Els adoradors del diable

Ubach es mirava els seus companys de viatge i s’adonava que en una mica més d’un metre quadrat —l’espai del Ford T— hi tenia la representació de les principals religions que movien el món. Objectivament, la religió consistia en aquelles veritats i aquells principis ètics en virtut dels quals la vida de l’home està ordenada cap a Déu. Tant objectivament com subjectivament la religió és el vincle entre l’home i Déu, el seu creador. I la religió afecta l’home en tota la seva condició: en el seu pensament, la seva voluntat i les seves accions externes. Entre tots els homes, sigui quina sigui la seva cultura, hi ha sempre alguna manifestació de religió, perquè la religió respon a una necessitat profunda de la naturalesa de l’home de creure en un ésser superior, amo de l’univers, i retre-li culte com és degut i com cal. La religió fonamentada en el coneixement de Déu que l’home pot adquirir sense l’ajuda de la revelació divina és una religió natural. La que es basa en una revelació divina és una religió sobrenatural. El cristianisme és sobrenatural perquè la relació de Déu i l’home està basada en la revelació de Déu a través de Crist. A més, també és sobrenatural perquè l’objectiu que proposa per a la vida humana i els mitjans per aconseguir-lo transcendeixen els poders de la naturalesa humana, van més enllà del que humanament pot fer un individu.

El monjo donava voltes a un fet. Si havien estat capaços de compartir un trajecte i avenir-se a l’hora de resoldre els problemes i els entrebancs que havien anat sorgint durant la travessia, és a dir, que els havia plantejat la vida, l’existència, com era possible que en qüestions de creences no hi hagués manera de posar-se d’acord? Pensava sobre aquesta terrible contradicció mentre es mirava tots i cadascun d’ells. Al davant, al costat de Djamil, l’armeni, s’hi asseia el seu soci, un jueu. Joseph Nahum era practicant del judaisme, la més antiga de les tres religions monoteistes majoritàries i una de les tradicions religioses més antigues que es practicaven. La majoria dels dogmes i la història del judaisme són el fonament de la seva religió, laque ell practicava, el cristianisme, i l’origen de l’Islam hi està vinculat teològicament a través de la persona d’Abraham. Als seients del mig, braç a braç i com si fossin germans —de fet, ho eren però eren germans malavinguts—, Abdal·là, sunnita, i Alí, xiïta. El sunnisme és la branca principal de l’Islam. Són els seguidors de la sunna, «el camí recte», i la seva doctrina es basa en l’exemple personal del profeta Mahoma. Els sunnites representen gairebé la totalitat dels musulmans.

Al llarg dels segles, però, els sunnites van patir diverses escissions, a propòsit de polèmiques sobre lideratge i teologia. Tots tenen en comú, però, el paper central que atorguen a la voluntat divina, a la qual s’ha de sotmetre la llibertat de l’ésser humà. Les diferents escoles interpretatives dels textos sagrats es reconeixen les unes a les altres —cosa que no passa amb altres branques islàmiques—; és cada persona la que tria quina s’adapta millor a la seva visió de la religió. Els sunnites tenen un enemic declarat: els xiïtes. Un sentiment compartit pels xiïtes, que etimològicament vol dir ‘partit d’Alí’o ‘facció d’Alí’. Els xiïtes són la segona variant més important de la fe islàmica després de la sunnita, tot i que representen un percentatge molt petit dels musulmans. Si bé els xiïtes segueixen els ensenyaments de Mahoma, només accepten com a guies religiosos els qui consideren com els descendents de la família del Profeta.

A propòsit de religions, Ubach va fer una petició als seus companys de viatge:

—Us voldria demanar un favor. Tindria molt d’interès de poder conèixer un grup de persones que professen una doctrina particular d’adoració del maligne i que tenen el seu santuari per aquestes muntanyes.

—Feu, feu, abuna Ubach. Nosaltres —i el xiïta es va mirar el jueu, el sunnita i el xofer, que assentien fent cops de cap— us esperarem aquí. Aneu-hi, aneu-hi i no us deixeu convèncer! —va advertir-lo.

La regió muntanyosa els va obligar a deixar el cotxe i anar-hi a peu. El pare Bakos coneixia l’emplaçament del temple i va passar al davant i va franquejar durant dues hores els contraforts baixos de la serralada de Mar Matta; sort que al capdavall de l’itinerari es van poder refer amb l’aigua fresca que destil·lava de la roca viva d’una manera molt semblant a com ho feien els degotalls de Montserrat. L’esforç havia de valer la pena perquè Ubach volia arribar a un santuari on deien que es venerava el dimoni. Xeic Adi era el temple i centre d’oració i pelegrinatge —ja que hi havia la tomba del fundador— d’una secta coneguda com els adoradors del diable.

Amagat enmig d’una verdor escandalosa, luxuriant, van aparèixer de sobre de dues cúpules blanques: havien trobat el santuari. Abans d’entrar dins el temple, els fidels feien un petó fugisser a l’estàtua d’una gran serp, pintada curosament de negre, al marge dret de la paret d’entrada al lloc de culte. Un cop a dins feien un petit recorregut en què salvaven uns focs sagrats abans de fer una genuflexió davant d’una estàtua daurada d’un imponent gall dindi. La imatge estava envoltada per sis canelobres, al capdamunt dels quals hi havia sis imatges de bronze del mateix animal però d’una mida més reduïda. Era Melek Tauus, la representació que veneraven els adoradors del diable, una secta que Ubach tenia ganes de conèixer perquè li havien explicat que feien rituals satànics per satisfer el senyor de les tenebres. De moment, però, no havia vist res que li fes pensar que celebraven cap litúrgia fora del normal. Assegut davant del xeic, el representant suprem d’aquella religió, estava expectant.

—El Déu d’un poble és, de vegades, el dimoni d’un altre. —La sentència del xeic el va desarmar.

—Per què ho dieu, això? —va interrogar encara amb cert astorament Ubach.

—De seguida ho entendreu. Quan Déu va crear el món i va delegar en set éssers sants la cura d’aquest lloc on vivim, que és la Terra, va passar un fet excepcional. Aquests éssers eren àngels i l’àngel superior era Melek Tauus, l’àngel de Déu, que no va voler agenollar-se davant d’Adam.

—Per què?

—Melek Tauus no es volia inclinar perquè aquella criatura estava feta de fang i ells, que eren àngels de Déu, estaven fets de llum espiritual. Els iazidís creiem que el que d’altres religions han interpretat com un acte de revolta i orgull va ser un acte d’amor.

—Un acte d’amor? —va repetir en forma de pregunta i aixecant les celles Ubach per mostrar la seva incredulitat.

—Sí, perquè Melek Tauus només venerava Déu. La desobediència li va comportar el càstig d’estar-se set mil anys a l’infern. Per això ens consideren adoradors del diable. Com que l’àngel caigut, Llucifer, segons la vostra tradició, és el dimoni, l’encarnació del mal, per a la vostra religió, això ha fet que s’hagin perseguit els nostres rituals i cultes al voltant del foc. Melek Tauus es va penedir del que havia fet durant la seva estada a l’infern i diuen que les seves llàgrimes van apagar-ne les flames. Déu el va perdonar i el va nomenar rei de la Terra i líder dels set àngels encarregats de l’Univers. Com que Déu era una figura excessivament distant i Melek Tauus era el seu àngel principal a la Terra, els nostres avantpassats van considerar que era més lògic retre-li culte a Ell.

—Una tradició interessant —va reconèixer Ubach, que s’amanyagava la barba.

—Està escrita aquí. —I el xeic va assenyalar un llibre—. És el Llibre de les Revelacions que va escriure el nostre líder espiritual Adi bin Musafir. Aquí hi ha el relat que revela l’origen, els costums, els símbols, les pràctiques religioses i la persecució a què hem estat sotmesos al llarg dels segles.

—I què us defineix?

—No som dualistes.

—Què voleu dir, expliqueu-vos, si us plau —li va demanar Ubach.

—Que no creiem en el Bé i el Mal, en el sentit judeocristià. —El xeic iazidí va fer una pausa que va aprofitar per analitzar la cara que feia el monjo: inexpressiva. Ubach estava tan perplex que la seva fesomia ja no reflectia cap signe de cap mena—. Per a nosaltres —i va reprendre la seva dissertació—, l’existència de l’esperit del Mal és incompatible amb les doctrines de la predestinació i de la omnipotència de Déu. Perquè si el Mal existeix independentment de Déu, per aquest raó Déu no seria totpoderós.

—A veure si ho entenc? —es va preguntar retòricament Ubach—. M’esteu dient… —va començar a respondre— que faríeu bona la màxima que diu que «El Mal existeix perquè el Bé brilli més i millor»?

—Més o menys. El Bé i el Mal són relatius, són complementaris perquè l’un sense l’altre no tenen sentit. I és només una percepció subjectiva que el Mal sigui dolent.

—Si acceptem el principi que el món es mou segons la voluntat divina, o sigui que Déu fa allò que vol a la seva manera perquè aquest és el mètode i que els seus fills, és a dir, els homes, l’hem d’adoptar i seguir per obtenir el seu regne, arribarem a la conclusió següent. —Ubach va agafar aire per expressar el que anava a dir—. Allò que els humans anomenem el Bé serà tot el que treballa d’acord amb la voluntat divina, a favor de l’evolució de l’Univers, i que impulsa aquesta evolució cap a la perfecció. Per contra, el Mal serà tot allò que retarda o impedeix la realització de la voluntat divina i, per tant, frena l’evolució. El Bé és el que condueix a l’evolució cap a la divinitat; el Mal és el que fa retrocedir l’evolució i en retarda la marxa.

—Però no ha de ser necessàriament dolent, el Mal —li va apuntar el iazidí—, i nosaltres en som una prova. —Va reblar la seva puntualització obrint els braços per mostrar-li tot el temple com a lloc de reunió de la comunitat—. Ara bé, si se’ns vol silenciar o se’ns vol presentar al món com allò que no som per afavorir d’altres creences, què hi podem fer nosaltres? —va preguntar a Ubach amb un gest a mig camí entre la incredulitat i la disconformitat—. Mireu, abuna, jo seguiré liderant la meva comunitat com ho he fet sempre des que m’ho van ensenyar els meus predecessors i ho faré amb orgull i amb la consciència ben tranquil·la. I ara, si em dispenseu, hi ha assumptes que reclamen la meva presència.

—I tant, però, abans no us en aneu, us faria res que us fes una fotografia a vós i a tota la resta? —va demanar Ubach.

El xeic va fer un cop de cap per demostrar el seu consentiment. Mentre el pare Ubach treia la Kodak de la bossa va poder ser testimoni de com a una ordre del xeic tot el seu seguici s’arraïmava al seu voltant. Era ben bé com si la cort d’aquell reietó, descendent directe del fundador de la secta, el xeic Adi, anés a retre-li tribut.

A la seva esquerra s’hi van situar els pirs, dos homes que eren els descendents directes dels primers deixebles del xeic Adi. Duien el cap tocat amb un mocador vermell i vestien unes casaques de color caqui que anaven lligades amb unes cartutxeres que feien més de cinturó que no pas de contenidor de cartutxos: hi havia més espais buits que no pas bales. A l’altra banda, a la dreta, s’hi van col·locar els faquirs o karabash, els que feien complir l’ordre al convent. El seu posat seriós anava de conjunt amb l’hàbit llarg i negre fins als peus. El turbant de feltre negre encara els donava una imatge una mica més sinistra. La nota de color la posaven els músics i ballarins: els kawals, que duien els instruments amb què tocaven en els festivals i rituals, i els kocaks, els dansaires que actuaven en la tomba del xeic Adi. Xerraven de manera despreocupada i Ubach els va haver de cridar l’atenció.

—Senyors, senyors —els va avisar—. Hauríeu de callar un instant, si no sortireu amb la boca oberta i els ulls tancats… Voleu mirar cap aquí, senyors, si us plau?

Va ser fer-los aquella advertència i tots es van ben tocar i posar. L’un es va redreçar el turbant, l’altre es va estrènyer la cartutxera, un dels ballarins es va espolsar la camisa i el músic va abraçar el seu instrument, una mena de violí amb un petit mànec que sortia d’un cos arrodonit on hi havia tres cordes. El xeic es va allisar la túnica, es va ajustar el turbant i es va cenyir el cinturó. Si fa no fa, el faquir va repetir els mateixos moviments. Ubach es va posar la càmera davant dels ulls, els va enquadrar mentre un dels pirs aprofitava els últims moments per posar-se la mà dreta a l’altura del cor.

—No us mogueu i… —Es va sentir un clic—. Molt bé… en faré una altra per si de cas. —Un altre clic—. Ja està, ja ho tenim, senyors. Moltes gràcies!

L’estampa ja estava immortalitzada però aquells homes es van quedar encara una estona més, allà, drets mirant a l’horitzó com si fossin conscients que els havien capturat per sempre no només la imatge sinó també l’anima.

Ubach es va acostar al faquir Hassan i li va donar cinc rúpies d’almoina per al santuari i per les molèsties. Es van acomiadar i van enfilar el camí cap a Bagdad. Haurien pogut arribar a Falluja, on, en teoria, la família del pare Bakos els esperava, però pocs quilòmetres abans de Ramadi es van quedar sense benzina. La imprevisió del xofer, de Djamil, en va tenir la culpa i els va forçar a quedar-se a dormir a Ramadi. L’endemà, amb el dipòsit ple, van cobrir els pocs quilòmetres que els separaven de Falluja. Allà va ser on el pare Bakos i la seva família es van poder retrobar i junts van creuar la riba oriental de l’Eufrates damunt d’un pont de barques per arribar a la vora del Tigris, on se’ls obria la porta de la pau: Bagdad.