11

En Miquel Mascarell va comptar fins a tres.

—La Celia?

—La Celia Arteta. No és que fóssim amigues, però…

—Per què dius «fóssim»?

—Perquè es va morir.

El segon cop.

—Quan?

—Fa uns dies, el set de juliol, em fa l’efecte.

—Com va morir?

—Va caure al metro.

—Hi va caure?

—Això és el que van dir els diaris.

—La gent no acostuma a caure al metro, més aviat s’hi tira.

—Doncs la Celia no tenia pas motius per fer-ho. Era una noia alegre, sempre feliç i contenta. Escolti… —Va observar-lo de fit a fit—. Torna a ser policia?

—No.

—Llavors…?

—Em pensava que ningú no sabia que era a Barcelona, i tanmateix algú em va enviar una nota amb aquesta foto, el nom del Parador del Hidalgo, diners i una pregunta.

—Quina pregunta?

—Si volia tornar a sentir-me policia.

—Doncs és evident que algú sap que es troba aquí.

—Això sembla.

—I, o bé vol donar-li una oportunitat per treballar, o bé s’està aprofitant de la seva situació.

—És el que jo penso, si bé amb reticències.

—S’està a casa seva?

—No, en una pensió de les Rambles.

—I li van enviar la nota a la pensió?

—Just l’endemà d’haver arribat.

—Això sí que és estrany. —La Patro es va encarcarar—. Tot i que gràcies a això ens hem retrobat.

—Te n’alegres?

—És clar! Ja l’hi he dit! Hi ha persones que ens marquen la vida en un tres i no res. Vostè va ser l’última persona bona i decent que he conegut.

—Doncs gràcies.

Ara va ser ella qui li va posar una mà damunt les seves.

—No té ningú, oi?

—No —va reconèixer, buscant una mica de determinació davant la tendresa d’aquella mirada.

—Està més prim, i sembla més gran.

—Sóc més gran —va apuntar un somriure còmplice—. I més tenint en compte que llavors ja ho era, de gran.

—No ho digui pas, això. —El va travessar amb els seus ulls enormes.

—Parla’m de la teva amiga Celia.

—Ja li he dit que no érem amigues. —Va enretirar la mà a poc a poc—. Tan sols conegudes. Vam xerrar alguna vegada i res més.

—De què?

—Les noies solem intercanviar informació, sobretot si ens trobem amb problemes, homes agressius, que facin pudor o beguin, que vulguin numerets estranys… Quan algú no ens convé, ens ho diem les unes a les altres.

—Quan va ser l’última vegada que la vas veure?

—No ho recordo exactament, però deu fer un parell o tres de mesos, potser quatre. Un bon dia va deixar de venir per aquí.

—Saps per què?

—Totes somien que un home amb diners les retiri. Totes. No hi ha ni un sol senyor de la burgesia catalana que no tingui una amistançada còmodament instal·lada en un piset. És un senyal d’identitat, un signe de benestar. Fins i tot reflecteix una posició social —va dir, posant un èmfasi especial en les seves paraules—. Malauradament, nosaltres som moltes i ells pocs.

—És a dir que, pel que sembla, la Celia va trobar el seu.

—Sí, això sembla. Almenys és el que jo penso.

—Saps qui era?

—No. Una no va per aquests mons de Déu pregonant la seva sort, no fos cas que una altra intenti alguna cosa.

—He estat preguntant al Parador, ensenyant la fotografia de la Celia —va assenyalar en direcció al local—, però ningú no ha volgut parlar amb mi. El cambrer i una noia m’han dit que no la coneixien. M’he convertit en un paio sospitós i per això he tocat el dos.

—Què esperava? Continua fent pinta de policia.

—Ah, sí?

—La manera de moure’s, de preguntar… Crec que és això. Amb una altra roba… És seva?

—No, me la van donar quan em van posar en llibertat.

—Ja.

—Demà em compraré un vestit, paraula!

—Millor. —Va repetir la llum del seu somriure, abans de tornar a posar-se seriosa—. De debò pensa que hi ha algun punt fosc en la mort de la Celia?

—Algú creu que sí.

—Així, doncs, investigarà el que li va passar.

—Sento curiositat, i no tinc res millor a fer. No em vull quedar a la pensió torturant-me, ni passar el dia passejant per una Barcelona que encara no sé si vull o em vol a mi.

—Au, no ho digui, això. És la nostra ciutat. D’aquí a cent anys continuarà sent aquí i nosaltres, ells, vostè, jo, ja no hi serem.

—D’on treus l’optimisme?

—No sóc pas optimista —va xiuxiuejar amb determinació—. Però és el que penso.

La Quimeta solia dir que les coses, la vida mateixa, era senzilla, i que eren les persones qui la complicaven.

La Patro encara ho simplificava tot més.

—Em pots ajudar?

—Sí. —Va ser rotunda—. La millor amiga de la Celia era una tal Marga. La Marga Creixell. Podem buscar-la.

—És aquí avui? —Va tornar a assenyalar el Parador del Hidalgo.

—No ho sé. També va molt al Cafè Navarra. Fa un parell o tres de dies que no l’he vist. Ho podem provar.

—Saps on viu?

—No.

—Si torno a entrar al Parador…

—Ja ho faré jo, tranquil. —Es va posar dreta, amb decisió—. Esperi’m aquí, vostè.

—Entesos.

—Què faig si hi és?

—Res. Tornes i m’ho dius.

—Perfecte.

Era ràpida, o possiblement ell ja tenia els reflexos alentits. Va agafar la bossa de mà, que havia deixat a un costat, i la va veure marxar del banc, caminant decidida en direcció al Parador del Hidalgo. Els seus talons van tornar a semblar tambors de guerra. Aquests i l’influx de la seva presència fonedissa, travessant el carrer i la tarda.

El primer home que es va girar per mirar-la es va quedar embadalit, paralitzat a la vorera. Es van aturar uns altres dos i van comentar alguna cosa entre ells, tot assentint amb el cap. Un tercer li va tirar una floreta, que va semblar com si li llisqués pel cos sense fer-li cap efecte. Era alta i, en la distància, les dimensions de la seva figura augmentaven fins a esdevenir gegantines. Quan va desaparèixer dins del bar, va ser com si s’apagués un llum.

Els homes van tornar a moure’s.

En Miquel Mascarell va pensar en les deu pessetes que costava tenir-la.

I va sentir una esgarrifança.

Fins i tot els somnis tenien preu.

Es va passar una mà pels ulls i va intentar allunyar del seu cervell l’allau d’idees, pensaments, controvèrsies i crits interiors que el sacsejaven. Però no servia de res enganyar-se, mentir-se. Quantes vegades durant aquells anys havia evocat la Patro nua en aquell balcó o desmaiada a terra després que l’esbirro d’en Cortacans volgués matar-la? Ara el destí, allò en què ella creia, tornava a reunir-los.

Una cosa curiosa, el destí.

Juganer.

Macabrament juganer.

L’Ernest Niubó havia mort llavors pel fet d’haver-se enamorat de la Patro, per voler protegir-la i donar-li una vida. Va pagar el seu propi preu. Al cap de vuit anys i mig, semblava com si la Patro continués buscant el seu nou Niubó. I mentrestant, perdia la vida, la joventut, els somnis i les esperances.

Deu pessetes.

Amb les mil d’aquell maleït sobre podia estar amb ella cent vegades.

Podia.

Així que la va veure aparèixer un altre cop, va deixar de turmentar-se. La Patro va desfer el camí i, al seu pas, va tornar a escampar cadàvers masculins rendits a la seva imatge. Veure-la caminar de cara, amb el rostre hermètic, seriós, fruit d’anys de resistència a les mirades alienes, va ser una commoció. Aïllada enmig del carrer. En arribar al seu costat, però, va canviar d’expressió i va tornar a somriure amb timidesa. Es va asseure al seu costat amb els ulls oberts. Gaudia del moment i de la situació.

—No hi és —va anunciar—. He preguntat i ningú no sap res sobre si vindrà avui o no. De manera que se m’ha acudit que podríem anar al Navarra, no li sembla? Ja li he dit que hi va molt, per allà, i a més és aquí mateix.

—No et fa res?

—No! —Va ser categòrica—. No sap com n’estic, de contenta, de saber que és viu! Ho considero un regal i un dia de sort!

—Et pagaré el teu temps…

Es va adonar de l’estupidesa, de l’error, quan ja havia pronunciat les primeres cinc paraules. Es va aturar, però no pas abans que el rostre de la Patro s’omplís d’una cendra fosca que el va entenebrir completament. La noia va serrar les dents. Els biaixos endurits van aparèixer a banda i banda de la seva cara. El pitjor, però, van ser els ulls, que van deixar de brillar i donar llum, víctimes d’una brusca apagada anímica.

—Perdona… —va intentar excusar-se—. Patro, em sap greu…

—És igual.

—No, no és igual i ho saps.

Ella va abaixar el cap. La seva veu, amb prou feines un murmuri, va sorgir d’algun lloc molt íntim, amagat en el seu interior.

—Sóc jo qui l’hi deu tot. Vostè em va fer un regal en uns dies en què ningú no regalava res.

—Complia el meu deure.

—No és veritat. Devia ser l’últim policia de Barcelona que es mantenia fidel a si mateix. —Va alçar de nou el cap i el va mirar fixament—. Vostè és una bona persona, honrada i justa. Ho vaig saber llavors i ho sé ara que tinc més experiència.

—Com es pot ser honrat en aquests temps?

—Buscant una desconeguda sense saber per què?

Sí, tenia més experiència. Tota la del món, malgrat la innocència que continuaven traspuant els seus ulls, encara no endurits del tot, i la seva veu, capaç de transmetre les emocions d’algú al caire de la contaminació, però encara lliure de la seva càrrega feixuga.

—Som-hi?

—Som-hi. —Va ser la primera a aixecar-se.