6

Al cap d’un any de captiveri a Nanny Town, la Nora estava desesperada. Al principi havia esperat que els blancs ataquessin, sobretot quan es va adonar dels esforços de Nanny i Quao per augmentar les seves defenses. Els germans esperaven una represàlia més dura que les habituals expedicions de càstig dels propietaris de les plantacions. La Nora va observar que posaven més guàrdies, elevaven el tancat de la població i enviaven els guerrers als camps perquè protegissin les dones i els nens que hi treballaven. Tampoc no desatenien la instrucció dels nouvinguts. Akwasi i els altres esclaus del camp de Cascarilla Gardens s’entrenaven amb zel a disparar armes amb objectius concrets, però també a tirar llances i a utilitzar els ganivets i els bastons de manera tan destra en la lluita cos a cos com els seus avantpassats a l’Àfrica. Akwasi, fort i intel·ligent, destacava en totes aquelles disciplines. Nanny i Quao l’havien convocat a una reunió i ell els havia confirmat que sabia llegir i escriure. Molt millor que qualsevol altre cimarró. Tampoc els negres que eren lliures de naixement i que encara descendien dels esclaus espanyols no havien anat mai a l’escola. Ara tots honoraven el jove i fins i tot idolatraven Máanu pels seus reduïts coneixements generals.

La Nora es preguntava per què no se’ls encarregava que ensenyessin als altres les seves habilitats. Hauria estat més senzill fundar una escola que adorar dos membres de la tribu com si fossin taumaturgs. En aquest punt la perspicàcia habitual de Nanny fallava. No li entrava al cap que llegir i escriure eren tan fàcils d’aprendre i ensenyar com les tasques del camp i l’art de la guerra. Seguia referint-se als llibres i els contractes com a papers que parlaven, mai se li hauria acudit aprendre a llegir.

La Nora lluitava amb ella mateixa. Mentre es trencava l’esquena treballant al camp, pensava més d’una vegada a oferir-se com a professora a Nanny. No pretenia fraternitzar amb l’enemic, però li hauria resultat molt més agradable treballar en una escola que allí, fastiguejada per les altres dones i tallant canyes de sucre. Les que abans eren esclaves seguien obligant-la a realitzar les tasques més dures i la Nora no s’hi acostumava del tot. Si bé tenia la pell realment bronzejada i el turbant evitava que els cabells se li destenyissin al sol, la calor seguia afeixugant-la. Ara entenia els arguments que utilitzaven els hisendats contra el fet de contractar empleats blancs per treballar a les plantacions. Mai no haurien suportat tant de temps com els negres aquell turment, i menys encara estar-se deu hores al dia treballant i amb un sol matí lliure a la setmana.

Malgrat tot, la Nora va adquirir més destresa a l’hora de fer servir el matxet i l’aixada, i ja no tenia ferides ni als peus ni a les mans. L’ungüent de Nanny havia fet miracles. En realitat es tractava més d’una espècie de terra curativa que d’una crema a base de greix. Tot i així no va resultar de gran ajuda a l’hora de resoldre el problema més important de la Nora: el dolor que li produïa fer l’acte sexual gairebé cada nit amb Akwasi.

L’esperança que en algun moment el jove negre es cansés d’una dona que no l’estimulava des de cap punt de vista, sinó que jeia sota seu rígida i espantada, no es va complir. De fet, Akwasi semblava veure realitzats tots els seus somnis. I Máanu no cessava d’odiar la Nora per això.

Van passar les setmanes i la Nora va perdre l’esperança que els anglesos ataquessin. Doug Fortnam no semblava prendre’s cap molèstia per trobar-la. Al principi el disculpava per la commoció que li hauria causat l’assalt, segurament se sentia culpable per haver deixat la Nora sola amb el seu pare. Després va suposar que faria valer la seva influència amb el governador. Confiava que el seu estimat no organitzaria insensates expedicions, sinó que intervindria enèrgicament en els llocs adequats. Potser fins i tot era possible que s’emprenguessin negociacions. A aquelles altures, la Nora sabia una mica més sobre la relació entre el governador i els cimarrons i podia avaluar el comportament de Nanny. Amb tota seguretat la Reina no s’arriscaria que esclatés una guerra o que la seva pròpia gent es rebel·lés només perquè Akwasi conservés la seva esclava blanca.

El cert és que semblava que a Kingston tots s’havien oblidat de la Nora. I tampoc no interessava prou a en Doug per emprendre una operació de salvament particular. Els Fortnam eren rics; podria haver ofert una generosa recompensa a un dels comerciants blancs perquè la raptés. Aquests solien aparèixer sovint per Nanny Town i la Nora sempre tenia esperances quan veia els cavalls i els carros tirats pels muls davant la cabanya de Nanny. Malgrat això, sempre acabava decebuda, i els seus propis intents per relacionar-se amb algun dels comerciants es veien frustrats per la constant vigilància d’Akwasi. Ni tan sols aconseguia aproximar-s’hi.

Llavors va començar a dubtar de l’amor d’en Doug. Potser ella havia estat una simple joguina per a ell, sobretot si pensava que ara era l’hereu de la plantació i podia contraure matrimoni amb gairebé totes les joves que hi havia entre Kingston i Montego Bai. La Nora mirava d’allunyar els seus pensaments al voltant del jove hisendat i d’invocar de nou l’esperit d’en Simon. Ell mai no l’havia enganyat, però ara no se li mostrava. La Nora no tenia somnis que la consolessin. Els records de la platja i el mar s’esvaïen. El somni s’estava convertint en un malson; el sol, que tant havia estimat, amenaçava ara a cremar-la.

I llavors va passar un fet que encara va empitjorar més les coses perquè lligava la Nora per sempre a Nanny Town. Ja feia un temps que els pits li feien mal i se li inflaven, es trobava malament a l’hora de llevar-se al matí i els peus li pesaven com el plom quan anava a treballar. Quan es va marejar mentre cremava un terreny per preparar-lo per a la sembra i va perdre breument el coneixement, no va poder seguir negant la realitat. Estava embarassada: no hi podia haver altres motius per patir aquells símptomes. I, tanmateix, s’havia sentit gairebé segura. L’Elias no l’havia fecundat i tampoc la feliç nit amb en Doug havia tingut conseqüències. La Nora fins a aquell moment estava fermament convençuda que no era fèrtil. Però ara…

La Nora es va aixecar amb esforç i es va allunyar una mica de les flames que devoraven els arbustos del nou camp de conreu. Era probable que l’olor del fum hagués provocat el malestar o potser la visió del foc que li havia recordat les flames de Cascarilla Gardens.

Però, en el fons, el foc era la seva basa. La Nora estava sola en aquell costat del camp i les altres dones segurament no s’havien adonat del seu breu desmai. La Nora va tractar de respirar fondo per vèncer les seves pors. Havia assistit a tantes negres que havien avortat… Algú en aquell lloc havia de saber com fer-ho. No va dubtar ni un segon a voler córrer aquell risc. L’alternativa era massa espantosa. En absolut, en absolut volia donar a llum un fill d’Akwasi! Mansah de seguida va comprendre el que la Nora li exposava amb unes prudents paraules.

—Esperar nen, Missis? De qui? Backra Doug?

Pel que semblava, als esclaus de Cascarilla Gardens no els havia passat per alt la incipient relació entre la senyora i el jove backra. La Nora es va ruboritzar i es va abandonar a un brevíssim somni. I si aquell nen que portava fos fruit de l’amor i no de la por i el dolor? Però això era impossible. Havia passat més d’un any des d’aquella preciosa nit amb en Doug.

—Això no té importància! —va respondre la nena—. El que necessito sens falta és una baarm madda. I no l’Àvia Nanny.

—Però jo no sé, no hi ha.

Mansah hi va anar donant voltes, però no va arribar a un resultat diferent del d’uns mesos abans. L’assistència mèdica dels cimarrons estava exclusivament en mans de la Reina, que no formava cap successora. I tampoc no hi havia curanderes entre les dones que abans eren esclaves. A les Blue Mountains solien arribar-hi treballadors del camp joves, i les baarm maddas, en canvi, treballen en general a les cases dels seus senyors i eren més velles. Potser l’Àvia Nanny tampoc no les hauria tolerat al seu costat. En l’actualitat, quan la Nora recordava les impressionants personalitats de les baarm maddas de les plantacions Keensley i Hollister, li semblaven gairebé com versions més reduïdes i menys poderoses de la Reina. Si en llibertat guanyaven en consideració, es disputarien la influència de Nanny sobre la seva gent.

—Hi ha d’haver una dona que practiqui avortaments —va dir la Nora amb duresa—. I jo la necessito.

Mansah no va seguir interrogant-la. Per molt nena que fos, aquesta idea no li resultava estranya a la petita esclava.

Però passaven els dies sense que la petita comuniqués els resultats de les seves indagacions a la Nora, que ho esperava impacient. Sabia, pels seus pacients d’antany, que la interrupció d’un embaràs era més senzilla i menys perillosa com més aviat es practiqués. La Nora va pensar que potser aconseguiria avortar treballant més intensament. Així que arrencava arrels fins a quedar esgotada i intentava no menjar res i beure molt poc. A vegades estava tan feta pols que sentia palpitacions. Se li marcaven els ossos i lluitava contra el mareig i les sufocacions, però els seus pits seguien inflant-se i no li venia la regla. El nen que portava al ventre va superar també les envestides nocturnes d’Akwasi, encara que la Nora gemegava de dolor i a vegades pensava que acabaria morint. En els últims mesos havia trobat un parell de receptes bàsiques: extreia oli de plantes i se n’untava o triturava àloe vera. Però aquelles setmanes va renunciar a tot això. Potser el dolor i la ràbia acabarien amb el nen, o potser Akwasi el mataria si castigava la Nora quan ella, animada per la desesperació, es defensava d’ell.

De fet, la Nora només es va guanyar uns quants morats i ferides. A vegades comprovava alleujada que per fi sagnava, però al final sempre es tractava de ferides externes. No tenia contraccions. Se sentia malalta, mentalment i físicament, però seguia embarassada… i, tot d’una, va començar a sentir una mena de respecte per aquell ésser que lluitava tan tenaçment per la seva existència.

Així que gairebé va lamentar que Mansah aparegués un matí, mentre ella molia mill per fer unes farinetes amb mandioca. Lluitava contra el mareig i les nàusees quan posava al foc l’olla amb el guisat de llenties que havia preparat la nit anterior. Akwasi se’l menjaria amb les farinetes. Ella, en canvi, se sentia malament només de pensar-ho. No li agradaven les farinetes de cereals i sospirava per un tros de pa amb formatge.

—Quina oloreta més bona! —va dir Mansah, va ficar la punta del dit dins l’olla i va tastar el guisat—. Molt pebre, m’agrada!

La Nora es va empassar la saliva, però després va recordar que havia de ser amable i, sobretot, que ningú no havia d’adonar-se que estava embarassada. De totes maneres, Akwasi havia començat a observar la seva esclava amb desconfiança.

—Agafa’n una mica —va invitar a la petita.

Akwasi pensaria que ella mateixa havia provat si el menjar era bo. Això sens dubte el tranquil·litzaria. Mansah no va esperar que li ho digués dues vegades. Es va posar a la mà una mica de farinetes primer i després una altra mica del guisat i ho va llepar. La Nora va tornar a sentir nàusees. Però, a continuació, Mansah va recordar la seva missió.

—Jo trobar baarm madda! —va xiuxiuejar a la Nora amb expressió còmplice—. Era difícil. No vol que Nanny saber el que fer. Nanny vol ser única. Però Tolo fer-ho abans que Nanny venir amb cimarrons.

Així que no es tractava d’una esclava, sinó d’una negra nascuda en llibertat. Això va tranquil·litzar la Nora. Les dones cimarrons la tractaven molt millor que les esclaves alliberades. No tenien un odi tan arrelat contra els blancs. De totes maneres, eren minoria a Nanny Town.

La Nora va arrufar el nas.

—Qui és Tolo? —va preguntar. No recordava cap dona amb aquest nom.

Mansah va tornar a servir-se farinetes de mill.

—Tolo no viu aquí —va respondre amb la boca plena—. No a poble. La gent diu ella bruixa…

La Nora va somriure.

—És el que diuen els blancs de totes les baarm maddas —va apuntar.

—I ella una vegada barallar-se amb Nanny. Viu a selva, riu amunt. Una hora. —Mansah va provar ara l’olla de llenties—. Molt bo. Molt bo per ser Missis blanca! —Va somriure amb picardia a qui abans era la seva senyora.

La Nora es va obligar a somriure.

—M’ajudarà? —va preguntar, nerviosa—. Has parlat amb ella? Serà difícil anar fins allà, estaré fora mig dia.

Tenia por del trajecte per la selva, sobretot del retorn. La majoria de les baarm maddas ajudaven les dones embarassades raspant-los l’embrió amb una espècie de cullera. Després havien de descansar. Les dones que la Nora havia vist morir després d’una interrupció de l’embaràs li explicaven, en canvi, que havien hagut de caminar molta estona fins a arribar a la curandera d’una o dues plantacions més allunyades i treballar al camp a continuació.

Mansah va intentar moure el cap dient que sí i que no al mateix temps mentre menjava.

—No parlar amb ella, només amb les altres dones. Però ella sempre ajudar. Tolo és pobra, necessita coses. Dones malaltes paguen amb mill, fruites… el que sigui. Però quan treure nen, vol pollastre.

I, a sobre, això. La Nora es va gratar les temples. Hauria de robar un pollastre com els esclaus per a la cerimònia obeah. Si no fos perquè la seva situació era tan desesperada s’hauria posat a riure.

—Missis pot anar demà —va assenyalar Mansah, pragmàtica—. Demà artiguen terra per a gent nova…

En efecte, els cimarrons de Nanny havien tornat a saquejar una plantació la setmana anterior i, a més d’un abundant botí, s’havien endut dues dotzenes d’esclaus alliberats. Des d’aleshores regnava la inquietud a Nanny Town. Pel que semblava, Quao i Nanny tenien opinions diferents respecte a si havien d’emprendre nous saquejos o no, i el dia anterior havia arribat una comissió de Cudjoe Town dient que el seu cap estava molt disgustat. La Nora suposava que es tractava del mateix Cudjoe, és a dir, del germà gran de Nanny. Almenys els tres capitosts discutien des d’aleshores en la seva llengua materna africana.

—I amb tant foc i tanta gent, és fàcil per a Missis anar-se’n. Trobar Tolo no és difícil, diu Antonia. El riu fa corba, rierol desemboca allà. Missis segueix el rierol fins al llac al costat de la font, allà cabanya de Tolo.

Mansah volia prosseguir, però la imponent silueta d’Akwasi va treure el cap per la porta de la cabanya.

—Està preparat l’esmorzar? —va preguntar a la Nora fredament—. Després pots marxar al camp.

Akwasi no esmorzava mai amb la Nora. Almenys en algunes tribus africanes no era corrent que homes i dones mengessin plegats. Akwasi no havia crescut en contacte amb aquelles tradicions, però desitjava tornar a les seves arrels.

La Nora es va aixecar obedient.

—Gràcies per la teva visita, Mansah —va dir formalment—. I és clar que demà ajudaré a artigar el camp. No has de tenir cap por del foc, els homes ja aniran amb compte. I, si no és així, n’hi haurà prou que et quedis al meu costat…

Mansah li va picar l’ullet, complaguda, quan totes dues es van aixecar. Havia entès l’ardit.

—Jo no deixar les faldilles de Missis! —va assegurar amb serietat.

Quan l’endemà li preguntessin, juraria que havia passat tot el dia amb la Nora.

Al matí següent bufava un fort vent que dificultava la preparació del camp amb foc. Per aquesta raó hi havia més homes que de costum ajudant i Mansah tenia raó: hi havia força enrenou. Per començar, les dones solteres llançaven mirades als homes i els feien brometes. Els homes que ja feia temps que vivien a Nanny Town observaven recelosos com les dones abordaven, més o menys tímidament, els nouvinguts. Els nous ballaven i reien entusiasmats per la seva recent adquirida llibertat que es veuria rematada mitjançant l’adquisició d’una terra «pròpia». Quan les flames es van alçar, a la Nora li va resultar fàcil desaparèixer. De camí al galliner va trobar el poble gairebé buit. Millor així, ja que el pollastre que havia escollit per a Tolo es negava rotundament a deixar-se atrapar. La Nora no tenia cap experiència amb aus de corral. Va trigar un munt a agafar la seva presa i això no va passar en silenci. Els animals van cloquejar indignats i el pollastre va protestar ben fort quan la Nora el va ficar dins un sac.

—També jo ho sento —es va disculpar davant la seva presa, mentre lligava el sac de jute i se’l penjava a l’espatlla. Ignorava si Tolo volia l’animal viu, però mai no havia matat un pollastre i se sentia incapaç de recargolar-li el coll a aquell.

Finalment es va dirigir al riu. Hi havia diferents caminois més o menys difícils de transitar i la Nora es va decidir pels més costeruts i perillosos. Esperava que no estiguessin tan ben vigilats com els altres, si bé els sentinelles es concentraven més en els intrusos que en les persones que deixaven Nanny Town. Això no li estava prohibit a ningú, excepte a la Nora. Entre les dones africanes, n’hi havia diverses que es cobrien gairebé totalment quan sortien de casa. La Nora havia sentit a dir que seguien una religió que així els ho ordenava; però això els estava prohibit a les plantacions, és clar. Allí, tanmateix, es tapaven els cabells amb mocadors de colors, en lloc d’embolcallar-los simplement amb un turbant, i solien portar el cap cot gairebé sempre. Si la Nora les imitava, els sentinelles no la controlarien.

D’altra banda, no es feia il·lusions respecte a passar inadvertida camí de la cabanya de Tolo. El sistema defensiu de Nanny Town funcionava de manera impecable i encara que a Nanny no li agradés la «bruixa», sens dubte es trobava sota la protecció dels cimarrons de Sobrevent. Potser el riu semblava solitari, però la Nora estava convençuda que uns ulls desperts la vigilaven mentre seguia el seu curs. Plena de vergonya, va pensar si els homes també coneixerien el significat del pollastre que duia dins el sac. Amb tota certesa l’animal rebel que no parava de moure’s no els passaria desapercebut.

La cabanya de Tolo no estava gaire lluny. S’havia de caminar una hora més o menys, però perquè no hi havia un camí pavimentat a la vora del riu; únicament a vegades, quan a la riba hi havia sorra, la Nora distingia les empremtes més petites dels peus de les dones. Es va obrir camí a través de falgueres i líquens en els quals s’amagaven una gran varietat d’insectes. Malgrat la seva trista missió, la Nora es va delectar amb la visió de les papallones de colors, però va patir la violència dels insectes que li van cosir a picades els tous de les cames. La Nora va pensar que a Jamaica segurament hi devia haver cocodrils, encara que cap a l’oest, a la vora de Black River, i no allí, a la part oriental de l’illa. Malgrat això va guaitar amb una barreja de preocupació i d’intrèpida curiositat els racons del riu. Les acàcies i les falgueres feien ombra a les riberes i en la foscor verdosa va confondre amb massa freqüència una branca o una ombra amb un caiman. Li hauria agradat contemplar un d’aquells animals, però no justament aquell dia en què anava sense armes i sola. Va recordar amb nostàlgia els plans que havia traçat amb en Doug. Un dia volia ensenyar-li l’illa. Amb ell no s’hauria espantat dels caimans… Però en Doug l’havia deixat a l’estacada. La Nora havia de forçar-se a oblidar-lo.

Malgrat que a la vora del riu hi havia ombra, la Nora estava xopa de suor quan va aconseguir arribar al trencall del riu i des d’allà va remuntar el rierol que hi desembocava. Es va rentar la cara i les mans, i es va treure el xal que li cobria el cap. Un possible vigilant dels cimarrons ja sabria que es dirigia cap a Tolo i, almenys en principi, es mantindria al marge dels assumptes femenins. És clar que després ho explicaria tot a Akwasi, li diria que la seva esclava s’havia escapat, però a la Nora tant li feia. Que Akwasi la castigués, si volia. Quan tornés, almenys hauria solucionat el més urgent dels seus problemes.

La cabanya de Tolo estava ben camuflada a tocar d’un petit llac que alimentava una impetuosa font. Era un raconet idíl·lic. Les dones de Nanny Town deien que també als esperits bons els agradava viure en un entorn així. Potser per aquesta raó Tolo havia elegit aquell lloc. La vella estava asseguda davant la cabanya, a la vora del foc, i mirava la Nora amb ulls desperts i clars. La jove es va quedar atònita, mai no havia vist una negra amb una mirada tan resplendent.

—Tolo? —va demanar, plena de basarda.

La dona va contraure la cara en una ganyota que la Nora no va saber si qualificar de somriure. Tolo era més grassa que Nanny i sens dubte molt més vella, però no més alta. Era molt probable que no fos una aixanti, devia procedir d’una altra zona de l’Àfrica i no de la que venien els orgullosos homes de Costa d’Ivori.

—I qui si no? —va respondre—. I tu… havia sentit que Nanny tenia una dona blanca a la ciutat, però no m’ho podia creure.

—No estic allí per pròpia iniciativa —va puntualitzar la Nora.

Tornava a trobar-se malament. La curandera estava cremant alguna herba a la foguera, segurament per foragitar els insectes. A més, preparava una massa pestilent en un cassó.

Tolo va somriure realment en aquell moment.

—Jo tampoc —va observar—. Cap de nosaltres viu voluntàriament en aquesta terra, però almenys a tu no et van portar encadenada en un vaixell. Amb aquestes queixes, filla meva, no et guanyaràs simpaties.

La Nora va advertir que la dona parlava un anglès fluid.

—Però vostè sempre ha estat aquí —va assenyalar. Va elegir de manera espontània la fórmula de respecte. Tolo s’imposava, irradiava tanta majestuositat com Nanny—. Ha nascut aquí, no és cert?

Tolo va assentir.

—Però van raptar la meva mare —va apuntar—. I jo… diguem que ocupava una millor posició abans que Cudjoe, Accompong, Nanny i Quao reunissin els cimarrons… Però no hauria de queixar-me, en el fons és millor així… en qualsevol cas per a ells. Per als esclaus serà pitjor, quan Cudjoe tanqui els acords…

—Nanny Town els acull en massa —va assenyalar la Nora.

Hauria d’haver dirigit el tema cap al seu autèntic problema, però era interessant parlar amb aquella dona, que semblava força intel·ligent, sobre els cimarrons, els blancs i els esclaus de Jamaica.

—Ara, sí —va replicar Tolo—. Però si volen fer les paus amb el governador hauran de comprometre’s a lliurar-los-hi. Nanny s’hi nega… També té els seus costats bons… encara que no crec que s’interessi gaire pels esclaus alliberats. A ella el que la diverteix són els assalts i anar massacrant backras blancs… Si fos per ella, tot Kingston cremaria en flames. Està plena d’odi.

Com Máanu, va pensar amb tristesa la Nora.

—Potser també em lliuraran a mi —va assenyalar la Nora, esperançada.

Tolo va fer un gest d’incredulitat.

—Si algú a Kingston s’interessés per tu, dona blanca, ja faria temps que ho haurien fet… Però no sembla el teu cas. I si pareixes el nen…

La Nora la va mirar sobresaltada.

—Com ho sap?

La vella va riure.

—Amb una mica d’experiència, un ho nota de seguida, noia. Segur que Nanny també ho sap i deu estar donant gràcies als seus déus perquè has trobat el camí per visitar-me. El nen només et donarà problemes. Si neix, el teu negre haurà de fer-te la seva dona. Una serventa blanca per a un guerrer d’excepció pot passar, però Nanny no tolerarà que hi hagi nens creixent com a esclaus. Així, doncs, queda el matrimoni, però podrien sorgir complicacions amb els anglesos. En cas que algú et reclami, el negre hauria de tornar l’esclava. Però no la seva dona.

—Jo no vull aquest nen! —va declarar la Nora amb fermesa.

—N’estàs segura? —va preguntar Tolo—. La teva situació al poble milloraria.

—Jo no vull una situació millor a Nanny Town! Vull anar-me’n. Vull… —La Nora va tancar els punys.

—I és el teu fill. El primer, no és cert? Mai no has volgut tenir fills?

La Nora va emmudir. No podia negar la veritat. Sí que hi havia hagut un temps en què havia anhelat tenir fills. És clar que era amb en Simon, però també recentment, amb en Doug. Fins i tot en els primers mesos del seu matrimoni hauria acceptat de bon grat un fill de l’Elias. Almenys no hauria pensat a interrompre l’embaràs. Però allí, en l’esclavitud, enmig de totes aquelles dones tan hostils…

—No vols donar a llum un esclau —va dir Tolo, resumint els pensaments de la Nora com si els hagués llegit—. Però no ho seria. El nen seria lliure, seria l’hereu del teu marit.

—I què heretaria? —va preguntar la Nora amb amargura—. El tros de terra que jo he conreat com una serventa?

—Entre els blancs seria un tros de terra cultivada per esclaus —va replicar, irònica, Tolo—. Que no és el mateix? Però, bé, tu has de saber el que fas. Encara que pagues un preu molt elevat. Sempre es paga un preu molt alt, somiaràs el nen.

La Nora volia contestar que feia mesos que no somiava, però naturalment no era cert. El que no tenia eren somnis bonics. A les nits la perseguien visions de sang, por i laments. I ara estava a punt de crear un duppy que li aniria al darrere.

—Robaré un pollastre per a l’home obeah —va dir amb fermesa— i desterraré el seu esperit.

La vella va riure.

—Almenys coneixes les regles bàsiques. D’acord, dona blanca. Queda’t aquí asseguda, pensa una mica més en això i jo et prepararé una poció. La prens aquesta nit i demà sagnaràs. I si algun dels blancs encara et reclama, podràs tornar-hi.

La Nora va enfonsar la cara entre les seves mans. Pensar era l’última cosa que volia fer en aquell instant. El que volia fer era deixar de pensar. Sobretot en en Doug.

Tolo va tornar amb una ampolleta tapada amb un suro que contenia un líquid fosc. La Nora li va donar les gràcies, va agafar la poció i la va ficar en una butxaca de la faldilla.

—Moriré? —va preguntar.

La guaridora va brandar el cap.

—Que potser la conec, jo, la voluntat dels déus? —va inquirir al seu torn—. Tota dona que mata un nen que duu dins seu pot morir amb ell. També aquest és un preu que s’ha de pagar. Però amb mi sol passar poques vegades. No et preocupis.

Al principi, la Nora es va preocupar per tornar a Nanny Town sense que la veiessin, però pel que semblava el destí era clement amb ella. Ja a mig camí de la població, va percebre l’olor del fum i va veure flames a la cresta de la muntanya. En els nous camps s’havia perdut el control del foc i dones i homes estaven lluitant per contenir-lo. Fins i tot alguns dels guerrers de rang superior lluitaven amb les flames i ni tan sols les noies joves tenien temps per ficar-se amb la Nora aquell dia. Discretament es va reunir amb el grup de les dones que treien aigua d’un dels rierols i s’anaven passant cubells. Era un treball extenuant, el foc se sumava a la calor del migdia. El vent arrossegava partícules de brases que cremaven la pell i obrien petits forats en els vestits de les dones. Els habitants de Nanny Town només van dominar l’incendi quan a la tarda va caure l’habitual pluja tropical.

Al vespre es va extingir l’últim caliu i els homes i les dones es van arrossegar morts de cansament i bruts de suor i cendra a les seves cabanyes. Molts es van banyar al riu o en un dels rierols. Per Nanny Town, n’hi passaven uns quants i fins i tot brotaven dues fonts de la cresta muntanyosa. També això donava autonomia a la població. L’intent de deixar l’assentament sense aigua era tan inútil com el de pretendre deixar-lo morir de fam.

La Nora va renunciar al bany. Era massa arriscat. Si Tolo s’havia adonat que estava embarassada, segur que algunes de les altres dones també se n’adonarien en veure-la despullada. La idea d’haver acabat amb aquell joc de fet i amagar l’endemà al matí va omplir la jove d’un autèntic alleujament. Havia pres la decisió correcta. No volia un fill d’Akwasi i no el tindria.

La Nora només esperava que es fes totalment de nit, mentre preparava el sopar d’Akwasi en un foc obert. Ell no havia presenciat el combat contra el foc i havia tornat net i relaxat a la cabanya. Havia estat amb la Reina. Cudjoe, Nanny i Quao seguien discutint al kral de Nanny, però al mateix temps parlaven sobre els possibles tractats amb els blancs. Akwasi havia de prendre nota de tot allò en què s’arribava a un acord. Per desgràcia no hi havia consens entre les idees dels germans, tret del fet que el governador havia de reconèixer la legalitat de les seves ciutats i permetre’ls el comerç amb Kingston, Spanish Town i altres poblacions angleses. El que volien oferir, al seu torn, a canvi d’això, era objecte d’una agitada discussió. Akwasi havia passat la major part del dia mortalment avorrit, mentre els germans parlaven entre ells en aixanti.

La Nora va gemegar quan va percebre el seu enuig. Segur que aquella nit es rescabalaria amb ella. Però aquesta vegada li era igual. Probablement al matí s’adonaria que estava malalta. Millor, si ho atribuïa al maltractament nocturn.

La Nora el va deixar amb el menjar al foc i va entrar a la cabanya. No va encendre cap llum, gairebé ningú a Nanny Town feia servir espelmes o llums d’oli. Ni els esclaus ni els africans allí arribats estaven acostumats a la il·luminació artificial. A més, la lluna projectava la seva pàl·lida claror dins l’habitació. La Nora va alçar la vista al cel i va advertir que gairebé hi havia lluna plena. Una altra lluna plena més… La cara blanquinosa del cos celeste la mirava des de dalt de manera gairebé consoladora. La Nora no va experimentar cap remordiment, cap dels seus esperits es va oposar al que pensava fer. Va resar una oració i va obrir l’ampolla.

Justament quan se l’enduia als llavis, es va obrir la porta.

—No t’ho beuràs! —va rugir Akwasi alhora que li arrencava de la mà l’ampolleta amb la poció. Tot seguit li va donar una bufetada i li va enfonsar el puny el ventre.

La Nora intentava agafar aire, no podia respondre. Akwasi la va arrossegar davant la cabanya i va tornar a colpejar-la.

—Vomita-ho, mala dona! —li va cridar.

Sanglotant, la Nora va vomitar al costat del foc. Akwasi la tenia agafada amb força pel canell. Quan va aixecar la vista i va aconseguir tenir la ment una mica més clara, va distingir Máanu entre les ombres de la cabanya. La jove semblava descansada i segons sembla portava roba nova: una lluminosa faldilla vermella i la part superior teixida amb els colors dels aixantis: vermell com la sang, groc com l’or i verd com la terra.

—Tu…

Máanu estava preciosa, però la seva cara aristocràtica tornava a omplir-se d’odi en girar-se cap a la Nora.

—Sí, jo. Qui si no? M’ho han dit, Mansah feia preguntes estranyes per ser tan jove. Vaig investigar. I llavors…

—Però…

La Nora volia objectar que Máanu hauria de ser l’última a estar interessada a salvar el seu fill. Al capdavall, sempre havia volgut Akwasi per a ella sola i si Tolo tenia raó i Nanny insistia que la Nora i ell havien de casar-se, Máanu hauria perdut qualsevol possibilitat. Però en va tenir prou amb una simple ullada a la cara de la seva anterior donzella per saber que això a Máanu tant li feia. Volia fer mal a la Nora a qualsevol preu. Encara que fos al preu de la seva pròpia felicitat.

—No mataràs el meu fill! —va declarar Akwasi—. No ho permetré!

—I què faràs per impedir-m’ho? —va preguntar la Nora.

Sabia que la seva veu no era ferma; de moment era impossible rebel·lar-se, però rebutjava la resignació. Segur que l’endemà se li acudiria alguna cosa.

Akwasi va riure.

—T’ho diré ara mateix! Saps com l’hi va impedir el backra a la meva mare? —va respondre—. No? Doncs t’ho explicaré. Recordes el cobert que hi havia al costat de la cuina? La cambra de les escombres?

La Nora va assentir amb el cor bategant-li amb força. En aquell cobert havia mort la Sally.

—Jo vaig néixer allí. Després que la meva mare estigués encadenada sis mesos a la paret, en la foscor. No volia tenir-me, estava fermament decidida. Tan bon punt li deixaven una mà lliure, intentava matar-se i matar-me. Quan vaig néixer, em van separar d’ella. L’endemà es va ofegar. Una princesa aixanti. I tu t’has pensat que jo no podré amb una dona blanca?

La Nora va mirar Akwasi i la seva ràbia va deixar lloc a una mena de compassió. Per la princesa aixanti indomable i encara més per un nen que s’esforçava per estar orgullós d’una mare que no desitjava res més que matar-lo. A continuació va respirar profundament per tranquil·litzar-se.

—El meu fill té la seva sang —va prosseguir Akwasi—, la sang dels caps de la tribu. Es convertirà en un gran guerrer, els déus el beneiran.

«Tu li ensenyaràs a llegir i escriure», va pensar la Nora amb tristesa. «I faràs creure als ingenus africans que són dons dels déus…».

—I la gent l’anomenarà «bastard» o «mestís» —el va interrompre la Nora—. Potser «bastard brut». I tots li diran així, tant negres com blancs. No hi ha lloc en aquest món per a un nen així. Per què no el deixes simplement morir, Akwasi? Per què no em deixes marxar i et busques una dona negra?

Akwasi la va mirar colèric.

—Perquè puguis tornar amb Doug Fortnam? Tu em pertanys a mi, Nora, i el nen també em pertany. Si porta una deshonra, és la teva deshonra!

La Nora va sospirar.

—Portarà la seva deshonra a la cara: per a uns serà negre; per a d’altres, blanc. Però almenys aquí no serà un nen esclau, Akwasi —va dir—. Nanny insistirà en això. Has de fer-me la teva dona i el nen em pertanyerà tant a mi com a tu. Espero que siguis feliç, tan feliç com tu, Máanu. Deixa’m anar, Akwasi. Aniré al bany i em rentaré. I si encara hi ha dones allà, els diré que l’esposa d’Akwasi porta el seu fill al ventre. A partir d’ara, ningú més dirà que sóc una esclava.

Akwasi va passejar la mirada vacil·lant de la Nora a Máanu. Era evident que dubtava si deixar marxar la Nora.

—Què passa si es mata? —va preguntar a Máanu amb una expressió gairebé infantil.

La Nora s’hi va acostar abans que la jove pogués respondre.

—No em mataré, Akwasi, no et preocupis. No sóc una princesa, però tampoc no sóc una covarda. Nora Reed no s’escapa com la teva meravellosa mare, Akwasi. Si m’obliguen a tenir un nen en un món hostil, jo li ensenyaré quin camí seguir. I, si és necessari, agafaré un ganivet i obriré pas per al meu fill! Sigui qui sigui qui s’hi oposi. I ara deixa’m anar. Tinc calor i em trobo malament. Això és el que els passa a les embarassades quan se les colpeja al ventre. Amb una mica de sort, Akwasi, acabes de matar el teu fill.

La Nora va fer mitja volta i es va allunyar de la foguera amb el cap ben alt. Akwasi i Máanu se la van quedar mirant, però cap dels dos no la va detenir.

Máanu sentia una certa admiració per qui abans havia estat la seva senyora. Aquella blanca tenia dignitat! Máanu va prendre consciència que no se sentia orgullosa del seu propi comportament. Nora Fortnam mai havia delatat cap de les dones de Cascarilla Gardens a les quals havia assistit després d’un avortament, i en l’últim període tenia sens dubte experiència suficient per reconèixer quan una dona estava embarassada. Hauria pogut informar l’Elias quan una esclava portava al seu ventre un fill; però mai no ho havia fet. Per descomptat, la Nora no era culpable del destí sofert per la mare d’Akwasi. Castigar-la per això era absurd.

Máanu també havia vacil·lat abans de comunicar a Akwasi les seves sospites sobre la Nora. I la blanca tenia raó: Máanu es perjudicava a si mateixa. En les últimes setmanes havia estat més unida a Akwasi que mai abans a Cascarilla Gardens. Allí, ella sempre havia estat l’esclava domèstica i ell, el menyspreat esclau del camp. A Nanny Town, en canvi, tots dos eren els apreciats consellers de la Reina, capaços de dominar les arts de la lectura i l’escriptura que els africans consideraven màgiques. Hauria estat lògic que Nanny i Quao els complimentessin generosament si Akwasi i Máanu decidissin casar-se. A més, Máanu creia percebre que el poder d’atracció de la Nora sobre Akwasi disminuïa. Ignorava si es tractava d’un encantament que es diluïa o d’una passió d’aquest món alimentada durant anys per la seva insatisfacció.

La mateixa Nora tampoc no semblava desitjar Akwasi, ja a Cascarilla Gardens havia coquetejat amb Doug Fortnam. Probablement no era més que una d’aquelles dones que s’acontentava d’anar al llit una o dues vegades amb cada home i després s’atipava aviat d’ell. Sens dubte, una puta, sens dubte una temptació per a un home que havia estat esclau. Però cap rival a la llarga per a una dona com Máanu. Tanmateix, acabava d’ajudar-la a consolidar la seva situació. La noia sabia que el que estava fent era una bogeria, però no li quedava un altre remei: la Nora li havia robat Akwasi, havia utilitzat l’encantament de l’antiga esclava per al seu propi profit, havia traït la seva confiança… La jove negra seguia experimentant una ràbia cega només de pensar en la Nora. Volia ferir la blanca, destrossar la seva vida de la mateixa manera que ella li havia robat els seus somnis. Si ara aconseguia conquistar Akwasi, destruïa el seu ideal d’un autèntic i gran amor.

Allò no impedia que Máanu continués amb els seus plans. Mentre Akwasi seguia la Nora amb la mirada, va agafar amb despreocupació un tros de pa àzim i el va mullar al guisat que seguia bullint al foc.

—Així que seràs pare, Akwasi —va assenyalar.

El jove va assentir, confós.

—Estic en deute amb tu —va observar ell, visiblement de mala gana.

—Sí —va convenir Máanu—. Em deus un fill.

Akwasi volia protestar, però la manifesta serenitat de la jove el va detenir. Ella rosegava impassible el tros de pa.

—A què et refereixes? —va preguntar amb rudesa—. Potser vols el fill de la dona blanca?

Máanu va moure el cap en un gest de rebuig.

—Què n’he de fer jo, del seu bastard? —va replicar amb un somriure de menyspreu—. Té raó, ningú no respectarà aquest nen. Vull un fill meu, Akwasi. Vull el fill d’un cap, un nen que jugui als peus de la Reina i que la cridi àvia… per si encara no te n’has adonat, l’Àvia Nanny no té hereus.

Akwasi va reflexionar uns segons.

—Però per a això hauria de prendre’t com a esposa —va assenyalar.

Máanu va arronsar les espatlles.

—I què t’ho impedeix? —va preguntar.

Ell va arrufar el nas.

—Bé… la Nora… Ella… té raó, la Reina insistirà que…

Máanu li va dirigir una mirada ferma.

—Ets cristià, Akwasi? —va preguntar.

Akwasi la va mirar irat.

—És clar que no! Aquell deplorable reverend Stevens… Com vols que veneri jo el seu Déu?

—Tens una altra religió? —va prosseguir Máanu.

La seva expressió era gairebé trapella, similar a la de la seva germana Mansah.

—Una vegada vaig robar un pollastre per a l’home obeah —va confessar Akwasi sense aprofundir en les circumstàncies.

—Això no compta —va respondre Máanu—. Obeah és… Obeah només és una mica de màgia. Però, Nanny, ella sí que té una autèntica religió. Me n’ha parlat. Els aixantis tenen déus poderosos.

—I? —va preguntar Akwasi.

Máanu va riure.

—Els déus dels nostres antecessors permeten als seus guerrers tenir més d’una dona…

—Has canviat d’idea? —va preguntar Tolo alhora que seia al costat de la Nora.

L’havien convidat a la gran cerimònia en la qual l’Àvia Nanny pensava unir Akwasi i Máanu segons la tradició aixanti. Máanu seguia sent de les persones de confiança de la Reina i no estava disposada a privar-se d’una festa en el seu honor a la qual assistiria tot Nanny Town.

—Encara estàs embarassada, no és cert?

La Nora va assentir de mala gana i es va esmunyir entre les ombres dels arbustos sota els quals Tolo es protegia dels rajos del sol per amagar-se ella mateixa de les mirades de les altres dones. Feia dies que li exigien una altra vegada treballar com una esclava, dia i nit havia de fornejar i cuinar, matar animals, rostir-los, condimentar-los per al casament. La Nora no descansava i, sobretot, no escapava ni un segon del control dels altres. A hores d’ara totes les dones de Nanny Town sabien que l’esclava d’Akwasi estava embarassada. Havia volgut avortar, però ell havia insistit que tingués el seu fill. En especial les que abans havien estat esclaves i coneixien per pròpia experiència el que feien els backras per forçar-les a «criar» estaven més que disposades a donar-li suport. Per descomptat, es xafardejava sobre el fet que, malgrat tot, hagués decidit tenir una altra esposa; només els africans de tribus en què la poligàmia era habitual i els musulmans van trobar normal el comportament d’Akwasi. La primera esposa sempre gaudia de més drets que la segona. Era inconcebible que Akwasi elevés primer de nivell una esclava i després es casés amb una igual.

La Nora estava d’acord amb l’ordre dels successos: considerava que el matrimoni forçat amb un anterior esclau no era legal i esperava que l’alliberessin en algun moment per tornar al seu propi món. La possibilitat que les autoritats a Kingston ho veiessin així augmentava amb l’estatus de segona esposa.

—No vaig prendre jo la decisió —va respondre—. Em vaig equivocar, m’hauria d’haver begut la poció immediatament. Ara no em deixen en pau, em vigilen contínuament.

La Nora es va aixecar sospirant quan una de les dones va separar una branca de l’arbust, la va descobrir i li va llançar una mirada de retret.

Tolo va fer un gest d’impotència.

—Ho hauràs d’assumir com la voluntat dels déus —va dir amb resignació—. Encara no espera cap fill?

Va assenyalar Máanu que just en aquell moment era conduïda entre cançons i desitjos de felicitat a la cabanya circular de Nanny.

La jove blanca va sacsejar el cap.

—Per ara no. Demà s’uniran. Però en vol un… I pel que sembla sempre obté el que desitja. —Va dirigir una mirada indignada a Máanu.

—Això no la farà forçosament més feliç —va assenyalar relaxadament Tolo—. En especial quan es tenen desitjos tan estranys: avui sóc aquí gràcies a la seva voluntat. Sóc dogon, com la mare de Máanu. Insisteix que la prepari per al casament segons els nostres costums. També ell, el seu marit, ho vol encara que Nanny segur que ha tractat de dissuadir-lo. Entre els aixantis no és el normal. Però aquell negre voldria restaurar tots els costums africans que només recorden uns quants, tant li fa d’on procedeixin i de quina tribu siguin. En això, Akwasi és en el seu interior més blanc que tu. —I amb aquestes enigmàtiques paraules, Tolo es va aixecar—. Vaig a complir amb els meus deures… i tu resa per Máanu.

La vella llevadora i guaridora es va introduir a la cabanya de Nanny. La Nora es va quedar perplexa. Per què havia de resar per Máanu? Resignada, va tornar al seu fatigós treball: se li havia encarregat que fes voltar l’ast en el qual es rostia tot un bou. L’olor li treia les ganes de menjar al banquet que hi hauria després. Seguia lluitant amb les nàusees.

Sorprenentment, a l’Àvia Nanny semblava que li passava el mateix. La Reina aixanti estava pàl·lida i abatuda, quan, una hora més tard, va sortir de la seva cabanya: el vapor de les herbes i el soroll infernal que havia persistit dins la cabanya des de l’entrada de Tolo semblava que l’havien aclaparat molt. Les dones entonaven cançons tradicionals que, almenys a orelles de la Nora, semblaven barrejar-se amb crits. Gairebé com si algú cridés de dolor. Però la Nora ja en tenia prou amb el seu propi malestar per posar-se a analitzar la litúrgia africana dels ritus de casament. Ja feia dies que sonaven gairebé incessantment els tambors, aquella monòtona repicadissa aniquilava qualsevol facultat auditiva normal.

Així, doncs, la Nora no va prestar gaire atenció a la Reina, sobretot perquè la festa acabava de començar i els corresponia a ella i a les altres noies solteres servir els nuvis. La Nora va portar a Akwasi, que estava allí com abstret, carn, pa àzim, pastes i guisats de llegums amb espècies picants. La Reina tractava de dissuadir Quao i algunes altres dones aixantis procedents de l’Àfrica. Els africans tornaven a barallar-se entre ells. La Nora no en va fer cas. Estava cansada, li feia mal l’esquena i l’únic que desitjava era una mica de tranquil·litat i xerrar una estona amb Tolo. Segur que la vella guaridora coneixeria algun remei contra el mareig. Però la curandera encara no havia sortit de la cabanya de Nanny. A poc a poc la Nora va acabar preguntant-se què estaria fent allí i per què Máanu tampoc no en sortia. Però potser era habitual a l’Àfrica separar home i dona. La Nora tenia moltes coses a fer i no volia posar-se a pensar.

Ja avançada la tarda, va trobar un racó una mica tranquil i va pensar que en aquell moment el seu cos toleraria menjar una mica de guisat. Tan bon punt va posar la cullera al plat, va sentir un plor feble i algú la va estirar de la faldilla.

—Missis… Missis… haver d’anar amb Máanu. La dona, bruixa, ha fet a ella alguna cosa terrible, cridar i plorar i sagnar. Tots dir que no és dolent, que jo haver de quedar perquè germana. Però crec que alguna cosa malament, jo voler ensenyar Missis… si us plau, Missis…

La petita semblava molt torbada, estava pàl·lida com la calç i morta de por.

La Nora la va abraçar.

—Máanu no voldrà que l’ajudi, tant és el que li hagi succeït —va dir—. I si Tolo està amb ella, segur que l’atendrà bé.

Mansah va moure el cap amb vehemència.

—Ella mateixa tallar, bruixa Tolo! Amb ganivet. Máanu diu ha de ser així. Part del casament. Però no és veritat, Missis… Jo sempre pensar casament bonic!

—Almenys hauria de ser-ho —va sospirar la Nora.

Se li havia despertat la curiositat. Què hauria fet Tolo? O què havia volgut Máanu que li fes Tolo? La vella havia anat de mala gana a complir la seva missió, això sí que ho sabia.

—Està bé, Mansah, hi aniré i oferiré a Máanu la meva ajuda. Però em farà fora, ho sé. Ho faig únicament perquè no t’espantis.

La Nora esperava que en qualsevol moment una de les dones o també dels homes que celebraven la festa a la plaça de reunions li dirigiria la paraula o la detindria. Tanmateix, tots havien begut abundantment la cervesa acabada de preparar i l’aiguardent de canya de sucre. La majoria dels cants s’havien apagat i molts dels assistents semblaven somnolents. Tan sols un parell d’incansables seguien dansant al voltant del foc, però ningú no es va fixar en la nena i la dona blanca que s’aproximaven a la cabanya de Nanny. Mansah va apartar a un costat la cortina de l’entrada.

—Máanu? —va fer temorosa i després inquieta—. Máanu! Està morta, Missis, segur que està morta!

La Nora, que mirava al fons de l’habitació, va veure Máanu a la llum de les espelmes sobre una estoreta. La jove tenia els ulls tancats i estava pàl·lida, però no morta.

—Ara dorm. No la despertis! —Tolo es va acostar a la porta i va demanar a l’espantada nena que callés—. És el que necessita, petita, ho ha superat bé. De seguida li he donat un sedant, però a fora hi havia tant d’escàndol que no podia tranquil·litzar-se i… és clar, fa mal…

—Què ha passat? —va preguntar la Nora, introduint-se ara amb resolució dins la cabanya.

Havia temut l’odi de Máanu, però Tolo no l’espantava. La vella la va deixar entrar sense vacil·lar.

—L’he tallat com és costum en els nostres pobles —li va explicar amb una expressió ombrívola a la cara—. Li he dit que no havia de fer-ho. No hi ha dubte que és dona. Ha concebut fills, encara que no hagi donat a llum. I això es fa molt abans de la seva edat. —Va assenyalar Mansah, que es va amagar tremolosa darrere la Nora.

—Què es fa? —La Nora no ho entenia.

Es va acostar a l’estoreta de Máanu i va comprovar que la noia respirava pausadament. D’altra banda, va descobrir taques de sang al llençol. Sense preguntar més, el va aixecar i va veure un gruixut coixí de fulles i benes entre les cames de Máanu.

—No estava embarassada —va apuntar sense comprendre res. Fins a aquell moment només havia vist una cosa així en aquelles dones que havien visitat poc abans una baarm madda per avortar.

Tolo va sacsejar el cap.

—No, és clar que no. I no li he tallat gaire. Només l’essencial. I perquè m’ho ha demanat amb desesperació…

De sobte, la Nora ho va recordar. Algunes de les esclaves que havia contemplat en banyar-se a Cascarilla Gardens estaven mutilades entre les cames, algunes més, altres menys. «Es fa quan una nena creix», li havia explicat una d’elles. Adwea s’havia expressat més clarament quan la Nora va descobrir les seves cicatrius. «És la marca de ser dona adulta», havia dit. Però les dones li feien pena. Precisament aquelles eren les parts sensuals i de les quals solia provenir el desig i el plaer quan un home es disposava a fer l’amor amb una dona.

—Però això és… Per què dimonis ha volgut fer-se això?

La Nora va mirar desconcertada Máanu i Tolo. Mansah es va ajupir al costat de la seva germana i es va posar a plorar, molt fluixet.

—És un costum dels dogon —va dir Tolo—. Significa que tot ésser humà neix home i dona. I, per ser-ho totalment, quan creixen es talla la part femenina de l’home i la masculina de la dona.

La Nora es va posar les mans al front.

—Però és absurd!

Tolo va respondre amb un gest d’impotència.

—També l’hi ha dit la Reina, els aixantis no ho fan i, malgrat tot, tenen fills.

«Que després avorten…». La Nora va sentir que es marejava. Semblava viure en un món que s’havia tornat boig! Però va recordar que mai no havia assistit un dona mutilada. Només els orgullosos i combatius aixantis rebutjaven tenir fills en l’esclavitud. En canvi, els més dolços dogons no mataven els seus descendents.

—Però Akwasi és aixanti! —va replicar la Nora—. Com vol una cosa així?

Tolo va arquejar les celles.

—Akwasi és blanc interiorment —va assenyalar desdenyosa—. Ja t’ho vaig dir. No vol una reina, vol una cristiana obedient, que faci el que ell disposi i que no gaudeixi de l’amor. D’aquesta manera ella tampoc no li serà infidel. I aquesta és la seva gran por. Així que no li mostris mai que sents plaer. En cas contrari, t’obligarà també a tu a fer-t’ho. —Va assenyalar Máanu i la va tornar a tapar curosament.

La Nora va sospirar. Ja coneixia prou Akwasi. I no podia sentir el menor desgreuge pel fet que Máanu tampoc no gaudiria de la seva nit de noces.