Trobada a Tolosa

Les coses no van anar com s’havien desitjat Robert Heidsieck i el besavi aquella nit al Cercle. Encara no feia un mes de la conversa quan la potència bèl·lica dels alemanys va sacsejar les fronteres de l’Europa occidental: el 10 de maig de 1940 els alemanys van envair els Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg i el nord de França i el pànic es va estendre fins al darrer racó del continent.

El besavi ho va viure com un malson. Vint-i-cinc anys després de l’incendi de la Rue Lecointre, la fàbrica tornava a estar a l’abast de l’artilleria enemiga. El 7 de juny, tres dies abans de l’entrada dels alemanys a Reims, el besavi va pujar al cotxe de la Yvonne i va iniciar un altre cop la fugida cap al sud. Quan van ser fora de la ciutat, va tancar els ulls i va intentar posar en ordre els seus pensaments: primer havien fugit de la Gran Guerra; després havien superat la crisi del 29; més tard, la Guerra Civil espanyola, i ara Europa tornava a devorar els seus fills més joves. Li resultava incomprensible que països civilitzats s’haguessin pogut precipitar a la barbàrie d’aquella manera.

Les carreteres estaven col·lapsades. Pertot arreu hi havia cotxes carregats d’estris inútils i també hi havia milers de persones de totes les edats que fugien a peu. El besavi s’ho mirava com una derrota personal i se sentia totalment desconcertat. Va fer conduir la Yvonne per carreteres secundàries i en tres dies van arribar al Grand Hotel de la Poste, a Tolosa, on sempre l’havien tingut de client i sabia que haurien fet fora algun hoste per tal de facilitar-li allotjament.

S’hi van estar quatre dies i quatre nits. L’últim matí, la Yvonne va ser la primera de sortir de l’hotel, per acostar-se a correus a telegrafiar a en Louis, que s’havia quedat a Reims. Al saló de l’hotel, el besavi llegia els diaris i s’alarmava més i més: els alemanys eren a menys de vint-i-quatre hores de París. A les nou en punt ell també es va aixecar i es va dirigir cap a la porta; l’esperaven a la banque; volia deixar en ordre les seves finances i donar instruccions precises abans de travessar la frontera.

L’Hélène i el seu fill Francisco havien sortit de París l’11 de juliol, de matinada, setanta-dues hores abans que hi entressin els alemanys. En Joan Rich havia decidit quedar-s’hi per vigilar la fàbrica; se sentia protegit per la seva doble nacionalitat francesa i espanyola. El viatge va ser lent, perquè les carreteres cap al sud eren les més saturades: tothom volia fugir de la capital. Al vespre del tercer dia ells també van arribar a Tolosa, però van haver de dormir al cotxe, perquè no van trobar cap habitació lliure.

L’endemà, amb més calma, van decidir fer un repàs a tots els establiments per mirar d’implorar una cambra i una dutxa abans de fer l’últim trajecte fins a la frontera. A les nou anaven a travessar el carrer per entrar al Grand Hotel de la Poste quan en Francisco va estirar el braç de la seva mare i va començar a cridar, esverat:

—L’avi! És l’avi!

El besavi Francisco acabava de sortir de l’hotel i es dirigia amb pas lent cap a la banque.

L’Hélène va mirar cap a l’altra vorera i no s’ho acabava de creure. Va arrencar a córrer, va travessar el carrer i va empaitar-lo:

—Pare!

—Hélène? —Es van abraçar, i quan en Francisco també s’hi va acostar, li va donar la mà; mai no s’havien fet petons—. Què feu, aquí? Em pensava que us quedàveu a París.

—Tothom pensa que allà les coses es complicaran molt ràpidament i en Joan diu que estarem més segurs a Espanya. Ell s’ha quedat a vigilar la fàbrica i nosaltres anem cap a Espanya, però ja no estic segura de voler passar la frontera; fa tres dies que dono voltes a la idea de tornar enrere. En Joan i jo tenim la nacionalitat espanyola i els alemanys no ens poden fer res.

Van decidir fer el camí plegats. La Yvonne i el besavi obrien la comitiva en el seu cotxe, perquè es coneixien de memòria la carretera fins a la frontera; l’Hélène i en Francisco els seguien al seu propi vehicle, en silenci, incapaços de decidir si havien de continuar o tornar enrere. Abans de passar la frontera van fer nit a Perpinyà i havent sopat en Francisco va sorprendre el besavi:

—M’he fet francès. El dia que marxàvem de París vaig fer divuit anys i em va arribar l’hora de triar nacionalitat. Quan vaig saber que els alemanys eren a les portes de la ciutat vaig decidir renunciar a la nacionalitat espanyola i em vaig fer francès. El pare m’hi va autoritzar.

El besavi se’l va quedar mirant. El nét que l’havia reconciliat amb la seva filla Hélène s’estava fent un home i en tots aquests anys només l’havia vist deu o dotze vegades, als dinars de Nadal i a les poques festes que celebraven tots plegats a la casa de la Rue Clovis. Al final va dir:

—Si vols tinc feina per a tu a la fàbrica de Cassà.

Aquella nit en Francisco Rich no va dormir. Si acceptava l’oferta del besavi, la mare ja no hauria de decidir, només li quedaria l’opció de seguir endavant cap a l’altra banda de la frontera. L’endemà al matí, a l’hora d’esmorzar, li va costar d’encarar-se amb aquell home alt i de faccions marcades que amb prou feines coneixia i que en el passat li havia fet molta por:

—Tornem a París, avi. Espanya no em diu res. Treballaré amb el pare a la fàbrica de taps petits.

El besavi va tancar els ulls. La família li tornava a girar l’esquena, i tot per una petita fàbrica de taps per a vi tranquil, que de fet prosperava perquè ell els havia beneït, els havia deixat diners i els havia obert les portes de molts dels seus propis clients. Aquell matí a Perpinyà es va trobar sol com els dies de la fugida de l’Hélène i d’en Louis. Amb l’Angèle a Cassà només li havia quedat la companyia de la Yvonne, però a la filla petita també li havia destrossat la vida i n’era plenament conscient.

El besavi se sentia abatut des que havien sortit de Reims i l’inesperat menyspreu del nét va acabar de posar-lo de mal humor. Havia quedat molt tocat durant el viatge que l’havia obligat a presenciar en directe l’èxode d’aquells milers de famílies i s’hi havia vist reflectit, perquè ell mateix també fugia per segona vegada. Aquelles escenes l’havien alterat més del compte i ja feia dies que sentia una pressió al pit que l’ofegava, però no en va dir res a la Yvonne. Intentava no pensar-hi i en donava la culpa a la maleïda bronquitis. Però no va tardar a descobrir que s’enganyava inútilment, perquè alguna cosa més no anava prou bé: era el primer avís del cor, que dos anys després li havia de fallar definitivament.

Quan van reprendre el camí del Voló, li van tornar les preguntes que el perseguien des que havien sortit de Reims. Començaven a resultar-li una obsessió malaltissa, però no sabia com esquivar-les. Un cop més va tancar els ulls i va deixar que les preguntes el turmentessin fins a la frontera. Com podia ser que Europa tornés a caure sota el pes de la violència més extrema? Com podia explicar que alguns dels seus clients alemanys que apreciava s’haguessin deixat enlluernar per aquell fanàtic que escampava el terror per tot el continent? Què havia passat perquè desenes de milers d’excombatents que havien sobreviscut de miracle a la Gran Guerra ara haguessin d’abandonar la família i tornar al front obligats per la desraó més infame?

Va recordar el seu cap de producció, l’André Pinsard, plorant al pati de la fàbrica, un any abans, quan va rebre la carta de mobilització; va pensar en el fill d’en Maquin, que també era a primera línia per segona vegada en només vint anys. Com ells, milers de joves que s’havien salvat de l’acarnissament de la primera guerra de trinxeres tornarien a matar-se als camps de batalla de tot Europa. Què devien pensar? D’on treien les forces? Quin futur tràgic els esperava? Hi havia algun mecanisme humà per explicar aquella bogeria centreeuropea? El besavi hauria entès que tot això passés a una Espanya de la qual sempre desconfiava, però li resultava del tot incomprensible que pogués reproduir-se a l’Europa que admirava i que inspirava totes les seves accions. Eren criminals aquells que només uns anys abans semblaven homes de negocis amabilíssims, d’una sensibilitat i una cultura indiscutibles?

No tenia respostes, només la certesa que la vida el condemnava a transitar de guerra en guerra. I quan va entregar el passaport per traspassar el control fronterer i entrar a Espanya, va intuir que el seu viatge estava a punt d’acabar just allà on havia començat mig segle abans. Es va preguntar si el destí seria tan cruel de condemnar-lo a morir en aquell racó de món del qual havia fugit i va sentir el mateix abatiment d’aquell dia que, tornant de Grècia amb l’Aimée, es van encreuar al golf de Nàpols amb els vaixells de guerra italians que navegaven a tota màquina per afegir-se a l’enfrontament fratricida dels espanyols.