ho podia fer, i havia confiat en aquesta convicció, en la qual no intervenien veus ni aparicions, com és sovint el cas.

»Els fets no van desmentir-la, ni la desmentiren les dues altres vegades que es posà a prova, llavors de l’eixut de què ja et vaig parlar i d’una terrible calamarsada que aturà en el seu començament, quan encara es podien salvar moltes vinyes, al cap d’un any i mig d’haver deixat el poble.

»Estava enamorada, sofria, i no pas perquè hi hagués les altres que ella mateixa m’havia proposat amb una admirable comprensió; sofria de la pròpia necessitat insatisfeta, de la falta d’unes abraçades que ens haurien compenetrat més l’un amb l’altre, que haurien aprofundit la nostra amor. Em pregunto ara quant de temps hauria tardat a cedir, a lliurar-se’m totalment, perquè en el fons sempre he estat segur que un dia ho havia de fer, que ho hauria fet sense aquest terrible temporal que anava engreixant el riu, quan ens arribaven notícies que el diluvi per les terres altes es feia més i més amenaçador, que les neus foses s’hi afegien, que arreu les aigües s’emportaven animals i persones, cases, i tothom fugia… Ella menstruava.

»Va sortir a la nit, per no ser vista, i l’endemà no tornà, ni tornà l’endemà passat, i durant tres dies no vaig saber res d’ella. Va ser el matí del quart que van trobar-la set quilòmetres més avall, enredada entre les branques d’un arbre en un rabeig del torrent, prop del molí enrunat. Potser tenia poder contra l’eixuta, contra la pluja, contra les calamarsades, contra tot allò que ens ve del cel; no en va tenir contra el desfermament de l’aigua ja caiguda, que se l’emportà…».