1

Doug Fortnam feia gairebé dues setmanes que cavalcava per les Blue Mountains i ja n’estava fart. I, no obstant això, hauria pogut gaudir realment de la incursió a l’interior de l’illa. Ja de nen havia somiat explorar la cadena muntanyosa sobre la qual gairebé cada matí hi havia una boira blava que s’aclaria al llarg del dia. El captivaven la vegetació canviant, els rius i els rierols que transcorrien per la superfície i per sota terra, els congostos i les serralades, les coves i les cascades, i sovint lamentava no saber dibuixar. La Nora s’hauria alegrat de veure plasmades en un paper les flors silvestres i les exuberants plantes de la jungla i les més baixes, dures i robustes, com les falgueres i les molses, que creixien més amunt. Evocava l’expressió greu de la noia mentre estudiava els llibres sobre la flora de l’illa i el seu somriure resplendent quan havia trobat una planta i podia identificar-la. També gaudia imaginant-se que feien plegats aquella excursió a cavall, amb bon temps, s’afigurava, quan el sol queia i s’escolava a través del sostre de fulles, omplint el camí d’ombres.

L’estranya «expedició de càstig», en la qual participava de mal grat, es duia a terme, en canvi, en plena estació de pluges. En Doug no havia aconseguit que els hisendats la posterguessin un o dos mesos. Tanmateix, era ben bé igual explorar la zona en aquell moment o una mica més endavant. Almenys quant a la finalitat de l’operació. Si el jove hagués pensat que s’acabaria trobant amb l’enemic, encara que fos la més remota de les possibilitats, s’hauria preocupat més. El subsòl fangós, sobre el qual els cavalls a vegades havien d’avançar temptejant el camí, dificultava la cavalcada i impossibilitava totalment un atac o una fugida veloç. A més, la pluja, gairebé contínua i fina, entorpia la visibilitat, que ja era prou dolenta. Però probablement cap dels homes que s’havien encapritxat d’emprendre aquella sortida a cavall no havia estat mai a l’interior del país i tots confiaven de manera forassenyada en el temps estable de Kingston i en la brisa marina que poques vegades deixava que persistís la pluja, fins i tot en l’estació humida.

A les Blue Mountains —sobretot en la zona oriental— plovia gairebé cada dia, fins i tot en els mesos de l’estació seca. La zona agraïa a aquell generós reg la paradisíaca varietat de la seva flora. Però això volia dir per als genets que la humitat era constant. Fins i tot quan no plovia, de les fulles amples i carnoses dels arbres, l’aigua gotejava sobre els seus caps. L’Amigo, el semental espanyol d’en Doug, semblava que s’ho prenia més malament que els altres cavalls. Avançava amb desgana i intentant contínuament posar el cap entre les potes davanteres perquè se li escorregués l’aigua del serrell. El seu genet el comprenia bé, també el seu barret de feltre estava xop i des de les ales li lliscava l’aigua per damunt la cara. A més, l’Amigo també havia de suportar la pluja durant la nit, ja que els cavalls es deixaven lligats a la intempèrie. En Doug i els altres homes disposaven almenys de tendes, però aquestes tampoc no s’assecaven després de les tempestes nocturnes i abans de plegar les lones. Així, doncs, la segona nit ja estaven humides i a la tercera van començar a florir-se. Igual que les mantes, igual que les provisions.

Únicament les abundants ampolles de rom es mantenien impermeables sota l’aigua i permetien que els homes conservessin l’escalfor dels seus cossos. Els membres de l’expedició celebraven l’aventura bevent cada nit i en Doug era l’únic que es mantenia més o menys sobri. No esperava que els ataquessin els cimarrons, però si els senyors de les muntanyes decidissin aniquilar els seus enemics a la nit, volia posar un preu al més alt possible al seu cap. En un cas així, les possibilitats de sobreviure eren nul·les. Qui cavalcava per allí, ho feia amb el consentiment, o si més no la tolerància, dels cimarrons, fos el que fos el que els altres homes s’imaginessin.

De qualsevol manera, aquella expedició contradeia tot el que en Doug havia sentit parlar sobre estratègia, que no era poc. Durant un breu període havia pensat a canviar els odiats estudis de dret per la carrera militar, però després havia fet marxa enrere. Al capdavall, ell tornava a Jamaica i no a cap altra zona en la qual Anglaterra estigués en guerra en aquells moments. Per jutjar la seva aventura actual, no calia haver llegit L’art de la guerra. El que estaven fent en aquell moment no era res més que donar cops de cec, una estratègia ideada per un parell de vells embriacs que enviaven d’excursió un parell de joves aventurers. Els genets que acompanyaven en Doug en aquella exploració eren la majoria cuidadors de les plantacions que declaraven a plens pulmons no tenir cap por dels negres. Semblava que consideraven aquella situació com una mena de vacances i es desplaçaven per la jungla dient tantes fanfarronades i fent tant soroll que qualsevol cimarró proveït de dos dits de front tindria temps de fugir o de carregar les seves armes molt abans que els blancs apareguessin en el seu camí. Els fusells dels perseguidors estaven ben desats, és clar, dins les alforges. De cap de les maneres haurien aconseguit reaccionar a temps i de manera més o menys ordenada a una emboscada.

En Doug esperava acabar ben aviat la seva comesa. No tan sols perquè en dues setmanes no havien vist ni un sol negre, sinó sobretot perquè les provisions de rom se’ls estaven esgotant.

—Haurem de repetir-ho una altra vegada —va dir un vigilant de la plantació dels Hollister, com si haguessin sortit a pescar—. Però llavors ens endurem algú que ja hagi estat per aquí.

En Doug va posar els ulls en blanc. Al principi havia suggerit reclutar un guia. Hi havia blancs que comerciaven amb els cimarrons, la majoria petits estafadors, que cada dues setmanes pujaven a les muntanyes amb un mul carregat fins a dalt de tot, i amb l’esperança de guanyar tots els diners que fos possible a canvi d’un parell d’eines d’escàs valor. També a la presó de Kingston hi havia sempre negres «lliures», en general perquè els havien enxampat mentre robaven. El governador solia penjar-los, però en Doug estava segur que estarien encantats de salvar la seva vida guiant per les muntanyes els blancs. Tot i així, no havia proposat això últim. El perill que els conduïssin a una emboscada era massa gran. Malgrat tot, els hisendats sostenien l’opinió que Nanny Town, com els cimarrons anomenaven la població de muntanya en la qual s’atrinxeraven, es trobava darrere la següent bifurcació del camí i que fins i tot hi havia senyals indicadors.

—Per cert, algun de nosaltres sap com ens ho farem per sortir d’aquí? —va preguntar el vigilant en to burleta, mentre destapava l’última ampolla d’aiguardent de canya de sucre.

En Doug es va posar les mans al front i, acte seguit, va treure la seva brúixola. Realment, aquella gent havia sortit alguna vegada de les seves plantacions i abans dels seus pobles escocesos?

En aquest cas n’hi hauria hagut prou de deixar solts els cavalls. Almenys l’Amigo tenia clar com tornar al seu estable de Cascarilla Gardens, i també els altres cavalls van avançar més de pressa després que el grup iniciés el retorn. En a penes tres dies van arribar a Kingston, on els homes es van deixar victorejar com si fossin herois.

—Matar, no n’hem matat cap, però els hem ficat la por al cos! —vociferava el vigilant dels Hollister—. D’ara endavant cap cimarró no es deixarà veure per aquí.

Però tampoc no havia succeït això abans: els cimarrons assaltaven granges allunyades, les que hi havia als peus de les muntanyes; si bé a ningú no li preocupava. Així i tot, en Doug va trobar almenys un cert reconeixement a Kingston. En una de les «celebracions de la victòria» que tan ràpidament s’organitzaven va conèixer un parell de comerciants d’articles d’importació i exportació, i, mentre els altres membres de l’expedició bevien sense parar, va parlar amb ells com un autèntic entès en dret mercantil. Convençuts que el jove tenia prou coneixements, els comerciants no li van exigir el diploma abans de demanar-li que s’encarregués de revisar contractes ja realitzats o en redactés altres de nous. Després que ajudés un dels homes en les negociacions amb Anglaterra i assenyalés uns quants buits legals que facilitaven la introducció dels seus productes a la metròpolis, el nom d’en Doug era en boca de tothom. En el futur no hauria de passar-se el dia voltant sense fer res per la plantació del seu pare, sinó que aniria gairebé cada dia a Kingston i guanyaria el seu propi sou.

Així, doncs, el noi va tornar gairebé content a casa.

La Nora va despertar l’endemà de la cerimònia obeah amb un terrible mal de cap. Mai no havia begut tant com aquella nit, no havia pres mai begudes més fortes que el vi o una copa de ponx de rom. L’experiència amb Akwasi gairebé perdia importància davant els cops de martell que sentia dins el crani, estat que no va millorar amb el fet que Máanu no es presentés per ajudar-la. A instàncies d’Adwea, la petita Mansah li va portar les seves sals d’olor i li va posar un drap humit sobre el front.

—Demà Máanu una altra vegada aquí —va prometre la nena.

La Nora no hi va donar gaires voltes. Va suposar que aquell matí Máanu estaria igual que ella, fet que no la disculpava de l’abandonament de les seves obligacions, però almenys ho explicava. Del que sí que es va sorprendre la Nora, quan Máanu va aparèixer l’endemà a treballar, va ser que es comportés de manera tan esquerpa i parca en paraules com el seu primer dia a la plantació. En realitat, era pitjor, perquè llavors Máanu s’havia limitat a mostrar-se indiferent. Aquell dia semblava estar realment enfadada amb la Nora.

—Em vas veure a la cerimònia obeah? —li va preguntar la Nora, intentant descobrir les raons del seu comportament—. No et va semblar bé? Creus que els blancs no hi hauríem d’assistir?

—Missis fa el que Missis vol —va contestar amb insolència Máanu.

Va sortir de l’habitació, suposadament per fer o recollir alguna cosa. És clar que la Nora podria haver-la forçat que justifiqués la seva conducta, però no volia ofendre-la. Esperava que en algun moment Máanu tornaria a sortir de la seva reserva. Potser el fet que la Nora hagués participat a la reunió havia ferit els seus sentiments religiosos. La donzella havia estat asseguda a primera fila, probablement formava part dels seguidors més íntims de Kwadwo. A la Nora li hauria agradat saber com era que sabia que ella havia estat a la cerimònia. Hauria d’haver obligat Adwea a mantenir el secret.

Pel que feia a Akwasi, el jove treballador del camp, va seguir les indicacions de la Nora i ja no va tornar a acostar-s’hi més. Durant els primers dies, també la Nora s’apartava del seu camí, però després va comprovar que no era necessari. Akwasi l’evitava.

Dos dies després de l’incident del paller, la Nora va constatar, alleujada, que tenia el període. No volia ni pensar en el que hauria succeït si s’hagués quedat embarassada. Hauria sabut, tanmateix, a quina baarm madda dirigir-se en cas d’embaràs. La curandera i llevadora pertanyia a la plantació dels Keensley i es deia que també «tractava» dones blanques de Kingston. A més no havia mort cap esclava que hagués acudit a ella. Era, amb tota certesa, la millor de la regió. Però la Nora també s’hauria mort de vergonya si hagués hagut d’admetre a la vella esclava que estava esperant un mestís o que no volia el fill del seu marit…? A la Nora li hauria resultat igual de desagradable qualsevol de les dues opcions. Ara, de totes maneres, podia oblidar-se tranquil·lament del succés amb Akwasi i es veia capaç d’aconseguir-ho.

Fins que Doug Fortnam va tornar a la plantació.

—Bé. Com li van les coses a la meva meravellosa madrastra?

Quan va entrar a casa del seu pare abans de sopar i es va trobar amb la Nora al rebedor, en Doug volia donar-li un petó cordial a la galta. Suposava que també el seu pare baixaria per les escales en qualsevol moment, així que la seva salutació va ser irreprotxable: ningú no hauria pensat mai que hagués succeït alguna cosa entre tots dos. Malgrat això, la Nora es va apartar. En Doug la va mirar desconcertat, però llavors va aparèixer l’Elias i va haver de reprimir qualsevol pregunta.

—Què, heu buidat el cau dels negres?

La Nora va sospirar. La primera pregunta de l’Elias no prometia res de nou i el sopar va transcórrer com era d’esperar. En Doug no tenia res a comunicar sobre els cimarrons, però l’Elias tampoc no permetia que li expliqués a la Nora l’aventura de l’exploració amb les seves acolorides descripcions. Tan bon punt el fill començava a parlar d’ocells, falgueres i papallones, el pare l’interrompia.

—De què anava això, noi? Una excursió amb la capseta d’herborista? Havies de lliurar-nos dels cimarrons, no fer un ramet de flors! —Es va burlar de les descripcions d’en Doug sobre la vida al campament amb la pluja—. Què passa, noi, et fa por la pluja? Així passa a la guerra, Douglas, el vent et brunzeig a les orelles i les onades arriben a la coberta del vaixell. Però allí ningú no es queixa, sinó que empunya l’espasa!

—No podia combatre amb el temps —va observar en Doug—. Ho hauria fet gustós si hagués aconseguit trobar almenys el duppy responsable. —Es va quedar atònit en adonar-se que la Nora s’estremia amb la simple al·lusió a l’esperit. Hauria ferit algun tipus de sentiment religiós amb les seves paraules?—. Però es deixava veure tan poc com els cimarrons de Sobrevent. Ho sento, pare, però si vols obtenir resultats has d’enviar una altra gent diferent d’aquell parell de taujans que creuen que sotmetre’s davant la seva sola presència és propi de la naturalesa dels negres. Aquella gent hauria caigut del cavall de l’ensurt si s’hagués plantat davant seu un sol negre amb un fusell. Sé que em repeteixo, però, per treure del seu cau Cudjoe o buidar Nanny Town, necessitaries mig exèrcit o, millor encara, un de sencer. Ben ensinistrat, preparat per a tot i armat fins a les dents. A més d’un parell de confidents que ens indiquessin on dimonis són els poblats. Pel que fa a l’expedició de càstig, podem donar gràcies a Déu que allà dalt no hàgim vist més que un parell de floretes i ocellets.

En Doug es va aixecar i es va retirar a la seva habitació. Amb la Nora ja hi parlaria més tard.

Tot provocant decepció en el jove, la seva primera impressió no l’havia enganyat. La Nora es comportava amb ell de manera clarament més reservada que abans de l’expedició; pel que semblava, s’havia pres malament que la besés.

En Doug es va maleir per la seva precipitació. Hauria d’haver-se pres més temps abans de fer-li conèixer el que sentia per ella. Ara havia de tornar a començar des del principi i tenia menys temps per a ella que abans, ja que gairebé cada dia havia d’anar a Kingston. Tot i així, seguia ocupant-se de la jove, li descrivia detalladament les plantes i els animals de les muntanyes i sempre la convidava que l’acompanyés a Kingston. En algun moment, la Nora ho va acceptar farta de tanta soledat, però es va mantenir alerta. No havia de cedir als seus estranys sentiments cap a en Doug; hauria estat molt improcedent sentir pel fill del seu marit… No, no volia ni pensar en la paraula «amor»!

A això s’afegia el fet que l’actitud de Máanu tampoc no variés amb el temps. S’havia disgustat per alguna cosa que havia fet la Nora. Complia amb les seves tasques, però no parlava de res personal amb la seva senyora. Això enfosquia totes les activitats de la Nora. Era esgotador visitar i atendre els malalts al matí amb Máanu sempre callada al seu costat i arrossegant-se darrere d’ella com un gos bastonejat quan anaven camí de les cabanyes. La noia tampoc no feia res per pròpia iniciativa i la Nora havia d’ordenar-li totes les seves tasques. Aquella mala relació la treia de polleguera.

—Per què no la fas fora, simplement? —va preguntar en Doug quan ella se’n va queixar mitjançant una al·lusió—. Pots agafar una altra donzella… A qui li importa?

La Nora el va fulminar amb la mirada.

—Igual com tu vas fer fora Akwasi?

—Això va ser diferent —va respondre el jove, abatut, però després va callar.

La Nora s’hauria clavat una bufetada. Ara també s’enterboliria l’atmosfera entre ella i el fill de l’Elias.

Tots els mesos d’estiu d’aquell any va regnar el mal ambient entre la Nora, Máanu i Akwasi, però també entre en Doug i l’Elias. Una cosa, això últim, que la Nora no entenia, ja que en Doug feia justament allò que el seu pare volia que fes quan l’havia enviat a estudiar. A Kingston es va guanyar aviat una bona reputació com a advocat: ningú no li demanava el títol. Però succeïa el que havia descobert la primera nit: Elias Fortnam mai no havia planejat que el seu fill tornés a Jamaica, si més no mentre ell visqués. Potser nodria l’esperança de tenir un altre hereu amb la Nora. Al vell Fortnam li semblava inconcebible un comandament conjunt de la plantació.

—En un vaixell, no hi pot haver més d’un capità! —va contestar lacònicament quan la Nora li va parlar sobre això—. I en Doug no té fusta per dirigir una plantació, és massa tou. És amic dels negres. Hauria d’haver-me buscat una altra esposa, va ser un error deixar que es criés a la cuina.

La Nora no va fer comentaris respecte al fet que era evident que per a l’Elias una dona no era més que un mitjà per assolir un objectiu. Al capdavall, ja ho sabia quan es va casar i estava contenta que fes mesos que no la tocava. De totes maneres, a vegades es demanava si tindria alguna cosa a veure amb la seva figura. La Nora no estava tan prima com als dinou anys. S’havia fet més dona i més forta. Les passejades periòdiques fins a les cabanyes, la platja i els bassals on es banyava a la jungla l’enfortien, nedava i muntava a cavall. Tanmateix, a ella li agradava estar així, estava contenta amb el seu cos ferm i flexible. Ara l’Elias semblava encasellar-la en la categoria de «vaques grasses», com anomenava les dones dels hisendats quan no estava gaire sobri. Però la Nora tampoc no creia que tingués una amant entre les dones negres. Havia arribat a pensar que el seu marit anava a un bordell de Kingston quan havia de satisfer les seves necessitats sexuals.

En Doug, en canvi, se la menjava amb la mirada cada vegada que passejaven junts a peu o a cavall. No van trigar a aproximar-se de nou, almenys en les seves converses. Tots dos necessitaven algú amb qui desfogar-se.

Les baralles entre en Doug i l’Elias es concentraven en aquells mesos en un tema que en Doug havia exposat un dia, després de tornar de Kingston.

—Has de parlar amb en Hollister —va assenyalar el jove quan van servir el primer plat—. Ignoro per què ell mateix no ho sap, però tampoc no destaca per la seva intel·ligència. En qualsevol cas, està desmuntant la jungla per establir-hi camps de canya de sucre. Entre la seva plantació i el mar. Això no està bé.

L’Elias va esbufegar.

—Ell sabrà el que es fa. I jo ho entenc, la seva propietat no s’estén cap a l’interior i vol créixer. A tots ens passa el mateix.

Els preus del sucre es mantenien a unes altures vertiginoses i, a més, augmentava la demanda. El te havia emprès per fi la seva marxa triomfal i en cap servei de te faltava una sucrera. Des que s’havien obert recentment les botigues i els salons de te a Anglaterra i s’havien convertit en punts de trobada habituals de les dones —els anteriors coffee shop seguien estant reservats per als homes—, la nova beguda s’havia guanyat també les capes mitjanes i més pobres de la societat. Això sí, ningú no se’l bevia sense endolcir-lo una mica: els barons del sucre triomfaven arreu.

—Però és inútil tan a prop del mar —va objectar en Doug—. Quan vingui el pròxim huracà, ho arrasarà tot.

—Cal comptar-hi, amb això? —va preguntar la Nora—. Des que sóc aquí encara no hem patit cap cicló.

—Ja pots estar contenta… —va rondinar l’Elias.

En Doug, en canvi, semblava preocupat.

—Precisament —va advertir—. Fa massa que les coses van bé. Abans o després el vent escombrarà el que ens envolta. En qualsevol cas, segur que succeirà en els pròxims vint anys. I suposo que durant aquest temps Lord Hollister voldrà conrear.

La canya de sucre era extremament longeva. Encara que s’havia d’esperar fins a dos anys per fer la primera collita, després era segur que es treia profit de les canyes durant dues dècades.

L’Elias va somriure, irònic.

—Voldrà i podrà. El vell Hollister no és idiota. Desviarà l’aigua.

En Doug va arrufar el nas.

—Cap a on? —va preguntar.

L’Elias va fer un gest d’indiferència.

—Jo què sé. Però sigui com sigui construiran dics i canals. Per a això ha fet venir un expert d’Anglaterra. No passa res, noi, no t’hi fiquis. Sap més de plantacions que tu.

En Doug no va afegir res més, però l’endemà es va prendre temps per inspeccionar a fons la nova plantació dels Hollister. A la nit va aparèixer molt més inquiet que el dia anterior al sopar en comú.

—Pare, no podem tolerar el que en Hollister té pensat fer. Està fent passar l’aigua per les nostres terres!

L’Elias va fer un trago de vi.

—I? És la jungla. Si en algun moment arrosseguen algun arbre, podrem resistir-ho. Sempre és important estar bé amb els veïns.

En Doug es va gratar les temples.

—No és només la jungla! —va persistir—. Allí hi ha les cabanyes dels nostres esclaus. Quan l’aigua hi passi, s’inundaran.

L’Elias no va perdre la calma.

—Sempre s’inunden. No ens ve de nou.

—Però aquesta vegada l’aigua pujarà més! —va insistir en Doug, desesperat, mirant de provocar-li alguna reacció—. Pot arrossegar les cabanyes, són…

—Tampoc no ens ve de nou —va respondre l’Elias—. Ja ens ha passat dues o tres vegades. Després es tornen a construir. A qui li preocupa això?

La Nora volia replicar que als esclaus segur que els preocuparia que les seves poques pertinences fossin arrossegades per l’aigua, quedar-se sense refugi fins que les noves cabanyes estiguessin construïdes i més si havien d’ocupar-se d’elles juntament amb l’altra feina al camp. En qualsevol cas no cabia en la seva imaginació que l’Elias donés dies lliures als seus esclaus perquè solucionessin aquest problema si es produïa. En Doug, tanmateix, se li va avançar.

—A tu et preocuparà molt quan la gent s’ofegui —va increpar al seu pare—. Ja saps que de pressa que arriba l’aigua quan plou i el mar s’embraveix. Sempre és difícil escapar-ne a temps!

En Doug recordava una tempesta que els havia sorprès a Akwasi i a ell al camí entre la platja i el barri de les cabanyes. Els nens s’havien adonat de seguida que no podien esquivar-la i s’havien salvat pujant a un arbre a la jungla. Havien estat dues emocionants hores allà, fins que l’aigua havia tornat a baixar. Ells ho havien viscut més com una aventura que com un perill, però Adwea havia pensat que el seu fill adoptiu i el fill del backra s’havien ofegat. Primer havia resat i donat les gràcies a Déu i a tots els esperits i després els havia clavat una pallissa. «És que no podíeu haver arribat a casa a temps, abans que esclatés la tempesta?», els havia cridat.

—I ara imagina-t’ho amb doble quantitat d’aigua i el doble de velocitat. La gent no podrà salvar-se a temps.

L’Elias va sacsejar el cap.

—Tens tot el meu respecte, Doug —va dir llavors amb una veu impregnada de sarcasme—. No tan sols ets un jurisconsult truncat, no, també un estrateg militar i ara un especialista en construccions hidràuliques. Què no t’hauran ensenyat a tu a Anglaterra? I no podies haver-te quedat allí i treure profit sensatament de tot això? Però no, has hagut de venir aquí a sembrar zitzània. No seré jo qui faci trontollar el negoci del vell Hollister perquè un parell de negres es mullin els peus. Però bé, si hi insisteixes, parlaré amb ell. A veure què hi diu.

En Doug no va ser convidat a participar en la conversa dels hisendats. Tanmateix, el constructor de dics i especialista en conducció d’aigües anglès va ser molt persuasiu.

—No hi ha cap perill —va dir l’Elias quan va arribar a casa borratxo del millor rom dels Hollister—. Ja us ho havia dit jo. No pot passar res.

En Doug es va gratar les temples.

—Dono per fet —va dir, igual d’irònic que el seu pare el dia anterior— que el vostre especialista anglès no ha vist mai un huracà. O m’equivoco? Però espero que es quedi aquí fins que es desencadeni el pròxim. Potser n’aprendrà alguna cosa.