Cartes als amics de Reims

Vuit dies després de tornar a Cassà, el besavi va donar per acabat l’inventari. Podia haver-lo enllestit molt més de pressa, perquè hi havia molt poc suro, però fins i tot en aquelles circumstàncies era exageradament meticulós i feia recomptar totes les partides tres i quatre vegades. El novè dia, quan va tornar a casa, es va tancar al despatx amb el resultat que li acabaven de lliurar: amb prou feines tenien gènero; havien perdut els arxius —només s’havien salvat alguns llibres de comptes que el besavi guardava a casa—; els havien robat els cotxes i els havien desaparegut algunes eines, però la fàbrica estava sencera i divuit de les vint-i-tres màquines de motor estaven en condicions de funcionar. Era un balanç magre, però era prou per tornar a començar.

L’1 de setembre Alemanya va envair Polònia, i quan el besavi va sentir la notícia a la ràdio es va desesperar: Hitler tornava a posar l’Europa que idolatrava al caire de l’abisme. El segon diumenge de setembre, en canvi, es va aixecar d’un bon humor excepcional; havien tornat a contractar personal, havien reorganitzat la feina i la fàbrica tornava a produir alguns milers de taps. Aquell matí, el besavi es va negar a acompanyar les dones a l’església parroquial. La besàvia va fer un últim intent quan ja baixava les escales agafada del braç de la Yvonne:

—Va, home, que a missa hi trobarem l’Angèle, en Joaquim i els nens i saludaràs la gent de Cassà, que no has vist des d’abans de la guerra.

El besavi no va cedir. Va tancar la porta i es va encaminar al despatx. Va obrir les finestres i els porticons, i va entrar una llum esplèndida, que semblava de ple estiu. Va escampar un munt de papers de carta damunt la taula i es va posar a escriure compulsivament.

Cassà de la Selva, 10 de setembre de 1939

Año de la Victoria

Monsieur Bertrand de Mun

Reims

Estimat amic,

Heus-me aquí des de fa dos mesos al meu país, on he jutjat la meva presència de certa utilitat per a la reorganització i la reobertura de la fàbrica, després de l’esclatant victòria del Caudillo. La seva declaració de neutralitat, anunciada solemnement, m’ha omplert de satisfacció, ja que dedueixo que ens encamina ràpidament cap al restabliment de les nostres bones relacions, tant d’ordre moral com comercial.

Tinc la més ferma esperança que el tractat comercial entre els nostres dos països serà un fet abans de tres mesos i, com que posseeixo un bon estoc de suro, estic feliç d’anunciar-vos que quan arribi el moment estaré en condicions de lliurar-vos les primeres Connex dignes de la casa Veuve Clicquot Ponsardin. Considero el meu deure fer-vos-ho saber, ja que mai no oblidaré la confiança que em demostreu des de fa quaranta anys, una confiança que sempre m’esforçaré a merèixer i de la qual sempre us estaré agraït.

Formulo els millors i més sincers desitjos per a la vostra salut i la de la vostra família, i tot esperant el plaer de tornar-vos a veure, us prego que presenteu els meus respectes a Madame de Mun. Vulgueu creure, estimat amic, en els meus afectuosos i devots sentiments.

Francisco Oller.

Va passar el paper assecant per la carta i la va rellegir amb deteniment. Després la va signar, va tornar a passar-hi l’assecant, la va doblegar amb un punt de solemnitat i, abans de passar la llengua per la pestanya encolada del sobre, es va repenjar a la cadira. Sentia nostàlgia de les tardes al Cercle i al despatx de la Maison Veuve Clicquot Ponsardin, quan el comte de Mun i ell discutien de política i formulaven desitjos per a una victòria ràpida de Franco que posés punt final a la Guerra Civil espanyola.

Es va passar el matí escrivint als propietaris i als directors de les grans cases de la Xampanya: Clicquot, Taittinger, Bollinger, Roederer, Mumm, Besserat, Moët… Eren els seus millors clients, però també eren els seus millors amics, els que trenta o quaranta anys enrere li havien obert les portes de la bona societat de Reims, segurament la capital de províncies més exclusiva i exigent de França. Per això el besavi procurava tenir paraules personals de record i d’afecte per a cada un dels seus corresponsals.

Quan les dones van tornar de missa, encara estava reclòs al despatx i escrivia a l’Otto Bangerter, l’home que regia els destins de Piper-Heidsieck:

«Privat de les vostres notícies, és per a mi un plaer dir-vos que penso sempre en tots vosaltres i que començo a enyorar seriosament els bons amics de Reims…».

L’avi i els nois van veure les cartes damunt de l’escriptori i van entendre que havien de seguir la besàvia Joana i la tia Yvonne cap a la tribuna. La baba Angèle, en canvi, es va asseure a la butaca de flors grogues i verdes:

—Si em dictes, escric una estona —li va dir quan va veure que la fatiga de setanta anys de vida atrafegada, i sobretot d’aquells darrers mesos, es marcaven sense contemplacions a la cara del seu pare.

«Aquí segueixo ocupat a normalitzar el treball de la meva fàbrica», va començar a dictar més relaxat el besavi després d’intercanviar la posició amb l’Angèle i deixar-li la cadira, «de manera que, tan bon punt el tractat de comerç sigui un fet, ja em trobaré en condicions d’acontentar la meva fidel clientela, i molt especialment la Maison Piper-Heidsieck, amb una mercaderia digna de la casa Oller. Amb aquest objecte em quedaré a Cassà fins que pugui començar les expedicions a Reims, on la meva presència ara per ara no és gens útil, ja que no hi disposo de taps de premier choix. Aquí, en canvi, hi tinc suros molt remarcables i estic content de fer-vos-ho saber perquè en prengueu nota per al futur…».

La baba va aixecar els ulls de la carta i es va mirar satisfeta el seu pare. No necessitava preguntar res per comprendre que la Maison Oller tornava a estar en marxa.