A la terrassa

Havent dinat, aquell setembre, el besavi sortia tot sol a la terrassa del Rocafosca i es feia servir un cafè i una copa d’armanyac, sempre a la mateixa taula, al costat de la barana. Li agradaven els dies de garbí, quan a la badia els blancalls marcaven la línia del vent del sud, que petava de ple contra la platja de Castell i deixava la Fosca a recés, com una bassa. A sota de la terrassa de l’hotel, les ones trencaven tan suaument contra la platja dels Pescadors que gairebé ni se sentien: potser un cop sec, molt poca cosa, i la fressa de l’escuma, que amb prou feines lliscava platja amunt; i quan l’aigua tornava enrere, arrossegava una mica de sorra que fregava i sonava com un xarrup de xampany.

La lenta cadència de les onades convidava a endormiscar-se escoltant les veus que pujaven de la platja i s’anaven fent llunyanes. Molt de tant en tant entraven unes quantes onades més fortes, que es trencaven amb un espetec sec contra la sorra, mullaven per sorpresa les tovalloles i els barnussos i la mainada xisclava.

—Són les onades d’aquell vaixell que passa tan a prop de la costa —van dictaminar els més entesos assenyalant un vaixell que navegava tan en terra que semblava com si volgués enfilar entre la punta de Castell i les illes Formigues.

El besavi es va incorporar i va veure passar el vaixell d’Alger, tan a prop com aquella vegada que tornaven de Tetuan, amb l’Aimée. Se’n recordava perquè quan costejaven per davant de la Fosca havia intentat sense èxit distingir la platja i les obres de l’hotel que la baba Angèle havia començat a dirigir damunt de l’antiga casa dels Matas.

Va sentir una gran nostàlgia d’aquells dies que encara somiava a redreçar les coses. Ara se sentia cansat i el van tornar a martellejar les preguntes que el turmentaven des de feia mesos. Què havia passat? Tota la seva lluita havia estat guiada per dues obsessions: deixar enrere la misèria d’aquest país indisciplinat i cohesionar la família. De cop tot li semblava absurd i llunyà. En la primera qüestió ara era Europa la que el defraudava; pel que fa a la família, no tenia més remei que acceptar que segurament era ell mateix el qui havia fallat estrepitosament.

Què havia fet malament? Per què sentia tan distants els fills? L’Angèle era una francesa de soca-rel, però els vuit fills li havien sortit tots catalans; la Yvonne era una bona noia, però l’havia arrossegat a un matrimoni impossible i moriria sense descendència; amb en Louis no trobava la manera d’entendre-s’hi, i l’Hélène, la més espavilada, havia fet de la desobediència una norma de conducta. Va recordar la mare al llit, la nit que van morir ella i en Menna; va veure en Calau baixant amb mala cara dels Metges; va pensar en l’encarregat de Tolosa, que l’havia ensenyat a triar taps, i en els Coris, pare i fill, que li havien obert les portes d’Épernay. També li va venir al cap el senyor Forns i les aventures del comte de Montecristo: no havia acabat al barri dels catalans de Marsella, però no estava prou satisfet.

Les onades van tornar a agafar un ritme monòton i el besavi va perdre la noció del lloc i del temps, perquè les fresses de la platja se li barrejaven amb el so de totes les ampolles de xampany que havia destapat a Reims i que ara somiava.

Així passava les tardes aquell estiu: ara a la Fosca, a la terrassa de l’hotel; ara a Reims, al Cercle amb els amics. Perdut entre dos mons que estimava però que mai no es fondrien en un de sol, com es fonien les onades a la sorra de la platja dels Pescadors, mentre ell s’endormiscava i somiava el comte de Mun que destapava una ampolla de Veuve Clicquot a la Rue du Temple i el gas alliberat —blop!— aixecava aplaudiments. O potser era l’Otto Bangerter que destapava una ampolla de Piper-Heidsieck —blop!— al restaurant del Cercle. I després l’Édouard Besserat i l’André Maquin també destapaven ampolles —blop!, blop!—, fins que una veu començava a cridar «Miquel!, Miquel!» i el besavi es despertava a la terrassa del Rocafosca i descobria l’avi Pepitu que cridava el pescador perquè acostés la Lucas al Bassi i carregués les nanses que havien preparat per anar a calar al Rec de Fenals.

El besavi es va despertar enfredorit, i es va estirar la manta fins al pit. Va descobrir l’origen de la fressa que l’havia fet somiar en les ampolles de xampany que destapaven al Cercle; dues taules més enllà dos clients francesos botaven una pilota de tennis —blop!, blop!—, fent temps per anar a la pista de la pineda. El garbí se n’havia anat a dormir. Es va incorporar i va escrutar més enllà dels blancalls, buscant el vaixell d’Alger. Però ja no hi era. La línia de l’horitzó estava deserta, i aquella absència immensa va ser l’última imatge que el besavi se’n va endur del mar. L’endemà, de bon matí, va marxar a Cassà, i aquell hivern del 1941, poc després de Nadal, va morir.

Van enterrar el besavi al cementiri de Cassà, en una tomba que ell mateix s’havia fet excavar a terra quan va veure que ja no tornaria a Reims. L’enterrament va ser multitudinari per la presència dels treballadors de la fàbrica i de totes les famílies que alguna vegada havien proveït Oller, però no va tenir la solemnitat i l’accent cosmopolita que hauria tingut en temps de pau, perquè ni els amics de la Xampanya ni els clients dels altres països en guerra no van poder viatjar a Cassà.

L’endemà, el notari Montagud va convocar els quatre fills Oller al seu despatx, però la lectura del testament no els va aportar cap novetat substancial; tots coneixien per endavant les voluntats del seu pare. Potser els va sobtar que la participació d’Oller a les caves Besserat hagués pujat fins al quaranta per cent coincidint amb l’entrada de la Yvonne a la gerència del negoci, però no s’hi van entretenir perquè intuïen que aquesta part de l’herència seria íntegrament per a ella. Tampoc van tenir sorpreses quan van rebre el detall de les finances personals del besavi, tot i que als bancs de Cassà i a la banque de Tolosa hi havia més diners i més accions de les que es pensaven.

Només de conèixer la magnitud de l’herència, la petita de la família va ser la primera de reaccionar. La Yvonne era estricta i exigent com les germanes, però la manca de vincles sentimentals estables sempre l’havia conduït a un exercici més gran de la seva llibertat personal. Somiava ser concertista de piano, però al final s’havia refugiat en el treball i era feliç des que havia assumit plenament la direcció de les caves Besserat. Va viatjar a Reims, que seguia ocupada pels alemanys, i va visitar l’Édouard Besserat per tancar el tracte que havien emparaulat tres anys abans: comprar un cinquanta per cent més de la companyia i passar a controlar el noranta per cent de les accions de les bodegues.

El notari d’Aÿ es va desplaçar a cals Besserat i per desig de l’Édouard van signar l’acord a la taula de la tribuna, que tenia el finestral més gran i assolellat de la comarca. La véranda era un espai privilegiat que a l’estiu quedava temperat per l’ombra de les glicines i les vinyes verges. A l’hivern, en canvi, l’emparrat quedava despullat i, si feia bo, deixava passar aquell sol que en les tardes gèlides de la Xampanya era un regal molt valuós.

En acabat de signar, la Yvonne i l’Édouard van baixar al jardí pel camí dels boixos, que estava més deixat que l’última vegada que els havia visitat. La Yvonne recordava bé el dia que havien tancat de paraula l’acord: al peu del mur de pedra del clos hi havia mates de muguet carregades de flors blanques, petites i delicades, i també hi havia maduixeres amb maduixes vermelles i sucoses, que eren com una invitació temptadora a l’estiu que s’acostava. Ara, en canvi, no hi havia ni flors ni maduixes i les males herbes guanyaven terreny a les plantes.

L’Édouard es va plànyer de l’abandonament: aquella entrada de tardor havia estat molt freda i la guerra tampoc no animava a pensar en les plantes. La Yvonne va veure que a l’Édouard li costava respirar i va proposar tornar a la casa. Ell la va agafar pel braç i la va mirar als ulls.

—Promet-me que, si mai et desprens de les caves, no les vendràs als meus nebots.

La Yvonne li va fer un somriure de complicitat i un petó al front i va confirmar:

—Tens la meva paraula. —L’acord va quedar segellat.

Amb la seva tenacitat i la seva capacitat de relació, la Yvonne havia forjat el maridatge entre el suro i les vinyes, i la família Oller passava a tenir un peu a la fabricació de taps i un altre a la producció de xampany d’altíssima qualitat. Just després de la seva mort, el somni recurrent del besavi s’acabava de fer realitat.