Una plaga bíblica

-No m’estranya que el paradís terrenal, segons la Bíblia, situï Adam i Eva en aquest indret on es troben el Tigris i l’Eufrates —va reconèixer Ubach al pare Bakos davant de la imatge radiant que els oferia la ciutat de Bàssora just quan hi van arribar.

—És una ciutat molt especial, sabeu? I no només per les referències bíbliques —li va apuntar el pare Bakos—. Bàssora també és la ciutat de l’intrèpid Simbad, el mariner de Les mil i una nits —li va començar a explicar Bakos, que desplegava tot el seu coneixement d’una ciutat que l’havia vist créixer—. Aquesta exuberància que salta a la vista i que es fa gairebé obscena és gràcies a l’aigua. Les aigües corren arreu, en forma de rius, de rieres, d’estanys i de canals. —Bakos s’engrescava i apujava el to de veu—. Amb raó s’ha guanyat el nom de la Venècia de l’Orient. Amb aquest bé de Déu d’aigua, no és estrany veure-hi arbres fruiters de tota mena: albercoquers, tarongers, pereres, pomeres…

—Qui sap si, del fruit d’aquestes pomeres, en van menjar els nostres pares originals! —el va interrompre el pare Ubach amb un somriure als llavis.

—Sí, abuna —va riure el sacerdot siríac—. Si fem cas de les Sagrades Escriptures, sí, però, sobretot, hi ha moltes palmeres. Palmeres de trons llargs amb copes d’on pengen gotims de dàtils grossos i dolços.

—Tinc entès que la palmera vol aigua i més aigua, i aquí n’hi ha a dojo! —va observar Ubach.

—Sí, abuna. De fet, ens esperen a casa del meu germà, que es dedica al cultiu i al comerç dels dàtils, que exporten arreu del món —va anunciar amb orgull el pare Bakos.

—O sigui que viuen de les palmeres datileres… La família del vostre germà es deu guanyar molt bé la vida, sens dubte. L’enhorabona per la part que us toca!

—Gràcies a Déu, se la guanyen molt bé, la vida, sí, abuna… —El pare Bakos el va voler il·lustrar sobre la importància de les palmeres en el desenvolupament de Bàssora—. Les palmeres són venerades arreu on es conreen, i aquí a Bàssora, encara molt més. Simbolitzen la unió entre cel i terra, i la seva presència al costat de les cases és senyal d’hospitalitat. És l’arbre que va inspirar les columnes dels temples, el pilar del cel, segons la paraula original en grec, phoenix. —El pare Bakos parlava amb veritable entusiasme d’aquells arbres. O més ben dit, del fruit d’aquell arbre, que l’havia nodrit a ell i a la seva família des de feia centenars d’anys. Va continuar descabdellant-se—: No heu sentit mai a dir que l’olivera és l’arbre dels jueus, el xiprer el dels cristians i la palmera el dels musulmans? —li va preguntar el pare Bakos.

—No, no ho havia sentit, però ara que ho comenteu és una molt bona observació —va reconèixer Ubach, que va aprofitar per fer un apunt—: Els dàtils van salvar la travessa del desert a Moisès i al poble d’Israel —li va recordar Ubach— i l’àngel que es va aparèixer a la Verge, quan Maria reposava amb el nen Jesús sota una palmera, li va dir que sacsegés la palmera per donar un dàtil a la santa criatura.

—Efectivament, i també és un aliment simbòlic del ramadà. Segons la tradició, el profeta Mahoma trencava el dejuni prenent-se un dàtil. Us diré més encara, abuna Ubach. —Al pare Bakos li brillaven els ulls—. Els dàtils són el pa del desert i, si hi ha hagut un poble que destaca pel consum de dàtils, aquests som els àrabs. Els pastors nòmades del desert, els beduïns, s’alimentaven dels productes làctics dels seus camells i cabres, d’una mica de carn i, sobretot, de dàtils. Sabíeu que un beduí resisteix tres dies al desert amb un sol dàtil?

—Au va, pare Bakos, no m’enredeu!

—Durant el primer dia se’n menja la pell; el segon, el fruit, i durant el tercer, l’os.

El pare Bakos coneixia del dret i del revés els dàtils i les palmeres. No només havia nascut, crescut, jugat i festejat a l’aixopluc i a l’ombra de les seves branques, sinó que havia arribat a ser el que era gràcies al negoci dels dàtils. Generacions i generacions de Bakos que havien comerciat amb els dàtils, un negoci que ja havia emprès el seu besavi i que ara seguia el seu germà. Precisament, un dels mossos que treballava a la hisenda del seu germà els va recollir al port amb un posat molt seriós.

—Benvingut, pare Bakos… Abuna. —I va fer un gest reverencial que va estendre també al pare Ubach acompanyat de mig somriure. I tot seguit la preocupació es va encarregar d’esborrar aquell simple moviment de llavis. Bakos se’n va malfiar.

—I el meu germà, Emmanuel? —va interrogar al mosso.

—El vostre germà m’envia a buscar-vos i us demana disculpes de no ser ell mateix qui us doni la benvinguda, però és que un problema molt greu a les plantacions fa que no es pugui moure dels camps.

—I doncs? —va preguntar preocupat el pare Bakos—. Què ha passat? Què és això tan greu que reclama la presència inexcusable del meu germà a la finca?

—El morrut roig! —va anunciar en un to greu el mosso.

—El morrut roig?! —va exclamar el pare Bakos amb un gest que li va desencaixar la cara, que anava empal·lidint—. No pot ser… no pot ser…

—Què és el morrut roig? —va preguntar el pare Ubach tement-ne la resposta.

—El pitjor enemic de les datileres —va reconèixer el pare Bakos, que va entendre el trasbals que hi devia haver a casa del seu germà—. Anem-hi, de seguida —va ordenar en un to de veu prenyat d’urgència.

Es van enfilar a una tartana amb motor que els va allunyar del bullit del port. Es van internar per una carretera, paral·lela al riu, que els va conduir als afores de Bàssora. Encara no havien arribat als dominis dels terrenys de la seva família quan, en deixar enrere l’últim revolt del camí, no gaire lluny, a l’horitzó, van començar a intuir el desastre. Davant del seus ulls es van alçar unes columnes espesses de fum negre que feien presagiar el pitjor. Les males notícies es va confirmar quan van arribar a la hisenda.

Dessolat i amb llàgrimes als ulls, Emmanuel, el germà del pare Joan Daniel Bakos, els va sortir a rebre, es va llançar al coll del seu bessó i se’l va abraçar, plorant amargament. Eren pastats; el pare Ubach no ho sabia, que havien nascut del mateix part. I ara que els tenia fosos en una abraçada, mirant-se cara a cara, només era capaç de distingir l’un de l’altre per l’hàbit que vestia el germà religiós.

—És la ruïna, Daniel, és la ruïna! —clamava al cel amb els braços oberts.

—Què li he fet jo, a Déu, perquè em tracti així? —I immediatament es va clavar cops al pit i al cap, de ràbia, d’impotència—. Què he fet malament, germà?! Digues-m’ho! —deia mentre s’anava bufetejant sense miraments.

—Emmanuel, Emmanuel, noo! No ho facis, germà! —mirava d’aturar-lo i, amb les seves paraules, de consolar-lo.

El pare Bakos estava desfet per dins, però havia de mostrar enteresa davant del seu germà bessó. Ubach se sentia incòmode i més encara sense saber exactament què passava i si podia ajudar. Per això va optar per enretirar-se i parlar amb el mosso que els havia recollit a l’estació.

—La del morrut roig és la plaga més destructiva, us la mireu per on us la mireu.

—Què voleu dir?

—Destrueix la palmera per dins, arrasa totes les que hi ha en una plantació i arruïna la collita. El remei radical és talar-ne i cremar-ne les afectades per evitar que s’estengui.

—Ah, vet aquí el fum…

—Sí, abuna.

—I quantes hectàrees heu hagut de cremar?

—No ho vulgueu saber, abuna. Només us diré, perquè us feu el càrrec de la tragèdia, que és gairebé tota la plantació. —Ubach es va posar les mans al cap perquè l’extensió de terreny dels Bakos era important.

—Però, escolteu… —va demanar Ubach al mosso—, tants anys dedicats al cultiu del dàtil i no havia passat mai? Que és molt difícil de detectar, aquest escarabat?

—És difícil detectar la presència de la plaga en els atacs inicials. La caiguda de fulles i la presència de capolls a les fulles són els primers símptomes de la presència de la plaga.

—I com arriba un escarabat a penetrar dins de la palmera?

—Perquè s’introdueix sigil·losament a les palmeres per les ferides…

—Les ferides de les palmeres? —va preguntar arrufant el front el monjo sense entendre res.

—Sí, abuna, ferides com les provocades per la poda de les fulles. L’olor de la sàvia actua com un atraient potent per als escarabats i és molt difícil de saber quan una palmera ha estat colonitzada. En poques setmanes, pràcticament tota la corona es veu afectada, i origina la mort de la palmera.

—I ara, després d’aquesta crema controlada, què heu de fer?

—Les palmeres molt afectades o mortes s’han d’arrancar i cremar per evitar la sortida de morruts adults i la seva dispersió. I després s’hauran d’aplicar uns tractaments químics sobre l’ull de la palmera i les ferides de poda.

—I això què representa?

—Això vol dir, com a mínim, dues anyades sense recollir ni un sol dàtil. L’una, per assegurar que la palmera està sana, i l’altra, perquè es refaci l’arbre i torni a donar fruit. Dues collites perdudes. És la ruïna.

Passejant la vista pels camps devastats, Ubach no va poder evitar pensar en les deu plagues bíbliques i va resar pel germà del pare Bakos. Perquè si bé aquelles les va provocar Déu per infligir un canvi en l’actitud del faraó perquè deixés marxar els jueus d’Egipte, en aquell cas que tenia al davant no ho entenia. No arribava a comprendre el perquè d’aquestes calamitats que malversaven la feina dels homes després de tants anys d’esforços invertits per no res, ara malaguanyats per un escarabat capriciós. Ubach pensava que no podia ser fruit de la casualitat.