L’escombriaire dels pantans

Després de fer una llarga caminada, un capvespre, Tobies es remullava els peus a la vora del riu Tigris quan un peix enorme, descomunal, va fer un salt de l’aigua amb la boca oberta i li va ensenyar les dents com si tingués la intenció de menjar-se’l. Tobies es va espantar, es va fer enrere tan de pressa com va poder i es va posar a cridar, però el seu company Azaries li va dir, cridant:

—Agafa’l i a veure si el domines!

Passat l’ensurt inicial, Tobies no va necessitar que l’hi diguessin dues vegades. Tal dit, tal fet. Es va treure la roba d’una revolada i es va llançar de cap al riu i el peix no va poder anguilejar gaire estona més perquè amb una força prodigiosa se’l va fer seu i el va treure a terra. El peix clavava cops de cua i mossegava l’aire desesperadament fins que es va morir. Azaries li va dir:

—Treu-li el fel, el cor i el fetge i guarda’ls. Les tripes, les entranyes, ja les pots llençar, d’altres de la seva espècie se les menjaran.

I Tobies el va obeir però no es va poder estar de preguntar-li:

—Per què ho hem de guardar, tot això?

—Perquè són bons per fer-los servir com a remeis —el va il·lustrar Azaries—. Crema el cor i el fetge d’aquest peix i procura que el fum embolcalli un home o una dona que diguin estar posseïts pel dimoni o per algun esperit impur. Ja veuràs com en fugirà tota possessió, i no tinguis por que s’hi quedi mai més!

—Fumant el cor i el fetge, s’aconsegueix foragitar els mals esperits? —va preguntar sorprès Tobies.

—I no només això, si fregues el fel en els ulls d’algú que hi tingui uns tels blanquinosos que no li permetin veure-hi i bufes sobre aquests tels, és molt probable que recuperi la vista ben aviat.

D’històries sobre el riu Tigris, a la ribera del qual es va aixecar Nínive, el pare Ubach n’havia sentit i llegit a cabassos, però aquesta de l’Antic Testament, del Llibre de Tobies, la trobava especial. Potser per això aquell vespre havia decidit anar a fer un tomb a prop d’aquell riu per assistir a la pesca del silur o del biz, un peix d’unes dimensions com no n’havia vist mai cap abans. Un peix que tenia una fesomia antediluviana i que era com el que havien vist Tobies i Azaries. Els seus peus o la divina providència el van acabar conduint fins a un local. En aquell establiment fosc i atrotinat, a prop d’on es gronxaven les barques dels pescadors, hi havia un hakawati, un contador d’històries, que arrencava el seu relat. Empès per la curiositat, Ubach hi va entrar.

—Escolteu, escolteu. Pareu atenció! —declamava el hakawati adreçant-se a la concurrència que s’arraïmava al voltant de la seva taula—. Això si voleu conèixer les virtuts d’aquest peix singular… —I es va encendre una cigarreta. Va deixar anar un núvol de fum que es va endur un lleuger corrent d’aire que venia de la porta, oberta de bat a bat. I va continuar—: Se’l coneix com l’escombriaire dels pantans, el silur, el biz, i se l’atreu fàcilment amb deixalles de carn que s’han llençat al fons del riu, aquelles restes que no es mengen ni els gossos, ni les rates. Allò que es llença al riu i que no vol ningú.

»Malgrat la seva senzillesa aparent, la seva captura és una feina apta per als pescadors de veritat. No només per les seves grans dimensions, ja que és capaç d’esbotzar les embarcacions més robustes, sinó perquè s’escapa de les mans del més ràpid i posa en ridícul els més traçuts i hàbils. Com que només surt del seu cau de nit per arrossegar-se pel fons tèrbol i enfangat de rius i pantans i arreplegar com una au rapinyaire les restes que s’han llençat, es recomana fer servir una làmpada per atreure’n l’atenció, tot i que us puc assegurar pels que ho han provat que és un animal molt murri i només treu el cap quan no troba prou menjar. No hi ha canyes, ni arpons, ni esquers prou bons per enxampar-lo…

—I amb què se’l pesca? —va interrompre’l un galifardeu.

—Tan sols hi ha un estri que ho pot aconseguir. És una xarxa. Però és una xarxa que ha d’haver estat ormejada a partir d’un mantell sagrat. Amb un teixit de fils nuats que formin una retícula quadrada que imposi respecte a l’animal i que paralitzi el biz i que resisteixi les tenallades de les seves dents i les seves embranzides… —El hakawati va fer una pausa per fer una pipada d’una cigarreta que li penjava del llavi inferior—. Però és gairebé impossible trobar algú que sàpiga teixir aquesta delicada trama de fils sagrats.

»I en realitat sabeu per què tothom vol pescar aquest peix? —L’eco de les seves paraules i un silenci expectant van ser les respostes que va rebre el hakawati, que es disposava a respondre’s a si mateix.

»Si un peix tan poc agraciat físicament té tanta requesta és perquè, segons una llegenda antiga, els que el voldrien atrapar amb les seves xarxes busquen el silur que amaga un tresor en les seves entranyes.

Ubach observava la brillantor dels ulls dels oients amatents i es maleïa de no poder treure la Kodak per immortalitzar aquell moment a mig camí de Les mil i una nits i les Sagrades Escriptures. El hakawati reprenia la seva història.

—Hi havia una vegada un rei que quan va veure que el seu veí, un altre monarca, tenia moltes riqueses i grans fortunes li va escriure, en un atac d’enveja, un carta força maliciosa. En aquella missiva, com a bon veí, l’advertia que fos conscient que la seva situació exuberant aixecaria en la resta de veïns un sentiment, especialment de desig i d’odi, envers ell, perquè posseïa moltes coses que la resta ni podia somniar de posseir. El recargolat rei egipci va gosar fer una recomanació al seu esplèndid veí: «Para’t a pensar només quina d’entre totes les teves propietats és la que més t’estimes. Para’t a pensar per quina de les teves més valuoses possessions et sentiries afligit i abatut si, Déu no ho vulgui, la perdessis. Quan l’hagis trobada, aparta-la lluny de tu i pensa com et sents». Poc que es podia pensar el rei egipci que aquella advertència perniciosa, suggeriment malèvol, faria pensar al seu monarca veí de portar-la a terme. I així va ser que el ric veí del rei es va treure de la mà dreta dos anells, l’un amb un segell d’or i l’altre de maragdes. Se’ls va mirar i els va llançar al riu. Però l’atzar va voler que al cap d’uns dies els pescadors que treballaven per al rei ric capturessin un dels peixos més grossos que mai havien pescat. Davant d’un exemplar tan excepcional van decidir que era una peça digna de ser cuinada al palau del rei. Van pensar que després de la pèrdua dels anells potser podrien animar-lo amb un àpat tan exquisit. Es van presentar al palau, li van regalar el fenomenal exemplar, un peix del qual, malgrat que era d’una fesomia molt lletja, s’apreciava que la carn seria excel·lent. Els cuiners van agafar el peix i quan el començaven a preparar i el van obrir per treure-li les tripes… —Va fer una pausa dramàtica abans de les quatre últimes paraules que tota l’audiència estava esperant—: van trobar els anells del rei.

Un esclat d’alegria va envair l’establiment i el hakawati va somriure mentre feia una llarga i intensa pipada a la cigarreta.

Ubach xalava d’allò més amb la capacitat del hakawati. Aquella oratòria capaç de combinar només amb paraules una història d’Heròdot —amb les seves alteracions corresponents respecte a l’original salpebrades amb la retòrica improvisada del moment— amb una escena tan quotidiana com la pesca del biz o del silur. I, sobretot, aquella traça per embolcallar-la d’una pàtina de màgia i sensualitat que creaven un ambient i una atmosfera únics. Va ser llavors quan el monjo va decidir embarcar-se en una de les naus que sortien a pescar biz, és a dir, silurs, per poder-se’l endur cap a Montserrat. Al cap i a la fi era un animal bíblic!

Travessava el Tigris amb una quffa, sense tenir-les totes, i estant encara sota la influència del relat del hakawati. Una quffa era un gran cove, una embarcació feta de nervis de fulles de palmera lligats entre ells i recoberts amb una capa de betum. Se la veia sòlida i desplaçava un volum d’aigua considerable. Normalment podien encabir més d’una dotzena de persones. Aquell vespre, però, eren menys i això feia menys estable l’embarcació, un detall al qual en aquell moment Ubach —encegat per l’objectiu— no va parar atenció però que el pagarien car, molt car. L’objectiu era pescar un biz i li era igual si dins de les tripes trobaven un anell, un ceptre o senzillament quilos d’entranyes d’altres animals que s’hauria cruspit l’animal. Li volia veure la cara, com ho havia fet Tobies, i endur-se’l cap a Montserrat. Encomanant-se a la saviesa de l’àngel Azaries i a l’ardidesa de Tobies, Ubach es va atrevir a navegar de nit per les aigües del Tigris.

Un aire fresc s’escolava pel coll de l’hàbit del monjo, però no era aquell vent suau el que li provocava esgarrifances i calfreds per tota l’espinada. De cop, Ubach va ser conscient que corria perill a bord d’aquella senzilla embarcació. Però ja era tard per desdir-se’n. La quffa que posava rumb a la foscor on ell i la resta de tripulació s’enfrontarien amb una criatura —o diverses— nascuda en els abismes fluvials més profunds i que només de pensar en el seu aspecte li feia basarda. Un grumet li va acostar una bossa pestilent.

—Tingueu, abuna, aneu llançant aquestes entranyes a l’aigua i així ens assegurarem que el biz se’ns acosta.

Ubach va agafar la bossa fent una ganyota de fàstic que li va provocar una reacció a l’estómac, aquella prèvia al vòmit, que va poder-se aguantar. La repugnància, però, va ser extrema quan va enfonsar la mà en aquelles vísceres infectes que contenia la paperina que li havia donat aquell xicot per extreure’n un grapat. Va tancar els ulls, va engrapar una massa viscosa i enfigassada i, obedient, la va llançar a l’aigua. Va repetir ràpidament la maniobra diverses vegades fins que la bossa ensangonada i llefiscosa va quedar buida.

—Ara només cal esperar —va anunciar un dels bordegassos que rondava per la quffa, que amb una làmpada escombrava amb un feix de llum tímida la immensa foscor que engolia la barca.

Va ser una espera curta.

—Prepareu les xarxes! —va cridar un dels homes—. Es veu moviment allà davant!

El tragí de la tripulació va agafar totalment desprevingut el pare Ubach, que es va limitar a observar. El silur devia tenir fam, devia haver ensumat de seguida les entranyes que havia llançat perquè, segons tenia entès, podien passar llargues estones abans que el biz no es dignés a treure els bigotis per la superfície. Per sort per al pare Ubach no va ser el cas d’aquella nit.

De sobte, va notar que la quffa es gronxava més de l’habitual. Fins llavors, el vaivé havia estat pràcticament imperceptible.

—És a prop! —va dir abaixant el to de veu un dels pescadors—. Noteu com oscil·la la quffa? —va preguntar a Ubach—. Noteu que cada vegada es balanceja més i més?

El monjo va assentir amb el cap fent un parell de cops al mateix temps que es van sentir uns cops, al lateral de la quffa, com si haguessin topat amb alguna cosa o algú els tustés.

—Què ha estat, això? —va preguntar esverat el monjo.

—L’escombriaire dels pantans té gana i ve a buscar més deixalles! —va xiuxiuejar un dels pescadors veterans mentre se li dibuixava un somriure ufanós a la cara. Ell i dos pescadors més estaven desplegant la xarxa per atrapar aquell peix.

—Ja és aquí?! —va preguntar Ubach aguantant-se un esgarip fruit de l’excitació del moment.

—Sí, de seguida que la llum de la làmpada en delati la presència li llançarem les xarxes. Lluitarà per desfer-se’n i això farà que s’emboliqui i s’entortolligui; un cop cansat i exhaust l’estirarem fora de l’aigua i quan el tinguem aquí, a la quffa, ens heu d’ajudar a estomacar-lo però sense fer-lo sagnar. Només estabornir-lo.

—I això, com voleu que ho faci, jo? —va preguntar sorprès Ubach—. Valga’m Déu, no sabria pas com posar-m’hi davant del que em demaneu —es va excusar.

—Abuna, si no us veieu amb cor de fer-ho, aparteu-vos a un racó i deixeu-nos treballar, entesos? —li va dir el pescador.

—D’acord, molt millor així. No sabeu pas quin pes m’heu tret de sobre —va reconèixer Ubach.

Després, una lleugera inclinació de la quffa i tot va passar molt de pressa.

L’acció que es va desenvolupar davant dels ulls del pare Ubach va ser ràpida, sobretot gràcies a la traça i la força dels pescadors. Eren uns homes que, tot i que se les escoltaven, no havien fet mai cas de les llegendes que envoltaven aquell peix bíblic i que tan bé explicaven els hakawatis. Sense por i amb una seguretat contundent van controlar els espasmes i els cops de cua del biz fins que es va cansar. Llavors, el van treure a pes de braços de l’aigua i el van estirar al centre de la quffa.

Ubach gairebé ni es va adonar que l’aigua del Tigris li llepava els peus perquè tenia a tocar, atrapat entre les xarxes, el peix més gros que havia vist mai a la seva vida. Si l’haguessin posat dret seria més alt, per tant més llarg, que una persona d’alçada mitjana-alta. I l’amplada d’aquella bèstia era considerable. Encara se’n feia creus, de com aquells pescadors desnerits i esprimatxats havien aconseguit reduir aquella criatura que encara batia les mandíbules per mirar d’alliberar-se de les xarxes que l’empresonaven però cada vegada ho feia amb menys força. El foc que abrandava les entranyes de la fera fluvial s’anava apagant; fora del seu medi i sense aire, esperava el cop de gràcia que li va propinar un dels dos pescadors veterans. S’havia acabat la pesca; estirat als seus peus, jeia un exemplar com el que Tobies havia pescat de les aigües d’un dels quatre rius del Paradís. Ubach, però, no l’esbudellaria sinó que li reservava un final millor.

—Ara quan tornem a port, us el voldria comprar —va demanar el monjo.

—I tant, abuna. Un cop pesat serà ben vostre —va concedir el pescador.

Aquell era el tracte que havia fet amb aquells pescadors, que el primer que pesquessin, se l’emportaria.

—No arriba als dos metres de llarg i pesa tres-cents cinc quilos. Déu n’hi do, abuna, us emporteu un bon exemplar!

Ubach va acabar pagant dues esterlines i dotze xílings per aquell prodigi de la natura que, com a mínim, s’arrossegava pel fons del riu Tigris des de l’Antic Testament.