Sir Woolley o la maledicció babilònica

Bagdad havia estat el seu centre d’operacions. Des d’allà, el pare Ubach havia anat cremant etapes del seu periple bíblic anant i tornant en una mateixa jornada —cosa gairebé impossible— o fent una sortida de dos o tres dies. I l’última expedició, acompanyat del pare Bakos, de monsenyor Dal·lal i el seu hares, va ser a l’antiga Babilònia. Si Bagdad era la porta de la pau, Babilònia era la porta de Déu, segons la traducció de la paraula original sumèria.

Babilònia, la perla dels reialmes, el joiell, orgull dels déus, serà com Sodoma i Gomorra, que Déu va destruir. No serà mai més habitada ni poblada en els segles a venir. L’àrab no hi plantarà la seva tenda, ni servirà de pleta als pastors. Serà la pleta dels animals del desert, els mussols n’ompliran les cases, els estruços hi habitaran, els sàtirs hi dansaran, les hienes viuran en els seus castells, els xacals, en els seus palaus luxosos. Està a punt d’arribar la seva hora, el seu dia no trigarà.

Aquell era l’oracle sobre Babilònia que havia percebut Isaïes, fill d’Amós. El pare Ubach se l’acabava de rellegir mentre entraven per la porta d’Ishtar, una de les vuit que menava directament cap a l’interior de les ruïnes del quehavia estat una ciutat única. Des de les rajoles de color blau amb què havia estat construïda aquella porta tan imponent, dracs, urs i lleons se’ls miraven, unes criatures que van provocar esgarrifances i admiració al mateix temps al pare Ubach. El pare Bakos tampoc no es va quedar indiferent davant d’aquelles representacions. Només monsenyor Dal·lal i el seu inseparable i impertorbable canàs van semblar que no s’immutaven pel que acabaven de veure. El monjo esperava que aquella maledicció que va profetitzar Isaïes ja no fos vigent i no afectés els seus plans. Poc que es podia imaginar el pare Ubach que els plans d’una altra persona sí que es veurien afectats, i de manera molt greu.

Babilònia havia estat maleïda, havia estat el blanc de les ires de Déu perquè Nabucodonosor, el segon rei del’imperi, havia esclavitzat el poble de Déu, els israelites. Quan Nabucodonosor va assetjar Jerusalem, va destruir el temple i es va emportar presoners, la majoria israelites. Això obeïa a un costum de deportar pobles a Babilònia per fer-los treballar en la construcció de la gran muralla de la capital, el seu palau, temples pagans i d’altres construccions. Aquella manera de fer va certificar la sentència de mort de la ciutat.

Malgrat que era el pic del migdia i que queia una clanca de sol que deixava estabornits fins i tot els beduïns més arrelats al territori, Babilònia feia basarda. Feia feredat caminar per aquells carrers deserts d’allò que en una altra època havia estat la magnificència dels caldeus. Una sèrie de fosses, tossals, petites valls i camps castigats pel vent, el sol i l’oblit. Desolació era la paraula que millor definia per tot on s’estenia la vista. I ara la vista d’Ubach, entelada per la suor, li semblava que li jugava una mala passada. El sol escampava la seva xardor sobre la terra. La xardor de la sorra li provocava un miratge, o era real la figura que se li acostava? L’havia trobat feia tot just un parell de mesos en unes excavacions a l’Aqaba i ara se’l tornava a trobar. Cobert d’una capa de pols finíssima, Leonard Woolley es va treure el barret i va allargar la mà al monjo per fer-li una bona encaixada.

—Déu vos guard! Eminència, pare.

Woolley va fer una reverència a monsenyor Dal·lal i al pare Ubach, que li van correspondre amb uns cops de cap efusius. Va fer un altre gest reverencial cap al pare Bakos, però va ignorar el canàs que els acompanyava, va fer veure com si no hi fos. El hares, com a bon guardià i membre dels Protectors, acostumat a la disciplina, va entomar aquell desaire de l’anglès i va pensar que ja li arribaria l’hora a aquell espoliador estirat i presumit.

—Quina sorpresa! —va exclamar Woolley mentre es tocava l’ala del barret—. Què us porta fins a aquests paratges desolats i polsegosos? —va preguntar adreçant-se als dos religiosos, però especialment al monjo—. Pare Ubach, m’imagino que aquell objectiu que us va fer resseguir el rastre de les Sagrades Escriptures pel Sinaí i l’Aqaba no ha canviat, m’equivoco?

—No! Ho heu encertat, Sir Woolley. Penseu que el record encisador d’Abraham és principalment el que ens ha atret fins a Ur, o l’hauria d’anomenar Ur Kasdim de l’original de l’hebreu o Ur Chaldeorum segons la Vulgata —va dir repartint la mirada entre l’arqueòleg i l’arquebisbe, que li van somriure.

—Oh!, Sir Woolley —va apuntar monsenyor Dal·lal—, a Bagdad es parla molt de les troballes que heu fet aquí: tombes reials, temples, murs, inscripcions que heu fet emergir de la sorra… Vaja, una campanya profitosa, suposo… Potser més i tot que la de Carquemix? —va voler saber l’arquebisbe.

—M’afalagueu, monsenyor. —L’arqueòleg va alçar les celles—. Perquè veig que esteu molt al cas de la meva feina, que tot just avui acabem.

—Sóc un enamorat, segurament com vós, d’aquesta ciència que estudia la història de la humanitat a partir de les restes materials que aquesta ens ha deixat. I m’agrada seguir el que una eminència com vós pugui aportar.

—Excel·lentíssim i Reverendíssim Senyor, em fareu enrojolar amb aquests compliments, jo… —va dir una mica aclaparat per les paraules de monsenyor Dal·lal.

—I així que dieu que ja heu acabat la feina? Per tant, si ens descuidem no el trobem?! —I va deixar anar una riallada.

—Sí, s’han acabat les excavacions i n’hem obtingut uns molt bons resultats. Estic frisós —i li brillaven els ulls i es fregava les mans— per partir immediatament demà cap a Londres amb tot el que hem trobat. Just ara, i si em voleu acompanyar —els va convidar Woolley—, anava a supervisar que tot el que hem recuperat estigui ben embolicat, per assegurar-me personalment que tot arribi intacte per poder-ho catalogar i exposar.

—I què hi heu trobat, si es pot saber? —va preguntar Ubach mentre es dirigien tots tres cap a la tenda magatzem on un grup de beduïns custodiava les troballes. El hares seguia la comitiva a una certa distància.

—D’entre una gran quantitat d’objectes estranys que suposo que es feien servir en els rituals per al culte a la deessa de la Lluna Nannar, estic especialment excitat amb un que he anomenat l’estendard d’Ur. Ara us l’ensenyaré. Estic convençut que és una troballa d’un valor incalculable, excepcional!

Eren davant de la tenda magatzem i Sir Woolley, després d’ordenar de males maneres al beduí que vigilava l’accés que els deixés passar, els va convidar a entrar-hi. Com que el hares anava unes passes enrere, no va poder entrar-hi —i segurament tampoc no l’hi haurien deixat—, va envoltar la tenda buscant una escletxa, un forat per on poder veure i escoltar el que l’anglès havia de mostrar als dos religiosos. Va trobar un pedaç mal cosit en un lateral de la tenda que li va permetre treure el nas just en l’instant precís que Woolley destapava un caixa de fusta amb una forma molt particular, com de trapezi.

Tot i que el hares havia aconseguit introduir tot el cap i mig coll, li costava molt entendre el que deia Woolley, que era gairebé a l’altra punta de la tenda magatzem.

—És una caixa de fusta en forma de trapezi o de piràmide escapçada, amb dos panells, l’un al davant i l’altre al darrere —explicava l’arqueòleg als seus atents convidats—. Quan la vam trobar, tot i que els panells estaven força deteriorats pel pas del temps i havien patit el pes de la sorra sota de la qual havien descansat durant anys i anys, s’hi veien restes d’un mosaic fet a base d’incrustacions de closques, de cornalines, que és un quars rogenc i de lapislàtzuli. —Woolley resseguia una franja de color blau descolorit perquè els convidats s’adonessin de la presència, del rastre, d’aquella gemma tan apreciada en joieria des de temps reculat.

—I quina funció creieu que tenia? —va preguntar Ubach.

—No n’estic segur, però crec que podria ser un estendard perquè, veieu, aquestes escenes evoquen una victòria militar. —Amb el dit avançava per la fusta clivellada i escrostonada. Difuminats, Ubach i monsenyor Dal·lal hi intuïen soldats abillats amb armadures, que empunyaven llances, carros de combat estirats per ases, presoners… Feia tot l’efecte d’una desfilada militar. Wolley va continuar—: I al panell del darrere sembla que ho estan celebrant amb un àpat, una festa o celebració.

—I no podria ser una caixa per guardar-hi algun instrument o algun objecte? —va suggerir l’arquebisbe Dal·lal.

—Podria ser, no ho sé, monsenyor, ho haurem d’estudiar, però jo m’inclino per aquestes escenes per un estendard que pogués anar fixat a un pal que enarborés un abanderat.

—Què hi fas, aquí?

El hares, que feia estona que es movia per mirar d’escoltar i veure alguna cosa del que estava ensenyant l’anglès com a gran tresor del seu espoli, va notar una mà ferma que l’engrapava pel coll i l’estirava cap a fora, i que el va obligar a treure el cap d’aquella escletxa de la tenda magatzem. Era un dels beduïns que tenien cura de la vigilància que l’increpava interrogant-lo per segona vegada.

—T’he preguntat que què hi fas, aquí —va insistir un beduí malcarat que de males maneres el va agafar per l’espatlla i el va sacsejar sense saber que estava jugant amb foc. Aquell beduí no sabia que l’home que tenia al davant no tindria cap mirament de llescar-li el coll i, amb la mateixa daga que duia al cinyell, després clavar-li a l’estómac.

I així va ser. En un tres i no res i sense obrir la boca, el hares va procedir amb una sang freda que contrastava amb la xafogor xardorosa que els envoltava. El beduí va caure de genolls amb el coll doblegat sobre el pit que s’anava tenyint de sang i amb una ferida mortal a l’altura del ventre on s’intuïa tota la budellada. El hares el va arrossegar cap al darrere de la tenda per amagar el cos sense vida fins a uns matolls, uns tamarius que li van servir per ocultar el cadàver del beduí i al mateix temps amagar-s’hi.

Woolley i la comitiva dels seus convidats van sortir de la tenda magatzem i es van dirigir cap a la de l’arqueòleg per prendre un te. Asseguts, assaborint una tassa de te i després de parlar de les troballes, Ubach no es va estar de preguntar a Woolley per una qüestió que li rondava pel cap des que ja s’havien trobat a l’Aqaba. A Ubach l’havien sorprès els apunts al natural que un jove prenia amb tots els detalls de les fortaleses otomanes. I més que l’art de dibuixar a mà alçada, el monjo hi va veure un altre art, no tan noble, aquell art de l’observació cautelosa i amatent. Una activitat que pot donar lloc a una professió, la d’espia, molt ben pagada per aquells governs amb ànsies expansionistes. I el britànic precisament no se n’amagava pas, d’aquesta voluntat d’expansió.

—Benvolgut Sir Woolley, espero que no us molesti ni us incomodi però… —El monjo es va aclarir la gola mentre l’arqueòleg deixava anar un núvol de fum de la seva pipa i aixecava les celles expectant per l’advertiment d’Ubach.

El monjo va enfilar la seva pregunta.

—El rendiment de les vostres excavacions tant aquí, a les terres d’Abraham i del rei Nabucodonosor, com a les del golf de l’Aqaba, és un profit, un rendiment, estrictament científic o hi busqueu alguna cosa més?

Woolley va apuntar un somriure, va fer una altra pipada i es va preparar per respondre la curiositat un pèl maliciosa del monjo.

—No se us escapa res, pare Ubach! —va reconèixer amb un altre ampli somriure l’arqueòleg—. Diguem que la nostra feina sobre el terreny també l’aprofita el nostre Govern… i ja m’enteneu, no?

—No sé ben bé què voleu dir… —va fer mig el despistat el pare Ubach—. Entenc que coneixeu molts llocs, moltes persones, molts costums, sentiu moltes converses, veieu moltes coses, per dir-ho d’alguna manera, que us poden ajudar a entendre, a saber com s’organitzen certes comunitats, hàbits, capacitats. En definitiva, que recolliu informació de tota mena i molt útil, al mateix temps.

—Sempre he servit el meu país, i si la meva mare pàtria em demana que l’ajudi —i la mà que fins ara sostenia la pipa, ara se la va posar a sobre el pit, a l’altura del cor—, ho faré de tot cor, sense dubtar-ho ni un instant. Tard o d’hora, aquests països necessitaran un cop de mà per avançar i si els el podem donar nosaltres, millor —va reblar el seu argument amb un posat orgullós.

—O sigui que si ho he entès bé, Sir Woolley… —va dir amb tota la cautela del món i mesurant les paraules com si es tractés d’un diplomàtic—, si us he seguit, Sir Woolley, tot el que cartografieu, dibuixeu, fotografieu i finalment embaleu cap a Londres no acaba necessàriament a les sales del Museu Britànic. És això?

—Efectivament, és això —va respondre ras i curt aixecant-se de la catifa, i va anar en direcció a la sortida de la tenda—. I ara, si em disculpeu, encara tinc moltes caixes per revisar abans no les embalem. —Va deixar anar un altre somriure i una invitació—: Ens veiem per sopar, senyors? —va preguntar l’arqueòleg abans de sortir de la tenda llançant el convit al vol. Els seus interlocutors van assentir amb un cop de cap ràpid.

A la sortida de la tenda, Woolley gairebé va ensopegar amb el hares de l’arquebisbe, que, un cop resolt el que tenia entre mans, s’havia dirigit a la tenda. Recolzat a l’entrada, al pas de la porta de la tenda perquè a dins hi havia l’arquebisbe de Bagdad, a qui sempre en tot lloc i a tota hora havia de protegir, el canàs havia sentit la conversa. «Més motius per odiar l’anglès», va pensar. Es van intercanviar una mirada fugissera però carregada d’intenció, de mala intenció.

Després d’aquella resposta en què Woolley sense dir-ho explícitament i obertament havia reconegut a Ubach l’espionatge que exercia al servei del Govern britànic, el grup es va dissoldre per fer temps abans de sopar. El pare Bakos i monsenyor Dal·lal van tornar sota les tendes del campament per refer-se de la calor, però Ubach volia recórrer les runes del temple de Nabucodonosor. Burlant la vigilància dels guardians que l’estaven fent petar al voltant del foc mentre xarrupaven cafè, Ubach es va endinsar cap a la zona d’excavacions.

Va travessar la zona on Woolley els havia assegurat que havia trobat els fonaments de l’antiquíssim temple dedicat a la deessa Lluna, construït amb el fràgil maó cuit. No va haver de fer gaires gambades més que ja va trepitjar l’enrajolat de maons, reservat a les funcions del sacerdot, i va veure, gairebé intacte i impertèrrit malgrat el pas del temps, l’altar damunt del qual es feien els sacrificis. A terra, encara es podia seguir el canal, perfectament conservat, per on s’escolava la sang de les víctimes. Prou allunyat de la vista dels beduïns i imbuït per les vibracions que li arribaven d’aquell indret on s’havia cridat la còlera divina, la reprovació eterna, la malaurança, es va ajupir per arrencar del paviment del presbiteri una rajola maó amb l’estampillat de Nabuco, el segell en què hi havia gravada la signatura del rei. D’una revolada, se la va embolicar amb un mocador gran i se la va entaforar en un plec del seu hàbit. El color d’aram que començava a tenyir les ruïnes va fer que Ubach fes un pensament i reculés cap al campament; al cap d’una estona fosquejaria i haurien d’anar a sopar.

El dia havia estat intens per a tots plegats i a més Leonard Woolley havia de llevar-se d’hora per sortir, juntament amb bona part de les troballes, cap a Londres. Ubach i companyia, que havien decidit fer nit al campament i sortir a trenc d’alba, també van aprofitar per anar a dormir aviat. Tots, menys el hares, que es va quedar fent companyia al beduí que feia el primer torn de la guàrdia a la vora del foc per allunyar els xacals. Quan la llum de l’últim quinqué ja s’havia apagat i aprofitant una capcinada del beduí, el hares va desaparèixer de l’escena, sigil·losament, amb un objecte a la mà. Es va aturar davant de la tenda de l’arqueòleg i es va ajupir. Va aixecar lleugerament l’estaca que fixava la tela de la tenda i hi va introduir ràpidament el que duia a les mans. Sense perdre temps, es va alçar i va tornar corrent al costat del foc, just a temps que el vigilant obrís un ull per controlar que tot al seu voltant estava en ordre. El hares feia un instant que s’havia estirat a l’estora i que havia tancat els ulls perquè el beduí no sospités. Només era qüestió d’esperar. El hares sabia que els Protectors l’hi agrairien, li valorarien aquella acció que cometia mentre n’estava executant una altra: la del seguiment del pare Ubach.

Un xiscle provinent de la tenda de Leonard Woolley va posar en alerta tot el campament. Quan Ubach hi va arribar, l’arqueòleg, blanc com la llum de la lluna plena que presidia el cel, es debatia entre la vida i la mort. Un dels beduïns va aparèixer brandant el braç dret, com aquell que mostra un trofeu, exhibint el cos inert d’una serp negra i brillant. Era una cobra del desert a la qual havien aixafat el cap amb un cop de roc, en sorprendre-la mentre s’esmunyia per la part del darrere de la tenda. Una serp a qui agradava rondar per hàbitats ocupats per humans, on també hi havia rosegadors, una de les seves víctimes preferides, però que en canvi no s’enfrontava amb els humans, només atacava si se la provocava. «Com havia picat a Sir Woolley? Quanta estona feia que la serp l’havia mossegat?», es preguntava Ubach mentre demanava amb urgència:

—De pressa, porteu-me pólvora i un ganivet que estigui roent. No perdem la calma, però no podem perdre temps! —va cridar agenollant-se al costat del llit de Leonard Woolley. L’arqueòleg sagnava pel nas, panteixava, suava i, amb la mirada esgarriada, començava a delirar—. Tranquil, Sir Woolley. —Ubach va mirar de calmar-lo—. No us amoïneu, que us en sortireu.

En certa ocasió, el pare Ubach havia llegit el llibre del britànic Francis Galton en què donava consells i advertències per a viatgers, diguem-ne agosarats i tafaners, allò que en diríem exploradors. Maneres de procedir, entre d’altres, per si et picava una serp verinosa. Ubach recordava vagament haver llegit aquell capítol i va anar actuant segons li anava dictant la memòria. Quan li van portar els estris va cremar la ferida amb pólvora; seguidament, va extirpar la carn infectada amb un ganivet i es va haver d’afanyar a socarrimar la zona al voltant de la mossegada del rèptil amb la punta del ganivet, que anteriorment havia estat exposada al foc roent. Es veia ben bé el punt on la bèstia li havia clavat els ullals per inocular-li el verí.

Les artèries eren per sota de la zona afectada i per tant podia extirpar tanta carn com pogués pessigar amb els dits sense por. Un cop fet aquest procés a la llum d’un quinqué, Ubach es va haver de concentrar per aplicar totes les energies per mirar d’evitar que Woolley no caigués en un son profund —fruit del verí— però que podia ser l’avantsala del son etern. Van aconseguir mantenir-lo despert i monsenyor Dal·lal va convenir que el més urgent era dur-lo a un hospital. El que hi havia més a prop, però, era a Bagdad.

—Que vingui amb nosaltres! —va proposar l’arquebisbe.

—Sí, serà el millor, tot i que ens arrisquem que se’ns mori pel camí —va suggerir ràpidament el pare Bakos.

—Teniu raó, pare, però és igual, és un risc que hem de córrer. Si s’ha de morir, tant és aquí, dins d’una tenda al mig del desert, com dins d’un cotxe enmig del no-res. No trobeu? —va preguntar Ubach—. És evident que Sir Woolley no pot decidir-ho però vull entendre que voldria viure.

—I les troballes? —va preguntar monsenyor Dal·lal.

—Que es quedin aquí, de moment —va assegurar Ubach.

Quan va sentir això, el hares va somriure. S’havia sortit amb la seva. No només no s’havia trobat a faltar el beduí que ell havia pelat sinó que, vigilant Ubach, havia impedit l’espoliació —n’havia provocat una aturada, si més no momentàniament— d’aquell sir britànic de peces cabdals per a la seva cultura. Sens dubte, havia estat providencial trobar un cau de serps just al lloc on havia arrossegat el cadàver d’un dels vigilants. Després, només havia hagut d’ensenyar al rèptil el camí que el portaria fins a Sir Woolley.

—Si de cas aconseguim que Sir Woolley es recuperi, ja tornarà per enviar-les. Que les custodiïn els beduïns! —va ordenar Ubach, que mirava d’incorporar l’arqueòleg—. Ajudeu-me, si us plau.

Entre tres beduïns el van traslladar de l’interior de la tenda fins a dins del cotxe. Mentre el traslladaven cap al cotxe, embolicat amb una manta perquè entre les baixes temperatures de la nit al desert i la febre que es començava a manifestar Woolley tremolava, Ubach va tenir una revelació. No sabia per què va pensar que potser Déu havia castigat amb la temible però mai demostrada maledicció de Babilònia les ànsies i les intencions poc honestes de Sir Woolley. Un dubte que el va rosegar tot el camí, això volia dir les gairebé tres hores en cotxe que separaven Bagdad de Babilònia.

Quan ja clarejava van travessar el pont sobre el Tigris i els van donar la benvinguda els primers raigs de sol, que picaven contra les cúpules més altes de Bagdad. Ubach temia que Sir Woolley no pogués tornar a veure mai més aquell sol, però ho havien d’intentar. En arribar al palau episcopal, tothom es va mobilitzar i, mentre els uns sortien a buscar el metge, els altres condicionaven una estança per allotjar-hi l’arqueòleg moribund, que no responia a cap estímul. Les primeres cures d’urgència aplicades pel pare Ubach no semblaven haver fet efecte. Mentre esperaven el metge, un dels frares del palau episcopal va portar unes gases calentes i humides, com si fos un cataplasma, untades de falzia, una falguera que aplicada sobre la pell tenia una funció calmant i antiinflamatòria. Ubach volia pensar que li havia extret tot el verí, però era molt probable que una petita quantitat hagués anat a parar a la sang, i entre això i que la ferida s’havia infectat, tot semblava indicar que li quedaven ben poques hores de vida, a Sir Woolley. Amb aquestes que arribava i no arribava el facultatiu, un caldeu que solia rondar pel palau de l’arquebisbe va entrar a les dependències de l’episcopat encuriosit per tot l’enrenou que s’havia girat.

—Què passa? —va preguntar a un dels servents de palau.

—Han portat un anglès moribund per una mossegada de cobra negra. —I el mosso va desaparèixer darrere les voltes del pati.

El caldeu va anar avançant fins a la sala on l’anglès rebia totes les atencions. Quan el pare Ubach el va veure el va reconèixer. Era aquell mag bruixot a qui havia vist pronunciar talismans, encanteris i a qui havia comprat tot just la primera tarda que va sortir per anar a fer un tomb per la ciutat. Desesperat, s’hi va acostar.

—No tindríeu pas cap encanteri contra el verí de les serps que el pogués guarir? —va preguntar Ubach assenyalant cap al llit on jeia immòbil, amb un panteix lleu, Sir Woolley.

—Sí —va respondre lacònic el caldeu—. No és ben bé un encanteri, és un beuratge. El verí d’una bèstia de la natura s’ha de combatre amb les mateixes armes, és a dir, herbes i fruits del bosc.

—Entesos… però el podríeu preparar?

—Necessito una colla d’ingredients.

—Pare Bakos, veniu, de seguida! —va cridar amb urgència el pare Ubach—. Escolteu el que us demani aquest home i porteu-l’hi tan de pressa com pugueu.

Mentrestant, el frare havia retirat el cataplasma de falzia i eixugava la zona de la mossegada amb unes fulles de sàlvia. Segons la creença popular, ja des dels temps dels romans, la veien com una planta salvadora. No en va d’aquí provenia la paraula sàlvia del llatí salvare, i per això se l’havia considerada una herba sacra. La sàlvia, doncs, també era un bon antídot per a les mossegades de serp.

El pare Bakos va tornar acompanyat d’un altre pare alt i prim.

—És l’herbolari del palau, ell us servirà tot el que li demaneu.

El caldeu va xiuxiuejar unes paraules al pare encarregat de l’herboristeria, que anava assentint clavant uns cops de cap que donaven a entendre que disposava de tot el que havia de menester. Anaven contra rellotge, el metge no donava senyals de vida i Sir Woolley tampoc.

L’herbolari va complir la seva feina i va servir tots els ingredients al caldeu. La fórmula elaboradíssima per al beuratge necessitava quinze ingredients segons la recepta original. Una barreja a base de mel, vi, panses, xufles, resina, mirra, la pols de les fulles liles de la xicranda, sèseli, llentiscle, brea, jonc olorós, el fruit aixafat de l’agrella, ginebre, cardamom i càlam.

—I aquesta poció té nom? —va preguntar l’herbolari mentre el caldeu procedia a combinar tots i cadascun dels elements d’aquell remei natural en el qual tenien posades totes les esperances.

—Sí, i tant! —va reconèixer el caldeu—. Se’l van inventar els egipcis i es bevia com a infusió. Es diu kyphi i, tot i que no era un ungüent sagrat, tenia propietats curatives. Antigament l’havia ingerit aquell a qui havia picat una serp… —va fer un pausa mentre llençava la pols de les fulles de xicranda—… i es curava. Jo ho he vist —va sentenciar.

Un cop elaborada la infusió, el caldeu la va donar al pare Ubach i aquest l’hi va subministrar a culleradetes forçant Sir Woolley a obrir la boca; vigilava que se l’empassés i no li regalimés per la comissura dels llavis. Tot i els nervis i l’angoixa, amb paciència el pare Ubach va aconseguir que es begués tota la poció.

Ara només podien fer dues coses: esperar i resar. Això és el que el pare Ubach, el pare Bakos i la resta de pares del palau episcopal, amb l’arquebisbe al capdavant, es van disposar a fer. El caldeu s’ho mirava des d’un tros lluny amb un posat escèptic i expectant que la seva medecina donés resultat.

Acabades les pregàries, un lament, un gemec va fer tornar a tocar de peus a terra els frares. Era Sir Woolley que tornava al regne dels vius després d’haver-se passejat perillosament per les vores de la ribera de l’altre regne, el dels morts.

—Mare de Déu de Montserrat! —va exclamar Ubach—. Ha funcionat. —I mirant-se al caldeu li va reconèixer—: No puc pas dir que sigui un miracle perquè no crec pas que Déu Nostre Senyor hi hagi pogut intervenir…

—És la saviesa de la mare naturalesa que ha contrarestat els desajustos, els desequilibris que havia causat aquell coi d’animal! —va dir el caldeu—. Amb raó està maleït i condemnat a arrossegar-se tota la vida per terra.

—Deixeu-me que us ho agraeixi —va oferir monsenyor Dal·lal al caldeu.

—No us diré pas que no —va consentir el mag.

—Acompanyeu-me al meu despatx que us pagaré com cal.

Ubach i Bakos van ajudar Sir Woolley a incorporar-se perquè encara estava molt dèbil, però assegut al llit va tenir prou forces per agrair als religiosos que li haguessin salvat la vida.

—Gràcies per haver-me arrencat de les grapes de la mort… —Va deixar anar un sospir llarg.

—Oh no, Sir Woolley, nosaltres hi hem fet ben poca cosa. Ha estat el caldeu. —I va assenyalar l’home que sortia de l’habitació acompanyant l’arquebisbe.

L’arqueòleg va obrir una mica més els ulls, però només veia una figura borrosa que s’allunyava; de totes maneres, va encertar a dir:

—Només ells saben com combatre la maledicció de Babilònia. —I Woolley es va tornar a estirar en el mateix moment que el metge treia el cap per la porta empescant-se una excusa. Els xemmàs de l’arquebisbe es van endur el facultatiu de l’estança per escridassar-lo. La seva presència ja no calia, ja no era necessària.

Ubach partia al cap de dos dies cap al Caire i encara va deixar Sir Woolley convalescent. Havien estat uns dies a l’antiga Mesopotàmia i Babilònia molt intensos i molt profitosos, en tots els sentits.

Just el matí que el monjo s’acomiadava de monsenyor Dal·lal i de tothom que havia conegut al palau episcopal, el pare Ubach va trobar a faltar el hares. No hi era. Havia sortit a enviar un telegrama urgent al Caire.