Nota de l’autor

Un monjo, a principis del segle, deixa la tranquil·litat de la seva cel·la monàstica per endinsar-se pel desert perseguint un somni que vol compartir amb tota la societat. No em negareu que s’intueix que aquí al darrere hi ha una gran història. Aquesta novel·la, doncs, no hauria estat possible si el pare Bonaventura Ubach no hagués existit. Això és un fet. Però sobretot gràcies als llibres que va escriure dels seus viatges he pogut fer-me una idea molt acurada de com van ser i com van anar aquells centenars de viatges que va fer Ubach per resseguir les passes de Moisès i el poble d’Israel i el periple d’Abraham. Els primers viatges, però, comencen el 1910 i queden recollits en un llibre editat el 1913 titulat El Sinaí. Viatge per l’Aràbia Pètria. Cercant les petjades d’Israel. Els seus itineraris pels escenaris del Gènesi, a la pàtria d’Abraham, estan retratats i documentats en un altre llibre que, a principis de l’any 2010, va editar Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb el títol suggerent de Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-23). La bibliografia imprescindible del pare Ubach es tanca amb una aproximació biogràfica a tots els vessants del personatge que el també monjo de Montserrat Romuald Díaz i Carbonell va escriure l’any 1962: Dom Bonaventura Ubach: l’home, el monjo, el biblista. El llibre va rebre el premi de biografia catalana Aedos aquell mateix any. Totes aquestes referències me les van facilitar en tot moment des de l’Abadia de Montserrat i, sobretot, el seu cap de premsa, el diligent Óscar Bardají. De fet, va ser ell també qui em va procurar les trobades amb una persona clau per entendre millor la feina i la personalitat del pare Ubach. Així doncs, a la informació extreta d’aquests llibres, s’hi han d’afegir les converses que, en el mateix Museu Bíblic, vaig mantenir amb el pare Pius-Ramon Tragan, un home que no només va conèixer el pare Ubach sinó que hi va treballar fins al punt que és el continuador de la seva tasca bíblica. Aquest fet em permetia acostar-me més a la persona, a l’home, a més del viatger, l’arqueòleg i el monjo. En bona part, Ubach va aconseguir gairebé tot el que es va proposar perquè tenia un bon domini de la llengua àrab. Personalment ni l’entenc ni la parlo —malgrat els meus inicis en l’estudi d’aquesta llengua ara fa uns anys— per això he tingut la col·laboració decisiva d’en Pius Alibek per contrastar i entendre moltes de les paraules àrabs que el pare Ubach fa servir per definir, descriure o anomenar llocs, menjars, rituals, entre d’altres. Els seus comentaris i punts de vista, els d’en Pius, vull dir, també m’han servit per orientar-me en aquesta complexa i interessant cultura i religió, l’àrab i l’Islam.

Teniu a les mans una novel·la que és una recreació dels viatges del pare Ubach i, per tant, hi ha una part —la més important— basada en fets reals i amb personatges i situacions que Ubach va viure tal com les llegiu. Ara, també és cert que hi ha una altra part de ficció que s’encavalca amb els fets estrictament històrics que es van produir. En aquest sentit, la trama de les túniques i dels Guardians, Custodis o Protectors, és una invenció de l’autor, però vull que sapigueu que està basada en un fet real. M’explico. Al Museu Bíblic es conserven tres túniques, dues de talla adulta i una altra d’infantil, que són dels segles IV — V d. C. Són teixits coptes de lli i llana policromats i brodats que em van servir per imaginar aquesta ficció que es va entreteixint mentre Ubach i la seva caravana van fent camí ja sigui pel Sinaí o per Mesopotàmia i Babilònia. Tant el sacerdot belga, Joseph Vandervorst, com el mossèn Joan Daniel Bakos van existir i van acompanyar realment tal com s’explica el pare Ubach. La història personal de Vandervorst és una invenció, però crec que dóna a la novel·la una altra dimensió: Ubach va fer un viatge a la recerca d’una cosa molt concreta; Vandervorst va fer un altre viatge per trobar-se a si mateix. Igualment, el pare abat Josep Deàs, els beduïns, l’arquebisbe del Sinaí i el seu secretari, els monjos de Santa Caterina, el director del Museu del Caire, els mukhtars i altres autoritats locals, els bandits, els xeics, l’arqueòleg Leonard Woolley i el jove Thomas Edward Lawrence —qui més tard es convertirà en Lawrence d’Aràbia—, els iazidís, etc., tots són personatges que van existir i que són coetanis del nostre protagonista i gràcies a ells aquesta novel·la desprèn encara més realisme.

A més dels que he citat en començar aquesta nota d’aclariments i agraïments, i abans d’acabar, voldria agrair a un seguit de persones l’ajuda que d’una manera o altra m’han ofert mentre bastia aquesta novel·la. A l’Alexandre Porcel i els seus savis i pertinents consells; a en Joan Bruna i en Francesc Miralles, per la paciència i els comentaris; a en Carles Redón de Canal Gràfic, per haver aconseguit, una vegada més, donar vida amb les seves il·lustracions a una cosa tan poc viva com un mapa, el full de ruta del pare Ubach; a la meva editora, l’Ester Pujol, per les observacions i els bons criteris que menen cap a un resultat excel·lent; a la Sandra Bruna, per acompanyar-me en una altra aventura, i a tots aquells que d’una manera o una altra m’han aportat sense saber-ho idees, comentaris, reflexions que m’han anat molt bé per al desenvolupament de la novel·la. I, sobretot, gràcies a tu per fer-me confiança una altra vegada. Espero que quan arribis al final d’aquesta odissea consideris que ha valgut la pena llegir-la. Bon viatge i bona lectura!

Martí Gironell

Setembre 2010