La doble plaça de les donzelles

Octubre 1989

Ho contaré ben planerament, per falta d’ofici i perquè tots, propis i estranys, m’entenguin. M’han ensenyat des de menut que és de bona educació presentar-se, i ho faig de seguida: em dic Arcadi Fenil, tinc trenta-sis anys, una edat que estaria prou bé si no fos tan a prop dels quaranta, i, de professió, sóc vagabund pensionat, la qual cosa ja suposa fadrinatge.

A la gent poc familiaritzada amb els costums de la nostra contrada pot sorprendre’ls, potser, que hom pensioni algú sense altra ocupació que moure’s d’una banda a l’altra i, en definitiva, de mandrejar. Cal tenir en compte, però, que així ho aconsella el tarannà massa feiner de la majoria, la qual, mitjançant la institucionalització del vagabund professional, vol crear per a la nostra terra una imatge menys adusta que no li fan d’altres pobles amb més escassa vocació de treball.

Som sempre tres de la meva mena, escollits per votació popular entre els homes i les dones més refractaris a ajupir l’espinada, i és per aquest defecte, erigit en virtut, que ens honoren discretament. Cal afegir que ens desposseeixen d’aquesta dignitat si, per atzar, un dia toquem feina. Tanmateix, no crec que redactar aquestes pàgines, poques, posi en perill la meva situació; entre nosaltres, freqüentar la ploma és tingut, precisament, per cosa de ganduls. S’avé, doncs, amb allò que en diuen el meu status.

Les autoritats, i ara començo, mai no han negat l’existència del bastiment, com l’anomenen d’una manera impròpia, però tampoc no l’han reconeguda. Hi ha, per tant, una falta de documentació escrita que priva de datar amb certesa, si no l’origen d’una construcció que, en ser negada per molts, no en té, el del sentiment popular que fa una realitat d’allò que per a d’altres és tot just una fantasia. Alguns pretenen que la controvèrsia remunta a centenars d’anys i hi ha famílies que, si les escoltes, recorden, històricament, paraules o fets d’antecessors que s’hi refereixen. Personalment, bo i que per a mi el bastiment no ofereix dubtes, poques confiances em poden merèixer aquestes contalles quan he constatat, d’any en any i, sobretot, d’una generació a l’altra, com hom tendeix a retocar-les, a afegir-hi, tot i que el més normal seria que, amb el temps, es fessin més nebuloses, més imprecises.

Tots, amb poques excepcions, estem disposats a reconèixer que el silenci persistent de les autoritats és inexplicable. Ara, més curiós em sembla que aquells mateixos sempre promptes a criticar-lo amb contundència i amargor mentre són uns simples ciutadans, al marge de les responsabilitats que dóna la gestió de la cosa pública, s’hi conformin tan fàcilment quan els nostres vots els porten a un lloc de direcció comunitària; en un no-res, d’avui a l’endemà, canvien radicalment d’actitud, com si de cop i volta entressin en possessió d’informacions per a nosaltres desconegudes que els aconsellen de callar com oficialment s’ha fet sempre.

No és pas així, ara ho veig, com hauria d’haver començat si vull ésser entenedor com he dit. Faré, doncs, una petita descripció del bastiment tal com el contemplo des de la meva infància, car sóc un d’aquells, ja ho he declarat, per als quals no es tracta de cap producte de la imaginació, de cap llegenda que ens entossudim a perpetuar fins a l’extrem de donar-li un cos físic, sinó d’un edifici sòlid que es dreça en plena plaça de les Donzelles. L’he palpat més de quatre cops amb aquestes mateixes mans que ara mouen la ploma.

No és certament d’unes grans proporcions, però impressiona una mica per la forma, ovalada, que el distingeix de totes les altres construccions, públiques o privades, velles o recents, de la vila. Hom calcula que el diàmetre més llarg deu fer uns seixanta metres i, el més curt, si fa no fa una quarantena. Són, al meu entendre, unes relacions o correspondències que li confereixen bellesa. És de pedra noble, ben escairada per hàbils artesans, i els blocs, lleugerament irregulars, potser per tal d’evitar la monotonia de les línies, descansen els uns sobre els altres sense que els enganxi cap argamassa.

Avui el temps hi ha fet la seva obra, danyant la llisor primitiva de la superfície, però hi ha afegit molses i herbes que creixen de les juntures, misteriosament alimentades. L’alçada del mur és d’uns quinze metres, si bé amidada des del centre la construcció seria més alta, atès que, des del capdamunt de la paret, una teulada de pissarra es va elevant amb una inclinació lleugera fins al bell mig de l’edifici, on hi ha una creu grega, de fusta.

Fou un temple on s’adoraven déus ja oblidats? Un estadi cobert en el qual se celebraven competicions esportives o festes paganes? l’indret on, antigament, tenien lloc les assemblees populars? s’hi conserva encara alguna cosa, dintre? Són preguntes que m’he fet, que cada dia ens fem molts i a les quals els únics que podrien contestar-les responen un cop i un altre cop: no ha estat res i res no pot haver-hi en una construcció inexistent…

I com els pots contradir quan veus, com he vist jo, Arcadi Fenil, vagabund pensionat, que el mur no els atura quan travessen la plaça i com surten després per l’altre extrem amb tanta naturalitat, talment algú que, de debò, ha fet un recorregut banal per un espai lliure? En canvi, ells poden contradir-nos a nosaltres quan els afirmem la nostra impossibilitat de passar i volem provar-los-ho repenjant-nos en l’obra per a ells irreal… Es riuen d’unes posicions que tenen per ridícules i extravagants, ens tusten l’esquena, ens fan l’ullet com qui diu: sempre sereu unes criatures.

Es tractà, temps enrera, de buscar allò que els entesos en diuen proves objectives, i a algú se li acudí de fotografiar el bastiment, però fou una idea desafortunada que provocà, per primera vegada, discussions un xic enverinades i, cosa potser encara pitjor, va posar en quarantena el concepte de realitat. L’edifici era visible en algunes fotos, mentre que d’altres no l’enregistraven, segons fossin d’una banda o d’una altra els fotògrafs, professionals o afeccionats. La placa el recollia o l’eliminava d’acord amb els criteris defensats per qui manejava la cambra, amb indiferència de l’angle, de la llum o de l’expertesa. Tot va acabar-se amb acusacions mútues d’incompetència.

Normalment, he mirat, he escoltat i he callat, no pas perquè m’hi obligui la meva condició social, prou honorada, sinó per un natural prudent. No he dit mai res a ningú, doncs, d’algunes observacions que he fet darrerament i que ben bé poden haver fet d’altres ciutadans, els quals, si de cas, s’han mostrat tan discrets com jo.

Em refereixo al següent: la gent de la nostra vila pot ser classificada en dues categories, la dels qui sempre, des de criatures, han procedit com si no hi hagués bastiment, i la dels qui han hagut d’admetre per força la seva presència. Els primers sempre han transitat i d’infants han jugat lliurement per la plaça; els segons només han pogut fer-ho per aquells espais exteriors a la construcció que els ha limitat, així, l’àmbit de joc o de trànsit. Però als qui poden circular sense pegues, com si cap obstacle no hi hagués a l’indret, s’han afegit, amb els anys, una colla de persones de totes les edats que d’antuvi pertanyien al segon grup i un dia qualsevol, per causes no determinades, s’han trobat amb el pas franc.

Doncs bé: tots aquests, a partir del moment en què han canviat de condició, procedeixen com si mai no haguessin pertangut a la que acaben de deixar i sempre parlen com si donessin per entès i sabut de tothom que des de criatures formen part dels afavorits amb la franquícia. I, això, no pas com qui s’avergonyeix o es dol d’haver estat de l’altre grup i ho vol fer oblidar, sinó com qui, ben sincerament, no se’n recorda. I el més enquimerador de tot és que, a coneixement meu, mai ningú no els en faci memòria.

Hi ha complicitat? O és potser únicament un costum tradicional al qual ens conformem sense que mai ens l’hàgim explicat? Sigui com sigui, també jo sento una mena de repugnància instintiva a parlar-los-en. És ben possible, reflexiono, que en algun moment molt reculat de la nostra història col·lectiva, tingués lloc un esdeveniment traumatitzador que ens condiciona de pares a fills.

Hi ha també, per no deixar-me res, l’actitud dels forasters, de la gent que ens visita. Cada dia en vénen més, i de més lluny, i ho volen veure tot, fotografiar-ho tot, inclosa la plaça de les Donzelles, i sé que no sóc l’únic que ha procurat de lligar-hi conversa, de preguntar-los què pensaven de la nostra vila, quina impressió els feia l’edifici, o fins i tot de donar un cop d’ull a les fotos quan la polaroid els les revela a l’acte.

Són esforços que mai no han donat cap resultat. Si no et giren l’esquena, gesticulen o mouen el cap vagament, com si no acabessin d’entendre què els demanes o no gosessin arriscar una opinió o un comentari davant d’un indígena, i, quant a les fotografies, més s’estimen ocultar-les i se les reserven gelosament. No hi ha manera d’esbrinar amb certesa si estan al corrent de la nostra situació o si, assabentats per les agències que normalment els acomboien, prefereixen abstenir-se de prendre partit en una disputa de caràcter local que, fessin el que fessin, sempre ofendria algú.

Hi ha hagut, és clar.