La clau de l’enigma, ens la procura Jacques Berthier, un bibliòfil i aventurer menor, sense gaires escrúpols, que morí l’any 1931, als seixanta-vuit anys. Solter, sense fills reconeguts ni parents pròxims, llegà a la nostra biblioteca la seva valuosa col·lecció de llibres i tot de papers que fins ara, als cinquanta anys del seu decés, no han començat a ésser explorats. És així com s’ha sabut que, durant més de tres dècades, però irregularment, redactà un diari a cops força detallat, d’algunes de les seves aventures, potser les que li van semblar més interessants o més significatives, encara que no sempre li facin honor.

A darreries del mes de febrer de 1898, va passar dos dies a Couna, on l’havia atret la notícia que una família local estava disposada a desfer-se d’una colla de volums de medicina del segle XVII, i amb data del vint-i-quatre escriu:

«Em va atreure un gran atropament de persones, sobretot dones, que pel que em semblà agredien dues monges a poques passes de la fonda del Roure, on m’hostatjava des de la nit anterior, però en atansar-m’hi més vaig veure que no es tractava d’això. La gent cridava Sor Maria Magdalena! Sor Maria Magdalena!, i aquest crit, que es repetia, va fer que identifiqués la cèlebre priora del convent de Santa Gorgònia, dels miracles, virtuts, influències i singularitats de conducta de la qual es contava i no s’acabava. Ella i la seva companya es defensaven com podien de l’escomesa, no pas hostil ni amb el propòsit de danyar-les, puix que allò que els atacants volien era un record, una “relíquia”, qualsevol cosa seva… Després vaig saber que estaven de pas i esperaven la tartana que havia de dur-les a una altra casa de l’orde, a uns cinc o sis quilòmetres de la vila.

»Estava admirat. Mai no havia vist la monja en persona i poc m’hauria imaginat que fos una dona tan jove i tan atractiva, amb els llavis plens i vermells i uns ulls grossos, d’un blau pregon, sobre les ulleres fosques que feien pensar, a desgrat de la seva condició mongeril, en intenses voluptuositats. Li havien arrancat ja la còfia i, amb gran meravellament meu, convençut com estava que totes les religioses anaven rapades, com de petit havia vist la meva tia, carmelitana, una magnífica cabellera d’or li queia sobre les espatlles. La de la seva companya, més curta, era castanya. També ella era víctima de l’entusiasme de la gentada, potser perquè alguns no sabien distingir entre l’una i l’altra, potser per un simple fenomen de contagi. Ara, un cop van haver-los arrancat els rosaris, la creu que duien al pit i el cordó de la cintura, els estiraven ja els hàbits. L’abadessa va quedar-se sense mànegues en descosir-se la roba i, encisat per la blancor dels seus braços, gairebé no vaig adonar-me de com deixaven pràcticament nua la seva germana de religió.

»Vaig creure que em calia intervenir en lloc de riure i plaguejar com feien alguns xicots repenjats a la paret de l’estable, però en decidir-me ja havia fet tard. Sor Maria Magdalena de la Creu, esfereïda, va fugir de les mans que també volien despullar-la i, en girar-se, van esquinçar-li l’hàbit fins a mig cos i, darrera d’ell, una peça interior que la tapava. Mentre forcejava per obrir-me pas vaig tenir la visió, fugaç, d’unes sines exquisides i puixants que ella, a l’acte, provà de protegir-se pudorosament. És quan, en fer un moviment de costat, ensopegà amb alguna cosa, potser el cairell d’una de les lloses desigualment col·locades de la placeta, i va caure amb el cap contra una pedra cantonera. En arribar prop seu ja era a terra i havia perdut coneixença. La gent, com de sobte desembriagada, va apartar-se i s’immobilitzà, un moment que l’altra monja, que ara ja només conservava unes mitges blanques lligades sobre el genoll, aprofità per escapolir-se.

»Vaig inclinar-me damunt de la inconscient i vaig examinar-li la part posterior del crani, però no semblava lesionada a despit del cop, de manera que vaig arriscar-me a treure-la d’aquell racó ple de deixalles i d’immundícies i, agafant-la en braços, commós per la proximitat dels seus pits admirables, la vaig dur cap a la fonda. El fill de l’hostalera, un noi de setze o disset anys que era a la porta, ens acompanyà cap dalt, a una habitació desocupada i, tot pujant, va dir-me que l’altra monja era amb la seva mare, la qual procurava trobar-li alguna peça amb què cobrir-la, potser un vestit de la criada, que era si fa no fa de la seva complexió.

»Al dormitori, vaig dipositar sor Maria Magdalena de la Creu sobre la màrfega bo i encarregant a l’adolescent que anés a buscar-me un flascó de sals i, si algun viatger en tenia, una mica d’aigua de colònia per tal de fregar-li els polsos i ajudar-la a revenir. Ara gairebé estava segur que s’havia desmaiat més a conseqüència de la impressió que no pas de la gravetat de la caiguda, i un segon examen del crani m’ho confirmà; es notava ja l’inici d’un petit inflament, del tot natural, però no hi havia sang ni vaig trobar-li cap ferida sota l’abundant cabellera que la devia haver protegit.

»El pols glatia amb tota regularitat i la respiració, que mentre pujàvem semblava suspesa, anava esdevenint normal, com podia apreciar, sense necessitar d’escoltar el seu bleix, pel moviment dels pits, dels quals, un cop reconeguda i tranquil·litzat el meu ànim, era incapaç d’apartar els ulls. Alts i meravellosament arrodonits, tibants i compactes com pocs n’hi ha, alçaven en la seva blancor de llet uns mugrons amples i llargs de volum, d’un roig fosc que a les aurèoles, també extenses, quasi negrejava.

»I va ser mentre els contemplava que m’assaltà la temptació, potser acrescuda pel fet que era una monja, de veure-la sencera; devia estar admirablement formada. Tanmateix, com que en aquella habitació sense tancar, només amb la porta ajustada, no podia exposar-me a treure-li allò que li quedava d’hàbit i deixar-la del tot nua, com hauria volgut, vaig limitar-me a arregussar-li les faldilles per la banda de davant, fins dalt dels malucs, com la seva amplada em permetia de fer còmodament. És quan em vaig quedar corprès com no recordo que ho hagi estat mai en presència d’una dona, per encisadora que fos. I és que mai no havia vist res de semblant, ni sabia que podia existir.

»A la forca, entre les cuixes lleugerament separades, d’un contorn perfecte i dolces de pell, li naixia una flor bellíssima i d’una albor tan impol·luta que, per contrast, el ventre semblava bru; es mig badava, com temerosa de descloure’s del tot, o com retinguda pel pudor, en cinc pètals petits però gruixuts de carn vellutada i de vores exquisidament dibuixades que vibraven amb una oscil·lació lleu i difícil de percebre, vagament humitejades per la rosada que hi brillava. Era una cosa antinatural, una estranya monstruositat que fascinava. Res, cap plec de l’engonal, cap borrissol del pubis no atemptava contra la sumptuositat increïble d’aquella blancor puríssima, de la qual es desprenia una fragància subtil i embriagadora que s’apoderava dels sentits i feia perdre l’enteniment.

»Mogut per un impuls superior a la meva voluntat, oblidant-me d’on era i desertat per la prudència, vaig abaixar-me a besar-la devotament, a recollir amb els meus llavis de cop i volta assedegats aquella palpitació carnal de la més delectable de totes les flors…

»Després, vaig collir-la».