4

L’endemà es va iniciar amb un panorama desolador davant la finestra. El primer que la Nora solia fer era mirar el mar i gaudir de la visió d’aquella franja tan blava més enllà del verd intens del bosc. Però aquell matí, l’únic que s’albirava de la línia de la jungla que separava el jardí de la platja eren les copes dels arbres més forts que sorgien de l’aigua bruna rogenca. La terra que s’estenia fins poc abans del turó on s’erigia la casa senyorial de Cascarilla Gardens seguia inundada. Els allotjaments dels esclaus, o el que n’havia quedat, devien estar totalment coberts d’aigua. Fins i tot el jardí oferia una imatge decadent. La tempesta havia arrencat d’arrel la majoria dels arbres i la pluja havia arrossegat bona part dels parterres i les bardisses. Fins i tot l’estimada glorieta de la Nora havia patit grans desperfectes. Va pensar amb un cert sentit de l’humor que es veia tan destrossada com ella mateixa se sentia. Tots els seus músculs es rebel·laven contra les seves intencions de posar-se dreta i vestir-se; el que més li hauria agradat hauria estat quedar-se al llit. Tanmateix, l’esperava un llarg i dur dia ple de feina i molta pena.

Máanu es trobava diligentment al seu lloc, per ajudar-la a rentar-se els cabells i vestir-se, però feia la impressió d’estar gairebé més inquieta i pertorbada que de costum. Quan la Nora li va preguntar què li passava, no va contestar.

—I com estan el reverend i la seva dona? —es va interessar la Nora pels seus convidats. Máanu sí que va respondre a aquella pregunta.

—La dona plora —va contestar la donzella— i vol sortir a buscar el nen. Diu que a la nit un àngel li ha dit que encara és viu…

—És impossible —va assenyalar la Nora.

Máanu va arronsar les espatlles.

—Però ella ho creu. El reverend ha demanat al backra que vagin a cercar el cos. Hi ha vint negres buscant-lo…

—Però això és una bogeria —va opinar la Nora.

Encara resultava perillós moure’s pels territoris que s’havien inundat el dia anterior. El terra estava tou i fangós. Podien produir-se despreniments de terres precisament en els declivis on havia arribat flotant tot el que la tempesta havia desarrelat, arrencat o matat.

Però la Nora no va seguir parlant. De res no servia lamentar-se. El reverend Stevens i la seva dona no marxarien sense haver trobat el nen. Arribats a aquest punt, potser fins i tot ella mateixa hauria posat els empleats a la seva disposició, encara que fos per desempallegar-se dels convidats.

—El reverend pot fer una missa aquest matí —va assenyalar a continuació—. No ens queda cap altre remei, hem d’enterrar els morts.

Máanu va dibuixar un somriure estrany i maligne.

—El cementiri dels esclaus està inundat —va observar.

La Nora va tenir la sensació que acabaria explotant.

—Llavors haurem de construir-ne un altre! —va respondre—. I hauríem de pensar a situar el barri dels esclaus en un altre lloc. El vell s’inunda sempre que hi ha tempesta, si ho he entès bé. El més prudent seria construir-ne un de nou més amunt de la casa.

—El backra Doug ja s’ha barallat aquest matí amb el backra Elias per aquesta raó —va apuntar Máanu.

La Nora va sospirar. S’imaginava com devia haver estat la discussió.

A l’hora d’esmorzar regnava l’ambient tens esperat. En Doug havia suggerit instal·lar el nou barri al costat dels estables dels cavalls. Allà només s’hauria de moure de lloc un únic camp de canya de sucre, a més d’un altre acabat de plantar. Es trigaria uns quants dies a arrencar els plançons i sembrar-los en un altre lloc.

Tanmateix, l’Elias s’hi negava. Probablement, perquè el suggeriment procedia d’en Doug. La Nora va decidir tornar a jugar la carta de la filla del comerciant.

—Naturalment, el lloc on es trobava fins ara era més pràctic —va admetre, donant en un principi la raó a l’Elias—. Tan a prop de l’accés a la cuina com dels edificis de l’explotació… Als estables, la gent estaria una mica més lluny del molí…

—Però… —En Doug volia objectar que això no era rellevant, però la Nora li va demanar amb una mirada que la deixés parlar.

—Pensa, de totes maneres, en els costos —va afegir conservant la calma—. En el que costarà en treball i temps reconstruir el barri…

—Ho pagarà en Hollister! —va bramar l’Elias.

Aquest matí feia molt mala cara i estava de mal humor. Semblava esgotat. Estava més afectat pel drama del dia anterior del que la Nora havia sospitat?

—Ara potser sí. Però i quan torni a passar el mateix l’any que ve? Llavors et retraurà no haver instal·lat les cabanyes en un altre lloc. I, a més, fins ara, gairebé tots els huracans han provocat danys al barri, no és així? Cada any s’han hagut de fer noves tasques de reparació. No crec que surti a compte, Elias. L’única alternativa consistiria a construir dics i rases com tenen els Hollister i instal·lar les cabanyes en un lloc sec.

—Però això val una fortuna! —es va enfurir l’Elias—. Només aquell paio d’Anglaterra…

—Hauries de calcular-ho amb calma —va indicar la Nora amablement—. No has de decidir-ho avui mateix. De moment, tan sols cal solucionar el problema del cementiri…

El matí que va seguir l’huracà era plujós, però malgrat això va tornar a fer calor. Era urgent sepultar els cadàvers dipositats a l’estable. L’Elias va cedir a construir un nou cementiri d’esclaus darrere els estables. Era el primer pas per construir el nou barri a les proximitats. En Doug i la Nora es van mirar amb un sospir d’alleujament.

—Just al costat del cementiri dels animals, oi, Missis? —va observar Máanu, en canvi, quan la Nora la va informar de la decisió que havia pres el backra.

Per primera vegada en la seva vida, la Nora tenia ganes de pegar una criada.

El reverend va celebrar un servei fúnebre mentre la Nora s’ocupava de la plorosa Ruth. Els homes que estaven buscant el nen encara no havien tornat. La Nora esperava que no fossin almenys amics íntims dels morts, atès que segurament els hauria agradat assistir a la cerimònia de l’enterrament. Encara que potser Kwadwo es limitaria a organitzar una cerimònia secreta. L’home obeah formava part de la quadrilla de recerca i, de fet, va ser ell qui va trobar el nadó mort a primera hora de la tarda. La Nora no va preguntar si ho havia aconseguit amb o sense ajuda dels esperits.

La Ruth es va ensorrar de nou en veure el petit cadàver: era impossible pensar que aquell dia tornés a casa seva. El reverend es va retirar a resar amb ella, després que la Nora li hagués preparat una infusió d’hipèric i xarop sedant de Cascarilla de te. Després es va ocupar de les ferides, per fortuna lleus en general, que havien patit els esclaus en la seva lluita contra el tsunami. Només Akwasi tenia contusions greus, ja que s’havia subjectat a un arbre contra el qual el vent n’havia llançat un altre. La Nora va ordenar a Máanu que li fregués el cos amb càmfora i ungüent curatiu, se’ls va mirar i va pensar que, per la seva actitud, semblava que els hagués ordenat assotar-se mútuament. La Nora es va preguntar, no per primera vegada, què havia passat entre tots dos i si el seu incident amb Akwasi la nit obeah tenia alguna cosa a veure en tot plegat. Però Akwasi no podia haver estat tan boig d’explicar-ho a la donzella! I va excloure que Máanu se n’hagués assabentat per una altra via.

En Doug organitzava mentrestant l’allotjament provisional dels esclaus. De moment, tant li feia on es construís el barri, el primer era que tinguessin un lloc on aixoplugar-se, sobretot tenint en compte que plovia una altra vegada sense parar. Finalment, va resoldre que una part dels estables i el paller del costat dels edificis d’explotació fessin alhora de refugi d’emergència; sempre corrent el risc que el seu pare a la nit anul·lés aquella decisió. L’Elias no hi era, ja que just en acabar la missa se n’havia anat a cavall a Kingston per «passar comptes» amb en Hollister.

—És possible que avui no torni —va dir en Doug com de passada a la Nora quan al migdia feien un mos amb els criats. S’hauria d’organitzar també una cuina provisional per als esclaus. Al principi, Adwea i els cuiners del barri van preparar el dinar a la zona de serveis de la casa, però l’hort de la cuina era massa petit per donar menjar a dos-cents cinquanta homes—. Estic gairebé segur que la carretera de Kingston estarà inundada en gran part, si no arrasada.

La Nora es va ruboritzar. Comprenia la mirada del jove i la pregunta que plantejava entre línies.

—Però, llavors, l’Elias donarà mitja volta —va assenyalar indecisa—. I a més… tenint els Stevens a casa… i a la cuina dormen els negres. No puc…

No sabia si no podia o si no ho volia, però del que estava segura era que aquell dia estava massa esgotada per prendre una decisió. És clar que pensava en en Doug… constantment, fins i tot sense proposar-s’ho. Però si realment cedia als seus desitjos —si admetia que havia començat a estimar-lo—, les conseqüències serien imprevisibles. I sobretot… si finalment es lliurava a ell, volia que fos una nit de noces. I això no hauria de succeir així, de forma furtiva, en secret i amb por.

La Nora va recordar els somnis que havia compartit amb en Simon. La cabanya a la platja… I encara no havia acomiadat l’esperit del seu primer amor.

En Doug va assentir donant-se per vençut. Potser hauria insistit per convèncer-la, però en McAllister se li va acostar amb nous problemes. Les cases dels vigilants, a tocar del barri dels esclaus, també havien quedat destruïdes, per descomptat. I els seus homes, els va explicar el capatàs McAllister, en cap cas pensaven dormir amb els esclaus en un paller. D’aquella manera s’arriscaria que els matessin mentre descansaven. O bé els allotjaven a la casa o bé es trobava una altra solució.

En Doug es va ocupar de l’assumpte. Als edificis d’explotació devia haver-hi espais adequats…

Al final del dia, en Doug i la Nora van haver d’aguantar un sopar horrible amb els Stevens: el reverend havia obligat la Ruth a aixecar-se i baixar a sopar. La Nora no considerava que fos una idea intel·ligent, però el religiós va insistir que la vida havia de continuar.

—Déu dóna i Déu treu! —va declarar amb èmfasi—. I segur que tenia motius en la seva insondable voluntat per prendre’ns el nostre fill. Hem d’acceptar-ho amb la mateixa dignitat amb què ho va acceptar Abraham, quan li van demanar que sacrifiqués Isaac…

La Nora, al límit de les seves forces, va recordar els éssers sacrificats de la cerimònia obeah i gairebé s’hauria posat a riure. Necessitava urgentment una mica de tranquil·litat o també ella patiria un col·lapse. Sortosament, la petita Mary, almenys, estava bé al matí, segons li havia comunicat Adwea. La Nora es va preguntar si la Sally seguia ocupant-se d’ella, ja que no havia vist la donzella en tot el dia. Era evident que la Ruth i el reverend no havien preguntat per la seva filla, cosa que era un alleujament. La Nora tampoc no podria haver-se ocupat d’una nena amb una mare que es posava histèrica quan la tocaven unes mans negres.

Efectivament, l’Elias no va tornar a la nit, i la Nora —massa esgotada per dormir, un estat que mai abans havia experimentat— lluitava amb la seva decisió de no anar a l’habitació d’en Doug. Al final, es va obligar a evocar la seva abraçada durant la tempesta, aquella sensació de seguretat… Fins al moment la Nora sempre l’havia consolat imaginar-se en Simon entre els seus braços. Però ara era ella qui en somnis s’estrenyia contra el corpulent pit del jove…

L’endemà, els Stevens per fi se’n van anar: amb la Mary asseguda entre tots dos al pescant del carruatge i el petit Sam, embolcallat amb una tela, a la part del darrere, on anava la càrrega. Al principi, la Ruth no havia volgut separar-se d’ell, però el reverend havia tornat a imposar la seva autoritat. La Nora sentia compassió per la jove. Amb fidelitat i valentia, Ruth Stevens havia seguit el seu marit travessant mig món, però ara ell la deixava sola amb la seva pena infinita. La Nora es preguntava com era possible que un clergue es comportés de manera tan freda i tingués tan poca consideració pels sentiments dels altres.

L’aigua havia continuat baixant, però encara no podien començar a construir-se els allotjaments dels esclaus perquè no s’havia decidit l’emplaçament. Així, doncs, els vigilants van seguir l’ordre del dia i van portar els negres als camps.

L’Elias va tornar a la tarda; era evident que estava de més bon humor. En Hollister s’havia mostrat disposat a entregar-li tres dels seus propis esclaus i dos bous, i a carregar, a més, amb les despeses dels desperfectes.

—Tres no són suficients, no cal dir-ho —es va lamentar l’Elias mentre sopaven—, però diu que no pot privar-se de més. Així que necessitarem agafar-ne uns quants del pròxim vaixell que arribi i els haurem d’instruir. Quina murga!

La Nora va esperar que en Hollister enviés almenys homes joves i sense vincles, i no aquells que vivien amb dones i fills a la plantació. Va decidir que no volia pensar en pares de família. Però probablement hi havia un estira-i-arronsa. Segur que l’hisendat no estaria d’acord amb l’elecció d’en Hollister i possiblement trauria diverses vegades de casa seva uns esclaus, per enviar-los de tornada i substituir-los per altres.

De totes maneres, l’Elias es va aixecar aviat de la taula aquella nit. Sens dubte havia estat bevent amb en Hollister la nit passada i necessitava descansar. En Doug i la Nora es van trobar un moment al peu de les escales, però només es van estrènyer les mans de pressa. Hi havia encara massa personal amunt i avall pels passadissos: Adwea recollia les coses del sopar, l’ajudant de cambra de l’Elias portava aigua perquè l’home es rentés, i Máanu esperava la Nora. No podien córrer el risc d’abraçar-se.

—Ha donat la seva autorització per al lloc en què es construirà el nou barri d’esclaus! —va comunicar breument en Doug a la Nora—. Demà començaran a eixermar i a canviar de lloc el camp de canya de sucre. Ha estat gràcies a la teva eficàcia, amb mi hauria discutit sense parar.

—Ho enfoques malament. —La Nora volia esplaiar-se, però el criat de l’Elias va treure el nas pel passadís i tots dos van haver de separar-se.

—Bona nit, Nora! —va xiuxiuejar en Doug. Semblava una carícia.

—Bona nit, Doug —va dir ella dolçament, i es va sorprendre que de sobte la seva veu es tornés tan suau i tendra.

Havia parlat així a en Simon? Creia que llavors entonava la melodia que cantaven els seus cors. Li passava ara el mateix?

Però aquella nit no va ser una bona nit. La Nora havia dormit amb prou feines una o dues hores —i aquesta vegada profundament i sense somnis— quan algú va trucar a la seva porta. En Doug? La Nora es va aixecar i va travessar temptejant l’habitació a les fosques. Davant la porta hi havia Adwea.

—Missis… jo enviar Máanu, però ella no voler. Ella no voler, jo buscar vostè. Però, Missis… vostè potser ajudar. Potser medicina. És molt petita, nena. És molt jove…

La Nora es va fregar els ulls per espavilar-se.

—Un… avortament? —va preguntar, incrèdula.

Enmig del caos provocat per la tempesta, cap esclava no aniria a veure la baarm madda.

Adwea va assentir.

—Jo buscar baarm madda. Però no poder ajudar. Jo, no; ella, no. Però potser Missis.

Així que no era un avortament voluntari, probablement l’esgotadora fugida davant l’huracà havia avançat el part. La Nora es preguntava de quina dona es tractaria. Fins al moment no s’havia adonat que cap estigués embarassada. Podria ella realment fer alguna cosa, quan la curandera negra havia fracassat?

La Nora es va posar un vestit lleuger. La moda actual recomanava models més solts, no tots els vestits confeccionats per a la nova temporada exigien la cotilla. La Nora trobava que això li feia la vida extraordinàriament més fàcil. Però els seus pensaments van tornar a l’esclava. Què devia passar?

—On és? Qui és?

A hores d’ara, la Nora ja coneixia tots els esclaus de Cascarilla Gardens pel seu nom.

—Sally —va gemegar Adwea—. I és aquí, al cobert de la cuina.

—La Sally? —va preguntar la Nora, horroritzada—. Però si… si és una nena encara! I per què al cobert, Adwea? És fosc i humit. Per què no l’has portat a la cuina?

—Ella no voler, ella vergonya. Jo trobar, ahir, al cobert, molt malalta, molta sang… Vaig avisar baarm madda. Però no millor. No…

La Nora va agafar els pocs apòsits i medicaments que tenia a casa. La majoria dels remeis havien estat arrossegats amb la cuina dels esclaus. Però després dels avortaments es necessitava més higiene que medicaments, si realment es tractava d’això. Per molt expertes que fossin les dones negres, en aquell cas havien d’estar equivocades. La Sally encara no tenia amant. Com a molt hauria fet els tretze anys. Mentre descendia darrere la cuinera, la Nora va repassar breument altres motius perquè es produís una hemorràgia.

Quan la Nora va entrar, dues dones, una d’elles ajudant de cuina i l’altra la baarm madda de la plantació dels Hollister, il·luminaven el cobert amb espelmes i llums d’oli. La baarm madda entonava uns estranys càntics. Eren rars però d’alguna manera assossegadors. Tanmateix, la noia que davant seu descansava sobre unes mantes xopes de sang no els escoltava. La Sally estava pàl·lida i tenia la cara enfonsada. La Nora encara recordava l’aspecte que tenia la mort. A Londres havia vist molt dolor: tots aquells nens tísics que escopien sang fins a morir. També aquella adolescent podia perdre la vida a causa de l’hemorràgia. O potser era febre?

El cos de la Sally cremava. La Nora es va agenollar al seu costat, després de dirigir una breu salutació a la baarm madda. La dona corria un risc enorme intentant prestar allí la seva ajuda. De tant en tant, durant el dia, es veia les dones remeieres ajudant en altres plantacions. Però a la nit això es considerava un intent de fugida.

—Què té? Què ha succeït? —va preguntar la Nora.

La curandera negra —una mica més gran que Adwea— va aixecar resignada els draps que havia estès sobre la panxa de la Sally.

—Ha perdut nen —va respondre—. Però no ser jo. No ser cap de nosaltres…

Pel que semblava, pretenia exculpar-se a si mateixa i el seu gremi.

—Però com pot ser… si encara és una criatura…

La Nora, aclaparada, es va concentrar en la tasca d’aturar l’hemorràgia, però no tenia gaires esperances. La curandera negra havia estat intentant el mateix feia hores i res no havia funcionat.

La baarm madda va arronsar les espatlles.

—Ella dotze. Sagnar cada mes. L’home poder fer bebè. Però ella no poder conservar. Encara massa petita.

—Però quin home fa una cosa així? —va preguntar la Nora espantada i mirant el cos prim, infantil i encara sense desenvolupar—. A qui l’excita una nena així de jove? La deu haver forçat. Encara era… em semblava que encara era molt càndida.

Es va interrompre quan li van venir al cap els laments de la Sally durant la tempesta: «Sally dolenta… Sally fer coses dolentes». Es devia haver referit al que a la nit li havia fet aquell monstre.

—Però a aquest l’enxamparem —va declarar la Nora decidida—. Aclariré aquest assumpte! —Va començar a preparar una rentada de sabó dur i una solució d’herbes, mentre parlava. Era poc probable que pogués fer alguna cosa, però almenys volia intentar-ho. Necessitava vi negre contra l’hemorràgia.

—Prepara una infusió d’herbes i vés a buscar vi negre de casa, després ho doneu a la nena —va ordenar la Nora a Adwea, mentre ella mateixa rentava la petita.

Darrere seu va sentir un riure amarg.

—Missis aclarirà l’assumpte? Segur! Missis molt preocupada pels pobres negres…

Máanu. La Nora estava a punt de reprendre-la, però es va contenir. Sabia alguna cosa sobre el que havia passat? Parlaria amb ella més tard…

—Quan ha passat? —va preguntar a Adwea.

La cuinera va titubejar.

—Jo no saber… ahir… el dia abans-d’ahir.

—Abans-d’ahir a la nit! —va assenyalar Máanu—. I no va passar perquè sí. —Dit això, va desaparèixer.

La Nora no la va aturar, però va prendre’n nota. La nena no havia perdut el fill per si mateixa. A causa de l’huracà, llavors? O l’home havia tornat a abusar d’ella la nit en qüestió? Va llançar a Adwea una mirada interrogativa. El que Máanu sabia, també havia de saber-ho la cuinera. Però tenia por de parlar. Seria un vigilant?

La Nora va treballar dur per detenir l’hemorràgia i en algun moment realment ho va aconseguir.

—Va millor… va…

La Nora gairebé va sentir alguna cosa semblant a l’esperança, però després es va parar en sec quan va veure la cara de la Sally.

La baarm madda va sacsejar el cap.

—Mai més no tornarà a sagnar —va dir en veu baixa. Llavors, Adwea i l’altra criada de la cuina es van posar a plorar. També la Nora lluitava per contenir les llàgrimes—. No plorar, Addy… ara lliure. Ara és feliç, ara és lliure…