3

La Nora va deixar que Elias Fortnam l’acompanyés a la vetllada dels MacDougal i després la tragués a ballar. Quan en Fortnam la va convidar al seu primer ball des de feia dos anys, estava una mica encongida, però com que ell també ignorava els passos més nous, no es va adonar de res. La jove fins i tot s’ho va passar bé movent-se una altra vegada al ritme de la música i va gaudir de les mirades d’admiració masculines que la seguien quan va entrar a la sala al costat de l’Elias. Per bé o per mal, havia hagut de fer-se un altre vestit per al ball i allí era impossible recórrer a colors apagats. La Nora portava una seda de color verd poma i la modista no havia estalviat en llaços i puntes.

En el banquet que va seguir, Elias Fortnam es va revelar de nou com un conversador cortès i força interessant, especialment per a algú que desitjava conèixer la flora i la fauna de les illes del Carib. En Fortnam havia viatjat molt pels set mars abans d’establir-se a Jamaica, i amb tota certesa no havia arribat allà sent un esclau assalariat com el senyor McArrow. La Nora pressuposava que havia fet part de la seva fortuna dalt dels vaixells pirates, i això la desconcertava tant com el fet que tingués esclaus a la seva plantació. Sabia que la societat londinenca començava a parlar d’ella i Elias Fortnam; Eileen MacDougal-Pearce ja intentava que li confessés que sentia una certa inclinació per ell. Però, en el fons, en Fortnam tant li feia. L’únic que li importava era que havia aconseguit tornar a donar vida a la seva illa somiada.

Abans d’adormir-se, la Nora ja no veia les golfes fosques i sufocants en què en Simon havia mort, una imatge que la perseguia des que havia deixat l’Eastside. En lloc d’això tornava a somiar la platja de la seva illa i buscava la clariana on hi havia la seva cabanya. Es va consolar imaginant que en Simon l’esperava allà. N’hi havia prou de seguir el cant dels ocells i l’aroma de les flors que Elias Fortnam tan sol·lícitament i vívidament descrivia. La Nora va gaudir de la companyia del propietari de la plantació i el va trobar a faltar quan va marxar a Oxford per reunir-se amb el seu fill. Encara que aquella trobada familiar no es produïa en les millors condicions. L’Elias li va explicar, quan van sortir a passejar a cavall el dia abans de la seva partida, que renyaria en Douglas de valent.

—Vaig enviar el noi a Anglaterra perquè aprengués a comportar-se d’acord amb la seva posició social i a dirigir la plantació com un cavaller. I què fa ell? Recórrer mitja Europa com un gitano! I ara vol anar a Roma i a Grècia… se suposa que a causa de la seva formació! Però ja pot oblidar-se’n, de tot plegat! Això no ho finançaré amb els diners que he guanyat esllomant-me! Ja pot posar-se a estudiar, per a això és aquí!

Aquest pla, però, no va semblar desenvolupar-se del tot. En Fortnam semblava força de mal humor quan va tornar a Londres. El jove Douglas no s’havia interessat gaire pels arguments del seu pare. Tampoc els companys amb els quals projectava emprendre el viatge disposaven de gaires diners. Els joves aventurers estaven decidits a buscar feina pel camí i guanyar-se els seus mitjans de subsistència.

—Però quines idees deuen tenir al cap? —va preguntar divertit Thomas Reed.

Els homes estaven a la sala de cavallers dels Wentworth, que de nou es trobaven a Londres i oferien una festa. Hi havia ball al saló, però la Nora aprofitava la nit per convèncer unes matrones que fessin donacions per al menjador dels pobres. Darrerament havia descuidat les seves tasques de beneficència i ara tenia mala consciència.

En Fortnam no hi posava objeccions i no acaparava la Nora, sinó que conversava de bon grat amb el pare d’ella. Tots dos fumaven i gaudien de l’excel·lent ponx preparat amb rom de la plantació dels amfitrions.

En Fortnam va fer que no amb el cap.

—Descarregar vaixells als ports, picar pedres en pedreres de marbre… el que sigui que es faci al sud. Ara, el noi està fort com un toro, mal tampoc no li farà. Però, de totes maneres, no m’agrada que un Fortnam es posi a treballar com un esclau.

Thomas Reed va inspirar calmosament el seu cigar.

—Bah, no en faci cas, tornarà i es posarà a estudiar molt més content. Els joves volen desfogar-se, veure món.

—Doncs sí, la seva filla també sembla ansiosa de conèixer terres llunyanes —va observar en Fortnam, tornant a omplir les copes—. Té prevista la idea de casar la Nora a les colònies?

En Reed el va mirar inquisitiu.

—He de considerar-ho una petició de mà, senyor Fortnam?

Elias Fortnam va seure bé a la butaca i va expirar el fum del cigarret.

—No he vingut a Londres a buscar una dona —va respondre pausadament—. L’hi dic amb franquesa. Però aquests dies… Confesso que m’ho estic rumiant. La Nora és una jove encantadora i li he agafat força estima. M’agrada el seu interès per la meva terra, crec que no és una d’aquelles dames que es casen primer a les plantacions i després no paren de queixar-se. Que si la calor, que si els negres… La Nora sembla una noia enèrgica. Això em complau.

—És molt més jove que vostè —va objectar en Reed.

En Fortnam va assentir. No semblava ofès.

—No l’hi discuteixo, però crec que és la Nora qui ha de decidir-ho. Em sembla que li agraden els homes madurs. En la mesura en què mostra interès… També m’agrada la seva reserva en aquestes coses.

En Thomas Reed es va escurar el coll.

—Això… no ha estat sempre així —va confessar a disgust—. Si realment vol sol·licitar la seva mà, jo no puc retenir-lo…

—Es refereix a aquell escàndol? —En Fortnam va fer un moviment de rebuig amb la mà—. Perdonat, no li guardo rancor.

—Ja… ja ho sabia? —va preguntar, atònit, en Reed.

En Fortnam va riure.

—Senyor Reed, la segona vegada que vaig aparèixer acompanyat de la seva filla en una reunió, m’ho van explicar confidencialment tres vegades com a mínim. En general dames totalment desinteressades i en pro de la decència, que a continuació volien presentar-me les seves filles, la fama de les qual no s’havia vist tacada per cap mena d’escàndol o el fill de les quals pretenia convidar la Nora a ballar en aquell moment. La Nora es va escapar amb un escrivent del seu despatx i va estar tres setmanes fora, oi?

—Ni parlar-ne! —va respondre indignat en Reed—. Ho explica així, la gent? Sembla com si… Doncs bé, senyor Fortnam, li asseguro que la meva filla… mmm… no va establir cap relació sexual amb Lord Greenborough. Es va il·lusionar amb ell, encara avui no puc anomenar-ho «amor», i, per desgràcia, el noi es va posar greument malalt, cosa que va impulsar una noia tan jove a vetllar com una mare el seu estimat. De fet, la Nora el va cuidar fins que va morir, en circumstàncies gens agradables, lamento dir-ho. Però el seu honor mai no va ser tacat. La Nora és… —En Reed es va interrompre, no aconseguia pronunciar la paraula «verge» o «immaculada».

—I, si no ho fos, em seria igual —va assenyalar en Fortnam sense immutar-se—. Sí, no posi aquesta cara! Ja no sóc un jove sense experiència, les meves plantacions produeixen prou diners. I no tinc necessitat de relacionar-me amb gent que exigeixi que la meva reputació, la de la meva dona i si és possible la del meu gos de caça, s’estengui sense màcula al llarg de deu generacions. I el que digui la gent de Londres no m’interessa, jo visc a Jamaica. Allí no obstant…

—Sí? —va preguntar en Reed. Volia parlar-li en Fortnam d’un escàndol propi?

En Fortnam va arronsar les espatlles.

—Bé, la gent murmura quan un home viu sol en una plantació envoltat d’esclaves boniques… Ja entén a què em refereixo. I en aquests últims anys cada vegada tenim més immigrants d’Anglaterra, s’està creant una vida social, hi ha balls, caceres, invitacions… Però sense una dona a casa no hi puc correspondre. Un casament sens dubte em convindria. La seva filla seria la persona ideal, guapa i cultivada…

En Reed va assentir.

—Em sap molt de greu separar-me d’ella —va confessar—. Però, al capdavall, el que desitjo és veure-la feliç i aquí ja no ho és des que… des d’aquella dissortada il·lusió. D’altra banda, ella sempre ha somiat viatjar a les colònies. Si això és el que vol… Si ella accepta la seva petició, jo la beneiré.

La Nora es va sorprendre quan, pocs dies després, Elias Fortnam realment li va demanar la mà. Les circumstàncies van ser una mica peculiars: havien tornat a sortir a passejar a cavall i en Fortnam ni tan sols es va prendre la molèstia de desmuntar. En lloc d’això, va formular la proposició com qui continua parlant, amb les mateixes paraules que havia fet servir amb el senyor Reed. Així que va parlar d’afecte i no d’amor, va esmentar les seves obligacions socials i va al·ludir al manifest desig de la Nora de viure en una de les colònies.

—Li ofereixo una casa bonica, un servei força ben ensinistrat —va dir somrient Elias Fortnam— i un marit sol·lícit pel qual espero que pugui desenvolupar l’estima que jo ara li professo. —Es va inclinar cap a la Nora.

La Nora primer es va posar blanca i després es va ruboritzar. No sabia què dir i va expressar les primeres idees que li van passar absurdament pel cap.

—Jo… jo trobaré a faltar el meu cavall.

Un instant després s’hauria bufetejat. Què pensaria ara en Fortnam, d’ella? La prendria per una persona infantil i superficial, que…

Elias Fortnam va esclafir a riure de manera eixordadora. Però era un riure alegre, no pas burleta.

—Pot endur-se’l, Nora! —va respondre complagut—. I també dos o tres més, ja veurem quant espai de càrrega puc reservar. A l’illa hi ha una escassetat crònica de cavalls. La gent es baralla per ells… i el seu està especialment ben criat i és de bona casta.

Per descomptat això era veritat, però la Nora dubtava que en Fortnam realment hagués distingit que l’euga Aurora procedia dels Darley Arabian. El seu futur marit era un genet gran, amb prou feines hauria resistit una cacera de guineus, i era poc probable que sabés gaire cosa de cria de cavalls. En Fortnam no era un par anglès ni tampoc no havia crescut en l’abundància com la Nora. Va pensar de nou en la pirateria… Però després va allunyar aquelles idees tan intempestives. Acabaven de demanar la seva mà i ella pensava en cavalls, pirates i caceres de guineus…! La Nora va somriure interiorment. Hauria d’haver pensat en en Simon. Però aquella situació era tan irreal, tan… diferent. La Nora era incapaç d’imaginar-se estrenyent entre els seus braços, com abans el seu atractiu i jove lord, aquell home robust i molt més vell que ella.

Però tampoc no necessitava fer-ho. Seria ell qui l’abracés. En realitat, ella no havia de fer res. Només dir que sí. I llavors ell se l’enduria a l’illa i veuria tot el que havia somiat amb en Simon. Ho veuria pel seu estimat, amb els ulls d’ell… La Nora estava a punt d’acceptar la proposició de matrimoni d’un altre home, però mai no s’havia sentit tan a prop del seu autèntic estimat des que ell l’havia deixada.

—Doni’m dos dies per pensar-m’ho, senyor Fortnam —va respondre la Nora—. I… no vingui a casa amb flors…

Elias Fortnam es va presentar amb bombons i, naturalment, Thomas Reed no el va rebre a la sala de cavallers com anys abans havia fet amb en Simon, sinó que l’Elias va presentar formalment la seva petició de mà a la sala de recepcions. La Nora va tornar a adoptar l’aspecte d’una nina de porcellana quan va assegurar cortesament com n’estava d’encantada i va acceptar de bon grat aquella sol·licitud. S’havia arreglat altre cop com era convenient, cosa que va sorprendre força la seva donzella. La Nora només es maquillava i es pentinava segons els dictàmens de la moda per anar a actes socials. Ara es plantejava si el seu futur marit ja l’havia vist amb els cabells sense empolvorar, però per descomptat s’havia deixat anar els cabells en cavalcar i el vestit de muntar cenyit no dissimulava tampoc la seva silueta d’adolescent. En Fortnam havia de fer-se almenys una idea del que l’esperava.

«Ets tan gràcil com un elf i els teus cabells són com la mel líquida…».

La Nora sentia la dolça i captivadora veu d’en Simon mentre parlava del casament amb el seu pare i l’Elias. L’home volia tornar a Jamaica al cap d’un mes com a molt tard, cosa que exigia, és clar, que els preparatius de l’enllaç s’executessin amb celeritat.

—Assistirà a la cerimònia el seu… el teu fill? —va preguntar la Nora després que els homes s’haguessin posat d’acord a comunicar el compromís a un cercle petit de coneguts en un sopar i celebrar l’enllaç tres setmanes després amb un gran ball i un banquet. No li preocupava especialment conèixer Douglas Fortnam, però va pensar que era el seu deure mostrar cert interès. Al capdavall, ara formava part de la seva família… Se sentia una mica com una nena petita equipant la seva nova caseta de nines amb pare, mare i fills.

L’Elias va brandar el cap.

—No ho crec —va respondre amb sequedat—. Tret que tingui una nova adreça de correu i que es mostri disposat a interrompre el seu viatge per mi. Les dues opcions em semblen improbables. Hauràs de conèixer el teu fillastre més endavant.

Thomas Reed se’n va alegrar interiorment. Durant aquells dies havia encarregat que investiguessin un parell de temes. Doug Fortnam tenia quatre anys més que la seva filla, de manera que segurament era preferible que la societat londinenca no conegués tots els detalls amb gaire claredat. Així i tot, bastant es comentaria ja la diferència d’edat entre la Nora i l’Elias.

En el moment d’acomiadar-se, l’home va dipositar un cortès petó a la galta de la Nora, que va haver de parar atenció i no apartar-se espantada. Des de la mort d’en Simon cap home se li havia acostat tant. Però els llavis de l’Elias estaven secs i van fregar la seva pell com de passada. La Nora va tornar a experimentar la desconcertant sensació que ell només besava una nina. El contacte no desencadenava res en ella, no sentia la més petita excitació; encara que tampoc no li tenia por.

També els preparatius de l’enllaç van transcórrer davant la indiferència de la Nora. Semblava com si tots els que l’envoltaven estiguessin molt més alterats i hi posessin més entusiasme que la mateixa núvia. La noia va complaure coneguts i servents donant-los la llibertat d’actuar com volguessin. No va posar cap objecció a l’esbós que la modista va fer del vestit de núvia, sobrecarregat de puntes, cintes i volants; entre la faixa, el coll rígid i el mirinyac amb prou feines es podria moure. Lady Margaret MacDougal va organitzar, emocionada i desbordant d’alegria, el ball i el banquet… La Nora tenia la sensació que no n’hi hauria prou d’una simple carta per a la llista dels plats que se servirien, sinó que necessitarien un rotllo de papir. Una petita orquestra tocaria durant el ball, es van assajar algunes coreografies i es va contractar un mestre de dansa.

Enmig de tot això, la Nora tenia l’estranya sensació d’estar perdent-se a si mateixa, però de situar-se malgrat tot en el bon camí. Com li succeïa amb freqüència, tenia la impressió que en Simon la cridava i que ella es limitava a respondre a la seva crida.

Dos dies abans de l’enllaç va tornar a visitar la tomba del seu estimat. En silenci i desvalguda es va quedar allí dreta, davant la làpida de pedra que el seu pare havia encarregat per cobrir la fossa.

Com sempre, no va sentir res. L’ànima d’en Simon no era ancorada allí. Si ella volia ser a prop del seu esperit, havia de buscar-lo en un altre lloc. Quan va sortir del cementiri, la Nora sentia més esperança que dolor.

Aquell mateix dia es va treure del coll la cinta de vellut amb el segell d’en Simon. No podia continuar portant-lo, l’Elias li faria preguntes. Així, doncs, va deixar el seu preat record en una bossa de vellut i el va amagar a la capsa on tenia les coses de cosir. L’Elias mai no l’hi trobaria, però ella el podria tenir a les mans sempre que volgués. També va decidir que s’enduria els llibres d’en Simon, la serventa ja els havia empaquetat. Passaven desapercebuts entre els seus, el servei no sabia llegir i el seu pare ja feia temps que havia oblidat el llegat de Simon Greenborough.