Les relíquies

Khan el Khalili, el Caire, març de 1910

-Hi són totes tres? —va preguntar nerviós l’home que es mirava amb delit i desfici un paquet que presidia la taula en aquella trobada a la rebotiga d’un cafè.

—I tant —va afirmar amb contundència l’home que havia posat el farcell sobre la taula.

Un lloro xerrotejava al costat d’aquell moble on, al marge del paquet, hi havia una safata on reposaven dos gots i una tassa fumejants. Saleh es mirava l’escena a través d’una escletxa, a la paret de la rebotiga. Un lleu corrent d’aire li va permetre percebre la barreja d’olors. L’aroma del te es mesclava amb la del cafè torrat amb cardamom. Un cafè, negre i dens, que des de temps molt reculat se servia en aquell i en altres establiments del país. El fum que s’enlairava dels recipients feia uns dibuixos serpentejants que s’integraven en els caràcters arabescos que hi havia estampats a les parets escrostonades d’aquell local. Davant dels gots i la tassa hi havia asseguts tres homes. Un d’ells era el seu oncle Abdul, el propietari del cafè, que xuclava el broc d’una pipa d’aigua, una xixa que tenia al peu de la taula. Un dels individus que compartia taula amb ell va agafar el got fent pinça amb els dits per no cremar-se. Després de bufar-ne el contingut, va fer una xarrupada i es va escaldar els llavis. Va deixar anar un renec i l’altre home, que en un altre lloc i en unes altres circumstàncies se n’hauria rigut sorollosament, ara no va dir res perquè no podia apartar la mirada del paquet que hi havia sobre la taula pensant en el que contenia a l’interior. L’home dels llavis escaldats s’havia adonat de l’estat catatònic del seu company perquè no havia ni tocat el got de te i menys des del moment que Abdul li havia posat al davant aquell farcell.

—El puc obrir? —va tornar a preguntar amb una certa tremolor a la veu.

—Endavant —va dir Abdul, i amb una mà el va convidar a fer-ho mentre escurava d’un sol glop la tassa de cafè i es mirava de reüll l’altre home, que, tot i que encara notava una coïssor als llavis, va fer un segon intent de tastar el te.

Va desfer els cordills que embolicaven el paquet amb un interès ardent i, un cop obert, se li van il·luminar els ulls.

—Els puc desplegar? —va tornar a preguntar amb una emoció continguda.

—Només faltaria —va concedir Abdul.

Saleh va veure que, del farcell, aquell home n’alçava un teixit de color blau que devia ser de lli o de llana, no ho sabria precisar. Una túnica vella amb ornamentacions amb motius florals que Saleh no havia vist mai i que antigament devien haver estat daurades però que el temps s’havia encarregat de fer-los perdre tota la lluentor.

Després d’examinar-la amb una delicadesa extrema la va plegar amb un respecte reverent, amb una sensibilitat i una solemnitat extraordinàries. Semblava com si un plec mal fet pogués causar algun dany a aquella peça de roba. Saleh desconeixia la raó que feia que aquell teixit provoqués sobre aquell home una fascinació ardent, una devoció com mai no havia vist. Era com si presenciés l’aplicació d’unes normes que regulen una acció sagrada. L’exultació va anar creixent quan va desplegar les altres dues túniques. Primer amb la de color vermell que duia unes sanefes brodades a les mànigues i un tafetà de color daurat que rivetejava el coll, i després amb l’altra, una túnica de dimensions més reduïdes, com si fos d’un nen o adolescent, que era d’un color terrós i com a decoració només tenia dues bandes, paral·leles a les mànigues, que consistien en una seqüència de llaços encreuats. Saleh va veure que l’home feia els mateixos rituals per aquestes dues peces de roba que per la primera i que la veneració per les tres túniques era digna de veure. Era una cerimònia pertanyent a un culte ancestral que Saleh era incapaç de reconèixer, però eren les reverències que feien els primers cristians. Unes formes que havien preservat els Guardians, els custodis, una organització que vetllava perquè relíquies com les que Saleh estava veient no caiguessin en mans inadequades.

—L’estat de conservació és una mica precari —va reconèixer Abdul—, però la cripta humida d’Abu Serga, de l’església de Sant Sergi, no és el millor lloc per guardar aquestes teles.

—Abdul, n’ets conscient que aquestes tres peces de roba són una de les relíquies més desconegudes de la Història? Ningú no sap que existeixen i si mai algú s’arribés a imaginar que tenim aquests teixits seria… No vull ni pensar-hi. Només de saber que van pertànyer a qui van pertànyer i que les van fer servir en algun moment durant els set anys que van viure aquí a Egipte després de la seva fugida de…

No va poder continuar parlant. De cop, un gran espetec va interrompre les seves paraules. Abdul va saltar de la cadira i va llançar el broc de la xixa. La seva agilitat li va permetre esquivar un tros de paret esbotzada per una forta explosió just abans que el sostre es desplomés damunt d’ells. Feia només uns instants la paret, la taula, la tassa i els gots saltaven enlaire i impactaven contra els cossos dels altres dos homes. Un espès núvol de pols emboirava la saleta.