7

Les habitacions a través de les quals Máanu conduïa la seva senyora no van sorprendre la Nora. La distribució de l’interior de la casa també es corresponia en certa manera a la d’una residència anglesa: hi havia un gran vestíbul on es connectava un saló de ball, sales més petites i una ampla escalinata que pujava als dormitoris del primer pis. La Nora va trobar el mobiliari carregós i pesat, els fusters de Kingston tampoc no imitaven tan a la perfecció el mobiliari exquisidament concebut i una mica juganer de l’època del rei Sol, cap a la qual encara seguia orientant-se la moda. No adonar-se d’això era característic de l’Elias, no tenia educat el gust per a l’art i la cultura.

Per això la va sorprendre la decoració de les seves habitacions al primer pis, on va penetrar atònita en una espècie de petit Versalles. Hi havia fràgils tauletes amb una pàtina de làmina d’or, un escriptori amb potes elegantment ondulades, escambells encoixinats, cadires entapissades de rosa vell i un llit amb un capçal de medalló i sumptuosos volants. Segur que aquells mobles no havien estat construïts a Kingston, la Nora va pensar que els havien importat de França directament o a través de Londres. Amb un lleuger estremiment va prendre consciència que s’introduïa en les habitacions equipades amb cura de la primera senyora Fortnam, un refugi totalment europeu. La Nora es va preguntar per primera vegada qui devia haver estat aquella dona. El seu gust exquisit responia al d’una dama. La devia haver portat l’Elias també com un trofeu quan es va haver fet ric i havia volgut relacionar-se amb la bona societat?

La mateixa Nora hauria preferit una habitació més senzilla, però en el fons tant li feia. L’important era que tenia el seu propi espai: un petit saló i un dormitori amb vestidor. Estava segura que l’Elias no es quedaria dins el llit decorat amb cortines florejades i puntes més temps del que necessitava per complir els seus deures de marit. La Nora es va preguntar com serien les dependències personals de l’Elias, però tampoc això no li importava especialment. Es va dirigir cap a les finestres i es va oblidar de totes les qüestions relatives al mobiliari. Amb determinació va córrer a un costat les cortines prisades i va gaudir per fi de la tan anhelada vista sobre la platja i el mar. Si bé entre la casa i la costa encara s’estenien jardins i un bosc, des del primer pis de l’edifici la mirada es perdia en la llunyania i s’albirava una cinta de sorra i, darrere, la superfície infinita de l’oceà.

—Que bonic! —va exclamar la Nora gairebé amb devoció—. Quina meravella!

—Sí, Missis. —Máanu no semblava tan eufòrica, però per a ella no era cap novetat—. Poder fer alguna cosa per vostè? Canviar roba, pentinar cabells? Abans fer-ho per a visites. La donzella de Lady Hollister ensenyar-me.

La Nora va seure a desgrat seu en la fràgil cadira del tocador que Máanu li assenyalava. En realitat hauria preferit sortir a passejar per la casa i el jardí, però d’una dama s’esperava que es refés després d’un llarg viatge. Sortiria a explorar a la tarda, una vegada inspeccionats la cuina i el soterrani, si és que havia de fer-ho. Això era el que esperaria una servitud anglesa d’una nova senyora. Després ja va veure quin rumb prenien les coses.

—Deixa’m els cabells solts, Máanu, i raspalla’ls. Després ja veurem si trobem a la maleta alguna bata que no estigui humida i rebregada. Pots endur-te’n la resta i rentar-ho. Les peces de roba fa tres mesos que no s’airegen com Déu mana. Avui a la tarda ja hauran arribat els baguls, oi?

—Sí, Missis —va repetir Máanu i es va dirigir a un armari pintat de rosa i blau clar i guarnit amb adorns de ferro. Va treure d’allí una bata de seda estampada de flors grans—. Agrada Missis? —va preguntar.

La Nora no va saber què contestar. L’armari estava ple de vestits, però segur que cap no havia estat confeccionat per a ella. Era evident que formaven part del llegat de la seva antecessora. No li agradava recórrer a aquella roba, però no feia pudor, com ella havia suposat, de florit, sinó que emanava la captivadora aroma de les flors de tarongina.

—Nosaltres rentar per a Missis —va respondre Máara a la seva pregunta muda—. Agrada?

Commoguda per les atencions de la seva nova donzella, la Nora es va rendir i no se’n va penedir. La seda va lliscar fresca sobre la seva pell i el perfum la va acariciar després de la llarga travessia amb vaixell. La Nora va recordar l’olor repulsiva de l’Elias l’última nit. Tal vegada ella tampoc no feia olor de roses.

—Podries preparar-me un bany, Máanu? —va preguntar vacil·lant.

Continuava sense ser habitual que la gent de la bona societat es banyés sovint, però la idea que això fos perjudicial anava canviant de mica en mica, fins al punt que aquell any Thomas Reed havia fet instal·lar a casa seva, a Mayfair, una banyera de coure. Però, com ho hauria considerat la primera senyora Fortnam, un luxe o un perill?

Máanu va arrufar el seu front llis i negre.

—Els senyors blancs no es banyen! —va replicar categòrica.

La Nora va sospirar. Encara hauria de fer algunes tasques d’instrucció. D’altra banda, l’observació de Máanu llançava un raig d’esperança: els servents coneixien llocs on era possible banyar-se. La Nora va decidir que trobaria un llac o un riu en el qual capbussar-se. El fred no representaria allí cap problema. Va demanar primer una palangana amb aigua i un guant de tocador, que Máanu va sortir a buscar de seguida. Va observar amb interès com la Nora es fregava el cos amb el guant mullat i la va ajudar a refregar-se l’esquena. Després va tornar a remenar dins els armaris de l’anterior senyora Fortnam i va treure’n una camisa. La Nora se la va posar a disgust, però Máanu tenia raó: era molt més agradable que la roba interior de la maleta, que havia rentat diverses vegades durant el viatge amb aigua no gaire neta.

—Quant… quant temps fa que… tu… mmm… la teva anterior Missis…? Quan va morir? —es va atrevir a preguntar a Máanu.

La qüestió li va resultar penosa, però encara pitjor hauria estat plantejar-la a l’Elias.

Máanu va arronsar les espatlles.

—No sé, Missis. Però fa molt, molt. Máanu així de petita.

Va al·ludir amb un gest un nen d’un o dos anys. La senyora Fortnam devia fer com a mínim quinze anys que era morta.

—Ja te’n pots anar, Máanu —va concloure la Nora—. Ho has fet tot molt bé, crec que seràs una bona donzella… T’agradarà ser-ho, Máanu? T’agradaria ser la meva serventa personal?

La Nora era conscient que la pregunta sorprendria l’esclava, però era incapaç de no plantejar-la. La conducta de Máanu encara li resultava difícil de comprendre. La noia era servicial i s’ocupava d’ella. També era hàbil amb la pinta i el raspall i semblava tenir una mica d’experiència. Però quan l’Elias li havia ofert el lloc l’havia vist reticent i sense ganes.

—És clar, Missis —va respondre Máanu, però es percebia un estrany desinterès en el to—. Máanu fa el que Missis vol.

La Nora no va insistir.

—Fantàstic. Ara vés-te’n i digues a la teva mare que estic molt contenta amb tu. I digue-li que aquesta tarda passaré per la cuina… vaja, si hi està d’acord… Potser podrà ensenyar-me per sobre les zones de serveis.

Máanu va fer una reverència i es va retirar, mentre la Nora pressentia que aquella petició també devia resultar estranya a la noia. Adwea no era una governanta com la senyora Robbins a la casa dels Reed. Era una esclava i no esperava que li demanessin res, sinó que li ho ordenessin.

Adwea, tanmateix, es va mostrar molt amable quan la Nora es va presentar al seu regne. Per sorpresa seva, la cuina s’obria cap a fora, cap al costat del mar de l’edifici. Les ajudantes de cuina podien desembarassar-se fàcilment de les escombraries, agafar aigua clara d’un rierol que fluïa pel jardí i gaudien treballant a l’exterior. En qualsevol cas, aquella cuina es veia més airejada que les àrees de servei londinenques. La Nora va lamentar no poder-hi passar més temps. Però després va advertir que per sobre d’aquella zona i l’hort adjacent hi havia una construcció de fusta similar a una terrassa. Tal vegada s’hi accedia des de la casa principal i conduïa al jardí de la propietat? Ja des de l’habitació, la Nora havia comprovat que Cascarilla Gardens reposava en un turó. El terreny descendia en terrasses al bosc i després a la platja. Aquell tros de jardí s’havia cobert i servia com a ampliació de la zona de serveis. Una mica allunyades de la casa, entre els arbres, la Nora va descobrir unes cabanes. Eren les cabanes dels esclaus, que no s’apreciaven des del portal i el jardí de la casa senyorial, però que tenien un senzill accés a l’entrada de la cuina.

—Viviu… allí? —va preguntar la Nora.

Adwea va assentir amb un somriure resplendent.

—Sí, voler veure, Missis? Tot net, ordenat. Com cuina.

En efecte, les dependències de la cuina estaven impecables, tots els cassons i les paelles estaven immaculats i el coure brillava. La cuina estava ben moblada i equipada, seguint també el model anglès antic. La Nora es va preguntar què cuinaria allí Adwea. Qui li hauria ensenyat la cuina anglesa a aquella dona africana? Sobre una taula va veure per primera vegada un bol amb fruites tropicals i la somrient i gens cohibida Adwea li va ensenyar a pelar un plàtan.

—Bo, Missis? —va preguntar.

La Nora mai no havia provat res tan saborós. Quan més tard va seguir Adwea a través de la casa —la cuinera li va ensenyar amb tota naturalitat els salons i les sales de recepció, que estaven tots tan nets com la zona de serveis—, es va tocar el penjoll de l’anell d’en Simon. S’havia tret la joia abans de rentar-se, però se l’havia tornat a posar amb el vestit de seda de la tarda que Máanu li havia portat a l’habitació per pròpia iniciativa després del descans de migdia. Algun membre del personal domèstic havia buidat els baguls i airejat i planxat la roba. Máanu havia adornat els cabells de la seva senyora amb flors de tarongina que combinaven amb l’estampat del vestit. La Nora no podia deixar de pensar en en Simon. Això era el seu somni fet realitat. Fins i tot havia fantasiejat amb les mans de color de les indígenes quan en els seus somnis dels Mars del Sud es permetia tenir una serventa o una amiga. Encara que, per descomptat, mai no s’havia imaginat tenir una esclava…

La Nora va pensar en la possibilitat de fer un petit obsequi a Máanu. Es va decidir per un parell de cintes de colors i va aprofitar l’oportunitat per passar una tira de setí rosa clar pel seu penjoll. De manera espontània, havia decidit que el temps de les cintes de vellut negre havia quedat enrere. A la Nora només li quedava inspeccionar la casa i després sortiria a passejar pel jardí tropical acompanyada de l’esperit d’en Simon. L’Elias no la importunaria. Segons li va comunicar una mica moixa Máanu, el seu marit es trobava en algun lloc de la plantació. La Nora es va adonar que la cara de la seva nova donzella de seguida es contreia quan s’esmentava l’Elias, el backra. La noia devia estar ressentida amb ell i per això havia dubtat a posar-se al servei de la Nora.

Els salons i les sales de recepció s’ampliaven a l’extrem sud de la casa amb dues terrasses de fusta, que, com la Nora ja havia suposat, formaven una espècie de pont sobre l’hort de la cuina. Adwea pretenia fer-hi una breu visita, era evident que no esperava que la nova senyora volgués fer un passeig pel jardí. Tanmateix, la Nora havia pres la decisió de posar punt final a l’excursió per la seva original residència anglesa.

—Sortiré una mica, Adwea. No cal que m’hi acompanyis, moltes gràcies, puc arreglar-me-les sola. Però ara necessito una mica d’aire fresc… si no puc… si no surto, creuré que estic somiant…

Va somriure a l’esclava, que no va entendre bé a què es referia la nova senyora. Però Adwea no va preguntar. Entre els patrons blancs jo havia vist coses encara més rares que voler sortir a passejar pel jardí amb un sol abrasador de migdia. Així, doncs, es va retirar a la seva cuina no sense abans convidar la Nora que visités els allotjaments dels esclaus.

La Nora, al seu torn, va penetrar en el meravellós món del jardí tropical. Va aspirar l’aire ple d’humitat, però també curull de perfums florals. Va mirar la diversitat d’arbustos i flors, va descobrir flors i fulles vermelles, blanques i liles.

I allí, a la zona de la terrassa i el jardí, l’arquitecte de Cascarilla Gardens havia coincidit amb l’estil caribeny. Hi havia balcons i porxos decorats amb talles de fusta i pintats de colors, una glorieta amb forma de pagoda: la Nora va saber llavors que aquell seria el seu lloc favorit. Al jardí hi havia munts de palmeres, a més d’arbustos de flors d’un color groc daurat i altres, poc vistoses, amb fulles en forma de cor. La Nora va arrencar-ne una i va veure que la part del darrere emetia una brillantor platejada: la cascarilla, la planta que donava nom a la plantació. Segons l’Elias, s’estenia per tot el terreny abans que l’hagués preparat per plantar la canya de sucre. Entre els arbustos i els arbres hi havia uns encanyissats de gespa, si és que es podien anomenar així. Comparats amb els anglesos, produïen en realitat un efecte estrany allí, si bé se’ls veia més carnosos i plens. La Nora no es cansava de contemplar tota aquella verdor. Hi havia també assortidors i fonts com els dels parcs europeus. L’Elias tenia raó, Jamaica no patia escassetat d’aigua. Probablement el rierol, que també subministrava aigua a la cuina, proporcionava als assortidors un líquid més clar i net (res a veure amb el brou del Tàmesi). Amb el cor desbocat, la Nora es va inclinar sobre una font i va beure. L’aigua estava fresca, gairebé dolça. La noia no va poder evitar humitejar el seu penjoll.

Lamentablement, no hi havia cap sortida posterior que conduís des del jardí fins al bosc. Si volia anar a la platja, hauria de ser a cavall, fent la volta a la casa per fora. Però el primer que volia fer en aquell moment era visitar els allotjaments dels esclaus. Adwea semblava orgullosa de la seva caseta i volia ensenyar-la-hi de seguida.

La cuinera, però, en aquell moment estava enfeinada, aviat seria l’hora del sopar: peix, segurament molt fresc. A la Nora se li va fer la boca aigua. Al final va ser la petita Mansah qui la va conduir a les cases dels esclaus.

—Aquí, Missis! Bé, Missis?

També Mansah semblava que considerava l’interès de la Nora per casa seva com una mena d’examen d’ordre i pulcritud. A la cabanya d’Adwea no hi havia res que es pogués criticar; però la Nora va pensar que era massa petita per a tota una família. No hi havia més espai que per a dos matalassos per dormir, una taula molt senzilla i tres cadires. Al davant hi havia un fogó. La Nora, que va recordar el que havia explicat l’Elias sobre els huracans i les marees, va fer una ullada a la construcció: unes pilastres angulars de fusta, uns murs d’obra ferms però senzills fins a l’altura de la cintura, i parets de tova. Els pilars s’havien apuntalat amb fang que s’enduria al sol. Unes fulles de palma formaven la coberta, i el terra, impecable, s’havia confeccionat amb una barreja de calç, pedra i fang. En general aquell habitatge s’assemblava més a la cabanya de la Nora i en Simon a l’illa dels somnis que a la casa d’Elias Fortnam. Això sí, no aguantaria ciclons.

—Després d’un huracà tornem a construir —va explicar Mansah tranquil·lament quan la Nora li ho va comentar.

No semblava que li importés gaire. I, en realitat, l’allotjament no contenia objectes personals de cap tipus tret d’un parell de vestits de tall senzill i amb estampat de colors i uns mocadors amb els quals les dones s’embolicaven el cap doblant-los en una mena de turbant. En una prestatgeria, formant un exquisit llaç, descansaven les cintes que la Nora havia regalat a Máanu aquella tarda. Així que la noia devia haver estat contenta de veritat amb l’obsequi. Però la mare i les dues filles que compartien la cabanya no posseïen res més.

—No tens pare? —va preguntar a Mansah.

La nena va fer una ganyota.

—Sí, Missis, però és de Lord Hollister. Abans cotxer, ara treballa al camp. No veure’l gaire.

Pel que fins al moment havia après d’aquella societat, el pare de Mansah i Máanu devia haver estat degradat. Potser al seu patró no li havia agradat que es busqués una dona a la plantació del veí. Però no volia fer més preguntes a la nena. Potser més tard es presentaria l’oportunitat de sondejar l’Elias o els Hollister.

Quan la Nora va tornar a les seves habitacions, Máanu ja havia acabat d’ordenar la roba dins els armaris. Havia tret els vestits de l’antiga senyora Fortnam i els havia ficat als baguls.

—Quina pena de roba —es va lamentar la Nora—. Vols endur-te’n alguna cosa? T’aniria una mica ampla… —També la Nora era més menuda que la seva predecessora—. Però de llarg et quedaria bé. Podries fer-hi algun arranjament. I també per a la teva germana.

A Anglaterra, la Nellie sempre s’havia alegrat que la Nora li regalés algun vestit usat. Però Máanu va sacsejar el cap.

—No per a negres —va contestar concisament.

La Nora va sospirar.

—Però et quedarien bé —va insistir, remenant la pila de roba fins a trobar un parell de faldilles i bruses senzilles. Segur que l’esposa de l’Elias se les havia posat sota els abrics tradicionals—. Aquest! Mira quin vestit de diumenge per a tu. Agafa’l, Máanu, diré al backra que te l’he regalat.

Máanu el va acceptar al final amb un sec agraïment. La Nora es va preguntar si hi havia diumenges per als esclaus. A aquelles altures, no li hauria estranyat que no els donessin cap dia lliure.

L’Elias va sacsejar el cap quan li ho va preguntar més tard.

—No siguis ximpleta, Nora, és clar que tenen dies lliures. Per Nadal. I per Pasqua, mig dia. El segon diumenge de cada mes, el reverend oficia una missa, aleshores també descansen. De totes maneres, tan bon punt enfosqueix, es deixa de treballar als camps, aquí sí que no fan hores de més.

Aquelles normes horroritzaven la Nora. Un dia de festa a l’any? I els esclaus dels camps treballant des de l’alba fins que es feia fosc? Ara el sol es ponia relativament aviat, però, i al pic de l’estiu?

—Per cert, demà podria ensenyar-te les plantacions —va dir l’Elias—. Si el teu cavall ja està prou recuperat després del viatge.

Va somriure, burleta, i la Nora va sospirar. Pel que semblava, l’Aurora i els altres cavalls havien arribat sans i estalvis. Va assentir encantada. Ja sabia l’aspecte dels camps de canya, però potser la visita inclouria també el camí a la platja.

L’endemà, l’Elias va mostrar a la Nora per primera vegada el camí als estables. Es trobaven a l’altre costat de la casa, construïts de manera similar a la cuina, airejats i frescos. Havien instal·lat l’elegant euga de la Nora d’acord amb el seu rang i l’hi van portar brillant de tan neta i ja ensellada. El mosso de quadres negre feia realment la competència a en Peppers, el qual sempre era molt meticulós pel que feia a tenir cura del pelatge i els arreus. Després de col·locar l’Aurora al costat d’un tamboret per muntar, l’home va sostenir amb habilitat l’estrep. L’Elias va muntar un castrat negre.

—Bé, primer anirem als camps —va anunciar—. Aquí conreem tres-centes cinquanta hectàrees, de les quals no totes estan ocupades per plantes crescudes, sinó que en fem servir una part per als plançons i una altra per a les plantes joves. L’any passat vam ampliar el terreny. Fins al moment obtenim més o menys tres-cents vint quilos de sucre a l’any, quantitat que augmentarà amb el temps perquè la canya de sucre continua creixent fins i tot passats els vint anys. Tenim dos-cents cinquanta negres al camp, i uns altres vint més als estables, a la casa i al jardí. Quinze cavalls, molt difícils d’obtenir, com ja t’he dit, cinquanta muls, setanta bous…

—I un molí de vent! —va exclamar la Nora somrient. S’ho passava bé passejant a cavall pels camps, encara que el temps era xafogós i bufava una lleugera brisa—. Què en feu?

Va assenyalar una construcció de pedra que tenia unes aspes amb unes veles lligades. El molí estava en un turó. Probablement podia veure’s des d’una de les finestres de la casa.

—Posa en marxa la premsa. Quan hi ha vent, si no bufa…

Els genets havien arribat al molí i la Nora va esbrinar com funcionava quan no hi havia prou vent: un jove negre feia voltes en un corral amb una parella de bous, mantenint així en moviment les pedres molars. Tant el noi com els animals estaven xops de suor.

—Mira això! —va dir l’Elias sense fer cas de l’esclau—. Suc de canya de sucre. —En efecte, un rierol de líquid marró daurat fluïa des del molí fins a una cisterna—. El bullen i després n’omplen unes paelles planes. Quan s’asseca, cristal·litza i rep el nom de muscovado. S’embarca a Anglaterra perquè el refinin i n’obtinguin uns vidres blancs de sucre. I de la destil·lació del xarop de canya de sucre, una espècie de producte secundari, n’obtenim el rom.

La Nora l’escoltava a mitges, li interessaven més els éssers humans que s’esllomaven allí treballant. Fins al moment a penes havia registrat el nombre d’esclaus de camp, però ara veia els muls de tir i els treballadors que carregaven la canya. En total, dos-cents setanta esclaus, era més que la població de Greenborough… un poble normal. Qui s’ocupava de tota aquella gent? Hi havia escoles? Un metge?

La Nora va decidir que era millor no preguntar. No tenia ganes d’enterbolir la bona sintonia que hi havia entre el seu marit i ella. L’Elias li va ensenyar altres edificis de la granja, coberts i estables per a muls i bous, i, finalment, li va mostrar el camí a la platja.

—No hi ha pèrdua possible —va dir, mentre girava el seu cavall de nou cap a la plantació—. Però que t’acompanyi un mosso. Aquesta zona és segura, però mai no se sap què pot passar pel cap a aquells brètols de les Blue Mountains. I és possible que encara quedi algun pirata viu.

El riure amb què l’Elias va fer aquesta observació va provocar que la Nora no se la prengués del tot seriosament. Bé, més endavant no podria evitar que l’acompanyessin en sortir a passejar a cavall; al seu pare tampoc no li agradava que se n’anés tota sola per St. James Park, sens dubte un lloc molt segur. Però aquell dia tornaria a explorar la seva illa sense ningú al costat que la importunés.

La Nora va deixar que l’Aurora avancés amb vigor i l’euga negra va flotar per l’ample camí que algú havia obert al bosc. La Nora va percebre les empremtes de la tala: l’Elias venia alguns exemplars de caoba i, per tant, la jungla ja no era tan densa. Però quan el camí va desembocar de sobte a la platja, la Nora es va oblidar de cop dels arbres. Davant els seus ulls s’estenia la sorra blanca i brillant, i darrere seu el mar, aquell dia d’un blau intens. La imatge la va deixar sense alè, però l’Aurora va donar mostres d’inquietud. L’euga retrocedia i no volia abandonar la frescor del bosc per exposar-se a un sol enlluernador. Al principi la Nora va intentar animar-la, però després no la va forçar més i va desmuntar.

La noia va lligar el cavall a un arbre mentre ella se submergia com en trànsit en la fantasia que havia compartit amb en Simon. Es va treure les botes de muntar i va sentir la sorra que cedia sota els peus despullats. No se l’havia imaginat així, sempre havia pensat que seria més tova, que s’hi enfonsaria més… Vacil·lant, gairebé incrèdula, va córrer com una nena en direcció a l’aigua per la platja calenta. Quan va arribar al mar, es va deixar caure de genolls sense preocupar-se pel vestit. Va sentir la frescor de l’aigua, va ficar-hi les mans i va jugar amb les onades que suaument arribaven a la vora. Va ser grandiós, però no va sentir alegria.

La Nora va començar a plorar amargament.