8

Va arribar a la pensió relativament carregat i va trobar la senyora Rosa llegint una revista darrere el taulell, a la claror de l’escassa llum provinent del carrer. Va haver de deixar-hi el menjar al damunt uns segons, per prendre alè.

—Ja té la llibreta de racionament? —li va preguntar la mestressa de l’establiment, tot i que la resposta era òbvia.

—Sí.

—De quina categoria, la u, la dos o la tres?

—La tres, és clar. Pobra, pobra.

—Què li han donat? —Es va abocar sobre els dos paquets mal embolicats amb paper de diari vell.

—Ja ho veu.

—Per l’amor de Déu… —Va plegar els llavis, en un clar gest d’abatiment—. I això que ara estem millor.

—Han estat durs, aquests anys?

—Durs diu? —Va esbufegar—. Miri la llibreta. Hi posa «Vale pan», «Vale arroz», «Vale aceite», «Vale patatas»… I on diu «Varios» és per si durant el mes arriba alguna cosa excepcional, com ara carn, mongetes o bacallà. Alguna cosa excepcional! Això deu passar a Madrid, perquè el que és aquí… Si li dic quantes vegades m’han donat «alguna cosa excepcional»… Això de «Varios» és una presa de pèl. Miri, segons la Delegación de Abastos i el Decret de Racionament, ens hauria de tocar a cada adult 400 grams de pa, 250 de patates, 100 de llegums secs, arròs, llenties, mongetes o cigrons, 10 de cafè, 125 de carn, 30 de sucre, 25 de cansalada, 200 de peix fresc, 75 de bacallà i 5 decilitres d’oli. I quan ens ho han donat, això? Mai!

—N’està molt ben assabentada.

—Tinc una pensió, escolti! És clar que n’estic assabentada! A mi que m’agradava tant el pa…

—Què li passa al pa?

Estava xerraire. Ja li havia agafat confiança.

—D’entrada, el pa, encara que sigui diari, és tan petit que se’t queda a mig camí de l’estómac. Però el pitjor és la seva consistència, senyor Mascarell. Primer va ser de farina de blat, però quan es va acabar van fer servir farina de blat de moro. Era tan dolent… però dolent, dolent, dolent! I, tanmateix, ens el menjàvem, perquè quan hi ha gana… Durant un temps van arribar també uns vaixells carregats d’arrels, que no sé pas de quin país procedien. Amb aquestes arrels, els molins feien pa, però un pa que no tenia gust de res. S’ho pot creure? De res. Ni tan sols pesava. Després se’n va fer amb una nova farina, de tramussos, o de guixes, què sé jo!, i si no ens el menjàvem de seguida es tornava dur com una pedra. S’hi haurien pogut construir cases! Aquest era el pa, l’hi juro. No sap la quantitat de vegades que ens hem limitat a menjar cebes, bledes, naps… Això sí, als capellans i als militars els donen 350 grams de pa, que aquests han d’estar ben alimentats.

—A mi m’han donat arròs, llenties…

—I a sobre els deu haver dit que moltes gràcies.

—No.

—Doncs cal que ho faci, escolti, o la setmana que ve li diran que se’ls ha acabat tal cosa o tal altra. Ara les botigues dels barris són els banquers de l’estómac.

Els banquers de l’estómac.

—Hauria de dedicar-se a escriure. —Va somriure-li amb amabilitat.

—Ho faria per dedicar-me a falsificar llibretes de racionament. És l’única cosa que avui dia t’assegura la subsistència. Bé, això i tenir diners per comprar menjar d’estraperlo.

Va recollir la clau de l’habitació i es va disposar a agafar un paquet amb cada mà. Més que pesants, eren incòmodes. La senyora Rosa li va fer una pregunta abans que completés l’acció.

—Escolti, a què es dedicava vostè abans?

—Era policia.

—Què diu ara!

—Tal com ho sent.

—Però… policia amb porra i això.

—Inspector.

Els ulls li van canviar de to. Va embolcallar-lo amb una mirada de respecte. La impressió, però, li va durar poc. Tenia ganes de xerrar.

—El senyor Jeremías, el de la u, treballava a Duanes.

Devia ser l’hoste més notable de la pensió abans de la seva arribada.

—Pujaré això a dalt —es va acomiadar.

—Oh, perdoni. Jo parlant i vostè deu estar cansat. Pugi, pugi; vol que l’ajudi?

—No cal. Ho puc fer tot sol.

Va pujar el tram d’escala i es va dirigir a la seva porta. Abans d’arribar-hi, es va obrir la que es trobava just al costat, senyalitzada amb el número set, ja que els nombres parells estaven situats al davant. Una dona d’uns cinquanta anys, d’una elegància estantissa, va sortir al passadís. Tots dos es van mirar amb prou feines un parell de segons, fins que la dona va tancar la porta i ell va introduir la clau al pany de la seva.

—Bon dia.

—Bon dia.

La seva veu era més digna que ella, greu, profunda. Va passar pel seu costat, fent que els talons de les seves sabates percudissin les rajoles amb una rotunda sonoritat, fruit de la fermesa del seu aire en caminar. En Miquel Mascarell no es va poder estar d’observar-la, encuriosit. No era especialment atractiva, però destil·lava personalitat, si bé el seu encant de fet el marcia la seva elegant però atrotinada roba i les incipients arrugues del rostre. Tenia els ulls grossos, agosarats, de mirada viva. Duia els llavis pintats de vermell. Possiblement costava més una barreta de pintallavis que tot el menjar que li havien donat amb la llibreta de racionament.

I no tenia cap dubte que aquella dona preferia l’elegància al menjar.

La seva veïna va desaparèixer escales avall i ell es va ficar a la cambra. Va deixar els dos paquets sobre el llit i tot seguit va habilitar un espai a l’armari per conservar-hi el que li havia de durar uns quants dies. Quan ho va haver fet, va agafar la petita maleta i va furgar a l’estrip del folre interior, fins que hi va trobar la fotografia de la dona i les mil pessetes.

No li va caldre agafar les dues notes.

«Parador del Hidalgo».

«Vol tornar a sentir-se policia?».

Va estar un parell o tres de minuts contemplant la fotografia.

Podia trencar-la, quedar-se els diners i esperar esdeveniments.

Potser era el més lògic.

I el més prudent.

Va continuar mirant la fotografia.

La dona era bonica, però no l’atreia especialment. Un rostre ben maquillat i pentinat, sense oblidar el retoc del fotògraf, sempre era agradable de veure, sense que per això l’espectador hagués d’enamorar-se del personatge. El retrat ni tan sols duia el segell del fotògraf a la part del darrere.

Mil pessetes, el sou de tres mesos i mig.

—Miquel. —Va sentir la veu de la Quimeta al cervell.

—Ara no, sisplau.

—Ara sí. Què faràs?

—No ho sé pas.

—Jo sí que ho sé: ficar-te en problemes.

—I què vols que faci?

—Descansa.

—Ja descansaré quan em mori.

—Quan t’atrapin i et facin tornar al Valle o t’afusellin, no em cridis.

Un altre minut més. Les veus barallant-se dins del seu cap. Totes seves, perquè la Quimeta ja no hi era. L’instint contra la por, el desig de viure contra la frustració de la derrota, la incertesa contra l’oblit.

Qui?

Per què?

Es va guardar la fotografia a la butxaca dreta de la seva vella jaqueta i va agafar la meitat de les mil pessetes, que va introduir a la dels pantalons. Les altres cinc-centes, les va deixar a l’amagatall de la maleta. No era el millor lloc del món. Potser la senyora Rosa era una dona tafanera que li mirava les butxaques i l’hi escorcollava tot. Però d’això a robar… També es va endur les dues notes i el sobre.

Quan va sortir al carrer, era l’hora de dinar. Va passar tan de pressa com va poder per davant del taulell i es va submergir sota un sol que esclafava qualsevol que gosés plantar-li cara sense la protecció d’una ombra. En primer lloc va estripar les dues notes i el sobre i va llençar-ne els trossets a la claveguera. Pura precaució. Instint de supervivència. Un cop desaparegudes les proves, llevat de la foto, va caminar fins a les Rambles i, abans de pujar cap a la plaça de Catalunya, va veure la dona de l’habitació contigua a la seva asseguda a la terrassa d’un bar, prenent un cafè, un te, unes herbes o el que fos que tingués a la tauleta. Era l’única dona. Unes altres dues taules estaven ocupades per homes, dos en una i tres a l’altra.

Mirava els vianants.

Esquena recta, barbeta alçada, desafiament als ulls.

Els seus i els d’ella es van trobar.

En Miquel Mascarell va abaixar i apujar lleument el cap. La dona li va correspondre.

De nit els separava un envà.

De dia, tal vegada un infinit impenetrable.

Va caminar pel tram central de les Rambles i es va ficar pel carrer Tallers a la recerca d’un bar, una fonda o una taverna. Disposava de mil pessetes. Tenia l’oportunitat de menjar una mica més bé. No havia pensat pas en un restaurant ni res de semblant, però sí en algun lloc on alimentar-se més nutritivament que amb allò que li havia estat donat, i pagat, gràcies a la llibreta de racionament. Hi havia llocs en què un àpat també representava un cupó menys de la llibreta.

Va trobar el que buscava i es va prendre el seu temps. Havia imaginat-somiat tantes vegades una cosa semblant durant els dies i les nits de reclusió. Li semblava el súmmum de la felicitat. I ara era allà, en aquell súmmum, assegut a l’ombra, en un bonic dia d’estiu, a punt de menjar-se almenys dos plats, si no tres, i amb una sorprenent quantitat de diners a la butxaca.

Uns diners amb preguntes sense resposta.

La vida, tot d’un plegat, no era més que present.

—Vostè dirà.

El vestit que duia no era el més adequat. L’Estat tenia l’obligació, en alliberar els presos, de donar-los roba de paisà i pagar-los el viatge al seu lloc de destinació. La seva devia pertànyer a algú que segurament ja no la necessitaria més, per bé que no tenia forats de bala. Era vella, però almenys no estava sargida. L’inconvenient era la calor. I no es volia treure la jaqueta, perquè la camisa sí que tenia dos bons pedaços.

Va mirar el cambrer, circumspecte, desconfiat, en actitud expectant, i de sobte va recuperar tot el seu aplom.

—Vull dinar —va manifestar en un to que no traspuava cap dubte sobre si podia pagar o no.

Mitja hora després, mentre es prenia una autèntica crema catalana pagada a preu d’or, resistint-se a plorar, fent esforços per convertir aquell moment en un esdeveniment màgic, en Miquel Mascarell va saber definitivament que encara era viu.

Després de donar al cambrer les seves primeres vint-i-cinc pessetes, no es va aixecar de seguida. Va rebre les dinou del canvi, se les va guardar i va romandre assegut un quart d’hora més. Ja no hi havia res a reflexionar, però ho va fer. Tant si es ficava o no en un embolic, no li quedaven gaires opcions.

I volia saber.

Quan va desembocar novament a les Rambles i va arribar a la plaça de Catalunya, el sol de la tarda ja no castigava tant la terra. Podia agafar un tramvia que pugés pel passeig de Gràcia amunt, però es va estimar més caminar. Li agradava caminar. I sobretot li agradava fer-ho en línia recta, ja que a les cel·les l’única recta possible moria al cap de dos o tres metres. La línia recta era el somni de qualsevol reclús.

La distància que havia de recórrer tampoc no era excessiva. S’havia d’aturar a l’altura del carrer València.

Es va asseure en uns dels fanals del passeig de Gràcia i, d’allà estant, va contemplar el Parador del Hidalgo, situat a l’esquerra. El local era sumptuós, elegant, però ho era més el seu ambient. D’interior llarg i profund, tenia el taulell a l’esquerra i les tauletes a la dreta. Les senyoretes, les noies, meravellosament arreglades, maquillades, de pell suau, llavis carnosos i ulls de somni, semblaven formar part del mobiliari. L’Espanya de Franco era l’Espanya de la repressió, la imposició de les formes, la missa diària, la comunió, l’exaltació de la família i els valors tradicionals, però també l’Espanya de la mentida, la crueltat, la fam, la corrupció, l’estraperlo i la falsedat. Per allà a la vora no hi havia capellans. Cadascú a la seva parcel·la. Al Parador del Hidalgo, les dones ensenyaven la mercaderia amb una generosa prodigalitat. Escots, braços nus, cames modelades…, oberts al desig; en definitiva, cossos que la major part dels homes no recordaven haver tingut mai entre les mans… Abans de la guerra també hi havia hagut prostitutes. Sempre n’hi hauria. Després de la guerra, però, semblava que, amb la fam i la penúria, s’haguessin multiplicat. Se’n podien veure a les Rambles, als voltants del Raval o al Barri Gòtic. Dones a peu de carrer. Dones barates. Dones amb anys i experiència. Al Parador, en canvi, s’hi entreveia el luxe. Qualsevol d’aquelles noies, joves, molt joves, lluny de la trentena gairebé totes, representava un somni inabastable per a la majoria. I el local era ple.

L’hora no importava.

I a ell també li era igual.

Va passar els seixanta minuts següents sense treure els ulls de l’establiment, observant qui hi entrava, qui en sortia, buscant sense èxit un rostre que pogués reconèixer, tot i que tampoc no ho esperava. Els homes arribaven de totes bandes i amb prou feines resistien deu minuts a l’interior. Acabaven sortint amb alguna de les joves. I si ho feien sols, perquè ningú no els sorprengués pel carrer amb una dona de la vida, l’acompanyant ho feia a continuació i el seguia discretament. Va veure unes vint o vint-i-cinc dones, però no n’hi havia cap que s’assemblés a la de la foto, tot i que un parell de pentinats eren idèntics, segurament perquè devien estar de moda.

Quant temps feia que ell no havia estat amb una dona?

Des de molt abans que la Quimeta caigués malalta, evidentment. I l’agonia va ser llarga, extrema. De manera que la paraula sexe pertanyia a un diccionari oblidat.

Oblidat fins aquell moment.

Veient aquelles joves disposades…

En sentir la crida de la bèstia, l’esgarip infernal de l’home tancat dintre seu, va aclucar els ulls. Sempre havia estat metòdic, reflexiu, discret. La seva part més salvatge, si la tenia, com qualsevol ésser humà, va estar sempre dominada per la lògica i la raó. Però en aquell parèntesi de més de vuit anys potser les coses havien canviat. La guerra li va arrabassar la pau, i la postguerra, la dignitat. Altres paraules, com odi o rancúnia, li afloraven ara en l’ànim obertament. Apareixien en breus rampells de ràbia mal dominada. En contemplar aquelles noies tan boniques, tan netes, tan capaces de despertar-lo i transportar-lo a un paradís celestial, els records ressorgien. Certament, tots els tenia amb la Quimeta. Però ja no venia d’aquí. De sobte era un home gairebé ric.

I allà, a poques passes, el plaer trenava reclams que cap Ulisses no hauria esquivat.

—No, els diners no tenien importància —es va dir a mitja veu—. L’important és la humanitat de cadascú.

Elles eren tan víctimes com ell.

Encara que venguessin el que podia pagar.

En Miquel Mascarell es va posar dret.

El seu examen visual no li havia aportat res, tret de la constatació del que es coïa al Parador del Hidalgo. Li quedava un segon pas, el que hauria fet anys enrere, quan encara era policia.

Va travessar el carrer i va entrar al bar de luxe, intentant semblar tan digne com fos possible del seu ambient.