Dins del barri copte

Estava molt nerviós. L’endemà de la primera adquisició al museu, Ubach havia quedat amb Saleh per anar al monestir d’Abu Serga, al cor del barri copte del Caire. Allà veuria les túniques i n’hi havia prou amb aquesta raó per estar inquiet.

Saleh havia anat a visitar la seva tia, la dona del malaguanyat oncle Abdul, i havien quedat amb el pare Ubach al cafè que havia regentat el seu oncle per anar junts finsal monestir.

Ubach s’allotjava en una casa del Col·legi dels Pares Jesuïtes, no gaire lluny del barri antic, del vell Caire. El Caire dels orígens, aquell Al-Qahira fundat per Gohar el sicilià, que va conquerir Egipte el 975. Quan hi va entrar li va fer ben bé la sensació que feia un viatge en el temps. En l’aire s’hi ensumava la humitat que amarava les parets poc o gens assolellades d’aquells carrers que desprenien una olor agra, intensa i penetrant que no sabia precisar d’on provenia exactament. Aquella olor es barrejava amb d’altres flaires més agradables i amb les veus i els crits que sortien de les finestres de les cases del rovell de l’ou de la ciutat. La disposició de les cases, que semblava que s’haguessin d’ensorrar, permetia endevinar com devia ser l’interior. De fet, Ubach va alçar la vista cap a les finestres i balconades i va intercanviar la mirada amb una dona que l’espiava des de darrere d’unes gelosies de fusta. Segurament el va sobtar veure passejar per aquell carreró un religiós occidental. No obstant això, els forats d’aquella estructura de fusta li permetien una vista privilegiada sobre aquell tram de carrer on començava una exposició extensa i variada de comerços artesans. Negocis de teles per fer vestits, sedes, vidre, or, coure, fusta, marfil, perfums, plantes remeieres que convivien amb els que havien fet del carrer el seu negoci. Els venedors d’haixix, els pidolaires, els músics, els poetes, els venedors de diaris, els neteja-botes… Va anar serpentejant aquells carrerons al mateix temps que procurava d’esquivar les parades que envaïen el ja prou petit espai per als vianants. Distret com estava entre una cosa i l’altra, Ubach va arribar més aviat del que es pensava al cafè del malaurat Abdul, i Saleh ja l’hi esperava. Després d’unes salutacions i sense temps per perdre, el beduí es va internar per carrers encara més estrets dels que havia recorregut el monjo per arribar fins al cafè i el pare Ubach va haver d’esforçar-se per seguir-lo. Capbussats de ple en el vell Caire no van trigar gaire a topar amb la façana de Sant Sergi, Abu Serga, l’església més antiga del Caire.

Els va rebre la fredor de la nau d’estil basilical, i dues fileres de sis columnes —dotze de marbre i una de granit vermell— a banda i banda, partien el temple en tres parts. Ubach va quedar bocabadat davant d’una petita plataforma elevada. Era un púlpit de fusta proveït d’ampit i tornaveu, col·locat de manera que predicar des dalt d’aquella trona devia ser una experiència que va pensar que l’acostaria als primers cristians. Una escala de cargol sinuosa s’enfilava cap al faristol.

Van avançar per la nau central, flanquejats per les columnes amb una ornamentació molt acurada, i tenien davant per davant l’iconòstasi, una impressionant paret de fusta treballada amb motius arabescos de marbre que separava el santuari de la nau. Al darrere hi havia els tres absis amb l’altar principal al mig i les altres dues capelles dedicades a sant Sergi i sant Bacus, a dreta i a esquerra. En aquell punt del recorregut, els va sortir a rebre el germà Ciril.

—Déu vos guard, sigueu benvinguts —va dir el frare obrint els braços en senyal de benvinguda—. I, tu, sigues de nou ben tornat a casa teva —va afegir girant-se cap a Saleh.

—Abuna Ciril, gràcies, moltes gràcies! —i el beduí va assentir fent un gest amb el cap—. He tornat, tal com us vaig prometre, amb la persona adequada. Us vaig demanar que em guardéssiu el farcell fins que pogués trobar algú a qui poder-l’hi confiar i ja ho he fet… —Va fer una pausa mirant-se el monjo de Montserrat—. Ell és l’escollit.

—Entesos, Saleh, ja saps que apreciem el teu gest.

—Per això he vingut amb abuna Ubach, perquè crec que a ell li interessarà no només de veure les túniques, sinó que estic segur que els sabrà donar un altre ús molt més digne que no pas el que els haurien donat aquells que van venir al cafè del meu oncle.

—Abuna Ubach —va començar a parlar fra Ciril—, Saleh ens ha parlat de vós, del vostre monestir i de la vostra voluntat d’aplegar coneixements i objectes per explicar i ajudar a entendre millor les Sagrades Escriptures. És una tasca que us honora i ens enorgulleix enormement poder-hi contribuir. Heu de saber que després que Saleh ens tornés les túniques que el seu oncle havia robat per… bé, per a coses que no ara no fan al cas —va fer fra Ciril amb un gest que va cargolar l’aire amb la mà—, és evident que el nebot no es va empeltar de res del seu oncle, per sort. Bé, el que volia dir-vos és que amb molt de gust us lliurarem aquestes túniques. Déu nos en guard, de comerciar amb unes teles tan sagrades! —va exclamar fra Ciril—. Però us voldríem demanar a canvi un donatiu per ajudar aquesta comunitat de germans tan… —i va tornar a obrir els braços per abraçar i així encabir tot l’interior de l’església; volia donar a entendre al pare Ubach que Abu Serga també estava necessitada de liquiditat— tan oblidada i deixada anar de la mà de Déu.

—Ja hi podeu comptar, abuna Ciril —li va respondre Ubach—. Molt em temo, però, que no serà una aportació gaire important, però a part d’aquestes lliures sí que us puc prometre que aquestes túniques tindran el lloc que es mereixen.

—Està bé, està bé —va concedir fra Ciril—. Baixem a la cripta. —I el copte va indicar en direcció a un racó del temple que estava com custodiat per unes tanques de fusta.

Quan hi van ser a prop van veure que la disposició d’aquelles fustes responia a un objectiu: tancaven un forat del qual pujaven o baixaven, depèn de com es mirés, uns esglaons de pedra que els conduirien sota terra: els esperaven les entranyes d’Abu Serga.

La cripta contenia les restes de l’església original on la tradició deia que la Sagrada Família va viure, però aleshores en aquell espai reduït a més de deu metres de profunditat i de tres metres i mig per tres i mig d’amplada s’amagava una altra part de la història ben desconeguda. Ubach tremolava d’emoció mentre baixava darrere del pare Ciril cap aquella construcció subterrània.

—Quan el nivell de l’aigua del riu puja, la cripta se’ns inunda —explicava el copte mentre assenyalava una marca a la paret que servia per deixar constància de l’altura fins on havien arribat les aigües del Nil en l’última crescuda—. Avui, però, no és el cas. De fet, per això la cripta és el lloc ideal per tenir guardats tresors com aquests —va assegurar el pare Ciril.

—Voleu dir que no hi ha perill que la humitat els faci malbé? —va preguntar Ubach.

—No, i ara, ho tenim ben protegit!

Arribats al centre de la capelleta soterrada, Ubach es va fixar en les parets. Gràcies a la llum que el pare Ciril passejava per aquell espai diminut, va repassar amb una llambregada ràpida les quatre parets, on va veure unes petites concavitats excavades al mur: s’hi allotjaven uns petits nínxols.

—Fins al segle passat, la cripta havia estat el lloc que servia com a sepultura als habitants més distingits del santuari —va explicar Ciril.

Ubach frisava per saber on guardava el farcell amb les túniques que li havia confiat Saleh. Ell continuava pensant que aquell era un lloc ben poc adient per conservar en bon estat un material tan valuós. Després d’apartar unes llànties i arraconar unes gerres, el pare Ciril va allargar el braç i la mà va desaparèixer dins d’un dels nínxols. Mentre mirava cap a una altra banda amb les celles i el front arrugats, en senyal de preocupació, Ciril palpava les parets humides amb cautela. Les puntes dels dits van caminar fins al fons de la cavitat, on va accionar una peça metàl·lica amb la qual va ser capaç de fer girar un bloc de pedra que es va moure lleugerament. Tot seguit, fra Ciril va donar un copet de gràcia al bloc, que es va acabar de badar.

—Ja està! —va gairebé xiuxiuejar apuntant un somriure a la cara, a la qual les ombres que projectaven la flama del llum encara li donaven més misteri.

Va deixar el llum al replà del nínxol del costat i, amb totes dues mans lliures, de darrere de la pedra el germà Ciril en va treure el farcell. Sense que li tremolés gens ni mica el pols, el va lliurar al monjo. El pare Ubach, que seguia aquells moviments amb uns ulls ben oberts, notava com l’excitació li recorria l’espinada.

En el moment de rebre el paquet de mans de fra Ciril, Ubach va sentir una sotragada interna, una sensació que no sabia explicar però que ja havia experimentat en alguna altra ocasió. El monjo es va enretirar de la paret i es va situar vora la llum.

—El puc desplegar? —va preguntar Ubach al germà Ciril.

—Endavant, germà. Saleh us en confia el contingut, per tant, és vostre —li va dir el monjo copte animant-lo a obrir el paquet per poder gaudir d’unes peces úniques.

No l’hi va haver de repetir dues vegades. Mentre Ubach desfermava els cordills que lligaven amb quatre volts el farcell, Saleh va tenir una estranya sensació. Revivia l’escena d’aquell dia funest en què el seu oncle va morir mentre mostrava aquelles túniques. Però no era tant per això com per les maneres, el tracte que tenia Ubach cap aquelles teles. Procedia amb una barreja de delicadesa, sensibilitat, reverència, solemnitat, veneració. Gairebé una experiència mística. A Saleh li van venir al cap les imatges d’aquell home que havia tret les túniques del farcell i les havia examinat amb devoció, tal com ho feia Ubach. Ara, el monjo de Montserrat n’alçava la de color blau. Una tela vella de lli treballada amb ornamentacions de motius florals daurats la lluentor original de la qual havia apagat el pas del temps. La fascinació en amanyagar les altres dues túniques va ser molt reveladora. La de color vermell amb les sanefes brodades a les mànigues i un tafetà de color daurat que en rivetejava el coll i l’altra, la més petita de mida, la que era de nen, d’un color terrós i decorada de manera molt senzilla amb dues franges, paral·leles a les mànigues, que presentaven una seqüència de llaços entortolligats.

—Són… són… excepcionals —deia Ubach amb una veu tremolosa, trencada per l’emoció—. Són les túniques que van portar Josep, Maria i el seu fill Jesús —certificava el religiós, que només en una ocasió, mentre estudiava a l’Escola de Jerusalem, havia sentit a parlar de la possibilitat que aquelles túniques existissin. Ara ho sabia del cert i les tenia a les mans. I el més extraordinari, se les podia endur cap a Montserrat.

Quan van sortir de la cripta i van tornar a la superfície, a la nau central de l’església d’Abu Serga amb el farcell sota el braç, Ubach es va acomiadar efusivament del pare Ciril. Deixaven enrere l’església i el barri copte i a Ubach li ballaven pel cap unes preguntes, uns dubtes que va voler que Saleh li aclarís:

—Saleh, el que no entenc de tot plegat és com van anar a parar a les mans del teu oncle aquestes túniques? Com és que sabia que existien? I per què les devia voler vendre?

—L’oncle Abdul havia nascut en una de les cases que hi ha al barri de darrere d’Abu Serga. No només anava sovint a l’església sinó que, de petit, jugaven i s’amagaven per l’església; se la coneixien pam a pam. A part que, de tant en tant, ja de gran, també els havia ajudat en celebracions, rituals i misses. —Abuna Ciril va concloure que, d’una manera o una altra, l’oncle Abdul es devia assabentar de l’existència del farcell amb les túniques i algun dia que devia venir per assistir a alguna celebració s’ho devia haver fet venir bé per baixar a la cripta sense que ningú el veiés i se les va emportar per vendre-les—. Sabia que eren unes túniques valuoses i que les podia vendre a molt bon preu, uns diners que haurien solucionat alguns dels problemes econòmics que l’oncle tenia al cafè —va reconèixer amb la boca petita Saleh.

Ubach no va fer-li cap comentari perquè prou que veia que l’actitud de Saleh era justament una altra; el beduí mirava de rescabalar la malifeta del seu oncle. Per això, Ubach es va interessar per una altra qüestió:

—I qui devia estar interessat a adquirir-les del teu oncle? —es preguntava en veu alta Ubach al mateix temps que Saleh torçava els llavis i s’encongia d’espatlles en senyal de desconeixença. El monjo no s’ho podia ni imaginar però era més a prop que mai de saber-ho—. Per cert, Saleh… —li va dir Ubach—. Ara que hi penso, no em voldries pas acompanyar?

—Amb molt de gust, abuna. On?

—Fins a un petit monestir d’uns germans benedictins que tenen unes il·lustracions bíbliques per a mi.

—Som-hi!

—Segons l’adreça que s’indicava en la carta que vaig rebre no deu ser gaire lluny d’aquí. Penso que podríem matar dos pardals d’un tret.

El pare Ubach i Saleh van enfilar el camí que els portava fora del barri copte i els endinsava en un barri als peus del turó on s’alçava imponent la Gran Mesquita Blanca envoltada de la ciutadella emmurallada de Saladí. Quan van arribar a l’adreça els va estranyar veure que allò que havia de ser el monestir estava mig derruït. No hi havia senyals de vida, tret d’un gos desnerit i famolenc que ensumava entre les pedres i que, en sentir la fressa de les passes dels dos homes que se li acostaven, va fugir amb la cua entre cames, tement qui sap què.

—Esteu segur, abuna, que és aquí on havíeu de passar a recollir aquests objectes? —va preguntar estranyat Saleh. No ho va voler dir en veu alta però aquell lloc li va fer mala espina.

—He preguntat als pares jesuïtes i m’han adreçat aquí —va respondre Ubach mentre amb la mirada examinava l’estructura esventrada del monestir—. Però dubto molt que no sabessin que ja no en queda gairebé res, de l’antic monestir, i que és evident que ja ha plogut molt des que aquí —va fer el pare Ubach assenyalant el que havia estat aquella institució— hi havia activitat.

Va fer quatre gambades i, saltant una muntanyeta de pedres apilonades, va accedir al que havia estat el monestir.

—Aneu amb compte, abuna, no prengueu mal! —el va avisar Saleh, que ja gairebé el perdia de vista.

—No pateixis, Saleh… Només vull fer un volt per aquestes ruïnes… —li va dir el monjo mentre s’endinsava en aquell laberint de pedres i malesa.

Amb una mà aguantava el farcell amb les túniques, de les quals no es volia desprendre per res del món, mentre que amb l’altra anava aixecant-se l’hàbit perquè les bardisses no l’hi estripessin. En canvi, però, provocava que les espines li esgarrinxessin les cames. Va fer uns saltironets més per evitar arbustos majoritàriament espinosos, com ara esbarzers, arços i ortigues i, enfilant-se al capdamunt d’un pedrot que s’havia desprès del campanar i jeia al bell mig del pati, Ubach va passejar la seva mirada, trista i melangiosa, per tots aquells racons per on corrien sargantanes i alguna rata, sense poder ni imaginar-se què havia passat al monestir i a la seva comunitat per arribar a aquell estat deplorable de deixadesa. El vent va fer voleiar una mica les faldilles del seu hàbit, va fer aixecar una altra mica de pols i durant una estona va fer ballar danses capricioses en un racó a uns fulls de paper. N’hi havia tres, de fulls. Mogut per la curiositat, el pare Ubach s’hi va acostar per agafar-ne un. Li cridava l’atenció, volia saber què eren aquells papers que voleiaven sense rumb. L’un es va enfilar arrossegat per una espiral sobtada que va fer l’aire, cap amunt; l’altre va planar cap a una banda inaccessible per l’estat ruïnós de l’edifici, i el tercer va acabar gairebé acaronant la punta de les sandàlies del monjo. Quan es va ajupir per agafar-lo va notar que una ombra tapava el sol. Va girar el cap per veure què era el que tapava la llum del sol i l’únic que va sentir va ser un fort cop al cap que, primer, li va fer perdre l’equilibri i, tot seguit, el món de vista. Ubach va caure a terra i el farcell amb les túniques, també.