41

Va despertar-lo el silenci.

Un silenci tan gran, tan dolç, que per a ell va ser com un terrabastall.

Continuava al llit, vestit.

Amarat de suor.

Va mirar l’hora i es va espantar.

Potser en Florencio Arteta li havia dit la veritat. Potser ni esclafant-lo amb tot el pes de la llei, no l’involucraria en el cas. Potser, al cap i a la fi, havent-hi un culpable confés, el comissari Amador no li buscaria les pessigolles.

Així i tot, era d’hora.

Va esperar.

El dia abans no havia dinat ni sopat, de manera que quan es va incorporar va sentir dues punxades, la de la gana i la del cap i el cos, aliats per recordar-li tant el nyanyo com la topada amb en Rafael. Va anar a la comuna, va beure aigua de l’aixeta i es va canviar de roba perquè el seu vestit semblava una rampoina. Després es va dedicar a recuperar forces. No tenia la possibilitat de cuinar res a l’habitació, però va rosegar el que va poder, sec, dur o tou, un tros de bacallà i un bocí de pa sec. El cas era no sortir de l’habitació. Esperar-los allà. Si baixava al menjador i demanava un plat de sopa a la senyora Rosa, o qualsevol cosa que li pogués cuinar, la dona es posaria a parlar amb ell i no tenia ganes de fer-ho.

Necessitava gaudir de la seva darrera pau.

Va treure el cap per la finestra i va mirar el carrer.

Un dissabte lluminós.

Un bon dia per viure, o per acomiadar-se.

Les dotze.

La una.

Cada minut que transcorria, se sentia millor, d’ànim, de tarannà.

Millor i ple d’esperances.

Les dues.

No va deixar de pensar en el pare de la Celia.

A un quart de tres van trucar a la porta i no va tenir temps d’alarmar-se, ja que el truc va anar acompanyat d’una veu familiar.

—Senyor Mascarell?

Va obrir la porta i es va trobar amb la senyora Rosa.

—Es troba bé?

—Sí.

—M’ha estranyat molt no veure’l sortir ni tan sols per menjar.

—Estava fent unes coses —va mentir.

—Bé, perdoni, eh?

—Em podria fer un favor? —Va anar fins al lloc on era la jaqueta per agafar-ne una pesseta—. Que em podria portar La Vanguardia?

—A baix en tinc una. No cal que em doni diners.

—De tota manera tingui, i quan surtin els diaris de la tarda, pugi-me’n un. No tinc cap preferència, el primer que surti.

—Bé. —Va acceptar-li la moneda i se la va ficar en una butxaca del davantal—. Ara li pujo el diari.

Va deixar la porta ajustada i va esperar que la mestressa de la pensió tornés amb l’exemplar de La Vanguardia. Va lliurar-l’hi i es va tornar a acomiadar. En Miquel Mascarell es va asseure al llit i en va contemplar la portada. Winston Churchill publicaria les seves memòries.

Va mirar-ne l’interior.

La celebració del Santo Patrón Nacional el dia abans, l’aprovació dels nous estatuts del Banco de España, cròniques dels corresponsals a Nova York, París i Ankara, notes sobre el Pla Marshall a Alemanya i Rússia, la vida de Barcelona, els esports, els toros, la cartellera de cinema i teatre, els anuncis econòmics…

Cap notícia de la mort d’en Rafael ni de la detenció d’en Florencio Arteta.

Quedaven els diaris de la tarda.

Un cop més, els fets del dia anterior havien tingut lloc massa tard perquè la premsa del matí pogués recollir la informació, si és que la policia n’havia ofert cap.

Novament va comptar les hores, els minuts.

Havia passat molts dies interminables al Valle, i encara més a la primera cel·la, bo i esperant que es complís la seva sentència de mort. Però cap com aquell.

Les quatre.

Les cinc.

Les sis.

La senyora Rosa li va pujar La Prensa a un quart i cinc de set.

Va tornar-li La Vanguardia i va fer servir per segona vegada el llit per asseure’s.

La notícia era important, de manera que destacava.

Després de la mort d’en Gomis i en Solana, ara un tercer prohom havia estat assassinat a Barcelona. Es tractava d’en Rafael Casamajor, fill de l’insigne senyor Hilari Casamajor. L’assassí, en Florencio Arteta, s’havia entregat a la llei, incapaç de fugir i disposat a purgar els seus pecats. Pel que semblava, era un pobre vell boig que parlava d’una conspiració. Però no hi havia dubte que es tractava d’un ancià senil, encara imbuït de l’esperit roig de la traïdora República, que havia estat a punt de vendre Espanya al comunisme. La seva filla havia mort accidentalment pocs dies abans, en caure al metro, i això el va fer embogir.

Cas resolt.

La policia espanyola era la millor del món.

Si no s’hagués entregat, l’haurien agafat igualment.

En un apartat, es lloava la figura dels tres empresaris difunts. El buit que deixaven seria difícil d’omplir.

—Qui serà el que ara es beneficiarà de les seves absències? —es va preguntar, fent un esbufec.

Va tancar La Prensa.

Va mirar cap a la tarda que s’escampava sobre la ciutat a l’altra banda de la finestra.

Era hora de sortir, sopar com Déu mana, gaudir de les pessetes que li quedaven, fer un volt, potser ficar-se en un altre cinema, potser pensar en la Patro…

Potser.

O no.

Va aclucar els ulls i va decidir donar-se una treva.

Avui, demà, demà passat, tants dies plens de passes perdudes.

Per què no?

—Miquel.

—Sí, Quimeta?

—Vols fer el favor de sortir a ventilar-te?

—Bé.

—A vegades ets tan ximple.

—No em castiguis ara tu, dona.

—Per això he tornat.

—Doncs mira que bé.

—Ets un bon home.

—Ximple.

—També.

—Queda’t aquí, que jo me’n vaig a sopar.

—No m’hi penso quedar. Per fer això, me’n torno a Montjuïc.

—Demà et portaré flors. És diumenge.

—Per què no vas agafar alguna cosa d’aquella caixa plena de pessetes?

—No ho sé.

—Sí que ho saps, aquesta és la qüestió.

—Fins demà.

—Ai, Senyor…

Va baixar en mànigues de camisa. Va donar la clau a la senyora Rosa, va resistir la seva temptativa de xerrameca i es va barrejar amb la gent que caminava pel carrer Hospital en direcció a les Rambles. Des de lluny va veure la Glòria Miserachs, caminant en direcció a la pensió. Els seus ulls es van trobar en encreuar-se, es van saludar amb una inclinació de cap i això va ser tot.

Sí, era una nit per rumiar, reflexionar, gaudir de la solitud.

Demà, o demà passat, o d’aquí a mil dies més, allà on el portessin aquelles passes perdudes, decidiria què fer.

Ara no hi havia pas pressa.