9

Quan la Nora va despertar, el malson no havia acabat. En Doug continuava estès entre els seus braços, cremant a causa de la febre. Va intentar que begués aigua, però a penes aconseguia empassar-se-la. Probablement tampoc no seria capaç de menjar res, si és que a Nanny Town hi havia algú que els proporcionés alguna cosa per alimentar-se. La cabanya estava mig a les fosques, de manera que el sol ja devia estar força alt a l’exterior. Llavors es va obrir la senzilla porta de bambú i el sentinella malhumorat va deixar passar Máanu. Portava una olla amb guisat de llenties, una mica de pa àzim i un potet d’ungüent. La Nora de seguida va distingir l’olor del bàlsam que preparava Nanny. Hi confiava poc, però l’havia ajudat quan tenia els seus dolors més molestos.

—És tot el que tenia —es va disculpar Máanu—. No tinc talent com baarm madda, ja ho saps.

La Nora va assentir.

—Et devem més del que podem recompensar-te —va dir solemne—. Què passa amb Nanny?

La Reina hauria tingut més remeis. Sobretot hauria possibilitat a la Nora l’accés a les seves pròpies reserves. Com era característic d’ella, Máanu va arronsar les espatlles.

—Nanny i Quao encara estan deliberant —va respondre—. Sobre el que ha succeït amb vosaltres.

La Nora va arquejar les celles.

—Sobre si Akwasi pot concloure la tasca que ha començat? —se’n va mofar.

Máanu va sacsejar el cap. Els seus ulls reflectien preocupació.

—Akwasi ha estat desterrat de Nanny Town —va dir en veu baixa—. Jo volia marxar amb ell… Però estava tan enfurit que vaig pensar que em faria alguna cosa. I els nens… —Quan va distingir la mirada aterrida de la Nora, de seguida va concloure—: Cap és amb Nanny; Dede, amb la Princess. No t’amoïnis.

—Nanny l’ha proscrit?

A la Nora li resultava inconcebible. En els seus braços, en Doug va aixecar amb esforç les parpelles. Pel que semblava, seguia la conversa: bon senyal. Durant la nit la Nora havia pensat que ja l’havia perdut en els deliris de la febre.

—Desterrat —va repetir Máanu—. No pot tornar mai més, Cudjoe i Accompong tampoc no l’acolliran, ja han marxat emissaris per informar-los. Però, naturalment, també pot sobreviure sol, ell… —Es va mossegar els llavis.

—Per… per què?

En Doug pronunciava les paraules amb grans dificultats. La Nora va mullar un drap amb aigua i li va humitejar els llavis.

—Milers de raons —va respondre Máanu—. Insubordinació, usurpació de funcions… Amenaça a la pau… Si arribés a orelles del governador que aquí es tortura els blancs, s’hauria acabat el reconeixement dels cimarrons.

—Llavors no entenc per què ens deixen aquí…

La Nora es va interrompre, però la forma en què va mirar l’home que jeia entre els seus braços ja era prou significativa.

Máanu va tornar a encongir-se d’espatlles.

—Encara ho estan discutint. Pot ser que us facin desaparèixer.

—Què? —va fer la Nora, horroritzada. En Doug va contraure la cara de dolor quan ella es va redreçar indignada—. Volen matar-nos? Després de tot el que ha passat?

—Poden matar-vos o deixar-vos marxar. Però si arriba així a Kingston, farà molt mala impressió. —Máanu va assenyalar en Doug—. I, si mor, a tu no et deixaran marxar de cap de les maneres. Després només es dirà que el desaparegut, Akwasi, se’n va anar amb la seva fulana blanca, i que de Nora i Doug Fortnam, Nanny Town mai no n’ha sentit a parlar.

La Nora es va gratar les temples.

—Per què no deixen que li curi les ferides? —va preguntar.

Máanu va aixecar les celles.

—Ho estan negociant —va repetir.

La dona blanca va sospirar.

—Però jo us deixaria marxar —va dir Máanu—. Els musulmans, aquella família a la qual vas ajudar, Doug, t’ajudarien. Corrent el perill que tornin a captivar-los i castigar-los. L’home afirma que et donaria un cop de mà o et portaria ell mateix.

El jove va intentar incorporar-se, però la Nora li va fer que no amb el cap.

—Passant pel costat dels sentinelles —va preguntar.

—Fins a la casa de Tolo. Fingiríem que li portem un ferit. Si la llitera està tapada… I llavors podríeu fer la volta a Nanny Town…

Es va interrompre. A Máanu no li interessava gaire l’assistència als malalts, però sabia prou coses per avaluar l’estat d’en Doug. Pel camí directe es trigava d’un a dos dies a arribar a Kingston. Però per la muntanya necessitarien pel cap baix una setmana. Era estació de pluges. Al cap de poques hores a la llitera, el malalt estaria calat fins als ossos, a més d’agitat, febril… En Doug no arribaria mai viu a Kingston.

—Oblida-ho —va dir la Nora en veu baixa—. Vés amb la teva Reina i digues-li que acatarem les seves decisions. Si hem de morir perquè es firmi el tractat, que així es faci. Però demana-li si de veritat desitja un acord escrit amb sang. Si realment es vol establir a Jamaica la pau entre els blancs i els cimarrons, les dues parts han de fer concessions. Els blancs han privat de la llibertat milers de persones, els han matat a fuetades i els han reprimit. Els cimarrons han robat i han incendiat… i han donat fuetades i mutilat.

—El governador —va xiuxiuejar en Doug— és un home raonable. Ell… nosaltres…

—Li explicarem el que ha succeït —va concloure la Nora, i va assecar la suor de la cara d’en Doug.

Máanu es va aixecar.

—Vaig a veure què puc fer —va dir—. Nanny està…

La Nora es va mossegar els llavis. En realitat no volia suplicar. Volia ser orgullosa, com en Doug al patíbul. Però després no va tenir un altre remei.

—És una dona —va assenyalar—. Digue-li que no faré res que pugui perjudicar-la si em deixa l’home que estimo.

Máanu va somriure lleument.

—És una reina. Pensen d’una altra manera. Però alguna vegada va ser una dona jove. I tal vegada, en alguna ocasió, va robar un pollastre per a un home obeah…

En les hores que van seguir, la Nora va esperar mentre en Doug cada vegada es debilitava més entre els seus braços. La carn que envoltava la ferida es va inflar i es va infectar; la febre va pujar. Si la Nora no actuava aviat, la ferida del peu supuraria. En Doug podia arribar a perdre la cama. Ara a penes conservava la consciència i la Nora únicament esperava que l’acompanyessin somnis bonics. Com llavors a Londres, parlava de l’amor, la platja i el mar quan creia que ell la sentia. Parlava al seu estimat amb una veu carregada de dolçor i maleïa en silenci Akwasi, la Reina, Déu i tots els esperits. Potser un ésser superior trobava estrany que la seva vida girés en cercles, tal vegada ella no podia, simplement, rebel·lar-se contra el seu destí. El fred a l’East End londinenc, ara aquell aire candent i enganxós en una cabanya de bambú de Jamaica. Havia recorregut la meitat del món per veure de nou com s’escapava una vida entre les seves mans.

En algun moment, la mateixa Nora no sabia si estava desperta o si somiava, si imaginava la llum que va aparèixer de sobte en plena nit o si estava realment allí. I si les mans negres que aixecaven el cos bullint d’en Doug i el separaven del seu costat eren d’esperits o d’éssers humans reals.

—És mort? —va murmurar exhausta.

Algú li va apartar els cabells de la cara, en un gest tranquil·litzador.

—No. Però vull treure’l d’aquí. Fa massa calor i se sent un tuf estrany.

Era la veu de Tolo. La part de la Nora que ja s’havia despertat es va divertir en comprovar que era justament la vella dona obeah qui deia que se sentia un tuf estrany. Però era cert, l’excrement de vaca amb què s’havia reforçat la presó de la Nora i en Doug era recent i encara desprenia una olor molt forta. Fins a aquell moment, la Nora amb prou feines se n’havia adonat.

—T’ha demanat Máanu que vinguessis? —va preguntar la Nora, cansada.

Havia d’aixecar-se i seguir en Doug, a qui algú portava lluny d’allí. Però no sabia si ho aconseguiria. Havia estat allí asseguda sense moure’s gairebé dos dies per evitar que en Doug s’estigués estirat sobre el terra brut. S’havia quedat encarcarada i li feien mal tots els ossos.

—Nanny m’ha fet cridar —va dir Tolo, ajudant-la a aixecar-se—. Vine. El portarem a la teva cabanya. Allí s’està millor…

—Pots ajudar-lo?

La Nora es va recolzar, insegura, al braç de Tolo en sortir. Era de nit, però la lluna resplendia i no es veien núvols malgrat que era l’estació de les pluges. Dos homes transportaven en Doug en una llitera. La Nora va distingir que tenia els ulls oberts. Mirava el cel.

Tolo va fer un gest d’ignorància.

—Ho intentaré. Tu ho intentaràs. Nanny ho intentarà. Si els déus ho permeten, viurà. Si no…

La Nora havia tornat en si a mitges quan van arribar a la seva cabanya. La Princess havia dormit allí amb Dede. Ara deixava servicialment un lloc lliure i arreglava el llit que la Nora amb tant esforç s’havia construït amb bambú uns quants anys abans. No volia dormir sobre el terra amb estoretes com els negres, i a la Princess tampoc no li agradava. Però es va afanyar a buscar més coixins i roba per tapar en Doug, quan els homes van dipositar el ferit sobre el jaç. La Nora va abraçar la seva filla i es va posar a plorar, però es va recuperar tan bon punt Tolo es va disposar a untar amb un ungüent pudent les ferides d’en Doug.

—Cal rentar-lo primer, Tolo! —va indicar decidida—. Sé que no dónes importància a això i pot ser que a l’Àfrica l’aigua no sigui bona, però aquí és aigua de la font, és fresca i està neta. I tinc sabó…

—Puc ajudar? —va preguntar la Princess. Mirava amb pena i sense gaires esperances l’home ajagut, que havia estat el seu últim backra.

La Nora va assentir.

—Encén una foguera i escalfa aigua. Necessitem sabó de lleixiu. I infusió… contra la febre, l’escorça de salze ajuda.

Va mirar abatuda i inquisitiva Tolo. Allí a Nanny Town no hi havia salzes. S’havia fet portar aquell remei a Cascarilla Gardens des d’Anglaterra.

—Nosaltres utilitzem escorça de cuasia —va apuntar Tolo—. En tinc una mica aquí…

Va treure una tintura del cistell.

—I tenim… aiguardent de canya de sucre? —va voler saber la Nora.

Quan recordava els recipients a les mans dels homes congregats al costat del patíbul, se li regirava l’estómac, però la recepta del doctor Mason de regar amb alcohol en abundància les ferides obertes havia demostrat milers de vegades la seva eficàcia.

Tolo va somriure, irònica.

—En tinc sempre, jo —va respondre—. Nanny reparteix, però jo elaboro el meu. Les nits són, si no, massa solitàries…

Mentre la Nora encara netejava les ferides d’en Doug i Tolo li administrava tintura de cuasia, va aparèixer la Reina. La Nora la va mirar sorpresa. Tret de la nit en què havia nascut Cap, sempre havia vist Nanny a la seva cabanya o a la plaça de les reunions.

—Reina, et dono les gràcies…

—Deixa-ho córrer —va assenyalar Nanny, lacònica—. Us ajudaré. Els esperits diuen que puc guarir-lo.

La Nora va contemplar amb recel l’atuell de fang en el qual la curandera africana cremava herbes mentre resava i xiuxiuejava.

—Escampem les cendres per les ferides i… —La Reina es va inclinar sobre l’esquena d’en Doug.

—Nanny —la va interrompre Tolo en un to serè abans que la Nora deixés anar un crit—. Una de nosaltres hauria d’invocar els esperits. Necessitem la seva força. Però la petita no pot… —Va assenyalar la Nora—. I jo… Bé, jo he sentit el déu Onyame parlar amb tu. Tens esperits poderosos. Els déus del teu poble t’han seguit a través de l’oceà…

Nanny va somriure davant d’aquells compliments.

—Tan sols sóc el seu contenidor. Els dono forma.

—Com tots nosaltres —va dir la dona obeah—. Però prefereixen visitar-te a tu. Si us plau, Nanny, invoca per nosaltres els esperits!

La Nora es va acostumar al monòton càntic de la Reina, que de tant en tant es veia interromput per algun crit estrident, mentre ella lluitava al costat de Tolo per salvar la vida d’en Doug. Les dones van embenar les ferides, les van netejar seguint la recepta de la Nora i les van cobrir de compreses amb fulles l’eficàcia de les quals va confirmar Tolo. Li van administrar tintura de cuasia contra la febre i una infusió d’escorça de pebre de Jamaica que havia de produir un efecte vigoritzant. Malgrat les protestes de la Nora, Tolo va cremar fusta de cuasia i altres herbes per foragitar les mosques que volaven pertot arreu turmentant el malalt. La Nora va haver d’admetre que eren més eficaços que Dede ventant amb palmes, activitat amb què la Princess mantenia entretinguda la nena.

—Jo també ho feia quan era tan petita com tu! —va explicar a la petita.

Dede resplendia de contenta.

—Ho fan totes les princeses?

Ningú no li va explicar que aquesta solia ser la primera tasca que solien encomanar a un nen esclau.

Tot això anava acompanyat dels conjurs als esperits de Nanny i les oracions no menys inspirades, però sí menys sorolloses a la Santíssima Trinitat. La Nora esperava que tot aquell soroll de fons la mantingués almenys desperta. Malgrat el seu esgotament total, no volia descansar. En Simon l’havia abandonat quan ella estava dormint, i ara, que per fi tenia la sensació de poder trencar el cercle viciós, no volia córrer aquell risc.

De sobte, tanmateix, la febre va baixar. Les ferides d’en Doug va semblar que es tancaven lentament, el peu no havia començat a supurar. En algun moment del tercer dia, quan Nanny va deixar escapar un crit particularment esgarrifós, en Doug va tornar en si.

—Això… això no pot ser l’infern —va xiuxiuejar tot contemplant els brillants i verds ulls de la Nora—. Encara que fa una pudor com si ho fos… i sona força semblant…

La Nora li va somriure.

—Són només les herbes de Tolo i els esperits de Nanny. No hauries de menysprear tot això. Sense elles dues no series viu.

—He somiat que era a la nostra cabanya de la platja… —va dir en veu baixa.

—Tenim una cabanya a la platja? —va preguntar la Nora, sorpresa. La cabanya a la platja havia estat un somni d’en Simon, a en Doug li corresponien els cavalls.

En Doug va assentir dèbilment.

—Sí… sí la deixa lliure…

En Doug es va estar dues setmanes a la cabanya de la Nora abans que ella li permetés aixecar-se i tornar a carregar pes, amb prudència, sobre el peu. Uns dies després va aconseguir arribar a la cabanya de Nanny, al centre del poble, recolzant-se en la Nora. La Reina els havia fet cridar tots dos. No es van creuar amb ningú pel camí que van haver de recórrer per Nanny Town. La Nora ho va atribuir al fet que tots estaven treballant, però també la vergonya dels cimarrons hi tenia un paper important. Els seus líders els havien deixat ben clar que no haurien d’haver permès que Akwasi fes el que va fer.

Nanny esperava la Nora i en Doug arrepapada a la seva banqueta. Una vegada més rosegava una fruita mentre els convidava a tots dos a seure sobre uns coixins.

—Sé que encara estàs feble —es va dirigir a en Doug sense més preàmbuls ni fórmules de salutació—. Però podràs caminar?

—Si no he d’obrir-me pas per muntanyes durant dies —va respondre en Doug abans que la Nora arribés a dir alguna cosa—, aconseguiré arribar fins a Kingston.

—Llavors, marxeu —va indicar la Reina—. Us enviaré com a missatgers al governador. Podeu dir-li que acceptem l’acord. Tots nosaltres, els cimarrons de les muntanyes, si més no els que depenen dels meus germans i de mi.

No va pronunciar el nom d’Akwasi, però era possible que a les Blue Mountains hi hagués altres solitaris com ell.

—Però no hi havia encara diferències d’opinions?

La Nora no va poder evitar plantejar aquesta pregunta. Al poble es remorejava que, malgrat que Nanny i Cudjoe havien conjurat junts els esperits, la seva manera diferent de veure la qüestió de l’esclavitud no havia canviat gaire. Cudjoe volia entregar els esclaus fugitius de les plantacions com exigia el governador i Nanny es negava a firmar una cosa així. Fins llavors, Nanny Town oferia asil a tothom.

—No més —va dir en aquell moment—. No més des de… —Va llançar una mirada a en Doug i el seu peu embenat—. Cudjoe sempre havia estat de l’opinió que un home que es deixa agafar per caçadors d’esclaus mereix la seva sort… —La Reina, pensarosa, va deixar vagar la mirada més enllà de la Nora i en Doug, com si seguís conversant amb ella mateixa—. Però jo…

—Cudjoe també es va deixar capturar —se li va escapar a en Doug.

En realitat aquella discussió li importava ben poc, l’únic que desitjava era marxar de Nanny Town. Però l’argument del dirigent negre li semblava absurd.

—En el nostre cas, la cosa va ser una mica diferent —va respondre Nanny, sense dirigir encara la vista a ningú—. Els blancs van prendre el nostre poble per assalt. Van agafar tothom… esclaus i aixantis… Cudjoe era un nen llavors.

La Nora escoltava amb atenció. Així, doncs, aquell era l’origen del rumor que sempre circulava que l’Àvia Nanny havia estat ella mateixa una tractant d’esclaus abans que la capturessin. La Nora ho havia donat per poc probable. Nanny hauria estat massa jove. Però, segons semblava, el seu poble havia estat realment vivint a Costa d’Ivori del comerç d’esclaus. Fins que un parell de blancs especialment mancats d’escrúpols no van voler pagar i se’ls van endur tots: caçadors i caçats.

—Així que tots es van guanyar el que es mereixien, tret de Cudjoe i els seus germans? —va seguir preguntant en Doug, provocador—. Em sembla un criteri peculiar…

Nanny va assentir.

—Jo tampoc no ho veia així —va admetre—. Quan uns tenen mosquets, i altres, llances, la batalla no es pot guanyar. Això no diu res d’orgull i divinitat. Així, doncs, vaig acollir esclaus. Volia tornar-los el seu orgull i la seva dignitat. Volia tornar a despertar l’esperit de l’Àfrica… però ells…

La Nora va assentir, entenia els seus sentiments. Comprenia de sobte els intents desesperats de Nanny per mantenir els seus cimarrons allunyats dels blancs i remetre’s als vells costums. I el fet que se sentís decebuda pel fet que preferissin teles de colors i articles de ferreteria en lloc de vestits teixits per ells mateixos i peces de terrisseria. Però això no era res davant la decepció que li havien deparat Akwasi i els seus homes.

—Durant algun temps, Akwasi ha estat com un fill per a mi —va dir en veu baixa la Reina—. El veia com un gran guerrer. Naturalment, necessitava ajuda per convertir-se en el que estava destinat. No vaig aprovar tot el que va fer al principi amb la seva esclava. —Va mirar la Nora, però els seus ulls no demanaven perdó. Un guerrer tenia dret a posseir esclaus i la Reina no el posava en qüestió—. Però després va millorar, ell… Tots nosaltres el vèiem com un futur monarca, potser hauria pogut fundar en algun lloc de les muntanyes un Akwasi Town. I de sobte… —Nanny es va fregar un moment els ulls: a ningú no podia ni tan sols passar-li pel cap que la dona plorava—. De sobte ha començat a comportar-se com un backra! Tots, tots s’han comportat com… com els blancs!

—Potser és que no hi ha diferències, simplement —va intervenir la Nora, amb serenitat—. Potser tots els homes són iguals, negres i blancs. La qüestió és tan sols qui porta el fuet a la mà.

—Però l’orgull existeix! —va protestar la Reina—. Hi ha dignitat. Hi ha coses que no es fan!

La Nora va riure.

—Hi ha coses que un ésser humà no hauria de fer —va corregir—. Hi ha bondat i maldat, Reina. No negre i blanc.

En Doug es va incorporar dels coixins. Li feia mal tot el cos en aquella posició tan incòmoda; per la seva part, hauria posat punt final a la conversa, encara que la Nora i Nanny semblava que gaudien d’aquella filosòfica discussió.

—Arribar a un acord entre la Corona i els cimarrons segur que és una cosa bona —va intervenir—. Ja tindreu temps de pensar en les particularitats.

—Però no pot ser que després lliurin persones com la Princess! —es va inquietar la Nora—. O Maalik, Jadiya, l’Alima… No pots fer-ho, Reina!

Nanny va riure.

—La Missis blanca pretén alliberar esclaus? —va preguntar—. Qui li cenyirà llavors la seva cotilla, senyora Fortnam?

—Tampoc a Londres no anava despullada! —va replicar la Nora—. Encara no ha fugit de mi cap servent. Tret… —Sentint-se culpable, va pensar en Máanu. Si la jove no hagués estat tan tancada.

Nanny va fer una ganyota.

—Aquesta no compta —va dir llavors—. També a mi se m’ha escapat.

—Máanu ha marxat? —va preguntar sobresaltada la Nora.

La Reina va assentir.

—Darrere del seu Akwasi. Ha aguantat dos dies sencers sense ell.

—L’estima… —va apuntar la Nora, amb un gest d’impotència.

En Doug es va gratar el front. Esperava que les dones no comencessin ara a discutir sobre allò.

—Un tractat de pau entre la Corona i els cimarrons és, en qualsevol cas, un començament —va declarar, tornant al tema i recordant els seus llunyans estudis de dret. Potser podia aprofitar-los ara per a alguna cosa—. Doni’m l’acord, Reina Nanny, me’l miraré. Estic bastant segur que la qüestió de l’entrega dels esclaus es pot formular de manera que quedi oberta. Ho escriuré de tal manera que tots estiguin contents, que ningú no hi pugui posar objeccions, quan, malgrat tot, vostè segueixi donant asil a esclaus fugitius.

Nanny va arrufar el nas.

—Però… un tractat així és sagrat. Quan alguna cosa queda per escrit… quan es fa una promesa.

En Doug va somriure.

—El truc consisteix a no fer més promeses del compte.

La partida d’en Doug i la Nora es va demorar dos dies més, i el document entre la Corona i els cimarrons va quedar pulcrament redactat amb tota precisió i va ser presentat davant la Reina. En ell els cimarrons es mostraven d’acord amb la idea que un criat devia lleialtat al seu senyor. Es declaraven expressament disposats a influir sobre els esclaus fugitius perquè tornessin a ocupar el lloc que Déu els havia assignat.

—Com saben el lloc que els ha assignat Déu? —va preguntar, estranyada, la Princess, quan en Doug va llegir a la Nora en veu alta el paràgraf.

La Nora va somriure.

—D’això es tracta, Princess. Nanny i el governador poden tenir opinions totalment divergents.

—I «influir» defineix tot el que es troba entre convèncer amb bones paraules i lligar de mans i peus —va explicar en Doug—. Em temo que Cudjoe farà això últim, però Nanny pot oferir asil a tants esclaus com vulgui.

Nanny va escoltar l’esborrany modificat de l’acord amb la cara transfigurada.

—Tu sí que saps fer màgia amb les paraules —va dir al final, agraïda.

En Doug va arronsar les espatlles.

—És un art que he après. Akwasi i jo hem hagut de fer un sacrifici per a això… Així, presento el contracte al governador?

Nanny va assentir.

—Digue-li que anirem a Spanish Town per firmar-lo. Un tractat de pau exigeix una celebració.

En Doug va somriure.

—Tirarem una salva al port de Kingston! —va prometre.

Nanny es va tombar cap a la Nora.

—Encara hem de parlar dels nens —va anunciar amb calma.

La Nora va aixecar la vista, recelosa.

—No me n’aniré sense Dede, i el governador…

—No havíem fet un tractat de pau? —va preguntar Nanny, cansada—. No tan sols estem parlant de la teva filla, dona blanca. També parlem del teu fill Cap.

—Però Cap és el fill de Máanu! —va protestar la Nora.

—Ara que Máanu se n’ha anat, és com si fos teu. També tu eres l’esposa del seu pare. Així, doncs, què passa amb els nens, Missis blanca? Saps quin destí els espera si te’ls emportes. Els blancs els anomenaran negres.

—Deirdre té la pell molt clara —va murmurar la Nora.

La Reina va esbufegar.

—Això no l’ajudarà. Però, deixant això de banda. Cap és negre com la nit. Llavors, què vols fer?

—Ens els emportarem tots dos! —va dir en Doug—. Potser podré reparar amb Cap el que va passar amb Akwasi.

Nanny va tancar per un moment els ulls.

—O vols repetir la història —va apuntar—. Bé, no és el meu problema. Són els teus fills, dona blanca. Espero que els déus et guiïn.

Es va aixecar majestuosament i els va indicar el camí de sortida de la seva cabanya. En Doug va entendre de cop per què els cimarrons anomenaven «Reina» aquella dona petita i insignificant.