Un hotel a la Fosca

Els viatges del besavi a Cassà eren cada cop més freqüents, però no li van canviar l’opinió sobre els catalans: en essència, Catalunya era un país pobre, brut i tremendament indisciplinat, i no tenia solució. Per contra, el paisatge ric en boscos de suro li agradava i també va descobrir que a l’estiu el clima era molt acollidor, sobretot arran de mar. Quan s’hi va acostumar, cada estiu, tornant del creuer amb l’Aimée, passava un parell de setmanes a la costa catalana.

Els seus proveïdors de Palafrugell el van passejar per les cales del cap de Begur, però es va acabar enamorant de l’hotel de la Maria Trias, a la badia de Palamós. Un matí d’estiu d’entreguerres, segurament el del 1925, l’avi Joaquim el va acompanyar a la casa d’en Josep Matas, el consignatari dels vaixells amb els quals importava el suro fins a Marsella, i va descobrir la badia de la Fosca i la petita platja dels Pescadors, que encara era coneguda com a Sotamardia.

La primera impressió no va ser bona; massa gent i massa descontrol. Era el dia de la Mare de Déu del Carme, la patrona dels mariners, i la badia era plena de barques. A tocar de la platja, un grup de nois nedaven amb un para-sol a la mà, envoltats de barques de rem i amb vela llatina, i en una d’elles s’hi distingia clarament la silueta blanca del pràctic del port mudat per a l’ocasió. El besavi va mostrar la seva sorpresa per l’escena.

—És la carrera anual de natació amb sombrilla que els nois celebren el dia de Sant Pere, però que aquest any per culpa del temporal van haver d’ajornar —li va començar a explicar en Matas mentre li indicava amb la mà una foto penjada damunt de la calaixera del menjador amb la inscripció: «Concurso de natación con sombrilla. 29 de junio de 1914»—. La foto és del primer any que es va fer la festa.

El besavi va rebre la informació dissimulant la contrarietat que li causava. Deu anys enrere, just l’endemà de l’atemptat de Sarajevo que va costar la vida a l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria i va desencadenar la guerra, quan mig Europa estava al caire de l’abisme i a Reims es preparaven per resistir l’assalt destructiu dels alemanys, a la Fosca els fills dels rics de Palamós es divertien nedant amb un para-sol a la mà. Ho va trobar desmoralitzador.

Per acabar d’enterbolir la impressió, quan van tornar a sortir a la terrassa per a l’aperitiu, els van arribar els crits exagerats d’una caseta veïna, construïda entre pins, al damunt de les roques del Bassi que tanquen la badia de la Fosca per la banda de cap Gros.

—És la casa dels vint-i-un —va aclarir un altre cop en Matas—. Vint-i-un potentats del poble que s’han fet la casa per fer-hi dinars els diumenges.

I el besavi va tornar a fer una ganyota de desaprovació.

Havent dinat tot va canviar: les barques havien abandonat la platja, el cel era d’una transparència radical, per darrere de cap Gros bufava un garbí molt agradable, la badia respirava una gran placidesa i els vint-i-un devien dormir la migdiada, perquè havien deixat de cridar.

A mitja tarda, en Matas els va convidar a caminar fins a Castell. S’ho van agafar amb calma: anaven en grups, la dona d’en Matas, la besàvia i l’Angèle al davant, parlant de les seves coses; els homes les seguien a distància, comentant amb satisfacció la ràpida recuperació dels mercats europeus. Des de la pineda d’en Gori van baixar arran d’aigua i van contemplar les julivies de colors que nedaven entre les algues i les roques de s’Alguer i, més lluny, els boscos de posidònia que es balancejaven al ritme del corrent. Una mica més enllà, la sorra de Castell i el turó del poblat ibèric tancaven suaument la badia i el besavi va començar a donar voltes a una idea sorprenent.

El projecte el va anar madurant en secret d’estiu en estiu, aquelles tardes de finals de juny que es deixava seduir per la placidesa de les terrasses de Taormina, de Portofino o de Sorrento i va començar a pensar que podia reproduir tot aquell ambient a les cales de Palamós.

—Construiré un hotel a la Costa Brava, per convidar-hi els clients —va dir un dia a l’Aimée, mentre prenien el cafè a la terrassa de l’hotel de Capri, que penjava damunt del mar com la proa d’un vaixell, de cara a la figura hipnòtica del Vesuvi—. La Fosca pot ser un bon lloc.

Encara van haver de passar uns anys fins que en Matas es va cansar de la casa de la platja dels Pescadors, un intermediari de Barcelona la va posar a la venda i el besavi es va acabar de decidir i va comprar-la. El mateix dia que va anar al notari de la Bisbal a tancar l’operació, el doctor Massa de Girona sortia de la notaria de signar la compra de la casa dels vint-i-un.

L’Angèle va tornar a ser la responsable de les obres. Dels mobles i de la decoració se’n va cuidar en Joaquim; en qüestions de gust, era el qui marcava el pas de la parella: sensible, elegant, refinat i poc ostentós, va triar els mobles oportuns per a un hotel que semblava un vaixell a punt de navegar. A en Joaquim li donaven quatre flors i sorprenia tothom fent-ne un ram esplèndid, i si li donaven un terreny començava dibuixant-hi un jardí i acabava projectant-hi una casa sencera. També va ser el responsable que el primer fulletó publicitari de l’hotel destaqués «el jardí posterior, la pineda, la vista i la terrassa agradable sobre la platja» amb tant o més relleu que la qualitat de la cuina, el garatge, el tennis i la categoria de l’establiment.

L’Hotel Rocafosca es va obrir el juny de l’any 1934 només amb clients de la Maison Oller convidats pel besavi i dos mesos després es va inaugurar oficialment, obert a tothom. Dos comtes alemanys, el fill d’un príncep italià i alguns dels principals bodeguers francesos van donar relleu al sopar inaugural, que es va servir a la terrassa, a la llum de canelobres, mentre tres o quatre barques es balancejaven al mig de la badia aprofitant la millor lluna de l’estiu per pescar el calamar.

Els cambrers, portats de Barcelona per a la temporada, van servir uns memorables filets de sole a la normande, segons una recepta que després el cuiner, Lluís Martínez, va escriure amb certa solemnitat en un parell de fulls de carta de l’hotel, que va obsequiar a l’Angèle en record d’aquella nit felicíssima. La recepta encara es conserva, plegada curosament entre els fulls de la llibreta de quadres escocesos, amb les receptes de la baba que guarda la família.

Des que en Joaquim s’havia fet càrrec de la planta d’Oller a Cassà, l’Angèle es mantenia al corrent del negoci i l’ajudava a repassar els comptes, però ja no anava cada dia a la fàbrica. Les obres del Rocafosca la van tornar a desbordar i aviat va veure que, si no volia perdre el control dels nois, havia d’extremar la severitat en la seva educació. Amb cinc fills —en Josep, en Francisco, la Conxita, en Manel i en Narcís— i un sisè en camí —que al final van ser dos, en Jordi i en Lluís, perquè va tenir bessonada—, se li havia girat feina a casa i va començar a aplicar la disciplina i el rigor que li havia inculcat el seu pare.

A can Paró els nens Nadal Oller no podien córrer, no podien pujar al pis de les habitacions si no era per anar a dormir, no podien molestar l’avi al despatx ni podien entrar al menjador si els grans no els hi cridaven. La casa prosperava, però l’austeritat es mantenia de manera inflexible. Els nois no es van atrevir mai a obrir la nevera de gel, mai no van agafar ni una peça de fruita pel seu compte i mai no van prendre cap refrigeri.

A taula, els avis eren tots dos igual d’exigents. Els nens havien de seure amb el cos dret i havien de menjar aixecant els braços, acostant els coberts a la boca. No podien repetir, però tampoc no podien deixar res al plat; si algun d’ells a l’hora de dinar no s’acabava la verdura, la tornava a tenir al vespre per sopar, i si encara no se l’acabava, la veia reaparèixer a taula l’endemà. Les mateixes normes que havia imposat el besavi Francisco a Reims ara eren replicades amb exactitud per l’Angèle a Cassà. Els regals eren sempre molt escassos i tots recorden que abans de la guerra no van tenir mai cap bicicleta. I a la casa ningú no es podia aixecar mai més tard de les vuit del matí. Ni els dies de festa.