4

Doug Fortnam va sortir airós de l’escrupolós registre que van portar a terme els dos constables que havia enviat el governador. Va culminar al barri dels esclaus, ja que Lady Hollister va expressar la profunda sospita que oferia asil als fugitius. Des que havia informat de la desaparició de Maalik i Jadiya, també ells estaven en la llista d’esclaus buscats.

—No entenc tanta desconfiança! —va exclamar en Doug quan els homes no van trobar, evidentment, res—. Al capdavall jo també formo part dels perjudicats. La noia era donzella, els pares uns bons esclaus de camp. I ja no els tinc!

L’agent més gran va esbufegar.

—Aquí hi ha una certa complicitat —va explicar—. Quan va saber que la petita havia fugit, hauria d’haver tancat els pares. A més, per què deixa que les famílies estiguin juntes? Això no porta més que complicacions, faci’m cas.

—Si Lord Hollister s’hagués mantingut allunyat de la meva esclava, tot això no hauria passat —va replicar en Doug—. Què havia de fer ell amb la donzella de la seva dona? I més encara havent-los avisat jo, tots dos, que volia que em tornessin la noia verge. En bones condicions, per dir-ho així. —Els homes van riure.

—No s’ho prengui així! —va dir el més jove dels agents.

—Una membrana virginal esquinçada no va en detriment del preu. O és que vostè tenia els seus propis plans? —L’home va somriure, irònic.

En Doug es va obligar a callar, cosa que els homes es van prendre com una aprovació.

—Aviam —va intervenir l’altre—. Mirem-ho tal com és: la noia és una esclava. Ha d’obeir els seus senyors. Ja sigui l’un o l’altre, què més hi fa?

—Jo ho veig d’una altra manera —va dir en Doug amb fermesa i va agafar ben fort amb la seva mà la joia que duia a la butxaca i que portava aquell dia com a amulet. La Nora hauria esperat que en una situació així ell prengués partit—. És clar que és una esclava, però també és un ésser humà. He comprat la seva força de treball, que és el que m’incumbeix. Però no em dóna el dret a maltractar-la, espantar-la o humiliar-la.

Noves riallades.

—Hauria de buscar-se una parròquia, senyor Fortnam —va assenyalar entre rialles el més gran del grup—. Vostè parla com un reverend. I ara que els Stevens se’n van…

Quan el segon fill de la Ruth va morir a causa d’unes febres, el reverend es va donar per vençut. La seva dona odiava l’illa i sense la seva ajuda no podia mantenir el lloc a la parròquia. A hores d’ara es limitava a esperar el seu substitut. Després, els Stevens tornarien a Anglaterra.

—I el mateix fan els negres quan se’ls permet! —va agregar el jove—. Corren rumors que els negres ara tenen esclaus blancs! Sobretot dones. Per què creu vostè que les utilitzen, eh? Per anar a treure aigua del pou?

Els homes cridaven mentre parlaven.

—Dones blanques? —En Doug va arrufar el nas—. Amb els cimarrons?

L’agent de més edat va assentir.

—Increïble, oi? Inaudit, en realitat, el governador hauria de prendre mesures, però ara està més suau que un guant perquè espera poder tancar l’acord. Això, per a vostè, és positiu. Si aquells tipus han de tornar els esclaus fugitius, potser recuperarà els seus. —L’home va riure amb cinisme i va reproduir el gest de tallar el coll a algú.

En Doug no va tornar a parlar, però va esperar que no arribessin a aquell punt. A més, era incapaç d’imaginar-se que els cimarrons pactessin un acord amb efectes retroactius. Això provocaria un aixecament a Cudjoe Town i Nanny Town. No, fos el que fos el que succeís, l’Alima i la seva família estaven ben resguardats.

Tanmateix, el que el constable havia esmentat sobre que els cimarrons tenien esclaus blancs no el va deixar tranquil. L’home tenia raó: si això era cert, era monstruós. I el governador havia de fer-hi alguna cosa, la societat no podia fer veure que no ho veia. En Doug va decidir esbrinar més coses sobre aquell assumpte la pròxima vegada que anés a Kingston i, arribat el cas, informar-ne en la propera reunió d’hisendats. La seva reputació s’havia vist molt afectada entre l’alta societat de Kingston a causa del succés amb l’Alima. Dues setmanes després, Lord Hollister encara estava molt malalt. Era al llit, amb febre, a la plantació —transportar-lo fins a Kingston seria, de moment, excessiu per a ell—, i patia grans dolors. La seva vida encara corria perill. Lady Hollister s’ocupava de les visites que feien al malalt els amics i coneguts, ja que el mateix cavaller no podia atendre’ls. La dona no es cansava d’explicar com l’havia enganyat «l’amic dels negres», com li agradava anomenar en Doug i la seva diabòlica esclava. La majoria dels propietaris de les plantacions podien deduir quina era l’autèntica història, però opinaven com els agents: Lord Hollister patia massa per un delicte de cavaller. La noia s’hauria d’haver sotmès o, en qualsevol cas, haver marxat. La seva reacció de pànic era totalment irracional.

En Doug havia deixat llavors de defensar l’Alima. En lloc d’això, per no quedar malament del tot davant dels blancs, es mostrava rabiós per la pèrdua de Maalik i Jadiya. Si atacava públicament una monstruositat com la deshonra d’una dona blanca en una població de cimarrons, tornaria a guanyar-se la confiança i la credibilitat. I esperava no desencadenar cap guerra de la qual fossin de nou víctimes l’Alima i la seva família, Máanu i Akwasi. En Doug no guardava rancor als seus esclaus fugitius. Máanu havia tingut bons motius per marxar i Akwasi… Qui no hauria aprofitat l’assalt dels cimarrons per lliurar-se de l’esclavitud?

Però ja podia donar-hi tantes voltes com volgués, no podia arriscar-se a trencar amb la societat dels hisendats de Kingston. Es tancaven moltes negociacions en col·lectiu, es noliejaven massa vaixells… fins i tot per controlar una mica el governador, els propietaris de les plantacions havien de mantenir-se units. Potser aconseguiria conservar sense ajuda Cascarilla Gardens, però els ingressos disminuirien dràsticament i llavors no podria permetre’s donar als seus esclaus tanta llibertat i tants privilegis com fins al moment.

A vegades pensava que se sentia com si estigués caminant per sobre d’un cable, infinitament sol. No hi havia ningú amb qui pogués conversar sobre les seves reflexions i sentiments. La nostàlgia que sentia per la Nora li feia mal. Mentre l’Amigo trotava una vegada més per la carretera que conduïa a Kingston —en Doug estava decidit a no postergar les seves indagacions—, el seu genet lluitava amb el desig de desviar-se cap a la platja en lloc d’anar a la ciutat i buscar a la cabanya l’esperit de la Nora. O l’esperit d’en Simon, probablement aquest hauria estat un interlocutor més agradable que la gent amb qui planejava reunir-se aquell dia.

Malgrat tot, en Doug va dirigir el seu cavall cap a la ciutat, en primer lloc cap a Spanish Town, cap al mercat més antic. Allí hi havia les oficines, si és que se’n podia dir així, d’uns magatzems desmanegats, els comerciants dels quals es deia que negociaven amb els cimarrons. Les dirigien amb l’ajuda d’una parell d’esclaus, normalment dones a les quals també sotmetien a la seva voluntat a les nits. Eren individus tèrbols amb qui en Doug no solia tenir tractes. De fet, ni tan sols hauria conegut els seus noms si no s’haguessin deixat caure de manera esporàdica a les reunions dels hisendats, en general en circumstàncies desfavorables. A més, de tant en tant, sentia comentaris dels seus esclaus. Alguns d’ells havien demanat permís per vendre verdures i ous al mercat. Moltes dones cultivaven els seus petits horts al voltant de les cases i mantenien petits ramats per a l’ús personal. La venda d’excedents podia aportar-los algun penic.

En Doug els havia preguntat, amb cert recel, qui els ho comprava, raó per la qual havien arribat a les seves orelles els noms de Whistler i Barefoot.

El jove ignorava si aquells paios es deien realment així, però, segons semblava, en els barris pitjors de Spanish Town tothom es coneixia. En aquells moments, en Doug guiava el cavall pels estrets carrerons de la ciutat vella i va ensopegar amb la botiga de Barefoot al costat d’una taverna. Una botiga de mala mort, tal com s’esperava. A l’interior, un parell de bótes plenes de rom barat i uns quants sacs de llegums i figues seques esperaven compradors. A més, s’amuntegaven en els racons articles domèstics de ferro, olles, paelles i altres estris. En Doug va mirar a l’interior per una petita finestra, i llavors va aparèixer al llindar de la porta una dona negra. Mantenia la mirada temorosament baixa.

—Vol comprar, backra? —va preguntar amb veu feble—. Provisions per al vaixell…

En Doug va fer que no amb el cap.

—No tinc vaixell —va respondre—. Però m’agradaria parlar amb el teu backra. Barefoot. És ell, oi?

La dona va assentir. Era molt jove i bonica, però feia la impressió d’estar espantada.

—És ell. És al costat —li va dir.

—A la taverna? —va voler confirmar.

La jove va tornar a assentir. En Doug li va donar un penic i ella va voler fer-li un petó a les mans.

—Jo estalviar —va dir en veu baixa—. En algun moment comprar llibertat, després cimarrons…

En Doug va somriure animós, fins i tot si no creia que arribés a reunir les cent lliures que sens dubte havia de costar. Però l’esperança la reconfortava. El jove va entrar a la taverna. En Barefoot no podia ser un autèntic cabró si almenys deixava creure a la seva esclava que un dia seria lliure.

Va reconèixer l’home pel seu evident signe característic: Barefoot, «descalç», vestia pantalons fins als genolls, però no portava ni sabates ni mitges.

—Senyor Barefoot? —va demanar en Doug, acostant-se a la taula de fusta oscil·lant i a les tres cadires poc dignes de confiança que l’envoltaven.

El local no tenia més de dues taules. Feia olor de rom i greix ranci i el terra estava ple de sobres de tabac de mastegar.

El rubicund comerciant interpel·lat va assentir.

—Segui. Roberta, un rom per al senyor. No sol passar gaire sovint que un backra tan elegant vingui al meu despatx.

—El seu despatx? —va fer en Doug, amb un somriure.

En Barefoot va abraçar amb un gest la taverna.

—No li agrada?

En Doug va esclafir a riure.

—N’he vist de millors —va observar, brindant amb el comerciant. La cambrera, una criolla prima, de seguida li havia col·locat davant el got a la taula—. Em dic Doug Fortnam.

En Barefoot també va fer un trago.

—Fortnam de Cascarilla Gardens? —va puntualitzar.

En Doug va assentir.

El comerciant el va fitar amb els seus ulls blaus, clars i aquosos, però desperts.

—I què vol, del vell Barefoot? —va preguntar, recelós—. No voldrà pas aparellar un vaixell, oi? I articles de ferreteria, tampoc no crec que en necessiti.

—No. —El jove va somriure—. Però sí que necessito obtenir una informació. Arribat el cas estaria disposat a pagar per ella, encara que, naturalment, això ha de quedar entre nosaltres. Almenys jo no revelaria a ningú qui m’ha informat.

El comerciant va arquejar les celles.

—A Jamaica no hi ha tants secrets, senyor. I jo no en guardo cap. En el meu negoci tot és legal, senyor Fortnam, no tinc res a amagar. —Es va esforçar per fer que la seva mirada semblés franca.

—Tret dels viatges que de tant en tant fa a les Blue Mountains —va assenyalar en Doug—. No ho negui, tothom ho sap. I per la meva banda… té vostè el meu beneplàcit. Prefereixo mil vegades més que negociïn amb els seus articles que no pas que ens els robin a nosaltres.

El comerciant se’l va quedar mirant amb desconfiança.

—Ha tingut una mala experiència, vostè, oi?

—En efecte —va confirmar en Doug—. Fa uns quants anys van saquejar Cascarilla Gardens. El meu pare i la meva madrastra van morir durant la catàstrofe.

En Barefoot el va mirar arrufant les celles.

—També la dona? —va preguntar—. Que estrany, creia… Però, bé, vostè ho sabrà millor que jo. El meu… el meu més sentit condol.

—Gràcies —va contestar en Doug, lluitant contra la sensació d’angoixa que sempre el paralitzava quan pensava en la Nora.

—Què és el que desitja saber? —va preguntar en Barefoot, després que tots dos haguessin begut un altre trago de rom—. Es tracta dels cimarrons, oi? Una altra expedició de càstig? Que tingui clar que jo no l’hi portaré. I li desaconsello que s’hi fiqui. Qui s’acosta, ja sigui amic o enemic, està en el seu punt de mira una hora abans d’haver aconseguit veure l’assentament. Oblidi-se’n. Més d’un governador n’ha sortit escaldat.

En Doug va tornar a donar-li la raó.

—Ho sé —va dir—. Conec les muntanyes. Però voldria saber una altra cosa. Què hi ha del cert d’aquest rumor segons el qual els cimarrons tenen esclaus blancs?

Els ulls d’en Barefoot van reflectir una autèntica sorpresa.

—Esclaus blancs? Vaja. D’on ho ha tret, això? Com vostè mateix ha dit, no deu ser res més que un rumor. No valdria la pena. Cultiven una mica de canya de sucre, però només per a ús propi. Allí a dalt tampoc no creix tan bé. En qualsevol cas, envien les dones al camp, és el normal a l’Àfrica. I de les verdures, també se n’encarreguen elles. Uns quants esclaus les vigilen. A més, els blancs caurien com mosques, allí. Vostè mateix sap que la nostra raça no està feta per treballar dur amb aquest clima.

En Doug es va gratar el front.

—El meu informant em va parlar de… esclaves blanques —va insistir.

En Barefoot va fer una ganyota amb els llavis.

—Ah, es refereix a això… Són rumors absurds. En realitat, allí dalt només hi ha una…

—N’hi ha una, doncs? —En Doug el va mirar alarmat—. Una…?

—A Nanny Town —va contestar en Barefoot amb tota tranquil·litat—. Va aparèixer poc després que assaltessin la seva plantació. Per això vaig pensar… Però, oblidi-ho! De fet, jo no l’he vist mai. Però hi viu, això segur, els negres van estar donant moltes voltes a aquest tema. En qualsevol cas, pertany a un guerrer de molt de prestigi, el que no ha d’entendre’s en sentit literal. El noi va amb armes d’un lloc a un altre, però per al que més el necessiten és per negociar. Se suposa que sap llegir i escriure.

En Doug va notar que li envaïa per dins un onada d’escalfor.

—I? —va preguntar, sufocat—. En sap?

En Barefoot va fer que no amb el cap.

—Ni idea, jo tampoc no en sé —va admetre—. Però, allà, aquest paio és algú especial, la Reina i el Rei l’aprecien molt. De manera que no van voler negar-li el que demanava. Així que té una esclava blanca. O tenia, mentrestant es deu haver casat. Un altre assumpte més que inquieta els vells cimarrons. Pel que sembla s’ha casat també amb una negra. Sigui com sigui, la blanca hauria de ser ara lliure; és important si d’aquí a poc temps s’estableixen els grans acords. Al governador no li semblaria gens bé que deshonressin noies blanques.

En Doug va empassar-se la saliva.

—És… és allí voluntàriament? —va preguntar amb veu rogallosa.

En Barefoot va posar els ulls en blanc.

—Com vol que ho sàpiga, jo? Quan jo arribo, l’amaguen. Això no és precisament senyal que sigui allí per pròpia voluntat, però ja l’hi he dit, no en tinc ni idea. El que sí que és segur és que és l’única de la seva espècie. D’esclavitzar blancs en grans quantitats, res de res.

En Doug es va separar el coll de la camisa amb la mà: tenia la sensació que s’ofegaria.

—No deu haver sentit mai el nom de la dona —va mussitar—. Però… potser el del guerrer…?

En Barefoot va assentir.

—Sí, moltes, a veure si el recordo. És com africà… una altra d’aquelles coses que tant agraden a la vella Nanny. Esperi, és alguna cosa així com… Ak… o Ab… Abwasi!

—Akwasi —va corregir en Doug. Tenia la veu esquinçada. A penes podia creure el que en Barefoot li estava revelant—. I la dona… la dona és… No sap vostè com m’ha ajudat, Barefoot! —En Doug va sentir de cop com si s’hagués tret una càrrega de sobre que havia estat oprimint-lo durant anys—. Mai no he cregut que era morta. Mai. Era una simple sensació, sap…

Es va posar dret i va col·locar una moneda d’or a la mà de l’estupefacte Barefoot. Després va abandonar la taverna i va regalar una altra moneda a la jove de la botiga del comerciant.

—Per haver cuidat el meu cavall…

L’Amigo l’esperava obedient davant la botiga i no necessitava cap vigilant. La noia es va quedar mirant en Doug, desconcertada.

—Que Déu el beneeixi, backra! —va mussitar—. Que Déu el beneeixi!

En Doug va pujar al cavall i li va somriure.

—Ho necessitaré —va xiuxiuejar.

—En sap res, de la dona blanca de Nanny Town?

En Doug havia passat rabent per totes les formalitats per obtenir audiència amb el governador. En aquells moments no es va entretenir amb preàmbuls.

Edward Trelawny va assentir.

—Alguna informació ens ha arribat —va admetre—. Però els nostres mediadors mai no l’han vist, cosa que tampoc no vol dir res. En general, negociem a Cudjoe Town.

Trelawny va ajuntar les seves petites mans blanques sobre la falda. Era fill d’un bisbe i tenia fama d’amant de les arts. Els ciutadans l’apreciaven per la seva disposició a negociar i a comprometre’s, governava amb un esperit pròxim al poble i era evident que mirava de complaure tothom. També havia rebut de seguida en Doug, quan el noi va sol·licitar l’audiència, i si semblava trobar estranya la seva manera directa d’actuar, no s’ho prenia malament.

—Vostè parteix de la idea que la dona és allí per la seva pròpia voluntat? —va seguir preguntant en Doug. No li interessava on negociava amb els cimarrons.

Trelawny va alçar les mans.

—Pot resultar-nos incomprensible, senyor Fortnam —va contestar amb la seva veu suau—, però vostè mateix n’és conscient: molts homes blancs se senten… mmm… atrets per dones negres, per dir-ho d’alguna manera. Per què no pot passar el mateix al revés? Pel que sabem, aquella dama viu allà com l’esposa d’un guerrer molt respectat.

—O com la seva esclava! —va objectar en Doug—. Sap de qui es tracta?

El governador va arronsar les espatlles sota l’armilla de brocat. Anava vestit amb molta cura, i en altres circumstàncies en Doug gairebé s’hauria avergonyit dels seus pantalons de muntar. Estava aclaparant el governador amb la seva presència… Potser, va pensar, havia de tractar-lo amb una mica més de prudència.

—No s’ha registrat cap desaparegut, si és que es refereix a això —va observar Trelawny—. Suposem que es tracta d’una, bé, d’una dona del barri portuari. Potser una de les presidiàries que a vegades desembarquen aquí, malgrat que ja els hem demanat diverses vegades que… —Va fer un gest de desemparament.

En Doug va sacsejar el cap.

—Hi ha indicis que no és aquest el cas —va assenyalar—. La dona de qui parlem va ser raptada. És molt probable que es tracti de Nora Fortnam, la… mmm… l’esposa del meu pare assassinat.

En Trelawny va aixecar el cap, interessat. La seva perruca estava impecable: la seva cara empolvorada de blanc mostrava una lleugera expressió de sorpresa.

—Però la senyora Fortnam va ser assassinada. No es va trobar el seu cadàver?

En Doug es va gratar el front.

—Es van trobar diversos cadàvers horriblement esquarterats —va respondre, intentant oblidar la imatge que li tornava als ulls—. Carbonitzats, a més, fins a fer-los totalment irreconeixibles. I nosaltres vam suposar que la Nora era un d’ells. Els cimarrons no fan presoners.

—I què és el que ara li fa pensar que va passar d’una altra manera? —va preguntar Trelawny.

En Doug li ho va explicar.

—Akwasi sent un enorme odi cap a mi —va concloure—. Encara que no sóc jo, sinó el meu pare, qui li ha donat motius per a això… Bé, en el fons això tant és. Però Akwasi sempre volia el que jo volia. O el que jo tenia… Així que es va endur la Nora…

La cara empolvorada de Trelawny reflectia una mena de desaprovació.

—Admet que hi havia, per dir-ho així, una relació sentimental entre vostè i la seva… mmm… madrastra?

—Per dir-ho així, sí —va confirmar en Doug—. Jo ho anomenaria més aviat amor. Però això no té res a veure amb el problema actual. Què pensa fer, Excel·lència? Nora Fortnam no sentia debilitat pels homes negres. Amb tota certesa no s’està a les Blue Mountains per pròpia voluntat. La van raptar i la tenen captiva. Fa més de cinc anys. No creu que ja ha arribat el moment d’alliberar-la?

El governador es va mossegar el llavi inferior, tacant el maquillatge vermell tan curosament aplicat.

—Això és, senyor Fortnam… mmm… molt de temps.

En Doug va pugnar per conservar la calma.

—Massa, Excel·lència. I li prego que no intenti insinuar que potser la Nora mentrestant s’ha enamorat del seu torturador. És absurd. Ella és… molt fidel…

En Trelawny va somriure, gairebé compassiu. En Doug era conscient que en aquell moment no seria de gaire ajuda esmentar un esperit anomenat Simon Greenborough…

El governador es va escurar el coll.

—Miri, senyor Fortnam, amb tots els meus respectes per la seva estima i la seva confiança cap a la seva… mmm… madrastra, però jo he d’ocupar-me d’assumptes més amplis. Crec, com vostè sap, que ens trobem davant el tancament d’un acord entre la Corona i els cimarrons de Sobrevent. Reconeixerà el poblat dels negres, legitimarà el comerç amb les nostres ciutats i evitarà assalts amb conclusions tan tràgiques com l’atac a la seva plantació. Els cimarrons entregaran esclaus fugitius… Estan disposats a comprometre’s a mantenir la pau. I jo he d’enviar les meves tropes, poc abans de la firma del conveni, per alliberar una dona que potser no vol que l’alliberin? He de considerar sospitosos de rapte i privació de la llibertat individual els meus interlocutors?

—Però ells en tenen la culpa! —el va interrompre en Doug amb duresa—. No voldrà deixar-los lliures després de la sospita d’assassinat i incendi!

En Trelawny va tornar a fer un senyal de disculpa amb les mans.

—Sense amnistia, això no tirarà endavant, senyor Fortnam. Vostè és un home sensat… Deixem que els morts descansin en pau…

—Però Nora Fortnam no és morta! —En Doug sabia que parlar d’aquella manera no era correcte, però va increpar el governador—. Està captiva allí dalt i m’està dient a la cara que vol sacrificar-la en nom d’una suposada pau.

—Una pau de fet —el va apaivagar en Trelawny. Era realment un home tolerant—. I ara, tranquil·litzi’s, senyor Fortnam. Pensi. Què podria fer jo?

En Doug va arronsar les espatlles.

—Posi com a condició que la deixin en llibertat —va proposar—. Escrigui el nom de Nora Fortnam al tractat de pau!

En Trelawny va moure el cap negativament.

—No puc. No puc exigir l’entrega de l’esposa d’un dels seus caps. Què vindria després? Cada un dels cimarrons que viu allí exigiria que li donessin una esclava d’una de les plantacions. És gent molt sensible, senyor Fortnam. Els aixantis! Pel que he sentit a dir, un poble molt poderós al seu territori. Molt… mmm… orgullós…

En Doug no va assenyalar la paradoxa que en Trelawny considerés els aixantis d’una banda, com orgullosos interlocutors, i, d’una altra, els esclavitzés sense escrúpols quan els hi entregaven no a les Blue Mountains, sinó encadenats. Una discussió no conduiria a res, per a en Trelawny era més important la seva «missió de pau» que la llibertat de la Nora. Al capdavall, una esclava més, una esclava menys… En aquesta ocasió era una blanca, però ningú no l’havia vist.

—No deixaré aquest assumpte a les seves mans —va anunciar en Doug. Amb prou feines si es podia controlar—. Encara que vostè abandoni la Nora a la seva sort, jo no ho faré. Jo mateix la posaré en llibertat.

En Trelawny va fer un gest de resignació.

—Faci el que cregui que ha de fer —va concloure—. Però no desencadeni cap guerra. No m’oposo que l’hi acompanyin un o dos individus armats, tot i que dubto que trobi algú que estigui tan boig per atrevir-se a emprendre aquesta missió. Si en algun moment m’assabento que ha format una tropa amb més de dos o tres homes, el faré capturar.

En Doug va assentir i es va aixecar.

—Entesos —va dir amb fredor—. Hi aniré sol. I tornaré amb la Nora o no tornaré. En qualsevol cas, el seu problema amb mi, Excel·lència, ja està resolt.