7

La Comissaria Central de Policia de Vía Layetana era el mateix formiguer de gent que en els temps de la República. O potser més, ja que ara la policia complia noves funcions, a més de les quotidianes, com podia ser la persecució de lladres o assassins. Ara la policia també tenia un vessant polític.

L’agent que el va retenir a l’entrada el va mirar de dalt a baix amb ulls crítics.

—He vingut a veure el comissari Amador —va dir ell.

El nom va fer que l’agent gairebé es quadrés. Va moure la mà esquerra tot apuntant a l’interior del temple sacrosant de la llei i l’ordre ciutadà.

—Pugi les escales i pregunti a dalt.

—Gràcies.

Va pujar les escales, graó a graó, amb un regust amarg a la boca. Li xiulaven les orelles. Pretenia recuperar olors i sensacions, però allà era diferent. Allà les havien esborrat totes, a consciència, amb lleixiu i salfumant. També amb sang. Nous comandaments, nou tarannà, noves directrius, nou ordre. Les dictadures no es caracteritzaven pas per ser dialogants, per defensar el poble. Les dictadures eren hermètiques i opaques, amb barres de ferro suspeses damunt del cap de cadascun dels integrants del poble en qüestió, sotmès i sense cap altre recurs que adaptar-se o morir. Els retrats de Franco, penjats aquí i allà, constituïen el record més ostensible, perenne, de la nova conjuntura. Als carrers atacaven a traïció, sorgint com espectres a les façanes i les cantonades. En un lloc com aquell eren igual que una guillotina. N’hi havia prou de veure’n un per quedar-se glaçat.

I era impossible no ensopegar-ne cap a cada pas.

Un segon agent el va mirar amb el mateix recel que el de l’entrada.

—El comissari Amador?

—Continuï per aquest passadís.

Ho va fer. La tercera barrera va canviar d’home a dona. Era jove, relativament bonica, però de faccions dures, angles rectes a la cara, celles espesses, cabells recollits. Va ser qui menys es va impressionar en sentir el nom del comissari.

—Té hora per veure’l?

—No.

—Llavors…

—M’han ordenat que m’hi presentés. És tot el que sé.

Es va treure de la butxaca de la jaqueta la carta, doblegada però sense cap rebrec. La dona la va desplegar, la va llegir i llavors la seva mirada va esdevenir críptica i crítica alhora. Mirada de superioritat, un altre cop de dalt a baix, calculant i avaluant. Ja no va dir res més. Va fer mitja volta, va desaparèixer per una porta i ell es va esperar allà, dempeus, enmig d’una voràgine de cossos que anaven i venien com a part del frenesí laboral.

Abans, les coses eren més tranquil·les.

Abans.

—Merda… —Va sospirar.

No va haver d’esperar gaire. Un parell de minuts. La dona va reaparèixer, traient mig cos pel marc de la porta, i li va fer un senyal. La va obeir. Va entrar en una mena de sala gran, que incloïa un passadís lateral amb un banc.

—Segui.

El to no admetia rèplica.

El coneixia prou bé.

Va ocupar l’extrem del banc amb certa dignitat. A vegades, els anys feien que es vinclés sense ni tan sols adonar-se’n, amb el cap cot i un gep incipient que li bombava l’esquena. Aquest cop es va guardar prou de semblar vell, cansat o derrotat. Va estirar l’esquena i la va mantenir dreta.

Quaranta minuts.

Un parell de vegades, la dona va passar pel seu davant. En un altre parell d’ocasions va sentir els seus ulls freds clavats al cos. Es va mantenir ferm, mirant endavant, posat serè i una dosi suficient de dignitat. Perdre una guerra no significava perdre el darrer alè d’humanitat ni el respecte propi. Ells podien insultar-los, dir-los el que volguessin. Ells havien guanyat, però mai no serien legals, ni convencerien amb els seus arguments.

Ells…

—Vol acompanyar-me?

Ni un «sisplau». Tot eren ordres.

Es va aixecar i la va acompanyar. Amb prou feines van fer deu passes. La dona va obrir una porta que donava a un despatx clàssic, amb una taula, dos armaris, un parell d’arxivadors, un mapa d’Espanya, un altre de Catalunya, un altre de Barcelona, i els inevitables símbols franquistes, el santcrist, el retrat del Caudillo…

El comissari Amador era un home d’uns quaranta anys, ja sense cabells a la part superior del cap. Ulls durs, mirada incisiva, mandíbula recta, barbeta enfonsada, formant un angle de quaranta-cinc graus amb la papada, i nas prominent. Vestia de manera elegant, vestit fosc, encreuat, i corbata no menys discreta. Abans es deia que els policies feien pudor de policia d’una hora lluny. Ara tots feien pudor del mateix, de feixisme. Tant era que portessin uniforme o no.

Un ventilador s’encarregava de remoure l’aire de l’estança, cosa que era d’agrair.

En Miquel Mascarell va deixar que el comissari l’inspeccionés.

—Així, doncs, vostè va ser policia aquí, a Barcelona.

—Inspector.

Una altra mirada.

Sempre feien servir els silencis per impressionar o acovardir.

—Segui.

Ho va fer, per segona vegada. Va ocupar una de les dues cadires ubicades davant la taula. La imatge del comissari quedava així flanquejada pel santcrist i el retrat de Franco. La Santíssima Trinitat. Per sort, només parlava un dels tres. La carta jeia desplegada damunt la taula.

—Quant de temps ha estat empresonat?

—Vuit anys i mig.

—Van commutar-li la pena de mort i ara l’han posat en llibertat mitjançant un indult.

—Sí.

—La generositat del Generalísimo resulta extraordinària, no troba?

Va trigar massa a respondre a l’entusiasme del seu interlocutor.

—No troba?

—Sí.

—Vostè és un home de sort. Deu tenir amics.

No era un home de sort. No tenia amics. Es va estimar més callar.

El comissari Amador es va tirar cap enrere, va repenjar l’esquena a la butaca i va ajuntar els tous dels dits, en un clar gest reflexiu, que també feia pensar en una pregària.

—Sap què hi fa, aquí?

—A Barcelona?

—No, aquí. —Va abraçar la comissaria amb les dues mans, abans de tornar a la posició original.

—No.

—No? —Va mostrar-li la seva sorpresa.

—M’han ordenat que vingués. Això és tot. Que vingués i li lliurés aquesta carta.

—I no sap per què?

—No.

El comissari Amador va tornar a llegir la carta. Van transcórrer tot just deu segons d’un silenci incert.

—Vostè és un home perillós, senyor Mascarell?

—No, que jo sàpiga.

—Va ser un bon policia?

—Sí, que jo sàpiga.

—Però torna a casa i li demanen que em vingui a veure. Això implica… desconfiança, no li sembla?

Va arronsar les espatlles sense saber què dir.

—Com si volguessin que el controléssim —va mantenir el mateix to el comissari.

—No veig pas per què.

—Què farà?

—Suposo que buscar feina.

—Ho suposa?

—Bé, tot just fa unes hores que he arribat. Encara haig d’assimilar algunes coses. Tot és nou per a mi.

—Sortosament —va sospirar el comissari—. Quants anys té?

—Seixanta-tres.

—Seixanta-tres —va repetir lentament, de manera que dit per ell va semblar que era més gran—. Es troba més a prop de la jubilació que no pas d’integrar-se profitosament en la nova Espanya. Té família?

—No.

—Ningú…?

—No.

Una altra llarga mirada. No de pena. Tan asèptica com qualsevol altra.

—Aquí ningú no està sol —va manifestar el comissari—. Tot i que vostès… —Va arrufar el nas i, tot d’una, es va encarcarar lleugerament—. No deu pensar o imaginar-se ni tan sols per un moment tornar a la policia, oi?

—No, és clar.

—I tampoc no em deu voler mentir.

—Per què ho hauria de fer? Aquest és un altre món.

—Millor.

—Diferent.

—Millor —va voler deixar clar l’home que parlava entre el santcrist i la foto del Caudillo.

—Sí, millor —es va rendir ell.

Volia sortir d’allà al més aviat possible. S’hi començava a ofegar.

—D’acord. —El comissari semblava haver donat per acabada la conversa.

—Puc fer-li una pregunta?

No hi va haver resposta, però el silenci li va fer entendre que sí.

—Em va enviar una carta ahir a la pensió on m’hostatjo?

—Una carta? —Va alçar les dues celles, en un clar gest de sorpresa—. Ni tan sols el coneixia i, naturalment, no l’hauria conegut si no hi hagués hagut aquesta ordre de presentar-se davant meu. Com es diu aquesta pensió?

—Rosa. Pensió Rosa. És al carrer Hospital.

—Què deia aquesta carta?

—Res, em donava la benvinguda.

—Llavors sí que té amics, algú que sap que és a Barcelona.

No ho sabia ningú, però ja no va fer falta que l’hi digués. El comissari Amador es va posar dret. No pas per donar-li la mà. Tampoc per acompanyar-lo fins a la porta. Va repenjar les dues mans, amb els punys closos, damunt la taula, i li va adreçar una última mirada de llop.

—Senyor Mascarell, espero no veure’l més, m’entén? Això voldrà dir que no s’ha ficat en cap embolic. Disposa d’una oportunitat única. Aprofiti-la. Faci’s mereixedor de la llibertat que tan generosament li ha estat donada malgrat els seus crims.

Estrany. Els culpables acusaven els qui s’havien mantingut en la legalitat. El món a l’inrevés.

—L’Estat li va pagar el viatge amb tren a Barcelona?

—Sí.

—Va lliurar-li els diners preceptius?

—Sí.

—Ja té la cartilla de racionament?

—No. Ara anava a buscar-la.

—Llavors pot marxar. Bon dia.

—Bon dia, senyor comissari.

Esperava un «¡Arriba España!», un «¡Viva Franco!» o el que fos. I la corresponent salutació feixista, braç enlaire. Però no va ser així. Va girar cua i l’última cosa que va veure del comissari Amador va ser la seva sinistra figura, amb els punys closos i repenjats damunt la taula, el cos lleugerament inclinat cap endavant i els ulls de pedra, foscos com la nit, amenaçant-lo de manera molt més viva i intensa que si ho hagués fet a crits o amb paraules.

Al carrer hi feia calor, però va preferir allò al veritable infern que deixava enrere, l’edifici que acabava d’abandonar.