1

En Doug va galopar amb l’Amigo al llarg de la platja, fins que el cansament els va envair. Després va fer parar el semental al capdamunt d’un penya-segat, allunyat del mar; ja feia temps que havia deixat la sorra de la platja rere seu. Panteixant, va contemplar el mar il·luminat per la llum de la lluna: la cavalcada a pèl havia estat esgotadora, però encara no li havia permès pensar. Ara que havia posat uns quants quilòmetres entre ell i Cascarilla Gardens, va començar a recuperar-se lentament. De nou tenia al davant l’escena que havia viscut la Nora a les habitacions de l’Elias. Mai, ni en els seus pitjors malsons, no hauria relacionat el monstre que es passejava per Cascarilla Gardens amb el seu pare! Però, en aquell moment, a posteriori, va percebre també els senyals que se’ls havien escapat: la falta de disposició de l’Elias per sortir a buscar el violador de la Sally; el seu desinterès per la mort de les nenes negres, malgrat que posava el crit al cel per cada penic que li costava la pèrdua d’un esclau; l’estrany comportament de Máanu, la seva desaparició: tots els esclaus domèstics havien de tenir coneixement dels crims de l’Elias! I era possible que Máanu i Akwasi creguessin que la Nora i en Doug també ho sabien.

En Doug va desmuntar del cavall i va caminar a poc a poc al costat de l’Amigo per la jungla de manglars que s’estenia davant seu. Havia estat diverses vegades en aquell lloc amb Akwasi. A peu, naturalment, en excursions de tot un dia. Havien explorat la selva tan emocionats que ni s’atrevien a respirar i, al final, un dia s’havien vist recompensats pel descobriment d’una espectacular cascada. Sumit en els seus pensaments, en Doug va seguir corrent amunt un rierol fins que la va trobar: il·luminada per la lluna encara produïa un efecte més màgic i irreal que a la llum del dia. L’aigua queia en forma de cascada sobre unes pedres rodones i polides. Akwasi i en Doug havien intentat escalar la paret i reien cada vegada que relliscaven i tornaven a caure al rierol. En Doug va deixar que el cavall begués i ell mateix va beure aigua d’aquella tan neta. Un dia hauria d’ensenyar la cascada a la Nora…

Va ser en aquell instant, quan pausadament començava a relaxar-se, que va pensar en la desagradable situació en què havia deixat la Nora i Mansah a l’habitació del seu pare. Maleït sigui, esperava que no els hagués passat res! Però, d’altra banda, no creia que l’Elias fes mal a la Nora, sobretot amb en Doug com a testimoni de les seves vileses. Tot i així, hauria estat millor quedar-s’hi. Encara que la Nora l’havia fet fora de l’habitació, no l’havia expulsat de la casa. Hauria d’haver-la esperat i parlar amb ella. Trobar una solució… alguna cosa millor que una fugida covarda…

El jove tenia un nus al coll i el cor encongit. Llavors, agafant embranzida des d’una pedra, va saltar al damunt del seu cavall. Va conduir l’Amigo a poc a poc per la jungla. Quan va assolir de nou el penya-segat, va albirar una estranya llum a l’horitzó. No era allí on hi havia Cascarilla Gardens?

Alarmat, en Doug va escodrinyar cap a l’est. Hi havia un incendi? Solia passar sovint que en una de les cabanyes del barri dels esclaus s’hi calés foc quan els negres encenien al davant una foguera. Però ara, durant la nit? I a aquella distància era impossible distingir una cabanya que cremava: el que cremava era una casa gran. Va clavar els talons als flancs de l’Amigo. El que s’estava incendiant era Cascarilla Gardens!

—Pel que nosaltres sabem fins ara, a la casa hi ha aproximadament quatre morts, senyor.

En Benson, un vigilant de la plantació dels Keensley, informava en Doug després d’haver llançat una mirada de menyspreu a la poca roba que duia. Probablement, en altres circumstàncies, li hauria preguntat si solia passejar a cavall a la nit mig nu, però, en consideració a la tràgica situació, postergaria les seves reflexions.

—Aproximadament? —va preguntar en Doug, i va contemplar, atònit i encara incrèdul, les ruïnes fumejants de Cascarilla Gardens.

La casa havia cremat gairebé en la seva totalitat, si bé encara quedaven dempeus les parets mestres. Els esclaus que no havien fugit havien començat a apagar el foc tan bon punt els cimarrons havien marxat. A més, els Hollister i els Keensley de seguida havien entès el que passava. Ja després que haguessin aniquilat els vigilants i els cimarrons haguessin reunit els esclaus disposats a fugir i els haguessin distribuït per assaltar la casa, un parell de servents domèstics de més edat s’havien dirigit a les altres plantacions. Això succeïa en comptades ocasions durant els atacs dels cimarrons, però, per regla general, els negres lliures no reclutaven els esclaus de les plantacions, sinó que saquejaven ells mateixos les cases. Els esclaus s’adonaven de l’assalt quan cremava la residència senyorial.

—És difícil de concretar, senyor —va respondre amb una mica de neguit el vigilant—. Els… els cossos estan totalment cremats. I a més… bé a més…

—No molesti el jove amb detalls. —Christoph Keensley havia albirat en Doug i va empènyer el seu vigilant a un costat—. Tingui, Douglas, faci un trago…

En Keensley li va atansar una petaca. Al principi, el noi va voler rebutjar la invitació, però després va agafar l’ampolla, es va humitejar els llavis i va assaborir un excel·lent aiguardent de canya de sucre. No és que se sentís millor, però almenys no estava tan marejat.

—Vostè mateix sap, jove —va començar a explicar—, com aquells… aquells… animals maten. I, si ho he entès bé, aquesta vegada també hi han participat negres del camp que encara són pitjors. Pel que sembla, han sorprès el seu pare i la seva madrastra al dormitori. I tenien… tenien matxets…

En Doug va buscar suport al flanc del seu cavall.

—Els… els han esquarterat? —va preguntar amb veu rogallosa.

En Keensley va assentir i va tornar a atansar-li la petaca.

—I després han calat foc. L’únic consol és que no han mort cremats. Però és impossible identificar els cadàvers, ho sento, Doug. No hauria de veure’ls, vostè…

—Segur que hi ha la Nora? —va xiuxiuejar en Doug.

En Keensley va tornar a assentir.

—Per tot el que es dedueix, sí. Qui seria, si no? També sospitàvem que vostè estaria entre els morts…

—Vull veure’ls! —va dir en Doug, alhora que tornava a en Keensley la petaca—. He… he de veure-ho amb els meus propis ulls, jo…

Va deixar anar les regnes de l’Amigo i es va dirigir trontollant cap a la casa. Havien col·locat les víctimes de l’assalt sobre unes mantes. En aquell moment dos esclaus arrossegaven els cossos d’en Truman i en McAllister.

—Tots els vigilants també són morts, senyor —va informar en Benson al seu patró. En Keensley va assentir desconcertat.

—No hauria de fer-ho! —va exclamar dirigint-se de nou a en Doug—. No s’ho traurà mai més del cap…

En Doug el va mirar, hi havia flames en els seus ulls.

—Han succeït moltes coses aquesta nit que romandran per sempre en la meva memòria. Però això… Jo…

En Keensley el va seguir, movent el cap, al lloc on es trobaven els cadàvers.

—Digui-ho al reverend —va indicar amb veu cansada a en Benson—. Hauríem… hauríem de… sepultar… les restes… com més aviat millor.

En Doug no es va ensorrar quan va veure els cossos i els membres carbonitzats. Potser hauria perdut la serenitat si hagués reconegut realment la Nora, però allò… La visió era espantosa, però no despertava cap record del que aquelles persones havien estat. De fet, era impossible reconèixer si eren negres o blancs, homes o dones, adults o nens. En Doug es preguntava si Mansah estava entre ells o si els cimarrons se l’havien endut. Però solien matar els criats domèstics. Va fer mitja volta. En Keensley de seguida li va atansar la petaca.

—Vingui ara… Aquí ja no pot fer res més, s’ha apagat el foc, hem posat sota la vigilància d’un dels nostres empleats els esclaus que s’han quedat.

—Vigilància? —va preguntar en Doug, inquiet—. Vigilància, per què? Si fins a aquest moment no han marxat, per què haurien de fer-ho ara?

En Keensley va deixar anar un riure maligne.

—Vostè ja sap que un no pot fiar-se d’aquesta colla.

En Doug es va gratar el front.

—Vull… vull anar al barri dels esclaus —va anunciar—. Al nostre… Al meu.

Era una sensació estranya, però havia de prendre consciència que era l’hereu del seu pare. Que el que quedava de Cascarilla Gardens, algun animal encara viu i els esclaus que encara eren allí, li pertanyien.

—No és una bona idea, Douglas. Primer hauria de venir amb nosaltres. Aquí ja podrà tornar demà…

El jove va sacsejar el cap.

—He de parlar amb ells aquesta nit. Amb… Sap vostè si… si Mama Adwe…?

Va fer mitja volta quan en Keensley li va comunicar que no sabia res. L’Amigo encara seguia on l’havia deixat. El semental semblava tan confós i vacil·lant com el seu amo. En Doug li va donar uns copets al coll i va agafar embranzida en les arrels d’un arbre per muntar-hi.

—Porta’ns… porta’ns als estables… Potser tu hi trobaràs una llar.

De fet, els cimarrons no havien cremat els estables, un fet també inusual. La majoria de les vegades solien calar foc als edificis d’explotació. Però probablement aquella vegada es devien haver encarregat del saqueig els esclaus i no els mateixos assaltants. Faltaven tots els cavalls i els muls, però s’havien respectat els edificis, potser perquè estaven a prop del barri, on el foc de seguida s’hauria estès. Kwadwo, l’home obeah, va rebre l’Amigo.

—Kwadwo… —va dir en Doug amb un xiuxiueig—. No… no has marxat?

El cavallerís va sacsejar el cap.

—No, backra, jo no marxar. Molts no partir, tots els vells, els malalts i els porucs. Tots aquests necessitar home obeah. Aquests no tan sols els teus negres, backra, també els meus negres. —El vell es va redreçar amb dignitat.

En Doug va assentir.

—Nosaltres… nosaltres dos ens ocuparem d’ells —va mussitar—. Saps… saps alguna cosa de la senyora? Estaves… estaven a la casa?

Kwadwo va fer un gest negatiu.

—No, jo aquí, backra. Ajudar a ensellar cavalls. Els ximples negres del camp posar cadira del cavall de Missis en mul… Jo no voler donar, és clar, però…

Kwadwo va mostrar una expressió abatuda. Potser el backra el castigaria per haver col·laborat en el robatori dels animals.

En Doug va fer un gest de rebuig. Va prendre nota de la declaració de Kwadwo, però no va voler dedicar-hi més temps. Demà ja pensaria per què els cimarrons havien atacat tan lluny de les Blue Mountains i per què havien reclutat els treballadors del camp. Però ara…

—La Missis a casa? —va preguntar l’home negre per cridar l’atenció del backra. També ell va llançar una mirada interrogativa a la roba d’en Doug—. O ella amb vostè…?

El vell home obeah tenia uns ulls penetrants, no li havia passat per alt l’amor incipient entre la Nora i en Doug.

El noi va sacsejar el cap.

—Era a casa… —va respondre, cansat.

Kwadwo va serrar els llavis.

—Llavors ella… ho sento, backra Doug, però a casa tots morts.

En Doug va deixar l’home obeah i es va dirigir trontollant al barri dels esclaus. Un esgotament increïble, que gairebé apagava el dolor, s’anava apoderant de mica en mica d’ell. Però no volia anar a la casa dels Keensley. Li hauria agradat jeure damunt la palla al costat del seu cavall.

Els negres que havien romàs a la plantació estaven tots reunits, dempeus, i miraven el backra amb una expressió entre alleujada i temorosa. En el fons, per a ells era una bona notícia que algú de la família hagués sobreviscut. Si no, la plantació hauria passat a mans d’un dels veïns o se l’haurien repartit entre els Hollister i els Keensley. En qualsevol cas, no haurien necessitat un barri propi, la comunitat s’hauria desfet i els esclaus s’haurien venut per separat.

Però, d’altra banda, el jove backra potser volia venjarse. Potser es volia rescabalar per l’assassinat dels seus éssers estimats, abocant la seva ràbia sobre els esclaus que hi havien quedat. Els homes es van inclinar tremolosos davant el seu senyor.

—On és Adwea? —va preguntar en Doug—. És…?

—Jo aquí, backra Doug. —La rodanxona cuinera va sortir d’una de les cabanyes—. Jo no marxar. Akwasi marxar. Máanu marxar. Mansah, no ho sé. Potser morta. Però jo no marxar. Jo quedar. I tu…

En Doug se li va acostar vacil·lant. Adwea va obrir els braços.

—Jo tenir cinc fills —va xiuxiuejar Adwea—. El primer venut, després Máanu, Akwasi i tu. I Mansah. Jo mala dona, jo donar-les a backra. Tu l’últim. Vine, vine amb Mama Adwe!

En Doug es va llançar als seus braços i va sanglotar sobre el pit de la seva nodrissa, la seva Mama Adwe, la seva mare.

Encara que en Keensley i en Hollister diguessin que era boig, en Doug va passar la nit al barri dels esclaus. Va treure forces de flaquesa i va acomiadar enèrgicament el vigilant dels Keensley. Acte seguit, Kwadwo va reunir la seva comunitat i els cants fúnebres, en els quals es van barrejar possiblement alguna alabança i sens dubte bona quantitat de precs pels joves negres que s’havien unit amb els cimarrons en llibertat, van acompanyar el somni d’en Doug. Adwea el va bressolar com si fos un nen i va plorar per les seves filles. Ningú no li havia dit que Mansah s’havia salvat. Creia que la petita havia mort amb el seu botxí o abans, a mans d’aquest últim. I Máanu l’odiaria per això durant la resta de la seva vida.

L’endemà, un silenci de plom i un aire carregat de fum flotaven sobre les restes de Cascarilla Gardens. Christopher Keensley i Lord Hollister havien obligat els esclaus amb coneixements de fusteria a construir durant la nit uns taüts provisionals: Doug Fortnam s’estalviaria de veure de nou les víctimes del foc. Tanmateix, a penes aconseguia apartar la vista de les modestes caixes de fusta quan al final es va sobreposar i va inspeccionar les ruïnes de la casa. Seguia sense poder creure’s que la Nora estigués tancada en un d’aquells taüts. Era tan vivaç, tan delicada, tan desperta i afectuosa… En Doug estava enfadat amb Déu i amb els esperits. S’havia venjat Simon Greenborough pel seu amor perdut? O era aquest el cop que Déu hauria d’haver etzibat a Elias Fortnam molt temps enrere?

En Doug va intentar dirigir l’atenció cap a la casa. No seria gaire difícil tornar a aixecar-la. Si era això el que volia. Però en realitat mai no li havia agradat. Aquella arquitectura severa de la casa senyorial anglesa, amb les seves columnes i escalinates…, tot això no casava amb Jamaica. Però ara tampoc no l’atreien aquelles torretes i terrasses, herència de l’arquitectura colonial espanyola. Al principi n’hi hauria prou amb una cabanya… Va sentir la veu de la Nora: «I ens construirem una cabanya de bambú i la cobrirem amb fulles de palma. Jo cosiré una hamaca, per estimar-nos a la claror de la lluna…».

De bon grat li hauria construït la cabanya. A la platja, a la vora del mar…

Per què l’havia deixat sola? Va maleir el pànic i la ràbia que l’havien allunyat de la casa. Per més que es digués que no hauria pogut fer res per la Nora. Fins al moment, ni un sol propietari d’una plantació havia sobreviscut a un atac dels cimarrons. Els homes sempre els superaven en nombre, eren guerrers excel·lents i no tenien ni gota d’escrúpols. En Doug tan sols hauria pogut morir amb la Nora.

Però també li semblava de moment la millor alternativa per a l’aclaparadora sensació de buit i foscor que el paralitzava del tot.

En Doug es va deixar caure, abatut, en un dels esglaons ennegrits de l’escala d’accés. El que més desitjava era amagar-se en algun lloc i abandonar-se al seu dolor, però el món que l’envoltava era exigent i no tenia misericòrdia per res. Hauria d’ocupar-se de seguida dels esclaus… de les exèquies…

En Doug es va quedar mirant la graveta rasclada i neta de l’entrada que havia escapat il·lesa del foc i que semblava tan ordenada i normal com el dia abans. Llavors va veure una cosa que brillava sota la llum del sol i que no podia ser un còdol… Es va aixecar amb esforç. Allà hi havia, humit de rosada, però ja caldejat pel sol, el penjoll de la Nora. Va recollir la joia i va tenir la sensació que ella acabava de treure-se-la del coll.

El cor del jove bategava amb força. La Nora el portava la nit anterior, també quan feien l’amor. I hi havia estat joguinejant mentre li parlava d’en Simon.

En Doug es va preguntar si aquella troballa tindria algun significat, però era conscient que s’estava autoenganyant. La cinta de seda de la qual penjava la joia estava esquinçada. Sens dubte algú l’havia arrencat del coll de la Nora abans de matar-la. Els cimarrons eren sobretot coneguts pels seus saquejos. En les cases senyorials que assaltaven no cremava res de valor recognoscible. Segur que no haurien deixat cap joia. Però un dels assassins devia haver perdut aquesta en la seva fugida precipitada… En Doug va tancar la mà i va prémer el penjoll ben fort dins el puny. Gairebé va sentir consol. La Nora havia estimat aquella peça i ara sempre li recordaria la noia.

Amb energia renovada, es va encaminar cap al barri dels esclaus.

Al matí, en Keensley li havia tornat a enviar dos vigilants. Pensava que ja hauria recuperat la raó i estaria disposat a acceptar ajuda per supervisar els esclaus. Tanmateix, el jove va tornar a acomiadar-los. Al seu lloc, va nomenar Kwadwo bus ha, que era el nom amb què es coneixien als caps negres.

—Ara no hi ha feina —va dir fatigat—. Jo… vosaltres… nosaltres no anirem avui als camps. I a casa… a casa tampoc no hi ha res a fer…

—No vol tornar-la a construir, backra? —va preguntar Kwadwo, sorprès. No va saber què era el que el va empènyer, però va deixar de parlar amb el seu backra en aquell anglès bàsic—. No hauríem…?

—Per a qui l’he de construir, Kwadwo? —En Doug es va gratar el front—. Però podeu netejar una de les cases en què vivien els vigilants, per a mi ja n’hi haurà prou. Adwea s’encarregarà de preparar-me el menjar.

—Llavors vostè vendre tots els esclaus domèstics, backra? —va preguntar Adwea, consternada—. Noies, mossos…?

En Doug va sospirar. Va pensar per uns segons si havia de mencionar aquell tema sobre el qual tots els criats domèstics havien callat. Hauria preferit no tenir cap d’ells al voltant seu. Però, d’altra banda, no els havia quedat cap altre remei. Ni tan sols a Adwea…

—És clar que no —va tranquil·litzar a la cuinera—. Jo… Jo no venc ningú… no us preocupeu. Ni tampoc penso enviar als camps cap servent de la casa.

Aquella angoixant pregunta es trobava escrita a la cara de tots els esclaus domèstics, ningú no havia de plantejar-la.

—Ja veurem què fem. Avui, en qualsevol cas…

—I què passa amb el reverend?

Adwea va assenyalar el carruatge dels Stevens, que avançava en aquell moment pel barri dels esclaus. A en Doug l’aterria el retrobament amb aquell home. Esperava que almenys aquesta vegada no arribés amb l’esposa i la filla. Segur que la Ruth encara estava de dol.

—Arregleu una altra casa de les dels vigilants —va decidir en Doug—. Si és que el reverend hi està d’acord. És possible que dormi a casa dels Hollister o els Keensley. Però haurem… haurem de preparar els funerals. Mama Adwe…

Adwea va assentir.

—Jo fer, backra! —va respondre tranquil·litzant-lo—. Podem preparar en cuina d’esclaus. Barbacoa…

En Doug es va trobar malament només de pensar en carbó cremant i olor de carn rostida, però deixaria aquell assumpte en mans d’Adwea. Defallit, es va dirigir al reverend. Aquella figura llarga i prima vestida de negre descendia en aquell moment del vehicle.

—Senyor Fortnam! —El reverend va estrènyer la mà d’en Doug—. Poc poden expressar les paraules davant el seu enorme dolor…

En Doug es va armar de paciència per aguantar el sermó.