Camí de Suez

-Al Sinaí?! Dues persones soles al mont Sinaí?! Va, home va! Impossible que tornin —vaticinava un dels pares dominics, recolzat al pas de la porta del monestir.

—Sí, home, sí que tornaran. Els pares Ubach i Vandervorst són molt trempats i molt joves i se’n sortiran de tot, home de poca fe! —es pronunciava un altre monjo mentre els dos religiosos s’acomiadaven de la resta de membres de la comunitat que els havia acollit a Jerusalem.

No tothom, ni a Montserrat ni a Jerusalem, veia clar ni fàcil que una empresa d’aquelles característiques pogués arribar a bon port. El projecte del pare Ubach era ambiciós i perillós i havia despertat molta expectació en uns i moltes crítiques i reticències en d’altres.

Un sol esmorteït, mandrós, encara adormit, s’anava enlairant molt a poc a poc damunt de l’horitzó. Els seus tebis raigs començaven a impactar en el llom d’una petita somera blanca que a bon pas estirava per l’ample carrer Chugba un carretó atapeït de caixes, farcells, baguls i d’altres embalums. Només uns metres darrere de l’animal, un monjo benedictí acompanyat d’un missioner feien cap a l’estació central del ferrocarril per pujar al tren que els havia de dur a Suez.

Arribats a l’estació i mentre els carregaven l’equipatge al tren, els dos religiosos van pujar al seu vagó, a tercera classe. La senzillesa i la naturalitat del compartiment estava íntimament lligat amb els qui ocupaven aquell vagó. Era un espai únic i un xic claustrofòbic. Els seients eren fileres arrenglerades de bancs de fusta distribuïts amb més o menys encert per aquell vagó que compartien amb els representants més autèntics d’aquell país —i mai més ben dit. Musulmans, coptes, grecs… totes les races i religions viatjaven barrejades alienes a tot el que els separava. Units sense adonar-se’n, més enllà d’exigències i preceptes que el vaivé del tren s’encarregava d’esvair.

El pare Ubach estava fascinat amb el mosaic que s’estenia davant dels seus ulls. Just davant per davant hi tenia dos rengles de cares de color d’oli, estretes i llargarudes, plantades sobre colls molt alts que denotaven el seu origen copte. Descendents directes dels antics egipcis, les fesomies dels coptes eren clavades a les faccions que havia contemplat milers de vegades dels individus que apareixien pintats als antics sepulcres o a les parets dels temples. Va passejar la vista més enllà del vagó i va intercanviar la mirada amb un xeic que portava el cap cobert amb un mocador gros i blanc. Ubach, conscient que aquell home ostentava un títol de gran distinció entre els musulmans, només reservat als descendents del gran Profeta, li va adreçar una lleu reverència amb el cap que va ser assumida pel xeic, que l’hi va tornar amb una aclucada d’ulls en senyal d’agraïment. El plor d’un nen que s’acostava en braços de la seva mare li va fer desviar la mirada. Amunt i avall del passadís del vagó es passejava fent gronxar el seu fill perquè se li estronqués el plor. Es passejava indiferent fent dringar braçalets de vidre i metall que portava en els braços i en els peus descalços. Era una dona alta i apersonada. Poca cosa més podien veure Ubach i Vandervorst que no haguessin d’intuir-ho. Anava tapada de dalt a baix amb un vel de seda negra. El burca era una peça de roba que li cobria la boca, el coll i el pit. Ubach es va fixar que aquell tros de roba es mantenia fix una mica més amunt del llavi superior gràcies a un cordó que pujava cap al front i s’enfilava fins al darrere del cap, dissimulat per davant amb un canonet daurat de canya que li tapava tot el nas i part del front. Com que només se li veien els ulls, uns ulls enormes i molt expressius, Ubach va quedar captivat per la mirada perfilada pel kohl negre, un cosmètic que es fabricava amb pols d’antimoni. De fet, per por d’ofendre-la Ubach no li va poder aguantar la mirada més de cinc segons. No li va costar gaire. Li van cridar l’atenció dos homes que se’ls van asseure al costat. Anaven vestits amb una túnica blava llarga i amb el cap cobert amb una mena de casquet de baieta blanca. De complexió robusta i ben ossada, tenien una boca ampla i les pestanyes negres i poblades, ulls ametllats enfonsats dins d’unes cares morenes, colrades pel sol de treballar la terra, aquella terra que el pare Ubach es delia per trepitjar. Tothom es bellugava, parlava, cridava sense preocupar-se del veí. Un pare es va posar a repartir trossets de pa i formatge de cabra entre la mainada de la família, que feia estona que picava de peus i somicava perquè el tren encara no havia engegat. No gaire lluny un àrab xarrupava sorollosament el seu ibriq, un cantiret d’aram que vés a saber quin líquid devia contenir. Al seu costat, un altre home acabava d’escopir la punta d’un cogombre que havia encetat i al qual clavava queixalada mentre sostenia el got del te ben aferrat amb la mà. A prop seu, un passatger va deixar sota el banc les sabatilles que calçava i es va aclofar en el seu minúscul espai mentre començava a fer-se un massatge als peus amb la mà i a comptar-se els dits del peu. Un colze va sortir per aquella finestreta on descansava una cara que, indiferent, mirava els vailets que es passejaven per fora l’andana cridant que portaven les últimes noves del diari o que venien llaminadures. Van entrar un parell d’àrabs que traginaven dos caixons. L’un tenia cacauets, llavors de síndria, carabassa i cigrons torrats i va vendre alguna paperina a cinc cèntims, segurament a tall de dinar. Però Ubach i Vandervorst es van inclinar per fer els honors a l’altre, que, sorprenentment, els va oferir ostres fresques i barates. Difícilment tindrien ocasió de fer un àpat tan luxós i per tan bon preu.

Quan el quadre ja havia agafat tot el seu color, per la porta del vagó va aparèixer un copte vestit amb gorra i un uniforme de color groc fosc i va cridar:

—Tadkare, tadkare! —Tothom es va posar la mà a la pitrera perquè era l’hora de presentar el bitllet al revisor.

Tothom va satisfer aquell tràmit amb més o menys celeritat tret d’un passatger. El pare Ubach es va fixar en un noi escanyolit. S’havia arraulit en un racó del compartiment per mirar de passar desapercebut i inadvertit per al revisor; en definitiva, feia vores al cobrador, l’evitava. Però l’encontre era indefugible. Les llargues cames uniformades del copte es van plantar davant del noi, que s’estava assegut amb l’esquena contra la paret del vagó abraçant-se les cames, com si no el volgués veure, però notava la presència autoritària del cobrador.

—Bitllet! —va cridar.

El noi no es va moure.

—Bitllet! —va tornar a cridar l’uniformat, i va acompanyar el crit amb una coça a la cuixa del vailet arrupit.

El noi va treure la cara d’entre les cames. Era una cara bruna i bruta amb uns ulls negres i rodons, nets i brillants però presos del pànic i la por. Un ble de cabells, negres també, que li queia pel front, li deixava entreveure una cicatriu.

—No en tinc, senyor —va contestar.

—Doncs hauràs de baixar, vinga.

El va agafar pel braç amb la intenció d’arrossegar-lo cap a la porta. El noi, però, no es movia.

—Aixeca’t o et clavaré una xurriacada! —va amenaçar el cobrador empunyant una porra que duia lligada a la cintura.

—No, senyor, si us plau, no em piqueu, us ho prego —va somicar el noi, que es protegia amb els braços de la possible agressió.

El revisor no podia perdre més temps i el va engrapar pel braç, el va alçar d’una forta estrebada i a empentes el va fer caminar cap a la sortida.

—No t’aturis! Camina cap a fora, vinga, va! —va ordenar.

Però el noi es va aturar perquè en direcció contrària li venia de cara un jove religiós, petit i sec, que li somreia darrere una barba espessa i unes ulleres de vidres arrodonits que encerclaven uns ulls petits i vius. Era una figura reduïda que contrastava amb l’energia que desprenia gràcies a la seva força interna. Vestit amb un hàbit fosc i amb el cap embolicat amb un kaffieh, un gran mocador de cotó de color cru, i fixat amb un egal, una corda molt gruixuda feta amb pèls de cabra, a prova dels vents més huracanats. Era el pare Ubach, que es va dirigir al copte per pagar-li el bitllet del noi fins a Suez.

En aquell moment, un xiulet va esquinçar l’aire irrespirable del compartiment seguit d’un sotrac que anunciava que el tren començava a córrer sobre els rails.