34

En obrir els ulls, es va adonar de tot.

Una descàrrega.

El llit, la claror del dia il·luminant l’habitació, l’hora ja tardana, el cos nu de la Patro dormint profundament al seu costat…

El cos nu de la Patro…

Va girar el cap i el va contemplar en silenci.

Dormia de bocaterrosa, encarada amb ell, els cabells esbullats i caiguts sobre el front i la galta. Tenia els llavis entreoberts, rosats, tan poderosos que va sentir ganes de besar-los un cop més. Una bava humida i viscosa li aflorava per la comissura, bo i donant-li encara més la imatge de nena. Una nena petita transmutada en dona adorable i plena. El seu braç esquerre quedava estès al llarg del cos. El dret, a l’altre costat, estava doblegat cap amunt. De la seva estilitzada figura en sobresortia el cul, una elevació blanca i simètrica, rodona i rotunda, de la qual al seu torn partien les dues cames, separades en forma de ve. Un cos que, inexplicablement, com si fos un regal diví, havia estat seu poques hores abans per una estranya pietat.

La respiració era harmònica.

Podia romandre allà tota l’estona, totes les hores, tot el dia.

Però després d’aquella nit única, i de les hores de son reparador, la realitat s’imposava de nou.

Va estendre una mà.

No va arribar a tocar-la.

Ni un frec.

Res.

Quan es va incorporar, ho va fer molt a poc a poc, pel cap i per no sacsejar el llit, no moure-la ni despertar-la. Un cop dret, la va contemplar de nou. Si havia tingut durant anys la seva imatge nua en aquell balcó del qual hauria saltat si ell s’hi hagués acostat, ara sabia que el record del moment present seria molt més poderós.

I aquesta imatge, en aquest instant, la definitiva.

No hi havia res més bonic que la pau amb què dormia la Patro.

Va collir el pijama de terra i el va dipositar als peus del llit desfet. Va buscar la seva roba interior, les sabates, els mitjons. En acabat va sortir per la porta, que restava oberta perquè hi passés l’aire, i va arribar a la comuna. Finalitzada la primera ablució, es va rentar les mans a la pica de la cuina. El nyanyo encara era evident, i li feia mal si se’l tocava, però llevat d’això, estava bé. Va mirar els fogons on la seva companya havia cuinat la nit anterior, el carbó, les teies. Una imatge casolana, coneguda pel fet de ser habitual, però distant en el temps. Sense la Quimeta havia deixat de creure. I, de sobte, tot tornava a semblar familiar. Una estranya manera de renéixer.

Es va vestir al menjador. El vestit, un cop planxat, tornava a semblar impecable, tot i que un parell de taques més o menys delatores eren la prova de les seves extraordinàries peripècies de la tarda-nit passada, la topada amb en José María i en Bernardo, la seva fugida pel terrat de la casa de la Genoveva Clarà, la manera en què s’havia enfilat a la paret de separació dels dos edificis, la suor de la correguda.

Quan va estar vestit, jaqueta inclosa, va recollir la pistola, sempre amb el silenciador adossat al final del canó.

En introduir-la a la butxaca, es va recordar d’una cosa.

Va extreure’n el collaret.

El va aguantar amb dos dits. Brillava amb la màgia de la seva força daurada. I no era pel valor en si mateix. Simbolitzava alguna cosa més.

Quan va entrar novament a l’habitació, la Patro continuava en la mateixa posició, no s’havia bellugat gens ni mica. Va tornar a experimentar la mateixa atracció, la mateixa fascinació. Es va gravar tot allò al cervell, per si no es tornava a repetir mai més, per si en arribar la nit era mort, o l’havien detingut, o estava lliure però definitivament afeixugat pels esdeveniments. En acabat es va acostar a la tauleta de nit i hi va deixar el collaret.

No va caldre escriure cap nota.

Ni tan sols hauria sabut què dir.

Per què l’hi va comprar? Per què aquell impuls, si ni tan sols sabia si la tornaria a veure? Per fer-li un favor al pobre Valerià?

Fer un regal a una dona significava molt més.

Sentir-se viu.

Tantes contradiccions…

Es va acomiadar d’ella en silenci. Els cabells, el rostre, els llavis entreoberts, l’esquena, el cul, les cames, el sexe dolç com una mel prohibida…

Va sortir del pis i va tancar la porta tan a poc a poc com va poder.

I va arrencar a córrer escales avall, per si de cas, malgrat tot, la Patro l’havia sentit.