Metempsicosi? Repetició de la personalitat deguda a un atzar? —es pregunta la mare Patrícia ben plàcidament—. Sí, mossèn Esteve, estic al corrent. És veritat que, de primer, va callar allò que li havia passat al palauet dels Bros, però és una noia honesta i, a la fi, quan ja s’havia vist amb el seu amant, el qual no sé si consultà, va confiar-m’ho. No m’hi amoïno gaire. Sor Anna-Maria té una imaginació molt desperta, però en aquest cas podria haver-hi alguna cosa més.

Pel que veig, vostè ignora que l’Emma de Vals va deixar una mena de diari no tan discret com caldria i que mai no ha estat publicat. Una seixantena d’anys enrera, però, la família consentí que aquelles llibretes fossin consultades per Celestí Roger, l’historiador, que aleshores treballava en una biografia del seu marit, en Maties Descalus, un mercader al qual diuen que la guerra amb els francesos aprofità de debò. En Roger es mostrà indelicat, com solen ser tots els homes de lletres. En el seu llibre, publicat potser quinze anys després, dedica tot un capítol a la noia i ens parla de la seva vida amorosa.

Qui ens assegura que sor Anna-Maria, de joveneta, no el va llegir? Ho tinc per probable, i li diré per què. Els Morell estan llunyanament emparentats amb els Vals per part de l’àvia materna. No seria ben natural que, per aquest sol motiu, el pare de la nostra germana posseís el volum? Sobretot si tenim en compte que el senyor Morell era un home d’ampla cultura i que a casa seva hi havia una extensa biblioteca. Marit i muller devien parlar algun cop d’en Descalus i de la seva dona, la noia es va encuriosir… La meva hipòtesi és que el llegí, potser d’amagat, i que ara, en trobar-se de cop i volta al palauet, i en aquella mateixa estança on per primer cop l’Emma cedí a un home, s’identificà de bona fe amb ella.

De bona fe… És una manera de dir. Tinc la impressió que, des de fa temps, sor Anna-Maria buscava, del tot inconscientment, una porta de sortida, una excusa que justificaria un canvi de conducta. No hi fa res que s’agafés a aquesta, per extravagant que ens sembli a vostè i a mi. Jo, que la conec, no dubto que aquesta identificació amb «l’avantpassada» es produís, i quan em diu que va estar a punt de perdre els sentits davant d’aquell sofà on un segle i mig enrera havia faltat, me la crec. Havia reprimit el record de la lectura, que probablement al seu temps la impressionà, i ara, doncs, tot allò que de l’Emma sabia, ho sabia per haver-ho viscut.

Però a vostè el preocupa més, l’escandalitza i tot que jo, la seva superiora, l’hagi autoritzat, com ha dit, a dur una vida llicenciosa… És inexacte, mossèn Esteve. La llicència fa bracet amb la promiscuïtat, i a sor Anna-Maria li he consentit únicament un amant. Ja és prou, dirà vostè. Li costa de fer-se’n càrrec, d’entendre-ho; li sembla greu, molt greu, aquest relaxament. Però i si fos el contrari, si fos per evitar un relaxament general que li permeto de veure’s amb un home?

Mossèn Esteve, vostè és el nostre confessor des de fa vuit mesos. Ja fa temps, doncs, que ens escolta, i sap que a les germanes encara joves només les enquimera el sexe. Sí, s’acusen també d’altres pecats, d’altres faltes, però les temptacions carnals, els pensaments impurs… No, no cal que em digui res, que m’ho confirmi. Són moltes, si no totes, que em tenen una gran confiança, que no dubten a confiar-se’m com fa sor Anna-Maria. Saben que sóc sensible als seus problemes, que en mi mai no han de trobar cap severitat repulsiva, cap d’aquests rigors que procedeixen de la incomprensió, d’una falsa idea que ens fem de la pròpia superioritat.

Sé de quin peu calça cadascuna de les meves filles i procuro trobar sempre la manera d’apaivagar-les, d’ajudar-les. Normalment, no és tan difícil. Si la naturalesa parla en quasi totes, en la majoria d’elles no és tan exigent, tan poderosa, que no pugui ser continguda, eficaçment combatuda amb penitències, amb oracions, amb una dedicació més intensa a les seves activitats caritatives. També el món és ple de dones que es reprimeixen, que s’han de reprimir i que, d’una manera o altra, sublimen els seus impulsos sexuals. No hi ha cap raó perquè no ho fem nosaltres.

De tant en tant, però, hi ha una germana en la qual la necessitat d’una satisfacció carnal es fa sentir tan angoixosament que pot arribar a escapar-se de qualsevol control. Sor Anna-Maria és una d’aquestes dones. Durant anys, de victòria en victòria sobre els seus impulsos, ha anat acumulant un potencial que, si esclatava, seria nefast per a la nostra comunitat. Vostè sap més bé que jo, pare, com han abundat els casos de «possessió» que, a partir d’una religiosa, han afectat un convent sencer. Hi ha confessors que, assenyalats com la causa d’aquesta possessió, ho han pagat àdhuc amb la vida…

No cal que elabori gaire. El furor uterí que provoca l’abstinència en una noia que, en condicions de vida corrents, seria tot just una dona amb temperament, pot comunicar-se amb una gran facilitat i convertir en autèntiques bacants d’altres germanes que saben moderar els seus instints mentre en la casa on viuen ningú no trenqui la disciplina, mentre ningú no proclami, per així dir-ho, la vinguda del maligne. Observi que cap seguretat no tinc que una sor Anna-Maria insatisfeta fos capaç de proclamar-se «posseïda» en aquests termes, i fins i tot m’inclinaria a pensar el contrari, però tampoc no cal acudir a aquests extrems per provocar el desordre. Sovint n’hi ha prou a escampar la pròpia inquietud, a confiar-se a una amiga que es confia a una tercera… Es pot anar creant un ambient que jo, com a responsable que sóc de la comunitat, tinc l’obligació d’evitar. Pensava, doncs, en el bé del convent en fer aquella concessió a sor Anna-Maria.

Pel que fa a l’assumpte de la confessió que a vostè tan el desassossega, no sóc jo qui l’ha d’aconsellar, però pensi, abans de decidir res, que de germanes com sor Anna-Maria sempre n’hi ha hagut poques, que cada dia n’hi haurà menys i que si fins avui, frustrada, ens ha honrat com poques, més ho farà ara. Sóc una monja vella, mossèn Esteve, escèptica, per no dir francament incrèdula en moltes coses, però l’experiència m’ha demostrat que a la perfecció només ens hi atansem quan vivim satisfets, sense fer trampa amb nosaltres mateixos.

Vaig entrar verge al convent, i ho sóc ara, als seixanta-quatre anys, quan la carn reposa. Però no ha reposat sempre, pare, he tingut vint anys i, sense ser ardent com sor Anna-Maria, hi ha hagut moments ingrats, molt ingrats. Puc entendre una noia com ella, puc entendre que hagi perdut la fe, si és que mai l’ha tinguda. És secundari. Què pot importar-li a Déu si creiem o no creiem? En canvi, potser li importa molt el gest sincer i honest envers els nostres semblants. El faig amb sor Anna-Maria com ella l’ha fet en la seva missió misericordiosa, com el fa en jeure amb l’home que estima.

Déu ens vol sencers, mossèn Esteve. Confesso que mai no ho he estat, per ignorància, però potser em valdrà, a l’hora de la mort, haver contribuït que ho sigui una de les meves filles. Potser n’hi haurà d’altres… Voltairiana diu, pare? No, no gaire. Però qui pot conservar el seny i no ser-ho una mica, aquí tancada?