Dinar al Cercle

Acabada la guerra, la retòrica francesa no va estalviar elogis a la ciutat màrtir de Reims, però la reconstrucció va ser molt lenta: una cosa són les declaracions oficials i una altra la realitat sur place. El restaurant del Cercle va ser el primer a reobrir les portes i es va omplir de productors de xampany que no podien rebre a casa, perquè les obres de reconstrucció de les mansions particulars també eren lentes per la falta general de subministraments. Tornant del viatge a Cassà, el febrer del 1921, el besavi hi va convidar en Louis a dinar.

—He trobat bé la família, tot i que he vist l’Angèle una mica prima. La teva germana té una bona feinada amb els dos nanos, particularment amb el petit, en Francisco, que és molt aficionat a «fer música». M’he adonat que l’Angèle no podrà seguir cuidant-se dels meus interessos i en Joaquim tampoc no podrà; ja té el seu propi negoci.

En Louis es va posar alerta. Volia descobrir on anava a parar aquell preàmbul, però el besavi no li va donar temps. Va anar directe al gra:

—La conseqüència de tot plegat és que les coses no marxen tal com jo havia previst; marxen malament. Els caps de secció fan el que poden, però tenim molt personal i al meu petit estat major li falta un cap superior que els transmeti les ordres. Al meu costat tu has fet un bon aprenentatge; em fa l’efecte que ja tens prou coneixements per prendre la direcció del negoci a Catalunya.

—Què vols dir? Jo? Sóc més útil al despatx d’Épernay. Aquí hi ha el cervell comercial d’Oller, a Cassà només es fabrica.

—Si continuo els negocis, la fàbrica d’allà baix està cridada a tenir cada cop més importància. A partir d’ara ens ocuparem seriosament dels aglomerats; aquests dies a Cassà ja he vist els Castelló i Serra i hem establert les principals línies per fer una petita instal·lació. Un argument més per no quedar fora dels canvis que es produiran en la fabricació. Tot plegat m’ha decidit a fer-te marxar urgentment cap allà.

El to imperatiu del besavi el va desarmar.

—Si canvio Reims per Catalunya no coneixeré mai els clients…

—Encara ets massa jove per tractar directament amb els clients. Però estigues tranquil, no perdràs el contacte ni amb Épernay ni amb Reims: compto fer-te venir a passar amb mi un mes llarg cada any.

—No m’agrada Cassà. I no sé ni si estic preparat…

—La teva estada a prop meu t’ha estat molt útil: et considero perfectament qualificat…, sempre que no faltis als principis i als mètodes d’ordre, que són les condicions primordials de totes les cases ben portades.

El besavi sabia tallar les rèpliques i no el deixava ni respirar.

—Si véns amb mi a Cassà per Setmana Santa et podré posar al corrent de les petites coses sense que tinguis necessitat de recórrer a ningú més; de fet, ho preferiria d’aquesta manera.

En Louis va fer un intent desesperat:

—Qui farà la meva feina al despatx?

—La Yvonne. Pot sortir-se’n tranquil·lament tota sola —va tallar-lo el besavi mentre sortien del Cercle.

Quan pujava al cotxe va començar a ploure.

—A Cassà també va ploure tota la setmana —va ser l’últim que li va sentir en Louis quan ja arrencava en direcció a Épernay.

En Louis no va tenir més remei que fer cas del seu pare i la Setmana Santa del 1921 es va traslladar a Cassà per fer-se càrrec de la planta catalana. La calma no va durar: abans de Nadal va començar a queixar-se; els primers mesos del 1922 va expressar obertament el desacord amb la manera de dirigir del besavi; quan va tornar a arribar la Setmana Santa i ja feia un any que era a Cassà li va escriure una carta llarguíssima, plena de retrets i desconsideracions. La rèplica del besavi, a primers de juny, va ser demolidora.

Estimat Louis, et torno la teva carta perquè aquí, a casa meva, no en quedi ni la més mínima empremta. El contingut en conjunt està totalment fora de lloc. M’agraden les persones intel·ligents, però m’horroritzen les superintel·ligents i les extrapretensioses, perquè, imbuïdes d’aquesta superioritat, generalment totes fracassen.

Jo m’acontento amb la meva intel·ligència mediocre, que, partint de zero, m’ha estat suficient per aixecar un gran negoci i tirar endavant una família nombrosa. Has de saber, estimat Louis, que per triomfar en els negocis el factor sort no existeix i en canvi l’esforç, el sentit comú, la rectitud, la diplomàcia i la perseverança són factors indispensables; em sap molt greu constatar que tens aquestes qualitats totalment anorreades per culpa d’un orgull desmesurat.

Les teves atribucions a Cassà estan ben definides i trobo que, per comptes de perdre el temps fent-me discursos, que desgraciadament confirmen els defectes que t’assenyalo, faries bastant millor de tenir-me sempre al corrent d’allò que fa referència a la gestió general de la casa.

D’aquesta manera demostraries ser un noi que madura i jo n’estaria orgullós, tant per tu com per mi mateix.

T’envio molts petons i els millors desitjos de diversió per a la festa major.

Quan l’Angèle es va quedar embarassada per tercera vegada, el besavi es va afanyar a reiterar l’oferiment que li havia fet quan va comprar la casa de Cassà:

—Veniu a viure a can Paró.

L’Angèle es va confessar a la seva germana petita, la Yvonne:

—A casa dels pares d’en Joaquim no m’hi acostumaré mai; no puc ni moure una cadira sense demanar permís!

En Joaquim hi va estar d’acord i aquesta vegada van acceptar l’oferta: en Josep i en Francisco havien nascut a can Xerric, la casa dels besavis Nadal. Quan va néixer la tercera, la Conxita, ja s’havien traslladat a can Paró. Allà es van concentrar a fer créixer una família nombrosa, sense restriccions d’espai, perquè els besavis Oller passaven la major part de l’any a França i no interferien en la seva vida domèstica. Mentrestant, en Joaquim treballava al negoci del seu pare; comprava grans partides de suro de les Gavarres, d’Extremadura i de Castelló i es guanyava bé la vida.