Les mates de menta

La besàvia Joana era filla del Mas Viader de Bescanó, una de les cases de pagès més riques de Girona. Que un noi orfe de pare i mare, emigrat als setze anys a França, aconseguís casar-se amb una noia de bona família és un enigma difícil d’explicar. Potser abans de la desgràcia de la fil·loxera els Oller o els Martinell havien tingut una bona posició? Els industrials que van donar feina al besavi a Tolosa i a Gènova també li van fer de padrins davant dels Viader? O, simplement, el noi era un encantador de serps, capaç d’entabanar tothom?

El cas és que, amb vint anys acabats de complir, la Joana Viader havia abandonat la seguretat i el confort del mas familiar de Bescanó, s’havia casat amb Francisco Oller, havia acceptat d’instal·lar-se primer a Épernay i després a Reims i s’havia fet encara més francesa que el besavi.

Tots dos van barrejar molt aviat el català i el francès i quan van néixer els fills es van acostumar des del primer dia a parlar-los toujours en français, la mateixa llengua que utilitzaven a les cartes si algun d’ells estava de viatge; encara no s’havia normalitzat el català escrit i, entre l’espanyol i el francès, els besavis no van dubtar i es van decantar per la llengua del país d’acollida. Anys després, en canvi, quan tornaven a Cassà, parlaven en un català tancat de Girona, també entre ells, tot i que cada cop l’esquitxaven amb més paraules franceses i exageraven més les erres a la francesa.

De mica en mica, el besavi va anar esborrant tots els rastres de la seva catalanitat. Quan van passar els anys i ja havien prosperat, una tarda que la Yvonne regava les flors, l’olor de menta es va escampar per tot el jardí de la casa de Clovis:

—Fa l’olor de quan l’Agnès regava la menta i la flor de nit del carrer de casa —va dir per sorpresa el besavi, i per un moment va semblar que es deixava atrapar pels records de Cassà, que el feien feliç.

L’endemà, abans de sortir de casa, va cridar en Marcel, que també feia de jardiner:

—Arranqui aquestes mates de menta! —va ordenar. Va pujar al cotxe i va sortir cap a la fàbrica.

Molts anys després, quan va esclatar la Guerra Civil espanyola, va encarregar a en Louis que anés a Cassà a recollir els fills de l’Angèle per traslladar-los a França i evitar-los els perills de la guerra. Quan van arribar a Reims, la primera nit, abans de repartir-los —dos a casa d’en Louis, dos a casa de la Yvonne i tres amb els besavis—, els va reunir al menjador:

—Penseu que potser no tornareu mai més a Cassà. A partir d’avui, vosaltres també sou francesos.

A la casa de Reims els besavis duien una vida molt austera, tot i que, si hi havia convidats, eren esplèndids. La besàvia Joana s’havia convertit en una gran senyora que mai no desentonava entre les amigues de la burgesia de la ciutat. Això sí, el seu origen pagès li havia donat una gesticulació molt sòbria, apreciada per les dones dels amics i dels clients del besavi. No era gens partidària de les grans festes ni tampoc de les reunions d’amigues per berenar o per jugar a cartes i, en canvi, li agradava molt estar-se a casa.

En molt poc temps va assumir totes les convencions de la bona societat de Reims. Tenia una conversa culta, que es nodria d’una formació autodidacta i, sobretot, d’una capacitat excepcional per absorbir tot el que veia i sentia en els cercles més cultivats. Als fills els va imposar una educació basada en els valors republicans francesos i va inculcar-los l’obsessió per l’ordre, el treball i l’estalvi, valors que compartia amb el besavi. Però li pesava el llast d’una formació rural, incompatible amb les decisions poc convencionals dels fills, que havien heretat la personalitat fortíssima del besavi i no van parar mai de fer-la patir.

Quan alguna de les filles o de les nétes llegia un llibre es posava nerviosa i es queixava:

—Prou de llegir, que hi ha moltes coses per fer!