1

—Doni-li un parell de dies més —va recomanar Lady MacDougal, quan, una setmana després del sepeli, la Nora encara no s’havia adaptat a la vida normal. La filla de Thomas Reed es passava els dies sola a la seva habitació—. Ha estat una experiència torbadora… és possible que necessiti més temps per superar-la.

En Reed es va quedar més tranquil, però, després, aquell «parell de dies» es van convertir en un «parell de setmanes», «un parell de mesos», i al final en: «Doni-li un any més».

La Nora no acabava de superar el dol. Amb el temps, òbviament, va abandonar el seu immobilisme. Primer el seu pare l’obligava que es reunís amb ell per compartir els àpats, però després ella ho feia per pròpia iniciativa. Ja no callava de manera obstinada, sinó que responia les seves preguntes i semblava escoltar-lo amablement quan ell li parlava de coses de la feina. En Thomas donava gràcies al cel que ella no li guardés rancor. Tanmateix, la Nora ja no reia i no es deixava convèncer per participar en cap activitat. Rebutjava totes les convocatòries: les caceres a la tardor, els balls a l’hivern i els àpats i les festes campestres a la primavera i l’estiu. Encara que no la convidaven tant com abans, ja que era obvi que l’escàndol havia danyat la seva reputació.

—I és probable que vagi a pitjor! —va sospirar Lady Margaret—. Per l’amor de Déu, no permeti que es reclogui del tot. Porti-la almenys a l’església o a algun sopar. Organitzi vostè mateix reunions, així no podrà refusar-les. Però asseguri’s que la veuen! Si no, les senyores començaran a treure les seves conclusions.

Lady Margaret va fer un gest molt expressiu dibuixant un ventre bombat.

—Crec que no ha… —va murmurar en Thomas.

Lady Margaret va posar els ulls en blanc.

—No voldrà anunciar-ho als diaris, oi? —va preguntar—. Però, fins i tot així, algú en podria dubtar.

Thomas Reed forçava la seva filla a sortir de casa tan freqüentment com era possible, però la Nora ja no gaudia amb les converses, el bon menjar, la música i el ball. Havia deixat de tocar la seva estimada espineta, i quan en Thomas li va comprar una fantàstica euga àrab, treia a passejar l’animal per St. James Park complint amb la seva obligació, però no mostrava ni una mica del plaer que abans havia sentit galopant veloç i saltant complicats obstacles a les caceres.

Ni tan sols l’últim consell de Lady Margaret havia fet efecte: la Nora no es va enamorar de l’atractiu genet que Thomas Reed, en la seva desesperació, li havia presentat com a company de passejades a cavall. Ni tan sols semblava adonar-se de la presència del jove. Malgrat tot, l’activitat a l’aire lliure va aconseguir esborrar almenys la pal·lidesa espectral de les seves galtes. Encara que la pell de la cara blanca com la neu es corresponia amb l’ideal de la moda que imperava al moment, una dona jove i sana en tenia prou d’empolvorar-se en lloc d’evitar el sol.

Va arribar el dia en què es va celebrar el segon aniversari de la mort d’en Simon Greenborough i Thomas Reed estava gairebé resignat a acceptar la melancolia de la seva filla. La Nora evitava totes les distraccions amb les quals abans havia gaudit i rebutjava les propostes, més nombroses en els últims temps.

En el primer període que va seguir l’«escàndol», la bona societat es va distanciar una mica d’ella. Al capdavall ningú no sabia si la filla de Thomas Reed acabaria sent una noia caiguda en desgràcia. Tanmateix, un cop es va haver confirmat que el seu pas en fals no tindria conseqüències, i després que les diligents Lady Margaret i la seva filla Eileen deixessin caure sagaces al·lusions a l’amor, sens dubte platònic, de la filla del comerciant pel par, la gent va estar disposada a acceptar de nou Nora Reed. Algunes famílies fins i tot van arribar a considerar la seva idoneïtat com a candidata a esposa d’un dels fills. La noia no estava mancada en absolut de bellesa, i era, a més, única hereva. Des que la Nora havia fet dinou anys, s’acumulaven les visites de cortesia de dames de mitjana edat que «per casualitat» passaven per allí i li parlaven suggerentment dels seus fills. Les mares solien estar encantades amb la Nora i l’escàndol que l’envoltava acabava relegat a l’oblit. Com podia fer una jove tan modesta i reservada totes aquelles bogeries que els rumors li atribuïen? Nora Reed era amable, ben educada i vestia amb elegància. Preferia colors apagats, solia evitar cintes i volants, i, quan parlava, no era sobre el pròxim ball o sobre la millor modista, sinó gairebé sempre de les seves obres de beneficència. Això era una mica estrany en algú de la seva edat, però que una noia tan jove fos així de caritativa reflectia una maduresa inhabitual.

En efecte, repartir aliments i subministrar medicaments als pobres de l’East End constituïa l’única activitat que havia retornat a la Nora el seu estímul original i que havia mostrat als seus nous coneguts els seus atractius i les seves aspiracions. Demanava donatius amb gràcia i destresa, i ella mateixa anava a les zones més decaigudes de la ciutat per controlar-ne la distribució. El desencadenant s’havia produït en una d’aquelles vetllades que Thomas Reed s’esforçava a organitzar desesperat poc després que la Nora hagués tornat amb ell. Una de les matrones convidades, la senyora Anne Wendrington, s’havia referit a un orfenat que ella subvencionava.

—Però aquells pobres nens no sempre són orfes, hi ha pares que es desentenen d’ells perquè es passen el dia bevent ginebra. És terrible aquesta tendència a emborratxar-se, l’alcohol fa que aquesta gent s’oblidi de tot! —La senyora Wendrington va beure complaguda un glop de la seva copa de vi.

Tot sorprenent els altres convidats i espant del seu pare, la Nora va prendre la paraula.

—La raó és que la ginebra, en aquelles zones, és més barata que l’aigua. I amb freqüència més sana: o li agradaria a vostè beure l’aigua bruta que es treu del Tàmesi?

La senyora Wendrington va arrufar el nas.

—Més barata que l’aigua? Com és possible? Però ja havíem pensat que potser hauríem de preparar sopes i tes… sí, per a nens i pares, juntament amb una educació religiosa. El reverend de Saint George…

La Nora va riure, burleta.

—Val més que els enviï un metge, la Bíblia no ajuda aquella gent quan els nens treuen els pulmons per la boca de tant tossir. Poques vegades es moren de fam. Fan un brou amb un parell d’ossos, una mica de col i, si n’hi ha, les restes de les carnisseries o de les parades del mercat: tot això és barat. I si la mare beu, les nenes creixen més de pressa i les germanes solen cuinar per als més petits. Obtenir la llenya o el carbó per atiar el foc ja és més complicat. Si es preocupa per això… i si reparteix aigua potable… En realitat, s’hauria de demolir tot l’East End i construir les cases de cap i de nou! —va concloure la Nora.

—Nora! —la va censurar Thomas Reed.

La senyora Wendrington va empassar-se la saliva, però el fet que reflexionés sobre el que havia dit la Nora parlava a favor seu.

—Ara hauríem de posar punt final a aquest desagradable tema —va decidir—. Però hem de tornar a parlar-ne, Miss Reed, és molt possible que la nostra societat de beneficència necessiti una observadora tan penetrant com vostè i una jove dama amb el seu ímpetu.

En efecte, poc després va invitar la Nora i, des d’aleshores, la noia donava tots els diners que abans s’havia gastat en vestits i entreteniments per millorar les condicions de l’East End. La Nora organitzava menjadors per a pobres i va involucrar-hi sobretot el dinàmic doctor Mason perquè fes consultes periòdiques fins i tot per a pacients sense mitjans. Naturalment, això no era més que una gota en l’oceà: només unes poques esposes de comerciants o de la noblesa s’atrevien a penetrar en aquell barri de mala fama i a penes coneixien com vivien els pobres. Així, doncs, no arribaven gaires donatius. Però, almenys, aquella activitat va treure la Nora de la seva letargia.

Thomas Reed no estava segur de si se n’havia d’alegrar.

—Es convertirà en una conca —es lamentava a Lady Margaret, que acabava de casar feliçment la seva filla Eileen—. Si surt de casa, és únicament per anar amb les matrones a l’East End i després fa pudor dels productes que recepta aquell metge a qui, segons sembla, ajuda personalment. O es posa a córrer amb el cavall pel parc i el pobre mosso gairebé no aconsegueix seguir-la. N’estic buscant un de nou que no sigui tan atractiu però que munti millor a cavall. A vegades torna amb senyals d’haver plorat, encara que el noi jura que no ha anat al cementiri. Per sort, a penes ho fa, no vull ni pensar en com estaria si encara visités la tomba del noi… Però ja no li agrada ballar ni anar al teatre ni participar en sortides campestres. Si la forço que m’acompanyi a un acte social, es posa a parlar amb les senyores i intenta despertar-los l’interès pels seus actes benèfics. No veu homes joves; i això que és preciosa i els nois es barallarien per ella. I també les seves mares: qualsevol matrona d’aquesta ciutat estaria contenta de presentar-li el seu fill. Alguna vegada, quan això passa, la Nora diu que està encantada de conèixer-lo i passa tota la vetllada fent cas omís del seu company de taula. Així mai no hi haurà casament. I ja és hora. M’agradaria tenir un parell de néts, potser un nen disposat a dirigir el negoci.

Lady Margaret va fer un gest d’impotència.

—Hauria de portar-la a un metge —va dir al final—. També hi ha remeis contra la melancolia.

En el fons, Thomas Reed no creia que la Nora estigués malalta, però la va portar diligent al doctor Morris, el qual li va receptar làudan.

El remei feia la mateixa olor que el xarop de rosella que havia subministrat a en Simon, i quan la Nora el va tastar per primera vegada va sospitar que el seu efecte era el mateix que el que produïa la ginebra en dones com la senyora Tanner. La Nora se sentia tranquil·la i en pau, però no volia estar tranquil·la i en pau. Vivia amb el seu dolor i la seva pena per en Simon. El buscava en els camins retirats de St. James Park, seguia les empremtes del seu esperit a l’East End i entre les pàgines dels pocs llibres que havia tingut i que en Wilson havia recuperat de les golfes. En aquells llibres era on trobava més consol. Llegia les paraules que en Simon havia llegit i somiava els seus somnis, ja que, és clar, els llibres giraven al voltant d’illes llunyanes i els seus descobridors. Sempre portava la cinta de vellut amb l’anell del seu estimat al coll, una altra petita ajuda per sentir-lo a prop. Però les seves ànimes s’havien realment unit en la seva illa, en la seva illa dels somnis, i ella no aconseguia evocar-la sola. El làudan no l’ajudava. La Nora va esperar un parell de dies i després se’n va desfer.

I llavors, un dia, el seu pare va invitar Elias Fortnam a una de les seves vetllades.