Bandolers, pedres en el camí

Va estar a punt de pagar molt car el seu agosarament. El pare Ubach volia tornar altra vegada pel sud de la mar Morta però la seva intenció era fer una corba molt més pronunciada que a la vinguda. Això l’obligava a ficar-se en llocs que probablement mai no havia trepitjat cap europeu. Preses les provisions necessàries —Ubach acostumava a portar a la motxilla pa sec, olives, figues seques, xocolata, ous durs, carn cuita si és que preveia que la podria conservar, i algunes unces de comí o te per poder barrejar amb l’aigua—, es va posar en marxa. L’itinerari els portava per una via poc fressada que voltava un espadat corprenedor però d’una bellesa feréstega. Van agafar el vessant esquerre i al cap d’una hora llarga de baixada van arribar al llit ressec del torrent. Ja era ple migdia i després d’una plàcida travessia, de cop, en un revolt de la torrentera, els va sobtar un terrabastall. Era la mateixa fressa que si un munt de rocs s’estimbessin muntanya avall.

—Verge de Montserrat! —va cridar el monjo, que instintivament va fer el gest d’aixoplugar-se d’una pluja de pedres.

El monjo, però, va empal·lidir quan va veure la causa d’aquella esllavissada. Dos beduïns tapats fins als ulls i amb fusells a l’esquena els barraven el pas engegant-los furiosament un grapat de pedres.

—Què feu i qui sou vosaltres que goseu interceptar un camí públic? —els va etzibar armant-se de valor el pare Ubach.

La resposta va ser contundent: un altre llançament de pedres que Ubach i els seus beduïns van haver d’esquivar com van poder. Per sort, aquells lladregots tenien tan mala punteria que tots els pedrots van passar de llarg dels seus teòrics objectius.

—Què feu? No sabeu que aquest home a qui agrediu és un cònsol? —els va advertir un dels camellers.

Malgrat la gravetat del moment, el pare Ubach no va poder reprimir un somriure perquè, en veure’s de cop revestit d’una autoritat i dignitat que no tenia, es va posar bé sobre la muntura per infondre més respecte a aquell parell de bandits. Però ni l’una cosa ni l’altra van tenir els efectes esperats sobre aquell parell. La salutació que van dispensar recent nomenat cònsol va ser una altra ràfega de pedres mentre un d’ells apuntava el fusell en direcció al monjo fins a tustar-lo amb el llarg canó.

Quan va sentir la fredor de l’arma a la pell, Ubach va veure inútil tota resistència i es va rendir.

—Preneu tot el que portem, diners inclosos —deia submís el pare Ubach mentre els ensenyava les alforges.

Els beduïns no van acceptar la proposta i, per a ensurt del pare Ubach i els seus camellers, un tercer malfactor va aparèixer per darrere i va fer baixar el monjo del camell encanonant-lo. La idea de morir allà al mig del desert va travessar el pensament d’Ubach com un llampec.

«No volen diners, em volen matar», va pensar el biblista, que notava la suor que li xopava les aixelles de l’hàbit.

Mentrestant havien fet baixar el pare Vandervorst i a cops de culata desviaven els camells del camí i els menaven muntanya endins.

«On ens porten?», es preguntava Ubach, i interrogava amb uns ulls desorbitats els camellers i el pare Vandervorst, que estaven acoquinats igualment seguint el corriol per on els guiaven aquells bandolers. «Ens segresten? Demanaran un rescat? O ens mataran?». El pare Ubach estava desbordat i en aquelles circumstàncies es va començar a preparar per morir. Va començar a resar.

En el replec més esfereïdor de la muntanya, en una part on no tocava el sol, van fer aturar la caravana. En aquella obaga ombrívola que feia que els calfreds s’ensenyorissin dels seus cossos, un dels bandits es va acostar al pare Ubach. El va empènyer, es va treure una daga i, per sota la barba, l’hi va acostar al coll. Va notar la fredor de la fulla mentre se li accelerava el pols.

—Si et mous et degollo —va amenaçar-lo el bandoler que el tenia immobilitzat. Mentrestant, els altres dos es van abraonar sobre les provisions i els farcells dels camells. Un dels camellers, el jovenet Suleiman, plorava mentre un dels seus companys, Saleh, amb una serenitat aparent, responia a les preguntes d’un dels criminals.

—Què és això?

—Menjar dels cristians.

—Ecs! —I amb un gest de fàstic va agafar les llaunes de conserva i les va esclafar contra la roca. Seguidament van revisar totes les altres pertinences dels dos religiosos. Capgirant i rebregant tot el que trobaven, inclosa la màquina de fotografiar, de la qual van extreure la pel·lícula i els clixés, van esparracar les llibretes de notes i, com que veien que no els podia fer cap servei, ho van rebatre per terra i contra els espadats, que, silenciosos, eren testimonis d’aquell espoli.

—Què en farem, d’aquest home?

Ubach va sentir que uns dels captors parlava d’ell.

—Prenguem-li la roba —va proposar l’altre—. Aquesta roba negra que porta servirà per a les nostres dones.

Saleh va intervenir per fer-los veure que estaven a punt de cometre un error.

—No ho feu pas! —els va alertar el cameller—. No veieu que es nota molt que la seva roba —assenyalant l’hàbit del pare Ubach— no està feta dels nostres teixits?

Els bandolers es van mirar Saleh amb malfiança.

—Sí, home, sí! Veniu i toqueu-la, comproveu-ho vosaltres mateixos. Si algú us veiés amb aquesta mena de roba us podria comprometre en qualsevol moment. D’on direu que l’heu tret, del mercat? —els va preguntar Saleh—. No us creurà ningú. Penseu que ell és un xeic que viatja de part del Govern. Si li passés res, les conseqüències per a vosaltres i per a la vostra tribu serien terribles. Si em voleu fer cas… agafeu el que vulgueu i deixeu-nos anar.

Els lladres es van mirar i es van dir alguna cosa amb el seu dialecte que ni Saleh era capaç d’entendre. El que estava amenaçant el pare Ubach, punyal en mà, el va escorcollar i li va prendre els binocles, el rellotge, els diners i, fins i tot, una capsa de llumins. Uns instants després van arrencar a córrer muntanya amunt.

«Se’n van!», va pensar Ubach. «Ens deixen anar!».

Era clar que el que els havia explicat Saleh els havia convençut i, en tenir por de ser sorpresos, van abandonar la idea de matar-los i endur-se’ls la roba.

—Gràcies, Saleh! —I el biblista es va abraçar al seu cameller, conscient que la seva intercessió segurament els havia salvat la vida. Mentrestant, el pare Vandervorst, Id, Suleiman i Dkhâyel es van afanyar a recollir les seves pertinences, les van entaforar en els farcells de qualsevol manera, es van enfilar als camells i van sortir d’aquell racó en direcció a Madaba. Van anar a denunciar l’assalt i el robatori a les autoritats i fins i tot quatre soldats es van dedicar durant un parell de dies a rastrejar la zona. Ni rastre dels bandits. Només van ser capaços de trobar el pare d’un d’ells, a qui, com a represàlia, van prendre un cavall i dues vaques. Incomprensible. Però el pare Ubach va entendre que els soldats del desert eren, en certa manera, com els beduïns, i llops amb llops no es mosseguen.