L’excursió de la fàbrica

Quan l’avi Joaquim va deixar les seves funcions a Oller en mans del tio Francisco, ja feia temps que a la pràctica el seu segon fill havia assumit la direcció de l’empresa i n’havia impulsat la internacionalització. Sobretot cap als mercats nord-americans, que es recuperaven del xoc de la Segona Guerra Mundial i es deixaven seduir pels productes europeus. El tio, que havia heretat l’instint comercial del besavi, també va intensificar els contactes amb Xile, l’Argentina i els països del Pacífic, com Austràlia i Nova Zelanda, que tenia a l’abast en part gràcies a la influència creixent de Columbit, l’empresa d’en Harold Zeh, que des de Sud-àfrica representava la Maison Oller a tota la regió.

El tio Francisco també havia heretat l’esperit paternalista del besavi i cada any, quan arribava el bon temps, organitzava una excursió amb tots els treballadors de la fàbrica. Feia servir els fills com a conillets d’Indies i abans de convocar oficialment la sortida els feia experimentar les alternatives. D’aquesta manera, en Kiku i els seus germans passaven els diumenges del mes de maig d’excursió a Sant Miquel del Fai, a Santa Afra o a la Salut de Terrades i dinaven als santuaris mateix o en restaurants propers, per comprovar la qualitat dels menús que els oferien i triar el programa definitiu. Després, al voltant de la festa major de Cassà, repetien l’excursió repartits en quatre o cinc autobusos carregats amb tots els treballadors de la casa.

El juny del 1967 van celebrar els setanta-cinc anys de la fundació de la Maison Oller, que la família situava en el dia del 1892 que el besavi va registrar la primera societat per actuar comercialment a França; Francisco Oller tenia vint-i-dos anys i només en feia sis que havia marxat de Cassà, però amb aquella llicència va començar a vendre els productes que li enviaven els industrials catalans i aviat va tenir el seu propi magatzem i va començar a tallar els seus propis taps.

Tota la família de Reims va viatjar a Cassà per assistir a la celebració de l’aniversari. En Louis —que va venir acompanyat de la Suzanne—, l’Hélène i la Yvonne van presidir amb l’avi Joaquim i la baba Angèle l’enorme taula d’honor de la festa, a la qual van asseure vint-i-dues persones, perquè també hi havia el tio Francisco, la Monique, en Toni Tarrés, en Francisco Rich i els principals directius de la companyia amb les seves esposes.

A la resta de taules s’hi van repartir fins a cent vint-i-quatre dels cent cinquanta-quatre treballadors que tenia la fàbrica. Van passar el dia a Figueres i van dinar a can Duran, que llavors era el restaurant de més nom de la ciutat.

Des de molt petit, en Kiku, el segon dels fills del tio Francisco, va rebre una educació que l’havia de conduir per força cap al món del suro i els taps de xampany. Quan no tenia classe, treballava a la fàbrica i cada temporada el feien canviar de departament. A l’estiu estudiava alemany i francès en campaments d’Àustria, d’Alemanya o de Suïssa i, de tant en tant, feia estades a Reims per acostumar-se a l’exigència francesa a l’hora de triar els taps, igual com havia fet el seu pare trenta anys abans.

En algun moment en Louis i el tio Francisco devien haver acordat discretament que en Kiku estava predestinat a ser el successor al capdavant de la planta catalana de l’empresa, perquè el noi de seguida va notar que els francesos li dedicaven una atenció especial. Quan venien de visita a Cassà, l’interrogaven sobre els estudis, s’interessaven per les seves aficions i, si no complia els criteris de la politesse més exigent, el renyaven amb més severitat que a cap altre.

En Kiku se sentia observat i avaluat i sempre més va percebre la presència d’en Louis com la d’un general que passa revista a la tropa i va repartint sancions i condecoracions segons el grau de satisfacció. Perquè de cop també va començar a rebre algunes atencions: als campaments d’estiu, rebia sobres de Reims amb alguns marcs o amb francs suïssos; sovint també rebia paquets amb diaris francesos i espanyols, i el dia que Neil Armstrong va posar el peu a la lluna, en Louis, que era de visita a Cassà, li va enviar per correu aeri un exemplar de La Vanguardia.

Com més prosperava la fàbrica catalana, més creixia el recel de Reims cap a Cassà, i per garantir el control futur d’una planta que l’eficàcia feia cada cop més autònoma, en Louis es fixava cada dia més en els ràpids progressos d’en Kiku.

—De vegades m’inspirava por, perquè marcava distàncies amb un posat molt tibat, però de tant en tant també donava proves de respecte i em feia sentir protegit.

En Louis volia deixar clar el seu domini, però, com a bon tutor, no amagava la satisfacció pels progressos de l’aprenent. Alternava de manera exagerada algunes dosis de control, d’exigència i de protecció, igual que havia fet el besavi Francisco amb ell mateix, amb una insistència tan obsessiva que havia acabat provocant el trencament de les seves relacions. Eren els mateixos tics que ell hauria aplicat a l’hereu que no li va arribar i que d’alguna manera també va acabar imposant a la seva filla Monique.

En Kiku intentava no obsessionar-se i va decidir seguir sempre més la tàctica del seu pare, que assentia a les indicacions dels francesos però acabava actuant al seu aire per a benefici de l’empresa, que, si hagués atès el dictat imposat, potser s’hauria arruïnat. Igual com estava a punt d’arruïnar-se la casa mare un any després, quan en Louis va morir i en Francisco Rich va agafar les regnes d’un negoci que estimava però del qual ho desconeixia gairebé tot.

Quan en Kiku va fer vint-i-dos anys, el seu pare el va enviar tres mesos a la fàbrica de Reims, per fer-li comprovar en directe la instal·lació d’una nova màquina Thiérion molt més perfeccionada que el primer model instal·lat uns quants anys abans. En Kiku vivia a casa d’en Francisco Rich, que li feia grans declaracions d’afecte i promeses de tractar-lo com un fill més, al cantó d’en Jean-Pierre, la Isabelle i la Nathalie, que no es portaven gaire bé i sovint es barallaven.

—Des de la teva arribada hem retrobat l’equilibri dos a dos i la concòrdia familiar ha millorat.

El fill i les filles també li feien declaracions d’afecte i tota classe de confidències, que incloïen retrets als altres germans i als pares. A primer cop d’ull semblava un escenari extraordinàriament cordial i propici per refermar els lligams entre les dues seus de l’empresa, però sempre acabava sorgint el complex de superioritat francès. Per als Rich, igual que abans per a en Louis, Cassà era Espanya, Espanya era Àfrica i els espanyols eren africans; i la fàbrica espanyola havia de ser tutelada a distància des de Reims, perquè tota sola no podia adquirir els nivells d’exigència que imposava la clientela francesa.

A la mort d’en Louis, el tio Francisco va recuperar per a la fàbrica de Cassà l’autonomia que havia tingut en vida del besavi. Durant prop de vint-i-cinc anys va presidir el consell d’administració d’Oller. Però sense el fundador, la llibertat de les dues seus de la companyia va acabar separant-les. Reims es va entestar a posar en marxa la màquina d’encolar els mànecs de granulat barrejant la tecnologia Thiérion amb els dissenys d’uns enginyers belgues i el fracàs va ser tan gran que la fàbrica francesa va quedar absolutament improductiva durant més d’un any. Cassà, en canvi, va posar en marxa sense cap entrebanc la seva Thiérion original, de segona generació, la segona que es muntava en tot el món, i a partir d’aquell moment va haver de subministrar els seus mànecs a Reims, que no podia fabricar-ne. I va haver de pagar amb els seus diners la ruïna de la planta francesa.

—Cassà s’hi va deixar els ous, per pagar aquell desastre tecnològic de Reims. Vam estar anys abocant-hi recursos i els accionistes també, però tot i així ells seguien mirant-nos per damunt de l’espatlla.

Cassà també pagava amb el seu sobreesforç el menyspreu dels francesos. Quan els enviaven la cola per aglutinar l’aglomerat amb el qual fabricaven els mànecs dels taps de dues peces, en Louis i en Francisco Rich enviaven els productes a Barcelona, on els arrencaven les etiquetes de les garrafes i les substituïen per una numeració abans de reenviar-les a Cassà.

—Em vaig passar moltes nits sense dormir, barrejant productes segons una fórmula que ens donaven en la qual constava la quantitat que hi havíem de posar de cada recipient, però no sabíem què hi estàvem posant exactament. Deien que era la manera que cap treballador pogués robar la fórmula secreta!