La ciutat de pedra

Embolicats dins del misteri d’una mitja llum difosa, Ubach, els beduïns i els soldats turcs s’internaven per un corriol estret de no més de dos metres, vorejat per espadats arenosos que s’enlairaven fins a una altura de més de vuitanta metres. L’erosió de les aigües havia dibuixat a còpia d’anys infinites corbes, regulars i gracioses, sobtades i salvatges. Al cap d’un minuts la gorja s’eixamplava per donar pas a l’esclat exuberant de la naturalesa d’aquell lloc que feia que qualsevol, fins i tot l’home més poderós de la Terra, se sentís minúscul davant l’obra d’una civilització antiga i la immensitat i la grandesa de la natura, que feia apreciar i valorar aquella manifestació única. Van aturar els camells per observar detingudament, de dalt a baix, tots i cadascun dels detalls del monument que s’alçava majestuós davant seu.

—És… —I no trobava la paraula per definir-lo—… és com una joia, una preciositat, i amb raó li van posar el Tresor del Faraó —va reconèixer Ubach, que va quedar bocabadat davant d’aquella obra d’art esculpida tota ella en gres. Lliscant pel coll del camell, Ubach va baixar de l’animal amb la traça que li conferien les moltes jornades viatjant sobre els seus lloms. Malgrat la poca llum que hi havia al final del pas d’aquell congost de Sik, Ubach es va trobar de cara amb la façana vermellosa de Khazne Fir’aun, el Tresor del Faraó, brodat a la paret. Dos pisos de columnes amb capitells fins i delicats, excavats a la pell de la roca. Dos portals de frontó triangular sostinguts a un costat i a l’altre per dues mitges columnes que suportaven motllures d’estil egipci. Estaven rematats per dalt amb uns merlets que recordaven els monuments assiris i babilònics i insinuaven unes petites obertures que resultaven ser nínxols i urnes amb tota mena d’ornamentacions. A baix, una única porta que convidava a entrar a un altre temps, a una altra època. Si tancava els ulls i tocava aquella pedra porosa i rugosa podia notar tot el que havia viscut el poble nabateu, nòmada i traficant per excel·lència. Sentia el brogit de les caravanes que creuaven els deserts d’Aràbia cap a la Mediterrània i feien parada a Petra per proveir-se d’aigua. Sentia la flaire de les espècies, de l’encens i la mirra que portaven de la vall d’Hadramut. Sentia el dolor que arrossegaven els esclaus, que com una mercaderia més els traginaven encadenats d’aquí cap allà. Els nabateus havien arribat a organitzar un contingent militar per protegir les rutes de saltejadors i bandolers per assegurar el tràfic de mercaderies i els beneficis comercials que se’n derivaven i quan tornaven es tancaven i s’amagaven dins la seva ciutat de pedra, a l’interior de les roques, on feien vida.

—Costa d’imaginar com els nabateus es van fer invencibles dins de la roca —reconeixia Ubach.

—Ja n’havien après la lliçó després de confiar en Antígon, que els va arrasar aprofitant que els homes eren fora de la fortalesa amb les feines del comerç —va apuntar-li Dkhâyel.

L’assentament que hi havia al seu davant estava força disgregat i es veien senyals de vida a tot arreu. Es passejaven pel lloc que ocupava la ciutat, dividida en dues per la vall de Musa o de Moisès. Apareixien encara les restes del pont que les unia, del passeig principal que l’enaltia amb una porxada de cap a cap acabada amb una triple portalada triomfal. Passejaven la vista per les termes, pel temple i pel teatre que havien divertit i protegit els seus habitants, per l’acròpoli que els defensava i per les cases que els donaven un càlid refugi, en aquell moment, tot convertit en un escampall de ruïnes. Va desviar la mirada cap a les muntanyes i els ulls li saltaven pels estimballs esculpits a l’atzar dels vents. A Ubach li va faltar temps per enfilar-se muntanya amunt per aconseguir arribar al cim, coronat per una mesquita blanca.

—Jebel Harûn —va dir en la llengua beduïna—. La muntanya d’Aaró.

Mentre la resta de membres de la caravana continuava delectant-se amb la diversitat de monuments de la ciutatde pedra entre temples, nínxols, altars i tombes, ell havia decidit escalar per un laberint de gorges i timbes fins al cim de la muntanya. Força perjudicat i a punt de treure el fetge per la boca va aconseguir assolir el cim. No estava sol.

—Buff! Déu vos guard… —Ubach va esbufegar una salutació en arribar al capdamunt.

—Déu vos guard —va respondre un home baixet amb una panxa prominent que deixava anar núvols de fum per la boca. Mentre feia una altra pipada a la seva cigarreta va convidar el monjo a seure a prop seu—. Us puc oferir una mica de te? —el va convidar assenyalant la tetera.

—Molt agraït! —va contestar Ubach, que tenia les mans a la cintura perquè notava unes punxades agudes. Tenia flat. Va obrir la boca per respirar i ara que s’omplia els pulmons amb l’aire fresc que es respirava en aquell cim ja es començava a trobar una mica millor.

—Què us porta fins aquí dalt?

—Volia comprovar si Aaró, el germà de Moisès, havia passat per aquest indret tal com apunten les Sagrades Escriptures. I vós, si em permeteu, què hi feu, aquí?

—Visc aquí.

—De debò?! —va respondre sorprès Ubach.

—Sí, sóc el guardià del mausoleu i muetzí de la mesquita del profeta Aaró.

—Per tant, em podeu assegurar que les seves restes són dins d’aquesta petita mesquita? —I Ubach li va assenyalar una construcció blanca, petita i amb les dimensions del recinte sagrat dels musulmans que s’aixecava darrere seu—. És cert que va passar per aquí i que, segons asseguren els beduïns, les seves despulles estan enterrades a l’interior?

—Benvolgut, són moltes preguntes que es responen ras i curt… —va dir fent una pausa el guardià mentre xuclava la cigarreta—… amb un… sí! Tot i que depèn del punt de vista des del qual es miri.

—Què voleu dir? O hi són o no hi són, les restes; són faves comptades! Vull dir que sobre aquesta qüestió no hi ha punts de vista que valguin.

—No n’estaria tan segur —li va respondre el muetzí—. Jo sóc membre d’una de les catorze tribus que habiten Petra, la d’Al Amarad, descendents dels nabateus que van viure en aquest enclavament des de temps reculat. I des de petit que sento explicar que hi havia una vegada un filòsof nabateu tan savi que la seva reputació era reconeguda més enllà de la vall de l’Arabà. La coneixeu, aquesta història?

Ubach va moure el cap per admetre el seu desconeixement i amb un altre gest li va demanar que prosseguís. I el guardià i muetzí així ho va fer.

—Tots els dies se’l veia passar travessant el congost de Sîk amb el seu burro camí del mercat més enllà de l’oasi d’Uad Mataha.

»L’ase trotava sense defallir durant el llarg trajecte, perquè sabia que, quan arribés al mercat, l’esperava un manat de pastanagues com a premi pel seu esforç. El més curiós del cas, però, era que el savi sempre anava assegut al revés, és a dir, mirant cap a la gropa de l’animal.

»No és estrany, doncs, que alguns pensessin que el savi, com que havia acumulat tants coneixements, s’havia tornat una mica beneit, però ningú no gosava dir-l’hi perquè el respectaven profundament.

»Un dia, Rabbel I, el monarca del regne dels nabateus, es va assabentar d’aquella manera curiosa de muntar d’un dels seus súbdits.

»Al principi, el rei es va riure d’aquell costum extravagant. Però algú de dins la Cort reial li va fer veure que darrere aquella actitud d’anar dalt del burro al revés, en realitat s’hi amagava un desafiament obert als bons costums i a les bones maneres dels nabateus. Un conseller va anar encara més enllà en la lectura d’aquella manera curiosa de muntar i va suggerir al monarca que no només era una insurrecció a les normes del bon comportament, sinó un desafiament obert a la dignitat de la mateixa corona. Tant el van aconsellar que van acabar fent-li veure allò que li volien fer veure. I Rabbel I va esclatar cridant: “És clar, per què ha de muntar al revés? Per molt savi que sigui no ho pot fer, això!”.

»Ràpidament va promulgar una llei que prohibia a tots els habitants de Petra anar muntats al revés, fos en cavall, camell, ase, somera o mula.

»El savi va continuar muntant al revés sense donar importància al ban que, segons l’ordre reial, ho prohibia.

»Fins que va arribar un dia que va ser detingut pels esbirros de palau i el van portar davant del monarca, que el va interrogar.

»—Per què actues d’aquesta manera? Per què goses desobeir un mandat reial? —li va a preguntar irat el rei—. Tu que ets un home savi i reputat, no entenc la raó de la teva conducta.

»—Amb tots els respectes, Sa Sereníssima Altesa, us haig de dir que jo no munto al revés, només es tracta d’un senzill punt de vista.

»—Què vols dir? Explica’t! —li va exigir el monarca.

»—Quan entro al congost de Sîk, és l’hora de les meves oracions, per això munto mirant cap al Khazné, el gran temple que hi ha a l’entrada. Per tant, vaig muntat amb la vista posada al gran temple, resant. Estic en un diàleg amb Déu… i en aquest trànsit no importa de quina manera vagi muntat.

»—Però llavors… —va dir mig desconcertat el rei—… és el teu ase el que va al revés!

»—No, Sa Majestat, l’ase també va al seu aire.

»—Què vols dir que va al seu aire? —va respondre el rei cada vegada més confús.

»—El meu ase va a la recerca de les seves pastanagues, que és la seva justa retribució per la feina que fa cada dia. Per tant, ell també va en la direcció correcta. Encara que nosaltres anem en el mateix sentit, els nostres punts de vista són diferents. Anem al revés, però en el mateix sentit —tornava a repetir el savi al rei—. A la seva manera, l’ase també és savi.

»—Molt bé —va dir el rei. Llavors va agafar aire i va preguntar—: I, de tornada, per què desfeu el camí de tornada de la mateixa manera?

»—Cap al tard, quan tornem a Petra després d’un llarg dia de camí, el meu ase torna amb un trot lleuger perquè té ganes d’arribar com més aviat millor i així poder-se estirar a la palla de l’estable, que ben bé s’ho mereix!

»—I llavors per què tornes muntat al revés? —va voler saber.

»—Sa Majestat, ho entendreu de seguida. Si torno sempre mirant cap a la gropa de l’animal és perquè vigilo la valuosa mercaderia que porto cada dia del mercat. Penseu que d’ella en depèn la subsistència de la meva família. Si fos un despreocupat, mirant endavant o cap a qualsevol banda, no podria veure si em cauen unes carabasses, o algun fardell de blat. Ni tampoc no sentiria res perquè l’eco del vent que corre a través del congost no em deixaria sentir el so de les mercaderies en caure. Per això, Sa Majestat, us haig de dir que per res del món he faltat a les lleis ni als bons costums dels nabateus. I molt menys he intentat ofendre-us. —I va afegir—: Només ha estat el meu punt de vista… i el del meu ase…

El guàrdia i muetzí de la mesquita d’Aaró va encendre una altra cigarreta i, xuclant fort, va dir mentre treia el fum per les dents esgrogueïdes.

—Ja ho veieu, abuna, el món i tot allò que ens envolta poden tenir la seva pròpia interpretació. És un dilema que ja coneixien els antics nabateus. Veure que la nostra pròpia realitat no sempre és la veritat de la resta, encara que tots puguem veure el mateix, però des de diferents angles.

—Ja ho veig, ja —va reconèixer Ubach—. L’objectiu d’aquest conte és veure que les raons que animen els actes de les persones a vegades estan influïdes, o fins i tot de vegades enganyades, per les aparences. —Ubach començava a entendre el que li deia el guardià—. Els nostres punts de vista són subjectius, com si veiéssim el món amb els aclucalls que es posen als ases perquè només mirin endavant i no es despistin mirant als costats. Per tant, els resulta impossible apreciar l’entorn.

—Comprendre les diferents circumstàncies humanes, tal com són en realitat i no com creiem veure-les des de la nostra pròpia apreciació, és molt important —hi va afegir el beduí—. Si voleu, però, us obro la porta perquè pugueu accedir a l’interior i comprovar amb els vostres ulls la tomba d’Aaró.

A Ubach no li calia perquè creia fermament que hi eren i no dubtava d’aquesta realitat, però, d’altra banda, la seva curiositat —que el corroïa per dins— li demanava a crits d’aixecar-se corrent darrere el guardià i entrar a veure la tomba, fer una foto i tornar cap avall amb la prova capturada dins de la seva Kodak.

Ubach baixava cap a Petra mentre dins el cap li girava aquella paràbola enginyosa hereva d’una tradició antiquíssima que mirava d’aportar llum a allò tan complicat que s’anomena punt de vista subjectiu o personal. L’origen de la narració era tan remot que es veu que ja apareixia gravada en escriptura cuneïforme en unes tauletes de terracota. És evident que la lliçó que atresorava a l’interior havia perdurat amb el pas del temps fins a convertir-se en un exemple de la magnífica tradició àrab. «Miraré de recordar-la per transcriure-la fil per randa en el diari de viatge», va pensar Ubach.