2

En efecte, una setmana més tard, l’Alima es va instal·lar a la cabanya dels seus pares, malgrat les reticències de Lady Hollister, que insistia en el fet que la noia hauria de recórrer un trajecte molt llarg a altes hores de la nit i que per a això també podia pernoctar al barri dels esclaus dels Hollister.

—Però allà no coneix ningú —va objectar en Doug—. I encara estaria més en perill, sola entre els negres del camp desconeguts, que camí de casa seva quan tots estiguin adormits. Si bé també cabria la possibilitat de plantejar-se com és que ha de treballar per a vostè fins a mitjanit. Deixi que la noia acabi les seves tasques quan es pongui el sol, així arribarà aquí amb l’última llum del dia i tothom estarà content.

Lady Hollister ho va acceptar de mala gana, si bé l’Alima arribava gairebé sempre tard, malgrat tot, a Cascarilla Gardens. La seva aparició robava hores de descans a Maalik i Jadiya, els quals, naturalment, volien parlar i menjar alguna cosa amb ella. En Doug no ho aprovava, però ho va tolerar per no alterar les bones relacions amb els Hollister. Fins que un dia l’Alima va arribar molt abans de l’habitual: la catàstrofe havia succeït.

En Doug es trobava a la sala de cavallers amb el batí posat, llegint un llibre, quan es van sentir uns cops tan forts a la porta d’entrada que van ressonar a totes les habitacions.

Un criat domèstic que havia atès la trucada discutia excitat amb diversos homes. En Doug va reconèixer la veu del seu vigilant. Es va posar dret, resignat, per veure què succeïa, però el criat ja havia deixat passar els homes que acabaven d’arribar. Quan en Doug es va reunir amb ells en la seva àmplia sala de recepcions, va veure en McCloud, Kwadwo i Maalik. Era evident que tots tres estaven molt inquiets. L’esclau del camp es va llançar als peus d’en Doug.

—Bona noia. Ella bona noia. No matar, no voler, no…

L’home gemegava i semblava que volia aferrar-se als turmells d’en Doug. Kwadwo li ho va impedir.

—Deixa-ho estar, Maalik, aquí això no es fa.

En McCloud semblava molt afectat per l’estat de consternació del treballador.

—Ella bona. No penjar. Ella…

—Pot algú explicar-me què ha passat? —va preguntar en Doug—. Aixeca’t, Maalik, i explica-m’ho bé o deixa que un dels altres m’ho digui. Senyor Ian…

—Jo tampoc no ho he entès del tot, senyor Fortnam —va respondre el vigilant—. Només he sentit que els altres esclaus deien que l’Alima havia tornat. Al principi he pensat que Lady Hollister l’havia deixat marxar una mica abans. Però llavors ha arribat Maalik… Amb mi ha actuat de la mateixa manera que amb vostè, així que he cridat Kwadwo. Ell ha parlat amb Maalik. Jo, mentrestant, he anat a la seva cabanya a buscar-hi la noia, però ella també es comporta d’aquesta manera tan rara. Quan he entrat, s’ha aclofat en un racó i ha començat a cridar. Que ella no volia i que segur que la penjarien. La mare cridava i es lamentava. En qualsevol cas, l’únic que he tret en clar de tot plegat és que l’Alima s’ha escapat.

—I què? —va preguntar en Doug despreocupat—. Deu ser un malentès. Demà ja ho aclarirem. Comprenc la noia, deu haver comès alguna equivocació i la senyora l’ha amenaçat de pegar-la. És la primera cosa a què recorren els Hollister. I ara, a sobre, s’ha escapat. Però que no es preocupi, pertany aquí per dret. Les autoritats no li faran res, fins i tot si Lady Hollister la denuncia. Pel que fa a penjar-la… —Es va posar a riure.

En McCloud va sacsejar el cap.

—Ho sento, senyor Fortnam, però em sembla que aquest assumpte és molt més seriós. Pel que Kwadwo acaba d’explicar-me, és possible que la noia pugui realment ser condemnada a la forca. En qualsevol cas, això no pot esperar fins demà, per molt que lamenti haver de molestar-lo.

Ian McCloud era a vegades un pèl pensarós, però solia prendre les decisions correctes. En Doug es va armar de paciència.

—Explica’m, doncs, què ha passat, Kwadwo —va animar el vell—. O no, veniu a la meva habitació i seurem tots allà. Us serviré un got de rom també, i a Maalik un d’especialment gran digui el que digui el seu déu. És medicina, aquest home ha de tranquil·litzar-se.

Kwadwo va seure, força impressionat davant els imponents mobles i l’enorme quantitat d’ampolles de l’armari, així com del nombre de catifes que hi havia a la casa. Va agafar dignament el got de rom i en va col·locar un altre a la mà de Maalik, que no cessava de lamentar-se.

—Bé, si ho he entès tot bé, això és el que li ha succeït a la noia aquesta tarda —va començar a explicar el cavallerís i home obeah—. L’Alima estava… Com es diu quan s’allisa la roba amb una peça de ferro…

—Planxar —va intervenir en McCloud.

Kwadwo va assentir.

—La noia estava planxant…

L’Alima estava realitzant les seves tasques al vestidor de la seva senyora, com solia fer sempre. Disposava de menys espai que a Kingston ja que la granja dels Hollister era molt més petita que les mansions senyorials de Cascarilla Gardens o de la plantació dels Keensley. No hi havia habitacions per a visites ni tampoc saló de ball, i Lord i Lady Hollister compartien vestidor. Això no tenia especial importància: a Lady Hollister li agradava dormir fins tard. Quan l’Alima apareixia als matins per portar el te a la seva senyora, pentinar-la, maquillar-la i ajudar-la a vestir-se, el senyor ja feia estona que estava a la destil·leria i s’ocupava del seu famós rom.

L’Alima no va sospitar res dolent quan Lord Hollister va aparèixer de manera inesperada. Va abaixar púdicament la vista, com sempre feia en trobar-se amb el backra i va mussitar una salutació cortesa. Una cosa estranya va notar, tanmateix, quan el senyor no es va dirigir al seu dormitori, sinó que es va quedar parat mirant-la. El vestidor, que també feia d’habitació de la planxa, no convidava realment a demorar-s’hi. L’Alima escalfava el ferro de planxar omplint-lo amb brases de carbó que havia portat en un cubell de la cuina. Les brases cremaven sense flama sota la finestra que la donzella tenia davant i propagaven, igual que la planxa, una intensa calor en un dia que ja era força xafogós. Malgrat que l’Alima estava acostumada a aquelles temperatures, tenia el front perlat de suor.

—Ets una noia molt maca —va dir Lord Hollister.

L’Alima es va ruboritzar. No sabia com reaccionar.

—Crec que t’agradaria tenir un vestit nou.

L’Alima es va sorprendre. Per què volia regalar-li el senyor un vestit nou? Però, justament, era Nadal. A Cascarilla Gardens sempre s’obsequiava els esclaus amb vestits nous. Farien regals, els Hollister, més tard?

—Contesta, Xocolata. —La veu del senyor ressonava en un to urgent i en certa manera sufocat—. Així hauries de dir-te. Xocolata. Ets tan negra… No havia tingut mai una minyona tan negra com tu.

L’Alima s’hauria posat a córrer, sobretot, quan Lord Hollister va començar a acostar-s’hi a poc a poc. És clar que era negra, venia de l’Àfrica. Tota la seva tribu era negra. Els criats domèstics dels Hollister eren tots d’un marró clar. Però quina importància tenia això?

—Què hi dius, Xocolata?

—A mi agradar vestits bonics —va respondre l’Alima cedint.

L’home va somriure, burleta.

—A mi també —va observar el senyor amb una veu estranyament rogallosa i ofegada, com si li estigués dient un secret—. Però a vegades… quan fa tanta calor… tenim ganes de despullar-nos.

L’Alima va observar de cua d’ull, horroritzada, que Lord Hollister es treia les mitges de seda i es deixava anar les cintes dels calçons. Estava al vestidor. Tenia dret a fer-ho… però si l’hagués deixat marxar abans…

La donzella es va esforçar per no mirar-lo. Si actuava com si no passés res potser ell es posaria uns altres pantalons i se n’aniria… Va fer mitja volta per girar-se d’esquena i va omplir amb carbons candents la planxa. Ara estava molt calenta i havia de concentrar-se per no cremar la brusa de puntes de la seva senyora… La noia tenia tota la seva atenció posada en la seva tasca i, quan el vell la va agafar per darrere, va tenir un ensurt de mort.

—Vine, Xocolatina, treu-te la roba. Espera, ja t’ajudo jo.

L’home va girar la noia posant-se-la de cara i l’Alima es va quedar mirant terroritzada el ventre nu del senyor. És clar que ja havia vist homes sense roba, a l’Àfrica, i, de reüll, també a Cascarilla Gardens, quan es banyaven. De totes maneres, mai no li havia semblat una cosa tan… agressiva. El sexe dels joves mai no estava enravenat com un pal que semblava que anés a clavar-se-li. I aquesta justament semblava que era la intenció del backra. S’aproximava a l’Alima. Ella el va evitar, espantada.

—No, backra. No vull vestit nou…

L’Alima va continuar retrocedint. Intentava no mirar el sexe del seu agressor. Però ja no hi havia cap altra possibilitat d’escapar que, potser, ficar-se a l’habitació de la senyora. L’home la va agafar pel braç, l’estirava amb força…

La jove encara sostenia la planxa, ben allunyada per no cremar-se la faldilla. Però ara… El ferro era l’única arma de què disposava. Fora de si de por, la noia es va defensar. El ferro candent i pesat va anar a parar a Lord Hollister entre les cames, just allí on es dreçava el pal. L’Alima va continuar subjectant la planxa un o dos segons fins que els crits de l’home la van tornar a la realitat. En Hollister es va desplomar davant d’ella xisclant de dolor i l’Alima va deixar caure la planxa. Aquesta, naturalment, es va obrir i els carbons van caure sobre l’agressor, que encara va cridar més. L’Alima va sortir fugint i va ensopegar a la porta amb la seva senyora, que també es va posar a xisclar en veure el backra al terra. Mentrestant, la camisa de Lord Hollister s’havia encès. L’Alima va lliscar corrent al costat de la senyora. I després la noia ja no sap què més va passar. Va continuar corrent, primer escales avall, després fora de la casa i cap a Cascarilla Gardens. L’únic que ressonava a les seves orelles eren els crits de la seva senyora.

«Et penjaran per això!».

—Que li ha planxat les parts íntimes? —va preguntar en Doug, fent uns ulls com unes taronges.

Malgrat la gravetat de la situació, va haver de reprimir un somriure. En el fons, li havia donat el que es mereixia a aquell vell fastigós.

—Això és el que he entès del que ha explicat el pare —va respondre Kwadwo.

Va assenyalar Maalik, que estava aclofat al seu costat. Kwadwo semblava molt preocupat.

—I la noia ha explicat també alguna cosa similar —va intervenir en McCloud—. Al principi no ho havia entès bé, però ara…

En Doug es va gratar el front.

—No pinta bé per a ella —va xiuxiuejar i es va dirigir a Maalik, que després d’haver gaudit d’un gran got de rom veia el futur amb més esperança. Una esperança que el seu senyor anava a enterbolir-li en aquell moment—. Ho sento, Maalik, però si l’Alima realment ha ferit aquest home de gravetat, si realment mor, no podré protegir-la.

Maalik va deixar anar un gemec esfereïdor.

En Doug va sospirar.

—És de la meva propietat, puc defensar-la de càstigs arbitraris, però en cas d’assassinat la llei actua tant si un és esclau com si és un home lliure.

—Ella bona noia… —gemegava Maalik.

—L’únic que ha fet és defensar-se —va assenyalar en McCloud.

En Doug va fer una ganyota.

—Primer de tot l’han de creure. Encara més, hauria de demostrar que ell volia agredir-la. I, fins i tot en aquest cas, no cal que us recordi el valor que té aquí l’honor d’una negra!

En McCloud va deixar caure el cap. Kwadwo intentava explicar alguna cosa a Maalik en un anglès bàsic totalment incomprensible.

En Doug es va posar dret.

—Sigui com sigui, hem de controlar la situació. Demà aniré a casa dels Hollister per esbrinar què passa. Potser no és tan greu. I si ho és… la nena ha d’empaquetar les seves coses i… Kwadwo, li expliques com fer la volta a Kingston i arribar a les muntanyes.

—Pretén…? Ha de…? Vol deixar-la en llibertat?

Ian McCloud mirava atònit en Doug, i Kwadwo també.

En Doug va fer un gest d’impotència.

—Si la pengen, la perdré igualment —va respondre, pragmàtic—. I, a més, tindré mala consciència. Al capdavall jo en tinc la culpa, no hauria d’haver-la enviat mai a aquella casa.

—Però si això crea precedent…

Ian McCloud no era intransigent, però permetre que els esclaus s’escapessin…; és més, animar-los a fugir…

—No marxarà —va objectar Kwadwo—. Pensi-ho bé, backra, una noia tan jove, totalment sola a les Blue Mountains…

En Doug va posar els ulls en blanc.

—Máanu també…

—Però l’Alima no és Máanu. —Kwadwo va sacsejar el cap—. L’Alima sempre ha estat protegida, sempre amb la seva família… i, a més, amb aquell déu tan estrany que tenen… —Pel que feia a l’islam, el reverend i l’home obeah coincidien vagament—. Si ni tan sols podia assistir a les cerimònies obeah. No és capaç de mirar un home. Què vol que faci, a les muntanyes… enmig dels guerrers dels cimarrons?

En Doug va sospirar. Que potser no havia sospitat que l’acord amb els Hollister podia sortir-li car?

—D’acord, Kwadwo. Explica el trajecte a Maalik. Que se’n vagin tots junts, la família sencera. Però només si no queda més remei. —Es va aixecar.

Ian McCloud no sortia del seu astorament. Kwadwo contemplava el seu senyor amb renovat respecte, gairebé amb veneració.

—Què fem si aquesta nit passa alguna cosa més? —va aconseguir preguntar en McCloud—. Si algú del govern…

En Doug va fer un gest de rebuig.

—Em sembla poc probable. Lady Hollister tindrà altres coses al cap abans que anar a denunciar la noia, i el seu marit, encara més. Fins demà, com a molt d’hora, els casaques vermelles no vindran per aquí. Però, en cas que algú es deixés caure, la nena no ha passat mai per aquí. Direm que potser està amagada, però que aquí no l’hem vist. No posi aquesta cara d’ensurt, McCloud! Ens creuran, tinc fama d’home honest. Si el governador dubta d’això, ja registrarà el barri dels esclaus més tard…

Més tard, l’Alima i la seva família ja serien ben lluny. Esclaus per valor de més de cinc-centes lliures. En realitat, en Doug no sentia cap llàstima per Lord Hollister.

Com era de preveure, fins al matí següent no va passar res, però Kwadwo ja tenia ensellat Amigo quan en Doug va aparèixer a primera hora a l’estable. Se’l veia molt preocupat. L’Alima i Jadiya s’havien passat tota la nit plorant… Les dones no volien anar-se’n a les muntanyes i Maalik, en el fons, tampoc… En Doug es va posar les mans al cap. Una altra experiència més que li hauria agradat compartir amb la Nora. «Llavors potser es quedarien de manera voluntària…». Quan ell havia esmentat aquesta possibilitat, la Nora ho havia dubtat.

Mentre feia a cavall els tres quilòmetres i escaig que separaven casa seva de la dels Hollister, en Doug es torturava fent-se a si mateix retrets. Hauria d’haver-ho sabut. No hauria d’haver enviat cap noia a aquella casa, en especial a cap tan summament tímida ni virtuosa com l’Alima. Una jove més atrevida hauria estat capaç d’evitar el lord o fins i tot d’entregar-s’hi voluntàriament. Al capdavall havia volgut recompensar la noia pel favor i un vestit nou era un generós regal per a una jove esclava. En aquest cas, en Doug hauria d’enfrontar-se ara, en el millor dels casos, amb un petit bastard a les seves propietats que mostraria els trets del seu veí.

Quan va detenir el cavall davant la granja dels Hollister, ja esperava allí el carruatge del metge de Kingston. No era bon senyal, sobretot tenint en compte que el doctor Walton no era la glòria del seu gremi. Al metge li encantava el rom i a la tarda a penes es podia parlar amb ell. Tampoc a aquelles hores semblava fer-li cap bé al ferit. Els crits de dolor d’en Hollister ressonaven per tota la casa.

Un criat va obrir acoquinat la porta quan en Doug va trucar. Just darrere seu va aparèixer Lady Hollister.

—Senyor Fortnam! Com s’atreveix! —va deixar anar com una fúria. Semblava pàl·lida malgrat que no s’havia maquillat. Els cabells li queien despentinats i era evident que havia passat la nit en blanc—. Quins monstre ens ha enviat aquí! La noia… anirà a la forca, l’hi asseguro. Encara que es mereix alguna cosa pitjor. Si depengués de mi, la cremaria a la foguera! El que li ha fet al meu marit… Escolti, tota la nit ha estat així, queixant-se de dolor. Pateix uns dolors terribles. Està… —Va esclafir en uns dramàtics sanglots.

—Li vaig dir que havia de cuidar la noia. —En Doug estava decidit a defensar la seva esclava—. És molt tímida i el seu marit l’ha espantat.

—Tímida? No em faci riure! Segur que va tractar de seduirlo! Ell mai…

En Doug va tornar a preguntar-se si Lady Hollister havia vist mai realment la cara que feien els seus criats…

—Diu que és ella qui l’ha provocat. I després… Ai, pobre marit meu, el meu pobre Ronald…! —Més sanglots.

El jove hisendat no sabia què dir. Sobretot, li interessava saber quin era l’estat d’en Hollister. La seva veu, almenys, ressonava amb força. Tanmateix, segurament no seria bona idea anar-lo a veure. Mentre encara estava allí, indecís, esperant alguna reacció més de la senyora de la casa, el metge va baixar les escales. També ell estava bastant pàl·lid, malgrat que havia tret la petaca i havia fet un parell de tragos.

—Com està el pacient, doctor? —va preguntar en Doug—. M’han arribat notícies i, naturalment, aquest assumpte em resulta molt lamentable…

El doctor Walton va assentir amb gravetat.

—Una història horripilant —va respondre—. Si sobreviu, Lord Hollister no tornarà a ser… mai més… el que va ser.

Lady Hollister va gemegar.

—Corre perill de mort? —es va interessar en Doug, preocupat.

El metge va fer una ganyota d’ignorància.

—Amb una cremada tan important… i, a més, en aquest tipus de… mmm… parts sensibles del cos… podem esperar-ho tot, senyor Fortnam. Li acabo d’aplicar unes compreses de farina i oli… Ja veurem com evoluciona. Em sap greu comunicar-li que és molt greu, Mylady. Han… han… trobat ja la puta negra?

En Doug es va mossegar els llavis.

—La noia… —es disposava a dir.

—El governador serà informat avui mateix! —va balbucejar la senyora Hollister—. Si bé el senyor Fortnam no es mostra gaire disposat a ajudar-nos. O és que ja ha atrapat la noia, Fortnam?

En Doug va fer que no amb el cap.

—Fins a aquest matí el cavallerís no m’ha explicat el que ha succeït —va afirmar—. Ja sap, el tam-tam de la selva… Els negres s’assabenten de tot abans que nosaltres. Però la noia no ha aparegut. Els pares estaven preocupats. Per això s’han dirigit a…

—Els casaques vermelles ja la trobaran —va intervenir, assossegador, el doctor Walton, girant-se cap a la senyora de la casa—. I li donaran el càstig que li correspon. Per això crec que toquen setanta fuetades, si no vaig errat. No sobreviurà …

El benèvol metge va agafar el seu tricorni, se’l va posar sota el braç i va saludar Lady Hollister i en Doug amb una inclinació del cap.

—Tornaré demà. Al seu marit… doni-li rom i làudan, això mitigarà els dolors.

El doctor Walton va abandonar la casa; en Doug el va seguir. Però aquell dia, la senyora, que tenia ganes de baralla, encara no havia acabat amb ell.

—Per descomptat, haurà de lliurar l’esclava, si és que es refugia a la seva plantació —va dir amb severitat Lady Hollister, abans de deixar-lo sortir.

El jove va assentir.

—Per descomptat —va respondre cerimoniosament.

En Doug va posar al galop l’Amigo i es va dirigir al més de pressa possible a Cascarilla Gardens. Kwadwo havia d’enganxar els cavalls al carro per anar a Kingston: sota els tendals del vehicle hi hauria un amagatall per a tres persones. La família de l’Alima havia de fugir com abans millor.