36

Va ser una bufetada.

Silenciosa, contundent.

La bufetada de la comprensió final.

Va recordar la veu d’en Ricard Solana cridant a l’Àlvar Gomis:

—Mig Barcelona t’ha vist amb ella. Vols que comenci a dir que era una puta? És fàcil. N’hi ha prou amb una trucada a qualsevol diari. «La jove morta al metro era una dona de mala vida». No crec que moltes de les teves amistats et miressin gaire bé amb això. El patètic Àlvar! Encara es parla de l’escàndol que vas muntar a Les Set Portes, i ni més ni menys que amb el lil·liputenc malparit d’en Rafael, el nostre grassonet preferit, per l’amor de Déu.

«Lil·liputenc malparit».

«El nostre grassonet preferit».

Primer no havia estat res més que un nom.

Ara tenia cognom.

—El fill de l’Hilari Casamajor? —amb prou feines va poder exhalar.

—El coneix? —El Chinchilla va tornar a alçar les celles.

—El vaig veure un parell de vegades, quan vaig detenir el seu pare al trenta-quatre.

—Va ser vostè qui va sentenciar el vell? —va exclamar mig admirat mig al·lucinat.

—Sí.

—Va morir a la presó.

—Era un estafador. Va fotre molta gent. Moltíssima. Ric o no, poderós o no, va acabar on havia d’acabar. —El seu pensament va viatjar fins al passat—. Llavors en Rafael tenia setze o disset anys.

—Ara en té vint-i-nou i és un fill de puta, més viu que la tinya, i ambiciós com pocs.

—En què el beneficia la mort d’en Solana i en Gomis?

—Tampoc no en sap res, d’això?

—No.

La pistola havia baixat fins als seus genolls, damunt dels quals reposava inofensiva i novament aliena a la conversa. En Jerónimo Mateo recuperava la sensació de normalitat.

—Després de la guerra, en Rafael Casamajor va reflotar l’imperi del seu pare. Amistats d’alta volada, vincles amb les jerarquies de l’exèrcit i l’Església, una adhesió indestructible —ho va expressar marcant cadascuna de les cinc síl·labes de la paraula—, contactes, parents a Madrid, als ministeris, a l’exèrcit i a l’elit del Generalísimo… El seu pare, que ho sàpiga, va passar d’estafador a estafat, de culpable a víctima. Li van donar fins i tot una medalla pòstuma. S’ho pot imaginar? —Va mirar-lo, fent una ganyota sarcàstica—. Els maleïts rojos que perseguien els capitalistes de bé. Per això es va fer una guerra, no?

—Continua. —No li va riure la ironia.

—No hi ha gaire més a afegir. —Va ser sincer—. En Rafael s’ha convertit en un depredador que va de dret al cim. No hi ha terreny que no trepitgi, ni negoci al qual renunciï. Vol ser el millor en tot. Diuen que els baixets són uns ressentits. Doncs collons, ell és molt baixet. Pot esclafar qualsevol amb el polze de la mà dreta.

—El tèxtil…?

—El tèxtil és un dels molts camps que toca. Fa temps que aspira a la posició d’en Solana i en Gomis. Fins ara era el tercer a la llista. No estava malament, no es podia queixar pas. Però per a algú com ell ser el tercer és com fer cua per poder mirar la Rita Hayworth, mentre d’altres no solament la veuen sinó que la toquen i fins i tot es fiquen al llit amb ella. Volia ser el número u. La seva desgràcia ha estat que, malgrat els seus contactes, parents i amistats pròximes a les més altes esferes, al Govern i al mateix Franco, en Solana i en Gomis hi tenien la mà trencada i treballaven bé. Han sabut jugar fort i podien fer i desfer.

—Sense competidors, escapçades les dues empreses, en Rafael esdevé l’amo.

—L’amo del negoci, sí senyor. Es convertirà en el principal fabricant i exportador del mercat. I, consegüentment, en l’estraperlista més important del sector. A sobre està promès amb una Permanyer, una altra de les fortunes de la burgesia catalana. De manera que d’aquí a uns anys ja el veig de ministre o qualsevol càrrec que se li acudeixi.

En Miquel Mascarell va estrènyer les mandíbules.

El «Qui?» ja tenia un cognom, i una cara difusa, perduda en el record de tretze anys enrere.

El «Per què?»… Una cosa tan vella com la venjança.

Venjança i un pla perfecte, junts, units.

—Va dir que em mataria —va xiuxiuejar, abstret en les seves cavil·lacions.

—Si ha estat ell, ha tingut paciència.

—Algú li devia dir que jo era viu, i va buscar la manera que m’indultessin. No podia matar en Solana i en Gomis sense més ni més. Però amb un ximple pel mig, convenientment provocat…

—Sap, inspector? —En Jerónimo Mateo va ajuntar les dues mans sobre el ventre—. Té mala peça al teler.

—Ja.

—En Rafaelet és intocable.

Va evocar, sense pretendre-ho, la imatge de la Patro.

No venia al cas.

O potser sí.

S’amagaria a casa seva i llençaria la clau.

A fer punyetes tot.

Va mirar la pistola. Sis bales. En quedava una. La seva presència li va provocar un gest de fàstic i la va guardar a la butxaca de la jaqueta. L’embalum i el pes aviat la hi acabarien deformant.

En sortir se la posaria a la cintura, per la part del darrere.

—M’hauria disparat?

—Sí.

—No m’ho crec. —En Miquel Mascarell es va posar dret—. Vinga, home. No m’hauria disparat, oi que no?

—T’estaves fent pregar.

—Pensava. —Va moure el cap—. Això que m’ha dit és molt gros. On va?

No hi va haver resposta, únicament una mirada molt freda.

—M’ho imagino —va sospirar el Chinchilla—. Li farà falta sort.

—Com trauràs benefici de tot això?

—Ja se m’acudirà alguna cosa. —Va fer un gest d’indiferència—. Sóc legal, però no estúpid.

—No se t’acudirà pas trucar a en Rafael, oi?

Va aconseguir sorprendre’l.

—No.

En Miquel Mascarell el va traspassar amb la mirada un cop més.

—Aquests paios tenen massa pretensions per al meu gust —el va tranquil·litzar en Jerónimo Mateo—. No vull acabar com aquest parell. He après a acontentar-me amb el que tinc si em va bé. Però això no treu que un busqui sempre algun benefici extra.

—Potser sí, que la presó et va donar una nova perspectiva de la vida.

—Una altra ampolleta de vi?

—No, avui no.

—Que tingui sort, inspector.

—Gràcies, Jerónimo.

—De debò no vol treballar per a mi?

—M’acabaries matant. —Va mirar-lo des de la porta.

—Home…

—A disgustos.

—És el que m’agrada de vostè. La seva ironia.

—Això ho fa l’edat, ja ho veuràs. —Va obrir la porta i va fer una altra passa, abans de formular-li la darrera pregunta—: No deus saber pas on puc trobar en Rafael Casamajor, oi?