Un monòleg a can Ruscalleda

L’any 1961 havia arrencat trastocat i el segon diumenge de febrer encara va resultar més estrany. Només d’arribar a Cassà, la baba Angèle ens va donar un grapat de diners i va proposar:

—Aneu al casal a veure quina pel·lícula fan.

No ho va haver de repetir dues vegades. Vam arreplegar els diners i vam sortir corrents de la casa, amb ganes de fugir d’un ambient que estava més carregat que de costum. La baba semblava inquieta; l’avi tenia un posat molt greu i no ens havia rebut amb el somriure reconfortant de cada diumenge. El viatge des de Girona també havia estat diferent: la mare no havia llegit en veu alta; el pare no havia cantat «Mon amour et ton amour / sont nés le même jour» ni altres cançons franceses que el posaven de bon humor, i nosaltres tampoc no havíem jugat a veure qui era el primer que descobria els pobles per on passàvem. De manera que, quan vaig veure el campanar que es retallava clarament per damunt de les cases del poble i vaig cridar «Cassà!», ningú no em va fer cas.

Abans d’entrar al cine, vam passar a buscar en Kiku i després vam picar a can Ruscalleda per recollir els altres cosins, que vivien davant per davant del casal. Ni la tia Conxita ni el tio Josep tampoc no feien bona cara i vam optar per tocar el dos sense més cerimonials. Just quan anàvem a sortir entraven el tio Lluís de França i la tia Suzanne, però no ens van fer cas i vam aprofitar per despistar-nos i sortir disparats.

Se’ns va fer estrany veure en Louis i la Suzanne a casa dels Ruscalleda i no haver-ne vist cap rastre a can Nadal. El Manco seguia baixant dos cops l’any a Cassà a controlar la fàbrica, però s’acostava poc a les cases familiars, tret de la casa del tio Francisco, que era el director general de l’empresa i es mantenia al marge del conflicte familiar. Aquella tarda de diumenge s’havia acostat per primer cop a casa de la tia Conxita.

Van seure a la vora del foc, que estava encès des de primera hora, perquè la nit havia estat fredíssima. Ara semblava que d’un moment a un altre la fred es calmaria i es posaria a nevar. En Louis i la Suzanne van seure junts al sofà, de cara a la Conxita i en Ruscalleda, que ocupaven les butaques orelleres. Es van mirar una estona, sense dir res; la Conxita es movia contínuament, perquè no trobava la posició; la Suzanne va deixar escapar una llàgrima que va semblar sincera, i de cop, sense cap preàmbul, en Louis va començar un monòleg llarguíssim, estructurat en punts molt ben detallats, però molt freds, com quan escrivia les cartes a l’avi Joaquim.

—Mira, Conxita, ja sé que la carta està inspirada per un parell de vosaltres i que alguns la vau desaconsellar, però al final la vau signar tots i per tant d’aquí a uns dies jo us contestaré per escrit a tots a la vegada. D’entrada vull que quedi clar que amb la meva resposta no vull tirar oli al foc ni fer més penosa per a tots una situació que a mi m’és especialment dolorosa. Amb una mica més de seny, a la nostra família hi seguiria regnant l’harmonia de sempre. Dit això, aquests són els fets: el nostre negoci és una societat en la qual cada un dels fills del fundador posseeix un nombre similar d’accions i en proporció a aquests títols participa dels beneficis de l’empresa. El negoci és administrat per gerents que reben un petit salari base i unes participacions en els beneficis en funció de les seves responsabilitats. Aquest és un sistema lògic i normal de retribuir-los la feina.

En Ruscalleda es va aixecar a remenar el foc i hi va afegir dos troncs d’alzina que s’havia fet baixar de les Gavarres. La Conxita va aprofitar per demanar si volien més cafè, però en Louis va fer un gest sec de negació amb la mà i va seguir parlant:

—El vostre pare ja ha fet setanta-dos anys i ja no pot seguir complint funcions de direcció, que de fet fa temps que no exerceix. Ara és el vostre germà Francisco qui carrega amb aquestes responsabilitats i per tant resulta evident que és ell i no el vostre pare qui ha de rebre els beneficis reservats a la gerència. No hi veig res que no sigui absolutament normal. Ja fa dos anys que havíem convingut que els percentatges sobre beneficis es repartirien a raó de sis parts per a en Francisco i dues per al vostre pare. Però això no s’ha complert i el vostre pare pretén que no recorda el compromís que la vostra mare i el vostre germà tenen molt present. El vostre pare diu que no hi està d’acord, que «són els vells els qui han de rebre la part més grossa» i que «els joves ja tindran temps de fer-se vells quan els arribi el moment». No comparteixo en absolut aquest punt de vista.

Feia estona que la Conxita donava voltes a l’edat del seu pare. No comprenia quina necessitat tenia de seguir treballant, sobretot perquè era el seu fill Francisco qui l’havia succeït al capdavant de l’empresa.

—El contracte de gerència del vostre pare ja s’havia extingit per segona vegada i el darrer cop que vaig venir a Cassà ell em va venir a demanar una nova pròrroga. Li vaig dir que acceptava amb la condició que no frenés l’activitat general de la fàbrica ni la consolidació d’en Francisco com a cap visible…

En Louis seguia parlant, però la Conxita ja feia estona que no l’escoltava. El tio potser tenia raó, però ella no es podia treure del cap la imatge del seu pare escoltant les condicions que en Louis li imposava, apel·lant al bon sentit professional i a les necessitats de l’empresa. Potser en Louis també tenia ganes de fer-li pagar l’autonomia amb la qual havia actuat en vida del besavi.

Quan vam sortir de la sessió doble del casal, els pares ens esperaven a la porta per tornar a Girona a temps de sopar. Al cotxe hi havia les mateixes cares llargues de l’anada i jo mirava per la finestra el cel cada cop més compacte, amb l’esperança que efectivament d’un moment a l’altre es posés a nevar.