La Marsellesa

Ni l’amplíssima col·lecció de cartes de la caixa forta del Deutsche Bank que acabava de llegir, ni la tradició oral, que en una família nombrosa és molt rica, no m’havien ajudat a decantar les sensacions contradictòries que em despertava la baba Angèle. I vaig decidir buscar el testimoni directe dels seus fills.

—Saps a què es dedicava la família del promès que la baba Angèle tenia a Reims abans de la guerra del 14? —vaig preguntar un dia al tio Jordi, convençut que el seu instint d’historiador l’hauria portat a investigar fins a l’últim detall de la història familiar dels Duprés.

—La meva mare s’havia promès a França? No en sabia res.

—Va festejar fins que França va entrar a la Primera Guerra Mundial i el noi va ser mobilitzat. El risc que no tornés del front, o que en tornés malferit, era molt gran i la família Duprés va proposar al besavi de desfer el prometatge i alliberar la baba Angèle del compromís.

—En aquella època els pares no explicaven mai res als fills, era tabú. Potser en va fer alguna confidència als grans, però a mi no me’n va dir res. És clar que amb mi tampoc no parlava mai de res: ni em preguntava ni m’explicava. De fet, de petit, jo estimava molt més el meu pare.

—Doncs en aquella època els nens estaven més per les mares…

—A mi el pare em feia sentir confortable. La mare em feia por! Moltes vegades vaig estar temptat de marxar de casa, fins que un dia m’hi vaig encarar i li vaig engaltar: «El teu ordre és antivital; deixa’m viure una mica, dona!».

—Feien una parella ben estranya…

—El pare era sensible, un entusiasta de la natura i de la cultura. Li llegia en veu alta passatges de llibres a la mare, que no hi semblava gaire interessada. Ella només tenia dues passions malaltisses: França i la Maison Oller. Per la mare, França sempre va ser el millor país del món; Espanya, en canvi, era molt poca cosa.

Escoltant el tio Jordi, vaig recordar un 2 d’agost a la Fosca, quan tenia onze anys i acabava de tornar de passar tot el juliol a les colònies franceses de La Besse, una mica més amunt d’Albi. Havia portat de França un pirogravat que havia fet a les colònies i n’estava molt orgullós; m’hauria agradat regalar-lo a la baba Teresa, però era el dia de la Mare de Déu dels Àngels i em va semblar que havia de tenir un detall amb la baba Angèle. La vaig trobar asseguda a la terrassa de casa seva, de cara al mar: va parar la galta, va dir gràcies fent l’erra tan francesa com va poder, va deixar el pirogravat a terra i va seguir parlant amb les visites que havien pujat a felicitar-li el sant, sense ni mirar-me. Jo me’n vaig anar a la cuina a saludar la Rosita, que va semblar contenta de veure’m i em va fer una abraçada ben gran.

—La veritat és que no li agradaven gens els nens —va confirmar el tio Jordi quan li vaig acabar de relatar l’escena.

—Amb nosaltres era molt estricta, però també la recordo com una dona forta i decidida —vaig insistir.

—Molt dura, però molt positiva. A la postguerra a mi em va salvar la vida, perquè, en comptes de compadir-se de la meva sordesa, als vespres es tancava a estudiar anglès i amb l’ajut d’un diccionari va escriure al representant de la Maison Oller als Estats Units per encarregar-li els millors audiòfons de l’època, que es fabricaven a Califòrnia. Em va fer estudiar i em va obligar a espavilar-me, en contra de l’opinió del pare, que em volia donar un vitalici. Ni a mi ni als meus set germans, mai no ens va concedir cap caprici, però quan ho vam necessitar, sempre la vam trobar a punt per ajudar-nos.

—De gran es va suavitzar…

—Molt. Quan ja era catedràtic a València i els caps de setmana venia en tren a Barcelona, me la trobava a l’andana del baixador del passeig de Gràcia que m’esperava. El primer cop em va sorprendre tant que em pensava que havia passat alguna cosa; després m’hi vaig acostumar. Suposo que li feia il·lusió venir-me a recollir i que estava orgullosa que me n’hagués sortit amb la càtedra.

Quan ja ens acomiadàvem, el tio Jordi se’m va quedar mirant una estona. Després ens vam fer dos petons i mentre obria la porta va sentenciar:

—Això no t’ho hauria de dir, però la meva mare potser hauria estat més feliç amb el francès.

I no es referia a en Bertrand Duprés ni a l’avi Joaquim, sinó al fet que la baba havia renunciat a casar-se amb la França que estimava amb bogeria i l’havia canviat per una Catalunya que mai no la va seduir! I quan sortia al carrer vaig recordar que jo també havia vist la baba Angèle, dreta davant del televisor cantant La Marsellesa, aquell dia de Cap d’Any que un saltador de Grenoble va guanyar el concurs de salts d’esquí i a l’hora de l’entrega de trofeus va sonar l’himne i van hissar la bandera francesa.